LAS RUINAS DE EUROPA

A continuación copio y pego un texto que se me ha publicado en REIGAMBRE. El enlace donde encontrarlo es este:
http://movimientoraigambre.blogspot.com.es/2015/11/las-ruinas-de-europa.html

La consumación del imperio. Destrucción. Thomas Cole. 1836.

Matilde N. P.

Europa todavía parece estar un tanto aturdida ante la masacre perpetrada en París por los terroristas del Estado Islámico. La reacción inmediata de muchos países occidentales es, en cierto modo, algo natural y esperable: la restricción de entrada de los refugiados, las operaciones policiales cinematográficas en sus propios territorios, el aumento (o mejor dicho, el inicio) de los bombardeos a posiciones del Estado Islámico en la región de Levante, entre otras.

Los debates en torno a los ataques giran básicamente en torno a dos ejes: el primero, mayoritario, diciendo temer el estallido de violencia contra los musulmanes, el crecimiento de grupos ultranacionalistas y el resurgimiento del discurso xenófobo; el segundo, minoritario, que muestra cierta preocupación para determinar en qué medida los grupos terroristas se han aprovechado de la generosidad de los países occidentales a establecerse en sus territorios, reclutar nuevos miembros y ampliar sus operaciones. Casi ninguna preocupación se ha mostrado en una de las principales causas que han llevado a la masacre de París: una degradación cultural de Europa provocada por la descristianización.

Todos los “expertos” que han hablado en los medios de comunicación para dar explicaciones - absurdas, la mayoría de las veces - sobre qué ha permitido que el Estado Islámico provocara un ataque de proporciones tan graves en Francia restringió el análisis a los aspectos accesorios del problema real. Mucho se ha hablado de los peligros de la xenofobia y la forma en que podría degradar el espíritu esencial de la tolerancia que los nuevos tiempos exigen. También se habló sobre las desastrosas políticas exteriores de los países occidentales, especialmente Estados Unidos, que, por lo visto, parece muy eficiente para armar, entrenar y financiar generosamente sus futuros enemigos. Se mencionó también la importancia de que otros países europeos participen en la acción militar contra el Estado islámico, incluyendo el uso de tropas terrestres. Se plantearon algunas preguntas: ¿cómo identificar a los terroristas a través de la multitud de refugiados? ¿Es preciso cerrar completamente las fronteras, aumentar el control y dejar el panorama tal como está?

La degradación de la cultura occidental, que comenzó en el momento en que el cristianismo dejó de ser el fundamento principal de la vida cotidiana de las personas, no se ha mencionado en el análisis post-ataque de París; de hecho, ni siquiera fue considerado como una posibilidad, aunque muy remota. Sobre ello, un silencio sepulcral. Sin embargo, este es precisamente el tema central de la civilización occidental de nuestro tiempo. Y hay algunos ejemplos muy elocuentes que lo dejan ver bien claro.

Lo más probable es que nunca hayan oído hablar de Abel Azcona. Nacido en Pamplona, Navarra, en 1988, el español Azcona es un "artista de performance". Su perfil en “Vimeo” dice más sobre el artista y su obra:

His artistic exploration considered highly biographic looks into his own childhood, scarred experiences of abuse, abandonment, and child maltreatment, being his biological mother a key reference of his experience and therefore of his artistic craft. The feeling of abandonment experimented for the first time because of his mother, who practiced prostitution, and his pass through multiple child shelters, mental institutions and different foster homes, are determinant to the way Azcona expresses himself. His life experience, marked by drugs, prostitution, or several suicide attempts during his adolescence, are linked to his creation and so he doesn't hesitate to share with the viewers through his work. In his works on this intimacy, Azcona is known for experiencing pain and physical stamina, exposing himself to beatings, intoxications, aggressions and various tortures both physical and psychological, and doesn't cower to confront himself. Azcona tells us that when inner pain is so intense, outer pain can disappear; uses pain to empathize with his own feelings and own experiences during childhood and teen ages. Also, he assures that when he practices self-harm, it's his own choice to alter the shape of his body, as opposing to an abused child or woman, without a chance to decide. A resilient Azcona, creator of a cathartic work as a mean of self knowledge and personal construction.

El joven Azcona alcanza todo el mundo. Sus obras han sido expuestas en las principales capitales de Europa y Estados Unidos, y su nombre transita con facilidad en famosos museos y galerías de arte. Su última “actuación artística” se presenta en su ciudad natal de Pamplona. Se trata de, utilizando 242 hostias consagradas, escribir la palabra “pederastia”. Ante la incredulidad de la gente en el material utilizado por Azcona, él dijo que acudió a 242 celebraciones eucarísticas en las iglesias de Navarra y Madrid, y publicó fotos hechas con una cámara oculta durante su participación en algunas de estas celebraciones - incluso en el momento de la recepción de la Eucaristía.

Una cultura que es capaz de adaptarse a todas las manifestaciones de total desprecio por lo trascendente es una cultura que crea un camino sólido hacia la propia destrucción. Los elogios a todo el trabajo de Azcona son una apología a la autodisolución. Una civilización que alcanza un nivel de degradación cultural, no sólo es incapaz de resistir la influencia y la acción de los enemigos externos, sino que ella misma se convierte en su propio enemigo. En esta etapa, no importa qué medidas tomar contra el Estado islámico o cualquier otro grupo terrorista - aumento de las bombas sobre sus bases, el cierre de fronteras, la intensificación de las leyes - nada, absolutamente nada será capaz de eliminar el peligro de exterminio.

Sólo una actitud será capaz de detener la marcha de Europa hacia la ruina. Sólo una actitud será capaz de detener este camino a la autodestrucción, y esta actitud es el regreso de Europa a la espiritualidad. No hablo de un retorno exterior, aparente, sino algo que los antiguos griegos llamaban metanoia: el reconocimiento del problema central, sincero arrepentimiento y la conversión completa - conversión no sólo en el sentido religioso, sino moral, ético e intelectual. No depende sólo de los gobiernos, ni sólo de los ejércitos, y mucho menos de la ONU, sino de las personas.

Hace un tiempo era Europa quien enviaba misiones al mundo para llevar el Evangelio a los pueblos, en consonancia con el mandato dado por Cristo a los Apóstoles. Hoy en día es Europa quien necesita ser recristianizada.

Olors de l'hivern

Este matí mon pare i yo hem fet un remolc ple de llenya de taronger, l’hem descarregat a la cochera i mos hem dedicat a pujar-lo fins al terrat utilisant una estrategia familiar. Yo carregava els cabaços i pujava tres replanells, mon pare, ací, agarrava el que yo portava i pujava un replanell més fins aplegar dalt (sobre ser un home fort, la salut es la que es), ma mare els organisava tots al terrat i ma uela agranava el carrer per les corfes que haviem dixat al descarregar. I el dinar ha sabut a gloria.

El taronger dona molt de joc a ma casa i mes per estos dies, casi cada dia saborejem el seu frut en format de suc pricipalment, i mos calfa quan fa fret. M’encanta l’olor de l’hivern i del fret. Es un goig passejar en bona companyia, be endespues de fer-me un capuccino, be en Kira, o be en la familia. El fum que ix de les llars cobrix els carrers i la seua olor impregna tot lo que alcança, ixa olor dolça de llenya d’olivera, de garrofer, o de la que mes m’agrada, de taronger.

Ha arribat el temps del fum i el del fret; tambe el dels moniatos i les carabasses torrats.

Les tentacions d'un Sant.

La tentación de San Antonio. S. Dalí

Una anècdota d’ahir me fa pensar en Ortega, a qui tenia un poc oblidat. Fullege de nou el palpejat tom de “El espectador” al que dec tants bons moments.

“Cada cosa, per a ser ben vista, nos imposa una distància determinada”. Cada cosa i cada persona. Tot l’art de portar-se be en la gent està en calcular les distàncies i en no traspassar-les mai; ¿mai? De vegada en quan té sa gràcia trencar el protocol.

“Viure es sempre viure per alguna cosa o per a alguna cosa: és un verp transitiu”. Si no vius per a algú, no vius, sobrevius. ¿I per a qui vixc yo? Crec tindre-ho clar, però preferixc no contestar ara a esta pregunta.

“Adeprengam a preferir la tremolada mudança de l’existència a l’esquemàtica i lívida eternitat. Sigam del nostre dia: mossos al temps degut, i en acabant espectres o ombres en fuga”. A Cernuda li irritava la retòrica d’Ortega; yo la disfrute, pero pensant a vegades que és com un pastiç massa dolç, del que no cal abusar. No sé si he sigut mossa més temps del degut i ya me toca adependre a convertir-me en espectre o ombra en fuga, o encara me queda, o ya no ho soc, o mai ho he sigut.

¿Com no sentir-se seduïda per Ortega? ¿Qui s’atreveria, a data da hui, a retratar aixina a Espanya?

“Està la voluptuositat de Llevant, festiva, ornamentativa; està la voluptuositat cantàbrica del menjar abundant i la llar confortable; està la voluptuositat andalusa de la postura, el perfum i l’aire tou, està la voluptuositat gallega i lusitana, que és un gojar del dolor, una embriaguea en les llàgrimes, una complaença querellant en la propia tristea al sò de fado, un delectós morir-se dissolt en la melancolia atlàntica. En mig d’esta variada delícia, Castella, reclosa en el seu desert, pren l’aire d’un eixut Sant Antoni sitiat per una perifèria de tentacions”.

13N París.

En vez de redactar palabras propias sobre lo del 13N de París, recurro a este escrito de Leo PB. Estoy de acuerdo hasta el último punto.

Después del "Je suis Charlie" y del "Refugees Welcome", ahora los buenos samaritanos occitontos nos invaden con el "Je suis Paris", el "Pray for Paris", los lacitos negros y toda clase de chorradas lacrimógenas. Estaría bonito que más de uno se enterase de que esto no son unos atentaditos, es una GUERRA, y que la mano de obra barata de esa guerra sale de las mezquitas levantadas en suelo europeo con petrodólares saudíes, con la complicidad de nuestras élites y de nuestra borregada (perdón, quería decir la "ciudadanía") multiculturalista. Esos mismos petrodólares saudíes son los que pagan el reclutamiento de "rebeldes" falsamente moderados (Frente Al-Nusra, Ejército Libre Sirio...), o del Daesh (Estado Islámico), que después llegan a Europa en forma de "refugees" (90% hombres en edad de combatir), o que directamente, han sido reclutados en mezquitas y centros islamistas de cualquier país europeo, viajan a Siria a cortar cabezas de cristianos o de musulmanes chiítas, y vuelven a Francia o a España con total impunidad. Todo ello para servir a los intereses geoestratégicos de la cloaca anglosionista, que no son otros que derrocar a gobernantes laicos como Saddam, Assad, o Gaddafi, para reconfigurar el mapa de Oriente Medio y el Magreb y poder ejercer a su antojo sus intereses neocoloniales. Porque por más que le joda a más de uno, no nos cansaremos de repetirlo: los regímenes árabes laicos como el de Assad en Siria son los únicos que garantizan la estabilidad y la convivencia entre cristianos, mulsulmanes chiítas y musulmanes sunitas. El cuento chino de armar a rebeldes falsamente moderados, el cuento chino de acoger refugiados como solución a los problemas, son el mejor caldo de cultivo para que la guerra y el caos se extiendan a Europa. Una Europa que conviene que esté asustadita y postradita a los intereses anglosionistas, no vaya a ser que Alemania caiga en la tentación de establecer un eje Berlín-Moscú y se nos ocurra tener a todos un poquito de soberanía nacional.

Un costum antic

“Morir es una costumbre

 que sabe tener la gente”.

va escriure Borges en una de les milongues. I a vegades pense que no és un mal costum, sempre que es practique en el moment oportú.

Si jo pogués escollir el meu, quin temps seria este? Quan deixera d'interessar-me pel que passa al món, quan pensara que tots els polítics són iguals, que ja no es publica res que valga la pena, que els joves parlen cada vegada pitjor, que ja no es respecta l'ortografia, que al on anirem a parar... Quan escoltara qualsevol tòpica tonteria (la diga qui la diga, fins i tot un bon amic), i no me deixera portar per les maleducades ganes de rebatre immediatament.

Abans pensava que quan deixara de ser capaç d'enamorar-me... Sense estar enamorada d'una altra persona, vull dir.

El meu autorretrat.

No implica necessàriament, la lectura, una identificació, encara que és un dels seus ingredients. Yo, com cap atra persona, me sent tan abocada a un espill que front a Pla, si m’ho permet la vanitat. No sé per qué, pot ser perque sí i ya està. Pero per a dibuixar el meu autoretrat no escriuria ni una llínea, retallaria estes, tan exactes, de Pla:

Tengo una tendencia invencible a desconfiar de los que son demasiado artistas. 

Para vivir bien en un pueblo hay que saber pasear. 

Mientras sea un extraño, puedo convivir perfectamente con la persona más contraria a mi manera de pensar. 

Puesto a elegir entre la conversación y la libertad --la libertad solitaria-- me quedaría, siempre, con la libertad. 

A mí no me han gustado nunca los tipos extraños, extravagantes, bohemios, genialoides o misteriosos. Para misterios ya hay bastante con los que se presentan a cada momento. Son tipos que me cansan. 

Aunque la presión del paso del tiempo es dolorosa y a veces insoportable, soy partidario de no eludirla, porque mi experiencia me lleva a creer que sólo quienes sienten ese dolor sordo --o agudo-- aprovechan la vida, en el sentido más general del término, y aprovechan para tener alguna idea de sus maravillas. 

La cultura moderna es un desaire. 

Para ser feliz, la primera cosa que se necesita es una excelente opinión de sí mismo. […] Para ser plenamente feliz hay que ignorar sobre todo dos cosas: primero lo que realmente es uno y luego la opinión que los demás tienen de uno. 

Leer bien es difícil y doloroso. 

Observar es más difícil que pensar. 

¡Con lo bien que se está en el propio domicilio, sobre todo si está desierto y solitario!

Un bon recurs...

Anit, rendida a l’evidència, vaig sospirar:

- La meua inspiració ha mort...

Pero me vaig sorprendre a mi mateixa en un ignot reflex monàrquic, vitorejant ipso facto.

- Vixca la meua inspiració!

Com ací hi ha confiança, confessaré que me vaig fer gràcia a mi mateixa, que falta me fea. És un bon método, ademés, contra tot desànim. Primer se fica una no sols en lo pijor, sinó en lo irremeiable. Fiquem per eixemple:

- El meu –algo- ha mort...

I de rebot, el remei instantani:

- Vixca el meu –algo-!

I sense parar:

- El periodisme ha mort...
- Vixca el periodisme!

O:

- Espanya ha mort...
- Vixca Espanya!

Etc.

Efecte bumerang

Des de la invasió militar, estrangera i mercenària, planejada, organitzada i finançada pels Estats Units per enderrocar Muammar Gaddafi, tot el món sabia que el següent pas de Washington seria enderrocar Bashar al-Assad, president del govern de Síria. I dit i fet.

Però Al-Assad, a diferència de Gaddafi (i a diferència de Saddam Hussein abans) no va renunciar, no va fugir i no es va amagar. I no va esperar a ser enderrocat, violat, linxat i assassinat per la torba, com el libi, o penjat al patíbul, per ordres de la Casa Blanca, com Hussein. Assad es va dedicar a preparar la defensa de la seua pàtria i, fins al moment, es manté al capdavant del seu país.

Tot el món també sabia, qual numerosos observadors ho havien assenyalat, que la planejada invasió militar, estrangera i mercenària, podria tenir "conseqüències imprevisibles", fórmula retòrica per dir que la regió i el planeta podrien entrar en una etapa de caos social, econòmic , cultural, sanitari i polític.

Aixina va esdevenir amb les guerres desfermades per Estats Units a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia: milions de víctimes entre morts, ferits, invàlids i desplaçats. Només que en estos casos les conseqüències "imprevisibles" res més van afectar als pobles víctimes de la cobdícia ianqui, sense afectar granment a altres zones del planeta.

El cas de Síria ha estat molt diferent pel que fa a estos efectes "imprevisibles". El caos social, cultural, econòmic, polític i sanitari produït per l'agressió nord-americana, en contuberni amb alguns governs europeus, s'ha produït l'èxode habitual de les víctimes i dels supervivents. Només que a diferència d'altres casos, este èxode, este desplaçament forçat de centenars de milers de persones ha triat com a destinació a Europa occidental.

De manera que, com en un efecte bumerang, el caos i els sofriments generats pels països imperialistes a Síria ha arribat fins als seus mateixos promotors europeus.

Un d’estos, Anglaterra, la ben anomenada "pèrfida Albió", que fins al moment i per ser una illa, no ha ressentit l'arribada de refugiats al seu territori, ha advertit de permetre l'ingrés dels que fugen de la guerra, del sectarisme religiós dels invasors mercenaris i de la ruïna econòmica provocarà que hi haja més demandants d'asil en territori europeu. I no cal molta ciència per adonar-se que entre estos demandants no només hi haurà, com fins ara, sirians, sinó que més d'hora que tard apareixeran més refugiats provinents d'altres països i regions víctimes de la política criminal i tòxica d'Estats Units i dels seus còmplices i vassalls europeus.

Una altra conseqüència imprevisible de la guerra desencadenada a Síria per Washington està sent l'enfortiment polític i militar del president Assad. Perquè si els Estats Units i els altres països imperialistes volen que pare l'èxode de demandants d'asil en territori europeu tenen necessàriament de parar l'agressió. No es pot continuar la guerra i esperar que es frenen l’èxode i demanda d'asil.

I una altra conseqüència "imprevisible" de l'agressió contra Síria ha estat l'aparició de clares senyals del divorci entre els pobles d'Europa i els seus criminals governs. I este fet també juga a favor d'Assad i de la integritat territorial de Síria.

No és igual que Alemanya, Anglaterra i França desfermen una altra guerra imperialista comptant amb la passivitat d’estos pobles tenint d'enfrontar la censura i l'oposició dels seus ciutadans. Ah, sorpreses que dóna la història!

Faena feta i missió sentenciada, per als informatius.

Ara els toca moure fitxa a altres; però a Síria hauran de confrontar dos “ossos molt durs de rosegar”: la determinació de resistència del poble sirià i el suport de Rússia.

S'han fartat de mostrar-nos a les víctimes del conflicte i ara van posar la seua càrrega mediàtica treballant a tot vapor, aprofitant la trista imatge del xiquet de la platja; però no ho fan per a conscienciar-nos des d'un punt de vista humà, ens preparen perquè "comprenguem" i acceptem una intervenció militar de la banda terrorista OTAN perquè els seus sicaris sobre el terreny no poden fer molt més, a més de tallar caps i posar cotxes bomba a Damasc.

Les fotos mostren, segons aquest pamflet imperialista, les atrocitats comeses per l'Exèrcit sirià, i "denuncien" de manera molt més suau, a l'Estat Islàmic perquè saben que va ser forjat al Despatx Oval de la Casa Blanca. Fotos tals com que l’exèrcit de Síria destruix ciutats sanceres i les tropes de l’EI desfilen tranquil·lament en els seus superjeeps i les seues banderes. No vaig a ficar cap imatge ací, podria traure algunes molt horripilants i no ho vull per a este bloc.

Batallons de l'Estat Islàmic campen per la ciutat de Raqqa, un dels punts essencials controlats pels yihadistes. La imatge és de juny d’este any. Els integristes imposen la seua llei per on van, obligant als civils a complir les seues ordres. (Què mal dissimulen... ni un decapitació, ni un criminal devorant cors).

Kobani era la ciutat del xicotet Aylan i la seua família, un enclavament a la frontera de Turquia i Síria amb àmplia presència de kurds -com ells-, en què els combats entre els residents i l'Estat Islàmic han estat molt intensos, sobretot en l'últim any i mig. La coalició aliada, liderada pels EUA, ha atacat la zona des de l'aire per intentar reduir el poder islamista. (Clar home, clar ... si no arriba a ser per la coalició, Kobani seguiria en mans de l'EI (i els seus sinònims , toca't el nas).

Seamos fieles.

El siguiente artículo se ha publicado en Didaskálion Hispano.
http://didaskalionhispano.blogspot.com.es/2015/08/seamos-fieles.html

EL MARTIRIO DEL RIDÍCULO

Matilde N. P

Cuando decimos que la religión más perseguida en el mundo es el cristianismo, es probable que muchos tuerzan la boca en una sonrisa medio cínica y tal vez incluso suelta una carcajada. ¿Cómo puedes decir que la mayor y más poderosa religión mundial es también la más perseguida? Cuando proporcionamos ejemplos concretos - coptos egipcios martirizados por el Estado Islámico, los disparos a los cristianos en la universidad de Kenia, iglesias atacadas por Boko Haram en Nigeria - hay una cierta prisa por decir que se trataba de "casos aislados".

El cristianismo y los fieles son atacados todos los días de muchas maneras diferentes posibles. El derramamiento de sangre, por lo general realizado en espectáculos de terror extremos y grotescos, no es, sin embargo, la forma principal de esta persecución. Hay una más sutil y más común para perseguir la fe cristiana, una forma que el Papa emérito Benedicto XVI llamó el martirio del ridículo: la burla, el sarcasmo y la ofensiva disfrazados de humor, y protegidos por el principio de la libertad de expresión.

Lo que creemos que este es un fenómeno reciente, es algo que ocurre desde el principio del cristianismo. Y es cerca de la colina del Palatino, una de las siete colinas de Roma, donde hay evidencia de cómo el martirio del ridículo es algo tan antiguo como la propia fe cristiana.

En 1857, durante las excavaciones en la colina del Palatino, se descubrió un edificio que se conoció como "Gelotiana domus". Este edificio fue adquirido por el emperador Calígula y, después de su muerte, se transformó en Paedagogium. En una de las paredes del edificio, se encuentra un grafiti en que aparece, crucificado, una figura humana con cabeza equina (un caballo o un burro, no se sabe), y, a sus pies, un hombre en un estado aparente de la adoración. El diseño es acompañado por una inscripción en griego que dice: "Alexamenos adora a [su] dios". Se estima que el grafito se ha hecho en AD 200, más o menos.

El tono del grafito es ofensivo evidente. Como era de esperar los cristianos fueron perseguidos brutalmente en el mundo romano - las persecuciones de Nerón y Diocleciano son bastante ilustrativas. Y es difícil pensar que este derramamiento de sangre se produjera en un ambiente cálido y acogedor para esta fe. El grafito Alexamenos - o grafito blasfemo, como también se le conoce - es sólo un recordatorio de cómo la fe cristiana desde sus inicios, es burlada y acosada, sea por palabra o por muerte.

Sin embargo, siempre ha habido cristianos que desafiaron estas formas de martirio. El ejemplo de coraje y serenidad de los que fueron devorados por los leones o quemados vivos en el Circo de Nerón, para el entretenimiento del emperador y la turba, con el tiempo atrayendo a muchas personas a la fe cristiana. Este valor y la serenidad también fueron demostrados en el caso del grafito. En una habitación contigua a la de diseño, se encontraron con una descripción simple y directa: “Alexamenos es fiel".

Ante la burla de una imagen satírica, la respuesta fue una simple frase compuesta de sólo dos palabras. Esa es la actitud para hacer frente, sin ceder al miedo, al martirio del ridículo que un mundo cada vez más secularizado y cínico, nuestro mundo, nos impone. Otro cantar es ya otro tipo de martirio.

BIBLIOGRAFÍA

“Historia de la Fe Cristiana, de la Iglesia y la Biblia”. Luís A. Portillo

Ha mort Déu?

Ací dixe l'enllaç a una entrada que m'ha publicat a un altre blog.

http://tendenciaobservatorio.blogspot.com.es/2015/07/ha-muerto-dios.html

Mort i esperança.

Un amic m'ha passat el tràiler d'una pel·lícula per proposar-me d'anar a vore-la al cinema. Quan ha començat a reproduir-se m’he dit "i jo que vaig a sucumbir, ¿he de tirar dos hores del que de vida me queda?" Vaig concebre el Paradís immediatament; com casi sempre, solc acabar recordant la Divina Comèdia. Sort que tinc hissada la il·lusió, doncs què de mi seria, tan abordada de pensaments luctuosos, si no sabés que quan açò acaba i comença el nou camí queda un goig sense fi. Potser, com a mecanisme de defensa, sense fe i sense esperança, el meu subconscient tindria la caritat de defugir estes premonicions. La qual cosa seria una llàstima, ja que poques coses com la mort ens animen a disfrutar de la vida.

La pel·lícula proposta és "Te'n recordes de mi?". I és que l'he relacionat amb aquell vers que tant m'emociona de la Divina Comèdia amb el que l'ànima de Pia de Tolomei li prega a Dante al Purgatori " Ricorditi di me, che son la Pia". El lector sent que ella li demana una gran misericòrdia. I ja llançant als records sobre els records, he recuperat les paraules del bon lladre al Calvari, que no van ser altres, ni més ni menys, que estes: "Recorda’t de mi quan estigues al teu Regne".

Qui te recorda te beneeix, acabe de recordar-ho. 

He de deixar les meues amenes divagacions, ja que el dia ha de continuar com s’espera.

Passaeternitat.

Me comenta que, a pesar del meu afany, no l'he persuadit perquè disfrute de la lectura de la “Divina Comèdia”. Emprendrà esta lectura per al Cel. M'hipnotitza la idea, i no només perquè està en conjunció un poc en una meua, algo tètrica, en la línia més bé de Dante Gabriel Rossetti. Me suggerixc, a raïl de les reflexions fúnebres que me provoca últimament la meua falta de lectures, fer-me una llista dels llibres que vull llegir antes de morir-me, i els que no ho aconseguixca, que els sepulten en mi en una xicoteta prestatgeria de capçalera, al costat del taüt. El pla de la meua amiga és molt millor, i més brillant i animat. A més, en el Paradís, la Comèdia se podria llegir com una distracció (una passaeternitat?) de "Troba les set diferències". Segur que la de l'amor que mou el sol i les estrelles no és una desigualtat, per descomptat.

Cap a una altra Espanya

En un llibre vell d’epifonemes i reflexions de Rafael Barrett, he trobat subratllades estes línies: “Sols, irremeiablement sols; he ací la veritat. Vam pujar fins al present des de les remotes profunditats de l'oceà del temps, semblants a ixes algues enormes que barregen les seues eflorescències sobre la superfície líquida i s'enllacen únicament, junt el fons misteriós, per les tiges que s'enfonsen en l'ombra de les aigües. És el passat, el tronc dels instints primitius, el que ens uneix als nostres germans. La flor de la nostra vida individual roman interior i oculta. Cada un de nosaltres habita una illa deserta”

Una Espanya s’enterra amb estrèpit. Alguns s'obstinen a mirar a una altra banda i fer com si no passés res; altres es dediquen a apuntalar les ruïnes. De poc els va a servir. Millor dixar que tot s'enterre i preparar els plans per a construir de nou.

                   I procurar que les restes no ens caiguen damunt...

Cap a una altra Espanya? Seguramente encara no.

Topant-me amb Huxley antes de dormir...

Conta Aldous Huxley que, més d'una vegada, se li va arrimar un jove que volia ser novel·lista a demanar-li consell i que ell sempre responia el mateix: "Per comprendre bé als homes, el millor que pot fer és observar una parella de gats" .

Però no una parella de gats qualsevol. A ser possible, havien de ser siamesos, els més humans i també els més sorprenents i fantàstics. Blancs en néixer, el seu cos s'enfosqueix a poc a poc. Pareixen portar guants i les potes enfundades en mitges de seda negra. Les seues cues són punxegudes i fins i tot quan estan en repòs es troben dotades d'una inquieta vida pròpia. "I què extraordinàries són les seues maneres de parlar", continua Huxley: "A vegades es queixen com xiquets de pit; de vegades balen com corderets; altres tenen un udol d'ànimes en pena. Comparats amb estes fantàstiques criatures, els altres gats, per molt bonics que siguen, pareixen sempre una poc sosos". Continua després descrivint les aventures i malanances eròtiques d'una parella de gats, com Lope en la Gatomaquia.

No sé jo lo profitosa que li resultaria al jove aprenent de novel·lista esta observació; del que estic segura és que es divertiria prou i potser fins s'oblidava d'escriure novel·les.

Tolerància.

En el món occidental, en els albors del segle XXI, la virtut suprema sembla ser la tolerància. Tots la lloen, ningú vol que el consideren intolerant, epítet que ha passat a ser el més utilitzat per apostrofar a altres.

Quan l'home modern s'ompli la boca de lloances a la tolerància, es refereix realment a la tolerància respecte a certes coses, però no a altres. Cal tolerar el que podríem anomenar els "pecats progressistes": la promiscuïtat sexual, l'avortament... Hui comença a afegir-se a esta llista la mentida. 

Però l'home modern mai lloarà la tolerància respecte a altres accions, que encara ens semblen censurables a casi tots: el genocidi, la tortura o la injustícia, per exemple. Pocs partidaris del relativisme moral justificaran estes coses, desmentint així el seu suposat relativisme, doncs en quan s'accepte el valor absolut d'un sol principi, perden tot el seu pes els arguments a favor de la validesa d'una llei moral adaptable a cada individu o col·lectivitat. També es ve a baix la suposada pèrdua del sentit del pecat a la nostra època, doncs ¿què són estes coses, sinó pecats oprobiosos per a la humanitat d'avui? I quina altra cosa, sinó sentit del pecat, és la permanent sensació de culpabilitat d'Occident respecte al tercer món, per exemple?

És curiós que les mateixes persones que es declaren relativistes a ultrança quan es tracta de moral sexual o d'avortament, s'alcen enfront dels arguments relativistes d'alguns països asiàtics o africans contra la validesa universal dels drets humans. És curiós, però també trist, perquè estes persones ni tan sols s'adonen que es contradiuen. Caure en contradicció és el destí inevitable de tots els relativismes. En canvi, l'afirmació de que existixen valors absoluts no comporta cap contradicció: és perfectament coherent.

En una altra ostentació d'incoherència, estes mateixes persones solen rebutjar la llibertat per expressar idees contràries a l'ortodòxia progressista, és a dir, s'utilitza la tolerància com a argument per justificar la seua pròpia intolerància. Sempre que algú expressa públicament la seua opinió contrària a l'avortament o la promiscuïtat sexual, no triguen a ixir veus que rebutgen, no les seues paraules, sinó el fet d'haver-les pronunciat, acusant-los d'intolerància o d'ingerència en assumptes que no els pertoquen. En el súmmum de l'absurd, es nega a estes persones (les que expressen l’opinió contraria a l’avortament, etc.) la facultat de donar la seua opinió en qüestions morals.

Com totes les virtuts aristotèliques, la tolerància és una virtut de “terme mig”. Es pot pecar contra ella per excés o per defecte. En paraules d'E. Burke (1729-1797), polític i escriptor anglès: "Hi ha un límit en el qual la tolerància deixa de ser virtut". La tolerància total i conscient no és només un mal: és impossible, autocontradictòria. La persona per a qui la tolerància és el bé suprem no pot acceptar la intolerància en d'altres, per tant ha de ser intolerant contra els intolerants. Portada a l'extrem, la tolerància es converteix en la seua oposada, es destrueix a si mateixa. Com va dir Leopardi: "Cap calitat humana és més intolerable en la vida ordinària, ni de fet menys tolerada, que la intolerància".

L'actitud moderna, que fa de la tolerància una virtut absoluta (contradient el relativisme dominant) i anatematitza a qui no estiga d'acord (fent aixina, alhora, una ostentació d'intolerància), és una postura essencialment hipòcrita. És curiós que siga este un dels epítets preferits pels suposats tolerants (realment intolerants) per a oposar-se a les idees contràries a les seues. Es diu hipòcrita a qui s'oposa a l'avortament lliure (com si els defensors de la vida realitzaran avortaments clandestins), o la promiscuïtat sexual (com si els seus oponents foren tots promiscus en secret). En este cas, el veritable hipòcrita és el que crida hipòcrites als altres.

Hui, quan la tolerància reina com a virtut suprema, és convenient recordar estes coses.

EUA, Iraq, Afganistan, Síria, Israel...........

A nivell mundial està havent-hi un debat sobre la decadència de l'imperi nord-americà. I hi ha abundant literatura que analitza el tema i sosté que el declivi ha començat i és irreversible. L'imperi nord-americà ha tingut dificultats, quin imperi no les ha tingut?

Molts realistes nord-americans sostenen la necessitat d’aconseguir que els Estats Units desmantelle les seues bases, se’n vaja dels països on intervé i només actue a nivell global quan estiga amenaçat com a país, però ho fan des d'una posició de debilitat en el sentit que els revessos que ells consideren irreversibles no ho són. Hi ha molt pocs revessos dels que l'imperi no puga recuperar-se. Alguns arguments sobre la seua debilitament són simplistes, com ara que tots els imperis que han existit al final s'han ensorrat; però hi ha motius per a aquests col·lapses, i en aquest moment Estats Units segueix sent inexpugnable: exerceix el seu poder tou a tot el món, incloent els feus dels seus rivals econòmics; el seu poder dur encara és dominant, permetent ocupar aquells països que considera enemics; i el seu poder ideològic seguix sent imparable a Europa i més enllà.

Els EEUU deslliga guerres, ja siga per compte propi o en nom d'Estats Units; dóna suport a les mesures d'austeritat; defèn la vigilància com a “absolutament necessària” per vèncer el terrorisme, sense ni tan sols preguntar-se perquè existeix el terrorisme: fer-se esta pregunta pràcticament converteix a un en terrorista. Per què actuen així els terroristes? Estan trastornats? Té alguna cosa a veure amb el més profund de la seua religió? Estes preguntes són contraproduents i inútils. Si preguntes si la política imperial nord-americana o altres no seran d'alguna manera responsables, t’ataquen. 

Tot el que ha passat a Iraq és conseqüència de la guerra desastrosa que va adquirir proporcions genocides. El número de morts seguix sense esclarir-perquè la Coalició de la Voluntat no compta les víctimes civils del país que està ocupant. ¿Per què molestar-se?

L'ocupació d’Iraq és un dels actes més destructius de la història moderna. Tot i que Hiroshima i Nagasaki van ser bombardejades amb armes nuclears, l'estructura social i política de l'Estat japonès es va mantenir; encara que els alemanys i els italians van ser derrotats en la Segona Guerra Mundial, la major part de les seues estructures militars, d'informació, policials i judicials es van deixar com estaven perquè ja hi havia un altre enemic a les portes: el comunisme. No obstant això, Iraq va ser tractada com cap altre país havia estat tractat abans.

La infraestructura social d’Iraq seguix sense funcionar anys després que l'ocupació haja acabat; ha estat destrossada. El país ha estat desmodernitzat. Occident ha destruït els sistemes educatiu i de salut iraquians; va lliurar el poder a un grup de partits clericals xiïtes que immediatament es van embarcar en un bany de sang revengista. Si això no és desordre, què ho és?

En el cas d’Afganistan, tots saben què és el que hi havia darrere d'este gran intent, com ho van cridar els nord-americans, de "modernitzar" el país. Ara sabem el que va ser realment: un crua guerra de revenja que va fracassar perquè l'ocupació va enfortir als que buscava destruir. La guerra no només va devastar Afganistan ni la infraestructura que tingués, sinó que a més va desestabilitzar Pakistan.

La demonització d'Iran és profundament injusta i el tractament desigual dels EUA és extremadament descarat: "Israel pot tindre armes nuclears, Iran no." En estos moments Orient Mitjà és un desastre total: el poder central més important és Israel, i està estenent-se; els palestins han estat derrotats i seguiran estant per molt temps; tots els principals països àrabs estan destrossats, primer Iraq, ara Síria.

Pel que fa a Israel, el suport cec que rep dels Estats Units és una vella història. I qüestionar-la, ara per ara, suposa ser etiquetat d'antisemita. Resulta inconcebible pensar que algun Govern d'Israel vaja a atorgar un Estat als palestins.

No podem saber si Iraq serà dividit en tres països, o si Síria serà dividida en dos o tres països. Però no ens sorprendria que tots els Estats de la regió, llevat Egipte, que és massa gran per desmantellar, acabaren convertits en bantustans o principats, a l'estil de Qatar i els altres Estats del Golf, finançats i mantinguts pels saudites per una banda i els iranians per l'altra.

La competitivitat com a ideologia.

Un dels dogmes fonamentals del neoliberalisme fa de la competència el pilar fonamental de l'organització social. Amb el Mercat com a institució axial, la lògica de la competitivitat s'expandeix en tots els camps d'activitat. És, com el capitalisme, un poc més que un sistema econòmic: un ethos, una forma de vida que irromp en cadascuna de les nostres decisions. Estem adiestrats o, millor dit, amaestrats per a la competició. Representa els valors hegemònics de l'èxit, lideratge o la fórmula recurrent del capitalisme arcaic que és el culte a l'emprenedor. Però, és obvi que no tots poden tenir èxit, ser líder o esdevenir emprenedor. Totes estes nocions porten implícita la desigualtat d'arribada que s'afegix a la de partida. Dit d'una altra manera, perquè hi haja èxit competitiu cal que només uns pocs puguen aconseguir-ho.

A les universitats per exemple, els estudiants han de sotmetre’s a les lògiques obsessives i kafkianes dels rànquings, les categories de jerarquització estan vedades. Lluitaran uns contra altres perquè han entrat a la partida i han de calcular les seues jugades. No podem canviar les regles del joc com si de Carroll es tractés en la seua Alícia. I no sembla haver cap altra alternativa.

També en l'àmbit laboral reina amb despotisme la competició, on es violenta a uns contra altres per aconseguir les gratificacions promeses només a uns pocs. Engendra violències el resultat les quals són alguns membres morts, sobrants per al sistema competitiu darwinista; i altres membres supervivents. La ideologia de la competitivitat sembla haver introjectat que la seua lògica no és una construcció social i, com a tal, contingent: és indeleble i infranquejable aixina que, millor adaptar-se que morir.

En tots els casos esmentats, des de xiquets es concep als altres com a rivals en una cursa contínua promoguda per l'enveja i el narcisisme. És el joc neoliberal que ens enfronta a uns contra altres i en què l'anomenada meritocràcia premia no als més excel·lents, sinó als que millor saben conduir-se d'acord amb les tàctiques de guerrilla competitiva.

Ara m’abellix viatjar a 1973 on trobem la crisi del petroli i recordar “Els vuit pecats mortals de la humanitat civilitzada” - http://portales.puj.edu.co/dhermith/Sesi%C3%B3nMartesAgosto3Semana2/Lorenz,%20Konrad%20-%20Los%20ocho%20pecados%20mortales%20humanidad%20civilizada.pdf - del senyor Lorenz, des de la seua perspectiva naturalista. La competència de l'home contra l'home acaba per castrar les forces actives i creadores:

“Tot el que és bo i útil per a l'home, el mateix com a espècie que com a individu, ha quedat oblidat ja baix la pressió d'esta competència entre els homes. L'aclaparadora majoria dels homes d'avui percep com a valor únicament el que resulta exitós i apropiat en la despietada competència per superar el seu proïsme. Qualsevol mitjà que servisca a este propòsit apareix enganyosament com un valor”.

D'una banda l'afany de lucre, el de guanyar diners que mesura l'èxit és un dels vectors de la competitivitat. Es tracta d'una de les senyes d'identitat del país capitalista per antonomàsia: Estats Units. I per altra, que adverteix Lorenz de la mateixa manera, la pressa, la velocitat. El món s'accelera cada vegada més impulsat per este tipo de dromocratie -govern de la velocitat-, en termes de Paul Virilio. El desgovern absolut. La premissa sembla arribar abans que els altres. Com una scoop periodística. Estem obligats a atresorar més episodis de vida en cada vegada menys unitats de temps. La competència devastadora rebutja els temps lents, desterra la vida tranquil·la; aboleix els ritmes pausats i sedimentaris de l'artesà. La por a ser superat ens introduix de ple en esta carrera vertiginosa que cadascú emprèn des del seu vehicle sense frens. És l'impuls que al costat de la cobdícia neix de la paüra i la vergonya de no ser reconegut perquè en un sistema competitiu, la visibilitat només l'obtenen els primers a arribar a les metes ocasionals. Amb la pressa i la rapidesa, se'ns priva d'esta base innata de l'aprenentatge que és la reflexió. I també de la curiositat que sempre ha d’impulsar el coneixement total del nostre món. S'està tan ocupat, preocupat i distret per la competició que no ens oblidem fins i tot de pensar en nosaltres mateixos en no suportar la soledat:

"Entre les seqüeles més pernicioses de la pressa, o potser directament de la

pressa engendrada per la por, figura la incapacitat patent de l'home modern

per estar tot sol amb el seu propi Jo, ni que siga durant un breu lapse de

temps."

Ací de nou “Els vuit pecats mortals de la humanitat civilitzada”.

Les lògiques de la cooperació, els temps lents i les filosofies que se situen més enllà de l'utilitarisme extrem en forma d'actes gratuïts contraposen resistències i microutopies a un món desbocat que ni tan sols pren consciència de si mateix.

Pintura: Georges Rouault, Le pendu.

Camins oblidats.

Primer es van esborrar les empremtes de l'home i dels animals; després van començar a esborrar els camins. Perquè estem perdent les senderes que embasten sembrats, fruiters, fonts i salts d'aigua, i també coves, llenyers, pletes, zones d'abric... Són les xicotetes sendes que envolten els pobles, traçades durant segles pel pas dels habitants i del bestiar. Valguen estes línies per, almenys, prendre consciència d'esta pèrdua. Una entre tantes.

Portaven l'home -al foraster i al habitant- fins les fites del contorn, també fins a l'aigua i el menjar, la calor i l'ombra, segons l'estació. Estos camins tenien una funció quotidiana, la del treball, i també lúdica: eren l'oportunitat per a les excursions de filet arrebossat i truita de creïlles, per romeries i per a jocs infantils.

No parle de les rutes de trekking, catalogades en les guies i plenes de malles de licra i impermeables color fluor els caps de setmana. Parle dels senders quotidians. Amb l'abandonament dels pobles i la mort dels seus últims habitants, no només s'està perdent el patrimoni material d'estos llocs (les seues cases i les seues esglésies, vençudes per l'heura i la intempèrie) sinó que la natura també s'està empassant estes senderes que ja ningú trepitja.

Les connexions sentimentals i físiques que les senderes van establir, les perspectives de la naturalesa, del cel, de les valls i els arbres, que des d'elles va establir l'escala humana, també estan perill d'extinció. Funcionaven casi com les connexions neuronals d'una manera diferent de ser humà, d'estar al món, d'una manera de vida i una manera de pensar que estan expirant, escombrats pel creixent i imparable èxode a la ciutat.

Cada vegada són menys els vilatans que poden explicar com anar d'un lloc a un altre a les rodalies d’estos xicotets assentaments humans. Es perd aixina el patrimoni immaterial del recorregut mateix, de les sensacions de llum, so i aroma que proporcionava cada determinada caminada.

Es perd també la memòria del que estes senderes van vore: el pas de viatgers entre comarques, la fugida dels fugitius, els bandolers, el maquis, els cauts passos dels enamorats a la recerca d'un racó on reconèixer-se...

Els tresors naturals, paisatgístics i humans que estes senderes connectaven estan tornant així a recobrar el seu caràcter secret. Tornen allà on eren abans de ser descobertes i apropiades per l'home, tornen al fosc misteri dels boscos. Primer es van esborrar les petjades; després, els camins. Un eloqüent oblit de l'oblit.

Albacete

Castelló

Castelló

Castelló

Somiar, somiar, somiar...

El sistema somia per nosaltres. Ens han robat el més humà, lo nostre per antonomàsia, el que ens fa singulars en el regne animal. Somiar. Deixar volar la nostra imaginació per escapar de la crua realitat alhora que intentem trobar solucions noves, audaces i originals als problemes quotidians que ens aclaparen durant la vigília.

La utopia ha perdut crèdit perquè somiar s'ha tornat incomprensible. La publicitat ens oferix els somnis elaborats, llestos per consumir i llençar més tard en l'oblit del tedi costumista i de la massa productiva global. Al costat de la impossibilitat de somiar cavalca la llibertat maniquea de l'alternativa digital, un ser o no ser de dues opcions excloents: blanc-negre, ara-mai, si-no i dilemes similars.

El desordre caòtic ha ocupat l'espai del somni individual i col·lectiu. Tot es resumeix en els prestatges plens d'abundància sorollosa i casquivana, de la confusió estructural. Les ciutats es converteixen en taques i aglomeracions que s'agreguen a l’existent sense sentit intern ni direcció externa. El dia no acaba a la nit ni comença a l'alba. El món està obert 24 hores. No hi ha ahir que recordar ni present que viure: el futur permanent ens habita per tot arreu.

Espai buit i temps anodí ens han transformat en subjectes sense propòsit. No hi ha metes on arribar ni estacions intermèdies. El "seu" és existir en la vacuïtat, viatjar, moure entre fites iguals els uns als altres, ser moda, anar anant cap mai més, ser “peterpans” sense ixides madures ni objectius concrets.

La ciència ens ha pres per bobos: sempre ens han dit que l'homo sapiens era la criatura que fabricava eines, el nascut per treballar, dos trets que definien l'essència de la nostra naturalesa transgressora i única. Fabricar, treballar, fer... Només ens deixaven el somriure buit com a element entremaliat i compensador entre tanta fatiga existencial.

Mentida colossal! Si ens arrabassen el somiar, mai haguérem descobert el llenguatge ni haguérem creat el ric món de matisos que ens ha servit de llar fins hui mateix. Socialitzar pors i esperances. Intercanviar experiències. Aplanar models de conducta. Fer cultura. Reivindicar-nos a nosaltres mateixos en la convivència social. No hagués estat realment possible sense l'anticipació onírica de la utopia.

Somiar és la major festa que ens furten diàriament els que partixen el món en un tic tac digital espuri i els que pinten de desordre i caos els carrers de la vida per ruixar-nos d'abundància insistent i superficial.

No busqueu els somnis "propis" en cap aparador comercial ni a cap psicologia contemporània d’estes ni tampoc en polítiques postmodernes de trenca i esquinça espontànies parides del no-res ple de foteses diverses. Els autèntics somnis ni es venen ni es compren ni s'aprenen ni es manufacturen en un instant de calentó creatiu. Somiar de veritat és gratis per això resulta tan car a la societat actual.

Manipulació

Els que manen als EUA i tenen el poder real, també el de tot el planeta, són un ramat d'un centenar de bojos que creuen que van a sobreviure a l'hivern atòmic en els refugis construïts per a este fi, per la qual cosa busquen a com done lloc la guerra contra Rússia, per a després desposseir-la de les seues riqueses. Com han obtingut tal domini en tots els àmbits de l'activitat humana? Doncs perquè són els amos de Wall Street; de la gran banca mundial, en particular de la FED; de les grans multinacionals, principalment nord-americanes; del Complex Militar Industrial, que està omnipresent en tota l'extensió dels EUA i per al qual labora el 20% de la seua classe treballadora. Són també els amos de la gran premsa mundial, de manera que ningú en este món està lliure de ser manipulat al gust d’estos maníacs, ja que s'informa només del que este cabdell sinistre considera què hem de conèixer i s'encarrega de convèncer-nos les bondats i virtuts del sistema capitalista. El periodista que desitja triomfar a la gran premsa s'ha d'atenir a complir les seues regles de joc i col·laborar en la creació del món de la irrealitat i de la fantasia surrealista en què es viu, sota pena de perdre les prebendes que obté per col·laborar mansament. Amb este mètode, la monstruosa maquinària de propaganda que entabana a la humanitat convenç al món que el roig és blanc.

Si a Equador es multa a un periodista per difamació o a Veneçuela falta sabó o a Cuba no dóna facilitats a l'oposició o a l'Argentina se suïcida un jutge o al Brasil es detecta corrupció en algun organisme públic... el món sencer va a conèixer al detall la versió interessada que sobre estos fets propala la gran premsa, però silencien en canvi que els pobres d'estos països han millorat el seu nivell de vida, sobre els seus progressos en educació, salut o habitatge i s'oculten les barbaritats que els EUA i els seus aliats cometen al voltant del món. Els cops d'Estat que patrocinen, especialment este últim de Veneçuela, es neguen amb bajanades del tipo: "Estes acusacions, com totes les anteriors, són ridícules. És una política de fa temps, els Estats Units no dóna suport a les transicions polítiques per mitjans no constitucionals. Les transicions polítiques han de ser democràtiques, constitucionals, pacífiques i legals ". A un altre gos amb este os, senyora Jen Psaki, les seues paraules només poden causar la hilaritat del que tinga més de dos dits de front, ja que l'historial de vostès en este camp és massa conegut. Si un periodista denuncia el genocidi d'un milió d'iraquians, se l'acusa de ser un apòleg de Saddam Hussein, de manera que la majoria prefereix callar. Es distorsiona els successos d'Ucraïna, es acusa Rússia d'haver envaït aquest país sense presentar la mínima prova i s'oculta que el govern de Kíev és el producte d'un cop d'Estat afavorit pels EUA amb el suport de la UE. Es presenta el conflicte del Donbas manipulant-lo com ells volen. Sobre els crims de guerra que els nazis de Kíev cometen al Donbas no es sap res perquè s'empra la mentida del silenci i no s'envia periodistes a cobrir aquest conflicte i se sosté que el que diu la premsa rebel o la russa és pura propaganda encara que estiga documentada i testimoniada per milers de víctimes.

Condueixen a cegues al món cap a la Tercera Guerra Mundial perquè s'han empassat les seues pròpies mentides i no diferencien la propaganda de l'anàlisi seriosa ni coneixen els límits del seu poder real, de manera que creuen poder abastar-ho tot. Malgrat que els paral·lelismes històrics no sempre són vàlids.

No som tan rics, ni altres son tan pobres...

Este matí en classe ha sorgit com i d’on rebem tantes matèries primes per a l’elaboració dels nostres productes a l'hora de llegir un article recomanat pel professor, això ha inspirat fer esta entrada al blog.

Diuen que l'Àfrica és pobre. Ho diuen les estadístiques. Ho diu la tele, les ONG... Ho veiem nosaltres mateixos quan veiem imatges o arribem al continent i veiem carrers sense asfaltar i carreteres plenes de sots, quan veiem els xiquets coberts de terra de dalt a baix i amb els mocs penjant i quan anem a un poble i ens ofereixen arròs amb arròs i en definitiva observem que la seua dieta no és molt variada.

També quan ens diuen que no tenen els mitjans suficients per no morir per malària, per aturar l'Èbola com fem nosaltres (a les nostres terres clar ...). A l'Àfrica són pobres perquè molta gent viu amb menys d'un dòlar al dia, perquè molts xiquets no poden anar a l'escola perquè els pares els necessiten per ajudar amb les tasques de casa o el xicotet comerç, perquè no tenen aigua a casa i tenen d'anar a recollir-la a una font comuna amb una mula, perquè les oficines són només una taula, unes quantes cadires i uns quants calaixos, el pressupost no dóna per a molt més.

Mmm... si, Níger, el país més pobre del món és, però, el tercer, quart o cinquè productor mundial d'urani, segons la font que es consulte. Aquest mineral radioactiu és explotat a Níger per França a través de la multinacional Areva. França obté la major part de la seua electricitat a través de les seues centrals nuclears alimentades per l'urani. Un altre apunt: Níger és excolònia francesa.

Àfrica és el continent on les persones viuen amb menys d’1.25 dòlars al dia (segons un informe de les Nacions Unides), on la proporció de persones amb nutrició insuficient és gran, Àfrica també té la major taxa de mortalitat, etc.

El que no ens diuen és que Àfrica no és pobre. La xifra que sorprèn és que el 65% de les terres cultivables del planeta es troba en el continent africà. I, d'altra banda, cada zona i país és rica en una matèria prima. En terres africanes es troben or, diamants, fustes, cobalt, ferro, coure, coltà, cotó, cacau, cafè, urani, petroli, etc. Cadascuna d'aquestes paraules és important, és clau per a Europa, és a dir, per a nosaltres.

Burkina Faso no tenia res. O això pensaven. Aixina que en este país es va implantar el monocultiu del cotó per a la indústria tèxtil i, a més, es va utilitzar a la seua mà d'obra per al cultiu del cacau en Costa de Marfil. En els anys 80, va començar el boom miner i Burkina ja és el quart productor d'or a l'Àfrica. No obstant això, des que l'or es comencés a explotar per les multinacionals, les poblacions que viuen a prop de les mines són cada vegada més pobres.

Diuen que Europa està desenvolupada. Ho diuen les estadístiques i els diaris, ho veiem nosaltres mateixos quan després de veure una notícia de gent en guerra o morint de fam ens alegrem d'haver nascut on hem nascut. Quan veiem que el cotxe que llueix net i nou i no fa sorolls estranys i llisca suaument a l'autovia, quan tenim llum a totes les hores del dia a casa i als carrers del nostre barri, aigua calenta, renovem armari cada temporada, i les oficines tenen una estètica precisa que ens recorda a la marca de l'empresa o institució que venim a visitar, té una bella sala d'espera i podem gastar els diners en cuidar el nostre patrimoni cultural.

El que no ens diuen és que Europa no existiria tal com és hui si no fos gràcies a Àfrica.

Europa és el continent que ha aconseguit tot aquest anomenat "desenvolupament" gràcies a les matèries primes provinents del sud i entre estos suds està Àfrica. El problema és que la nostra societat es pensa que la llet ve del cartró i no de la vaca. No fem per dur a terme un consum responsable o com a mínim reflexionem d'on procedeix cadascun d'estos productes que consumim, més o menys elaborats, la cadena va més enllà del que posa en l'etiqueta 'made in'. De què està feta aquesta televisió, aquest telèfon, d'on procedix l'energia elèctrica, i el petroli, etc. Què suposa tot això? Que la guerra de la regió est de la República Democràtica del Congo no acabe, que els presidents es mantinguen en el poder durant anys sense cuidar les necessitats dels seus ciutadans, recolzats per esta Europa que després parla de Drets humans, de llibertat, de justícia i igualtat, que la guerra a Àfrica Central siga indiferent als mitjans de comunicació i, en conseqüència, a la resta, que les empreses transnacionals exploten els recursos d'estos països sense que els tremolen les mans, empobrint aixina les seues poblacions. I estos són només uns quants exemples de res ...

Europa és el continent que va començar esta revolució industrial que necessitava matèries primes provinents de terres llunyanes on deshumanitzava a les persones, justificant aixina el robatori dels seus recursos. I aixina seguim fins ara. I, per què ens vam anar a la recerca d'estos productes a terres llunyanes? Mai ens ho han dit però és que Europa no és tan rica i Àfrica no és pobre.

El TTIP i la relació amb l'infern.

És tan obvi que fins i tot sembla ofensiu dir-ho, però el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) que negocien en secret Estats Units i la Unió Europea és poc més que un altre munt de papers amb l'únic objectiu de segellar, més encara, el sistema en el que estem immersos. Este en què les multinacionals manegen els fils. Este en què uns ho tenen tot i altres res.

Cada vegada que els negociadors del Tractat es posen d'acord en alguna nova normativa venen la seua ànima a un diable que es manifesta en forma de capitalisme. Des de la cooperació regulatòria, que pretén atorgar barra lliure als poders econòmics, fins al ISDS, que permet a les multinacionals denunciar els estats quan les regulacions els perjudiquen. De vegades és el poder, altres són els diners que reportarà este negoci als interessos privats; els per als més afortunats, que voran com el seu mercat es cedirà traspassant una vegada més les línies roges del ètic i moral. La pregunta és fins quan.

El retrocés en els drets, que especialment viuran els europeus si es signa el TTIP, no és intranscendent. Un Tractat més, que seguix el camí d'acabar amb molts dels avenços aconseguits després d'anys d'enfrontaments militars en forma de Guerres Mundials, però amb menys estrèpit. Ara ja ningú fa soroll, o així ho demostren les 560 trobades a porta tancada que la Comissió de Comerç va tenir amb 298 stakeholders (http://es.wikipedia.org/wiki/Stakeholder) que representen els interessos dels lobbies industrials.

Ara la guerres pel poder mundial es decidixen en els despatxos de Washington i Brussel·les, no en les trinxeres. Els soldats no servixen a una pàtria, sinó a l'interès d'una multinacional. O al conjunt d'elles. Els combatents ja no se camuflen entre els boscos, ara se servixen de l'opacitat de les institucions per operar sense embuts. Ja no existixen les emboscades, sinó les reunions a porta tancada, els esmorzars "informatius" o les portes giratòries.

Però si hi ha alguna cosa que no canvia és la propaganda, tal com Joseph Goebbels la va inventar. O com anys després la va redefinir Bernays: "Una manipulació conscient de les opinions de les masses". La desinformació sobre les conseqüències en l'interès públic del Tractat, així com el silenci mediàtic amb els sectors més crítics a este es contraposen amb la difusió de pamflets propagandístics per part dels lobbies i la Comissió.

Clar, que les comparacions són odioses i la no-concreció perillosa. El TTIP no acaba amb vides, sinó que crea ocupació. Això diuen les farmacèutiques que cabildejen perquè l'extensió de les seues patents impedisca l'accés a alternatives genèriques a les milers de persones que moren esperant un medicament. O com quan parlen de protegir els serveis públics, i els governs entenen que qui millor per gestionar que aquells que mai han escoltat parlar de coses com la salut i la cobertura universal. Això que ara és un poc d'interès general podria passar a ser una mercaderia com qualsevol altra.

Tampoc parlem d'un genocidi conscient, racista i indiscriminat. Però entendran que especular amb els aliments és una constant en això del lliure comerç, i que si el preu del quilo de blat de moro puja, milers de persones que ni tenen televisió, ni forma de ixir-hi, passaran a engrossir la immunitzada xifra dels 805 milions de famolencs. Danys col·laterals, pensaran els que ho pensen. "Els bancs són indispensables perquè el capitalisme funcione, els famolencs no".

El nou Tractat de Lliure Comerç serà un nou èxit per consolidar el sistema establert. Un èxit de les multinacionals, que lluny de conformar-se amb els milionaris beneficis que cada any dupliquen els d'anys anteriors busquen que el seu poder no tinga marxa enrere, que la signatura d'acords internacionals els protegisca per sempre de viure en les seues pells cosa semblant a la igualtat: el seu major enemic.

"Una mentida repetida mil vegades es converteix en realitat", devien pensar en la Comissió Europea els amants de Goebbles quan repetien el mantra de protegir els serveis públics moments abans de reunir-se amb els lobbistes industrials en secret. O quan salten des del seu despatx al capdamunt de Brussel·les al de les multinacionals. Ací, a la famosa Rue de la Loi, el carrer en la qual es troba l'edifici de decisió més important d'Europa, juntament el qual els grups de pressió han aixecat els seus campaments, que no trinxeres.

I és que al contrari que en les guerres, ja no parlem d'enemics, sinó d'amics, que en el millor dels casos compartixen cerveses, o pugen a les seues xarxes socials els esmorzars que tenen amb els grups d'interès industrials abans de marxar cap a la taula de negociacions del TTIP. Amb un cafè i un croissant acompanyen un dels innombrables informes que expliquen els beneficis de l'idíl·lic escenari que presenten les multinacionals.

Però cal anar més enllà dels centenars de diables que freqüenten les parets blau cel de la Comissió per veure la llum. Darrere dels centenars de federacions i organitzacions paraigua que representen els interessos de milers d'empreses privades i multinacionals s'entreveu un únic objectiu: ampliar el poder dels ja totpoderosos.

El TTIP no és un sol un tractat, és el triomf d'un sistema en què els interès del 99% es dilueixen entre este 1% que acapara la seua riquesa. És un document que no només signa per este ben sonat escenari d'abolir les barreres comercials, sinó que busca consolidar encara més les cordes del “tinglado” industrial en què les multinacionals han viscut durant lustres i assegurar que aixina seguisca sent eternament.

És possible una llibertat real?

Després dels molts bombardejos israelians del passat estiu, que van deixar centenars de xiquets morts i desenes de milers d'habitatges destruïts, la franja de Gaza torna a la normalitat. Torna a la normalitat? Israel sol fer oblidar un crim amb un crim més gran, de manera que l'alleujament de la fi de la guerra, i la dolorosa alegria de la resistència, induixen la il·lusió d'una comunitat apaivagada i fins d'un món millor. Si no hi ha guerra, hi ha pau. Si no hi ha bombes, hi ha flors. Si no hi ha avions, hi ha bicicletes. Israel bombardeja en realitat perquè, en deixar de bombardejar, Gaza s'ompli de pau, de flors i de bicicletes. Gràcies a Israel, Gaza torna ara a la "normalitat".

Gaza ha tornat a la normalitat, sí, i això és precisament el terrible. Perquè a Gaza la normalitat no és la vida sinó la mort lenta; no és la llibertat sinó la cel·la; no és el pa i la llum sinó l'escassetat i la foscor; no és la pau sinó una altra guerra. La normalitat a Gaza és el bloqueig israelià i les seues conseqüències per a la salut, l'educació i l'alimentació dels palestins. Cada vegada que Israel bombardeja Gaza els governs occidentals i els mitjans de comunicació deshumanitzen i justifiquen els morts; cada vegada que Israel deixa de bombardejar, els governs occidentals i els mitjans de comunicació obliden als vius. Després d'una agressió israeliana no arriba la "normalitat"; segueix l'agressió israeliana. I l'única cosa que és desgraciadament normal és la indiferència de tots.

Per què cal acabar amb un bloqueig que dura ja anys? Sens dubte pels terribles efectes que causa, agreujats ara pels bombardejos de l'estiu passat i per la posició de la dictadura egípcia, que ha tancat el pas fronterer de Rafah. Israel té presoners a casi dos milions de palestins és a dir, éssers humans- i els rellisca entre els barrots el just perquè patisquen sense morir-se del tot. Gaza, la zona amb una densitat demogràfica molt alta, necessita milers d'habitatges més i centenars d'escoles noves, però Israel no deixa entrar materials de construcció. Molts dels ¿gazatíes? no pot treballar, casi la totalitat guanya un dòlar al dia i moltíssims depenen d'ajuda alimentària per no morir de fam mentre Israel prohibeix la pesca, l'agricultura i l'exportació. Podria posar per exemples també la llum, l'aigua, les depuradores que destrueix, la medicina... Això és el bloqueig: un poble sencer a la gola d'un gat que estreny les dents, sense mastegar, per prolongar l'agonia de la qual extreu el seu poder .

Perquè el bloqueig és més que un dosificador cruel de set, gana, dolor i pobresa. És sobretot una infame declaració de poder absolut que la major part dels governs del món tolera sense protestar. El que està en joc és, sí, el seu dret a la normalitat. A una normalitat normal de gent amb nom que riu i plora sense que ningú la empenta; una normalitat que no pot ser una treva entre dos bombardejos; una normalitat que no ha de ser el regal del gat assassí. El bloqueig empobreix, encadena i mata, però sobretot ofèn. És una ofensa a la humanitat dels palestins i a la de tots els éssers humans de la terra. I és la dignitat la que ha de rebel·lar-se contra ell.

Caricaturesca llibertat d'expressió.

Les caricatures que il·lustren esta entrada són del dibuixant brasiler Carlos Latuff, que al novembre de 2012 va ser catalogat pel Centre Simon Wiesenthal dels Estats Units com el tercer "antisemita" del món, per les seves denúncies gràfiques dels crims de l'Estat d'Israel a Gaza.

En estos dies arran dels luctuosos esdeveniments de París, han aparegut tota mena de aclamacions a la pretesa llibertat de pensament, opinió i expressió que existiria a França. Com va passar l'11 de setembre de 2001, quan es va començar a dir sense casi imaginació "tots som americans", ara es repetix com cacatues que "tots som francesos" o més banalment "Je suis Charlie". Recordem que després dels atacs al Trade World Center, George Bush, aparentant una ingenuïtat i una innocència angelical preguntava per què atacaven als Estats Units, al que ell mateix responia dient que agredia la llibertat, la democràcia i la justícia que caracteritzarien aquest país imperialista i a noms de valors tan abstractes, darrere dels quals es trobava el petroli i el reordenament geopolític de l'orbe, li va declarar la guerra al món pobre i perifèric, com a epicentre de la croada contra el "terrorisme internacional".

Una cosa similar passa en estosmoments, quan des de Paris, de François Hollande a endavant, s'afirma que s'ha atacat la llibertat d'expressió, que tindria el seu bressol a França i este país seria, sens dubte, el seu millor defensor.

Estes afirmacions ditiràmbiques no resisteixen el menor contacte amb la dura realitat de França. I no me referisc a que la llibertat d'expressió siga el privilegi d'una minoria, que té capital econòmic i cultural per expressar-se, o que la premsa i les editorials siguen propietat de poderosos conglomerats econòmics. No, estic parlant d'algo més prosaic: la persecució vetllada i oberta contra certs escriptors i intel·lectuals que escapen a la pleta del poderós lobby jueu que hi ha a França o la censura que exercixen els nous mandarins de la premsa i l'edició contra els autors que no són "políticament correctes".

Creieu que les següents imatges farien gràcia a l'aclamat bressol i estatge de la llibertat d'expressió, França? Es censura, perseguix, i fins i tot s'empresona als que s'atreveixen a criticar el lobby israelià o les seues postures no estan en sintonia amb el pensament que s'ha de dur.