diumenge, 23 de novembre del 2014

Mi cuerpo.

Se veu que no puc penjar cap .pdf
Copiaré i pegaré el que acabe d'escriure, per a no donar-li al traductor de google ni per a ficar-me a traduir-ho a mà.

¿Tengo un cuerpo? ¿Soy un cuerpo? ¿Soy con/sin mi cuerpo?


Es una burla de la vida, nuestra existencia trata de aparentar i de olvidar ser. Creo que nuestro cuerpo es, al fin y al cabo, lo que menos impacto tiene en nuestra vida y aun así consume mucha energía. Nos obsesionamos con nuestra imagen ya que creemos que ella dice lo que somos, pero en verdad solo dice lo que aparentamos. Así pues, mi cuerpo no dice lo que soy, solo muestra un resultado en el que se muestran las decisiones tomadas durante mi historia, por corta que sea; pero de ninguna manera significa lo que soy.

Mi cuerpo podría ser un templo gozoso de mi alma, pero yo lo veo más como su cárcel; quizás en otro contexto histórico lo consideraría como templo, o como pagoda, o como –ponga aquí similitudes según el origen y la procedencia, porque también ello tiene que ver-.
Mi cuerpo es una cárcel hoy, en el aquí y el ahora, por la importancia y el significado que se le da ya que su definición ocupa un lugar ambiguo en la posmodernidad. La revolución sexual del 1960, o del 1970 parecía haber sustituido el neoplatonismo que la religión tiñó de moral estricta; sin embargo, en la actualidad, la trivialidad, esta descomunal chabacanería y saturación de lo corporal, invitan a reconsiderar nuevas ideas.

Lo que se lleva, las religiones, el deporte, la ambición de algo mejor, el erotismo, las vergüenzas, el tiempo, la salud… Todos los aspectos de nuestro mundo (y todos los mundos de nuestro aspecto) se enredan sobre el tablero de ajedrez de la carnalidad, luchan en un campo de batalla que no parece que tenga ninguna finalidad ni ningún final; este tablero carnal se convierte también en símbolo ideológico.

Seamos como seamos, físicamente, claro –flacos, altos, etc-; no estamos nunca satisfechos. Veo aquí mi primer batacazo en el resbaladizo camino de la libertad, el cuidado del cuerpo se ha hecho una obligación implícita, un combate contra la muerte y la decadencia que a veces deriva en una superficial vaciedad.

Yo estoy instalada en mi cuerpo, presa en él, me parece no del todo cierto decir que solo “tengo cuerpo”, sería como una verdad a medias o incluso menos que a medias; el estar encarnada en él va mucho más allá de la mera posesión de mi cuerpo porque yo no puedo lograr ser sin mi cuerpo. Pero es que tampoco puedo decir que “yo soy mi cuerpo” ya que también va contra la certeza de que yo me encuentro con mi cuerpo, el cual no he elegido, el cual no le avasallo totalmente; cuerpo que me crea problemas, que es parte de mi historia y de mi circunstancia, al cual, de cierto modo, me aminoro, me mermo y que, sobre todo, en el momento de fallecer se escapa por completo al poder de mi libertad.

Mi cuerpo, y los vuestros, van acompañados de límites indiscutible. El cuerpo es frágil y limitado en su adaptabilidad; desfallece, fracasa, se distrae, se desanima, yerra, enferma, padece hambre, sed, se cansa; está ligado al tiempo y al espacio y las pasiones le arrastran a hacer lo que no quiere (o si). Pero sobre todo, esta inevitablemente expuesto a la necesidad de morir.

La única utilidad que le puedo dar es la de instrumento, la de obrar y la de hacer cosas; no la de instrumento que después es abandonado y arrinconado, obviamente para cuando llega la muerte si, pero hablo antes de que llegue ese final; me refiero a darle al cuerpo el principio de la instrumentalidad para ver si así los instrumentos se convierten en virtud de mi cuerpo dispuesto a utilizarlos.


No obstante, creo que mi cárcel en su sencillez más pura, espera cumplir sus pasiones por irracionales que sean, espera alimentarse y desea descansar; quizás entre esas pasiones está la de obrar, pero esperaría obrar para una sociedad con carácter, para una sociedad definida en valores propios.

Seré joven, tendré energía; pero mi cuerpo está triste y cansado de ver como gobierna la sinrazón, de ver como la globalización se adueña absolutamente de todo haciendo así perder la poca esencia de individualidad que les quedaba a nuestros cuerpos. No me culpéis si deseo ponerme el pijama y dormir durante un largo tiempo, sin que nadie me hable, tumbada no andaré sobre la frialdad de este camino insustancial que se está construyendo y que ya casi ha finalizado; me tumbaré y cerraré todas las puertas y todas las ventanas para no dejar escapar así mi soledad.


Mati.

dilluns, 3 de novembre del 2014

Estupidesa


Sempre m’ha fascinat l’Estupidesa i no comprenc perquè, havent estudis milionaris en universitats sobre com caminen les formigues, no hi ha cap estudi sobre “Estupidologia”. 

I és que qualsevol estudi acurat de la història, o dels esdeveniments actuals, porta a la invariable conclusió que la font més gran dels terribles errors és la pura estupidesa. Quan es combina amb altres factors (com passa sovint) els resultats poden ser devastadors.

Últimament no paren de coincidir-me fets, i pensant jo sobre la nostra estupidesa, comparant opinions en amics i companys... Just anit cau a les meues mans un article sobre algunes novel·les de Carlos María Cipolla i vaig recordar que ell va desenvolupar la seua pròpia teoria de l’estupidesa humana, teoria en la qual regnaven cinc lleis:

1ª. Sempre subestimem el nombre de gent estúpida. 

2ª. La probabilitat que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3ª. (la d'Or). Una persona estúpida és algú que ocasiona mal a una altra persona, o un grup de gent, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa --o fins i tot resultant danyada.--

4ª. La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Constantment se'ls oblida que en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància, el associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error costós. 

5ª. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir.


Cada vegada me n’adone més de la gran quantitat d’estupideses en les que ens desdejunem tots els dies, i a algunes d’elles encara tenim la poca vergonya de taxar-les de “populars” o de “tradicions culturals”; i senyors, una cosa és ser tradicional i conservar la cultura, i una altra es exagerar-la fins al punt més estúpid possible. És un cas estúpid que m’ha passat ara pel cap, però hi ha molts i de molt diferents.


No podríem explicar la naturalesa del que anomenem la societat del coneixement si no fórem capaços d'entendre per què es produeixen també en ella fracassos col·lectius de major envergadura fins i tot que les comeses per societats en les que el saber no ocupava un lloc tan central. ¿Per què col·lapsen les societats? ¿Quines raons expliquen el fet que, estant en una societat que pot ser més intel·ligent que els seus membres, també puguem ser més estúpids del que ho som individualment considerats? Enmig d'una crisi econòmica sense precedents i que és el resultat, no tant d'errors individuals (que també), com de malapteses col·lectives, respondre a aquesta qüestió és més necessari i una mica previ a tot allò que es recomana en els discursos per "sortir de la crisi ".

El nostre món és de segona mà, intervingut, i no podria ser d'una altra manera: sabríem molt poc si només sapierem el que sabem personalment. Ens servim d'una gran quantitat de pròtesis epistemològiques. El nostre suplement cognoscitiu està edificat sobre la confiança i la delegació. No tenim més remei que confiar en altres i confiar en la informació que altres ens proporcionen. Aquesta circumstància és la causa de les grans conquestes de la humanitat, però també dels pitjors errors. La confiança pot demostrar excessiva o insuficient, els rumors es propaguen sense objectivitats que els puguen frenar, el pànic resulta més contagiós en un món d'apreciacions difícilment refutables... La facilitat amb la qual es trenca aquesta confiança posa de manifest fins a quin punt són fràgils les nostres societats.

La societat contemporània, malgrat la seva complexitat, no és un regne de poders incontrolables sinó alguna cosa fet pels éssers humans; estem confrontats a processos que se sostreuen del nostre control absolut però que poden ser parcialment regulats. Tampoc en l'època de les conseqüències secundàries estem condemnats a l'alternativa entre la responsabilitat total i la total irresponsabilitat. La tasca que tenim per davant és més aviat determinar nosaltres mateixos, mitjançant procediments de legitimació democràtica, com volem construir políticament la nostra responsabilitat, que és l'expressió pràctica de la intel·ligència.