Manipulació

Els que manen als EUA i tenen el poder real, també el de tot el planeta, són un ramat d'un centenar de bojos que creuen que van a sobreviure a l'hivern atòmic en els refugis construïts per a este fi, per la qual cosa busquen a com done lloc la guerra contra Rússia, per a després desposseir-la de les seues riqueses. Com han obtingut tal domini en tots els àmbits de l'activitat humana? Doncs perquè són els amos de Wall Street; de la gran banca mundial, en particular de la FED; de les grans multinacionals, principalment nord-americanes; del Complex Militar Industrial, que està omnipresent en tota l'extensió dels EUA i per al qual labora el 20% de la seua classe treballadora. Són també els amos de la gran premsa mundial, de manera que ningú en este món està lliure de ser manipulat al gust d’estos maníacs, ja que s'informa només del que este cabdell sinistre considera què hem de conèixer i s'encarrega de convèncer-nos les bondats i virtuts del sistema capitalista. El periodista que desitja triomfar a la gran premsa s'ha d'atenir a complir les seues regles de joc i col·laborar en la creació del món de la irrealitat i de la fantasia surrealista en què es viu, sota pena de perdre les prebendes que obté per col·laborar mansament. Amb este mètode, la monstruosa maquinària de propaganda que entabana a la humanitat convenç al món que el roig és blanc.

Si a Equador es multa a un periodista per difamació o a Veneçuela falta sabó o a Cuba no dóna facilitats a l'oposició o a l'Argentina se suïcida un jutge o al Brasil es detecta corrupció en algun organisme públic... el món sencer va a conèixer al detall la versió interessada que sobre estos fets propala la gran premsa, però silencien en canvi que els pobres d'estos països han millorat el seu nivell de vida, sobre els seus progressos en educació, salut o habitatge i s'oculten les barbaritats que els EUA i els seus aliats cometen al voltant del món. Els cops d'Estat que patrocinen, especialment este últim de Veneçuela, es neguen amb bajanades del tipo: "Estes acusacions, com totes les anteriors, són ridícules. És una política de fa temps, els Estats Units no dóna suport a les transicions polítiques per mitjans no constitucionals. Les transicions polítiques han de ser democràtiques, constitucionals, pacífiques i legals ". A un altre gos amb este os, senyora Jen Psaki, les seues paraules només poden causar la hilaritat del que tinga més de dos dits de front, ja que l'historial de vostès en este camp és massa conegut. Si un periodista denuncia el genocidi d'un milió d'iraquians, se l'acusa de ser un apòleg de Saddam Hussein, de manera que la majoria prefereix callar. Es distorsiona els successos d'Ucraïna, es acusa Rússia d'haver envaït aquest país sense presentar la mínima prova i s'oculta que el govern de Kíev és el producte d'un cop d'Estat afavorit pels EUA amb el suport de la UE. Es presenta el conflicte del Donbas manipulant-lo com ells volen. Sobre els crims de guerra que els nazis de Kíev cometen al Donbas no es sap res perquè s'empra la mentida del silenci i no s'envia periodistes a cobrir aquest conflicte i se sosté que el que diu la premsa rebel o la russa és pura propaganda encara que estiga documentada i testimoniada per milers de víctimes.

Condueixen a cegues al món cap a la Tercera Guerra Mundial perquè s'han empassat les seues pròpies mentides i no diferencien la propaganda de l'anàlisi seriosa ni coneixen els límits del seu poder real, de manera que creuen poder abastar-ho tot. Malgrat que els paral·lelismes històrics no sempre són vàlids.

No som tan rics, ni altres son tan pobres...

Este matí en classe ha sorgit com i d’on rebem tantes matèries primes per a l’elaboració dels nostres productes a l'hora de llegir un article recomanat pel professor, això ha inspirat fer esta entrada al blog.

Diuen que l'Àfrica és pobre. Ho diuen les estadístiques. Ho diu la tele, les ONG... Ho veiem nosaltres mateixos quan veiem imatges o arribem al continent i veiem carrers sense asfaltar i carreteres plenes de sots, quan veiem els xiquets coberts de terra de dalt a baix i amb els mocs penjant i quan anem a un poble i ens ofereixen arròs amb arròs i en definitiva observem que la seua dieta no és molt variada.

També quan ens diuen que no tenen els mitjans suficients per no morir per malària, per aturar l'Èbola com fem nosaltres (a les nostres terres clar ...). A l'Àfrica són pobres perquè molta gent viu amb menys d'un dòlar al dia, perquè molts xiquets no poden anar a l'escola perquè els pares els necessiten per ajudar amb les tasques de casa o el xicotet comerç, perquè no tenen aigua a casa i tenen d'anar a recollir-la a una font comuna amb una mula, perquè les oficines són només una taula, unes quantes cadires i uns quants calaixos, el pressupost no dóna per a molt més.

Mmm... si, Níger, el país més pobre del món és, però, el tercer, quart o cinquè productor mundial d'urani, segons la font que es consulte. Aquest mineral radioactiu és explotat a Níger per França a través de la multinacional Areva. França obté la major part de la seua electricitat a través de les seues centrals nuclears alimentades per l'urani. Un altre apunt: Níger és excolònia francesa.

Àfrica és el continent on les persones viuen amb menys d’1.25 dòlars al dia (segons un informe de les Nacions Unides), on la proporció de persones amb nutrició insuficient és gran, Àfrica també té la major taxa de mortalitat, etc.

El que no ens diuen és que Àfrica no és pobre. La xifra que sorprèn és que el 65% de les terres cultivables del planeta es troba en el continent africà. I, d'altra banda, cada zona i país és rica en una matèria prima. En terres africanes es troben or, diamants, fustes, cobalt, ferro, coure, coltà, cotó, cacau, cafè, urani, petroli, etc. Cadascuna d'aquestes paraules és important, és clau per a Europa, és a dir, per a nosaltres.

Burkina Faso no tenia res. O això pensaven. Aixina que en este país es va implantar el monocultiu del cotó per a la indústria tèxtil i, a més, es va utilitzar a la seua mà d'obra per al cultiu del cacau en Costa de Marfil. En els anys 80, va començar el boom miner i Burkina ja és el quart productor d'or a l'Àfrica. No obstant això, des que l'or es comencés a explotar per les multinacionals, les poblacions que viuen a prop de les mines són cada vegada més pobres.

Diuen que Europa està desenvolupada. Ho diuen les estadístiques i els diaris, ho veiem nosaltres mateixos quan després de veure una notícia de gent en guerra o morint de fam ens alegrem d'haver nascut on hem nascut. Quan veiem que el cotxe que llueix net i nou i no fa sorolls estranys i llisca suaument a l'autovia, quan tenim llum a totes les hores del dia a casa i als carrers del nostre barri, aigua calenta, renovem armari cada temporada, i les oficines tenen una estètica precisa que ens recorda a la marca de l'empresa o institució que venim a visitar, té una bella sala d'espera i podem gastar els diners en cuidar el nostre patrimoni cultural.

El que no ens diuen és que Europa no existiria tal com és hui si no fos gràcies a Àfrica.

Europa és el continent que ha aconseguit tot aquest anomenat "desenvolupament" gràcies a les matèries primes provinents del sud i entre estos suds està Àfrica. El problema és que la nostra societat es pensa que la llet ve del cartró i no de la vaca. No fem per dur a terme un consum responsable o com a mínim reflexionem d'on procedeix cadascun d'estos productes que consumim, més o menys elaborats, la cadena va més enllà del que posa en l'etiqueta 'made in'. De què està feta aquesta televisió, aquest telèfon, d'on procedix l'energia elèctrica, i el petroli, etc. Què suposa tot això? Que la guerra de la regió est de la República Democràtica del Congo no acabe, que els presidents es mantinguen en el poder durant anys sense cuidar les necessitats dels seus ciutadans, recolzats per esta Europa que després parla de Drets humans, de llibertat, de justícia i igualtat, que la guerra a Àfrica Central siga indiferent als mitjans de comunicació i, en conseqüència, a la resta, que les empreses transnacionals exploten els recursos d'estos països sense que els tremolen les mans, empobrint aixina les seues poblacions. I estos són només uns quants exemples de res ...

Europa és el continent que va començar esta revolució industrial que necessitava matèries primes provinents de terres llunyanes on deshumanitzava a les persones, justificant aixina el robatori dels seus recursos. I aixina seguim fins ara. I, per què ens vam anar a la recerca d'estos productes a terres llunyanes? Mai ens ho han dit però és que Europa no és tan rica i Àfrica no és pobre.

El TTIP i la relació amb l'infern.

És tan obvi que fins i tot sembla ofensiu dir-ho, però el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) que negocien en secret Estats Units i la Unió Europea és poc més que un altre munt de papers amb l'únic objectiu de segellar, més encara, el sistema en el que estem immersos. Este en què les multinacionals manegen els fils. Este en què uns ho tenen tot i altres res.

Cada vegada que els negociadors del Tractat es posen d'acord en alguna nova normativa venen la seua ànima a un diable que es manifesta en forma de capitalisme. Des de la cooperació regulatòria, que pretén atorgar barra lliure als poders econòmics, fins al ISDS, que permet a les multinacionals denunciar els estats quan les regulacions els perjudiquen. De vegades és el poder, altres són els diners que reportarà este negoci als interessos privats; els per als més afortunats, que voran com el seu mercat es cedirà traspassant una vegada més les línies roges del ètic i moral. La pregunta és fins quan.

El retrocés en els drets, que especialment viuran els europeus si es signa el TTIP, no és intranscendent. Un Tractat més, que seguix el camí d'acabar amb molts dels avenços aconseguits després d'anys d'enfrontaments militars en forma de Guerres Mundials, però amb menys estrèpit. Ara ja ningú fa soroll, o així ho demostren les 560 trobades a porta tancada que la Comissió de Comerç va tenir amb 298 stakeholders (http://es.wikipedia.org/wiki/Stakeholder) que representen els interessos dels lobbies industrials.

Ara la guerres pel poder mundial es decidixen en els despatxos de Washington i Brussel·les, no en les trinxeres. Els soldats no servixen a una pàtria, sinó a l'interès d'una multinacional. O al conjunt d'elles. Els combatents ja no se camuflen entre els boscos, ara se servixen de l'opacitat de les institucions per operar sense embuts. Ja no existixen les emboscades, sinó les reunions a porta tancada, els esmorzars "informatius" o les portes giratòries.

Però si hi ha alguna cosa que no canvia és la propaganda, tal com Joseph Goebbels la va inventar. O com anys després la va redefinir Bernays: "Una manipulació conscient de les opinions de les masses". La desinformació sobre les conseqüències en l'interès públic del Tractat, així com el silenci mediàtic amb els sectors més crítics a este es contraposen amb la difusió de pamflets propagandístics per part dels lobbies i la Comissió.

Clar, que les comparacions són odioses i la no-concreció perillosa. El TTIP no acaba amb vides, sinó que crea ocupació. Això diuen les farmacèutiques que cabildejen perquè l'extensió de les seues patents impedisca l'accés a alternatives genèriques a les milers de persones que moren esperant un medicament. O com quan parlen de protegir els serveis públics, i els governs entenen que qui millor per gestionar que aquells que mai han escoltat parlar de coses com la salut i la cobertura universal. Això que ara és un poc d'interès general podria passar a ser una mercaderia com qualsevol altra.

Tampoc parlem d'un genocidi conscient, racista i indiscriminat. Però entendran que especular amb els aliments és una constant en això del lliure comerç, i que si el preu del quilo de blat de moro puja, milers de persones que ni tenen televisió, ni forma de ixir-hi, passaran a engrossir la immunitzada xifra dels 805 milions de famolencs. Danys col·laterals, pensaran els que ho pensen. "Els bancs són indispensables perquè el capitalisme funcione, els famolencs no".

El nou Tractat de Lliure Comerç serà un nou èxit per consolidar el sistema establert. Un èxit de les multinacionals, que lluny de conformar-se amb els milionaris beneficis que cada any dupliquen els d'anys anteriors busquen que el seu poder no tinga marxa enrere, que la signatura d'acords internacionals els protegisca per sempre de viure en les seues pells cosa semblant a la igualtat: el seu major enemic.

"Una mentida repetida mil vegades es converteix en realitat", devien pensar en la Comissió Europea els amants de Goebbles quan repetien el mantra de protegir els serveis públics moments abans de reunir-se amb els lobbistes industrials en secret. O quan salten des del seu despatx al capdamunt de Brussel·les al de les multinacionals. Ací, a la famosa Rue de la Loi, el carrer en la qual es troba l'edifici de decisió més important d'Europa, juntament el qual els grups de pressió han aixecat els seus campaments, que no trinxeres.

I és que al contrari que en les guerres, ja no parlem d'enemics, sinó d'amics, que en el millor dels casos compartixen cerveses, o pugen a les seues xarxes socials els esmorzars que tenen amb els grups d'interès industrials abans de marxar cap a la taula de negociacions del TTIP. Amb un cafè i un croissant acompanyen un dels innombrables informes que expliquen els beneficis de l'idíl·lic escenari que presenten les multinacionals.

Però cal anar més enllà dels centenars de diables que freqüenten les parets blau cel de la Comissió per veure la llum. Darrere dels centenars de federacions i organitzacions paraigua que representen els interessos de milers d'empreses privades i multinacionals s'entreveu un únic objectiu: ampliar el poder dels ja totpoderosos.

El TTIP no és un sol un tractat, és el triomf d'un sistema en què els interès del 99% es dilueixen entre este 1% que acapara la seua riquesa. És un document que no només signa per este ben sonat escenari d'abolir les barreres comercials, sinó que busca consolidar encara més les cordes del “tinglado” industrial en què les multinacionals han viscut durant lustres i assegurar que aixina seguisca sent eternament.

És possible una llibertat real?

Després dels molts bombardejos israelians del passat estiu, que van deixar centenars de xiquets morts i desenes de milers d'habitatges destruïts, la franja de Gaza torna a la normalitat. Torna a la normalitat? Israel sol fer oblidar un crim amb un crim més gran, de manera que l'alleujament de la fi de la guerra, i la dolorosa alegria de la resistència, induixen la il·lusió d'una comunitat apaivagada i fins d'un món millor. Si no hi ha guerra, hi ha pau. Si no hi ha bombes, hi ha flors. Si no hi ha avions, hi ha bicicletes. Israel bombardeja en realitat perquè, en deixar de bombardejar, Gaza s'ompli de pau, de flors i de bicicletes. Gràcies a Israel, Gaza torna ara a la "normalitat".

Gaza ha tornat a la normalitat, sí, i això és precisament el terrible. Perquè a Gaza la normalitat no és la vida sinó la mort lenta; no és la llibertat sinó la cel·la; no és el pa i la llum sinó l'escassetat i la foscor; no és la pau sinó una altra guerra. La normalitat a Gaza és el bloqueig israelià i les seues conseqüències per a la salut, l'educació i l'alimentació dels palestins. Cada vegada que Israel bombardeja Gaza els governs occidentals i els mitjans de comunicació deshumanitzen i justifiquen els morts; cada vegada que Israel deixa de bombardejar, els governs occidentals i els mitjans de comunicació obliden als vius. Després d'una agressió israeliana no arriba la "normalitat"; segueix l'agressió israeliana. I l'única cosa que és desgraciadament normal és la indiferència de tots.

Per què cal acabar amb un bloqueig que dura ja anys? Sens dubte pels terribles efectes que causa, agreujats ara pels bombardejos de l'estiu passat i per la posició de la dictadura egípcia, que ha tancat el pas fronterer de Rafah. Israel té presoners a casi dos milions de palestins és a dir, éssers humans- i els rellisca entre els barrots el just perquè patisquen sense morir-se del tot. Gaza, la zona amb una densitat demogràfica molt alta, necessita milers d'habitatges més i centenars d'escoles noves, però Israel no deixa entrar materials de construcció. Molts dels ¿gazatíes? no pot treballar, casi la totalitat guanya un dòlar al dia i moltíssims depenen d'ajuda alimentària per no morir de fam mentre Israel prohibeix la pesca, l'agricultura i l'exportació. Podria posar per exemples també la llum, l'aigua, les depuradores que destrueix, la medicina... Això és el bloqueig: un poble sencer a la gola d'un gat que estreny les dents, sense mastegar, per prolongar l'agonia de la qual extreu el seu poder .

Perquè el bloqueig és més que un dosificador cruel de set, gana, dolor i pobresa. És sobretot una infame declaració de poder absolut que la major part dels governs del món tolera sense protestar. El que està en joc és, sí, el seu dret a la normalitat. A una normalitat normal de gent amb nom que riu i plora sense que ningú la empenta; una normalitat que no pot ser una treva entre dos bombardejos; una normalitat que no ha de ser el regal del gat assassí. El bloqueig empobreix, encadena i mata, però sobretot ofèn. És una ofensa a la humanitat dels palestins i a la de tots els éssers humans de la terra. I és la dignitat la que ha de rebel·lar-se contra ell.