És tan obvi que fins i tot sembla ofensiu dir-ho, però el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) que negocien en secret Estats Units i la Unió Europea és poc més que un altre munt de papers amb l'únic objectiu de segellar, més encara, el sistema en el que estem immersos. Este en què les multinacionals manegen els fils. Este en què uns ho tenen tot i altres res.
Cada vegada que els negociadors del Tractat es posen d'acord en alguna nova normativa venen la seua ànima a un diable que es manifesta en forma de capitalisme. Des de la cooperació regulatòria, que pretén atorgar barra lliure als poders econòmics, fins al ISDS, que permet a les multinacionals denunciar els estats quan les regulacions els perjudiquen. De vegades és el poder, altres són els diners que reportarà este negoci als interessos privats; els per als més afortunats, que voran com el seu mercat es cedirà traspassant una vegada més les línies roges del ètic i moral. La pregunta és fins quan.
El retrocés en els drets, que especialment viuran els europeus si es signa el TTIP, no és intranscendent. Un Tractat més, que seguix el camí d'acabar amb molts dels avenços aconseguits després d'anys d'enfrontaments militars en forma de Guerres Mundials, però amb menys estrèpit. Ara ja ningú fa soroll, o així ho demostren les 560 trobades a porta tancada que la Comissió de Comerç va tenir amb 298 stakeholders (http://es.wikipedia.org/wiki/Stakeholder) que representen els interessos dels lobbies industrials.
Ara la guerres pel poder mundial es decidixen en els despatxos de Washington i Brussel·les, no en les trinxeres. Els soldats no servixen a una pàtria, sinó a l'interès d'una multinacional. O al conjunt d'elles. Els combatents ja no se camuflen entre els boscos, ara se servixen de l'opacitat de les institucions per operar sense embuts. Ja no existixen les emboscades, sinó les reunions a porta tancada, els esmorzars "informatius" o les portes giratòries.
Però si hi ha alguna cosa que no canvia és la propaganda, tal com Joseph Goebbels la va inventar. O com anys després la va redefinir Bernays: "Una manipulació conscient de les opinions de les masses". La desinformació sobre les conseqüències en l'interès públic del Tractat, així com el silenci mediàtic amb els sectors més crítics a este es contraposen amb la difusió de pamflets propagandístics per part dels lobbies i la Comissió.
Clar, que les comparacions són odioses i la no-concreció perillosa. El TTIP no acaba amb vides, sinó que crea ocupació. Això diuen les farmacèutiques que cabildejen perquè l'extensió de les seues patents impedisca l'accés a alternatives genèriques a les milers de persones que moren esperant un medicament. O com quan parlen de protegir els serveis públics, i els governs entenen que qui millor per gestionar que aquells que mai han escoltat parlar de coses com la salut i la cobertura universal. Això que ara és un poc d'interès general podria passar a ser una mercaderia com qualsevol altra.
Tampoc parlem d'un genocidi conscient, racista i indiscriminat. Però entendran que especular amb els aliments és una constant en això del lliure comerç, i que si el preu del quilo de blat de moro puja, milers de persones que ni tenen televisió, ni forma de ixir-hi, passaran a engrossir la immunitzada xifra dels 805 milions de famolencs. Danys col·laterals, pensaran els que ho pensen. "Els bancs són indispensables perquè el capitalisme funcione, els famolencs no".
El nou Tractat de Lliure Comerç serà un nou èxit per consolidar el sistema establert. Un èxit de les multinacionals, que lluny de conformar-se amb els milionaris beneficis que cada any dupliquen els d'anys anteriors busquen que el seu poder no tinga marxa enrere, que la signatura d'acords internacionals els protegisca per sempre de viure en les seues pells cosa semblant a la igualtat: el seu major enemic.
"Una mentida repetida mil vegades es converteix en realitat", devien pensar en la Comissió Europea els amants de Goebbles quan repetien el mantra de protegir els serveis públics moments abans de reunir-se amb els lobbistes industrials en secret. O quan salten des del seu despatx al capdamunt de Brussel·les al de les multinacionals. Ací, a la famosa Rue de la Loi, el carrer en la qual es troba l'edifici de decisió més important d'Europa, juntament el qual els grups de pressió han aixecat els seus campaments, que no trinxeres.
I és que al contrari que en les guerres, ja no parlem d'enemics, sinó d'amics, que en el millor dels casos compartixen cerveses, o pugen a les seues xarxes socials els esmorzars que tenen amb els grups d'interès industrials abans de marxar cap a la taula de negociacions del TTIP. Amb un cafè i un croissant acompanyen un dels innombrables informes que expliquen els beneficis de l'idíl·lic escenari que presenten les multinacionals.
Però cal anar més enllà dels centenars de diables que freqüenten les parets blau cel de la Comissió per veure la llum. Darrere dels centenars de federacions i organitzacions paraigua que representen els interessos de milers d'empreses privades i multinacionals s'entreveu un únic objectiu: ampliar el poder dels ja totpoderosos.
El TTIP no és un sol un tractat, és el triomf d'un sistema en què els interès del 99% es dilueixen entre este 1% que acapara la seua riquesa. És un document que no només signa per este ben sonat escenari d'abolir les barreres comercials, sinó que busca consolidar encara més les cordes del “tinglado” industrial en què les multinacionals han viscut durant lustres i assegurar que aixina seguisca sent eternament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada