Hui, este paissage autumnal de Joaquín Vayreda m’ha maravellat de bon matí. Representa en primer pla, en una humil ermita al fons, a una dona i a la seua filla arreplegant bolets, mentres a un costat s’allunya, errant, un home.
Presonera, peregrina, aïllada, crec que s’ha acunçat durant este any la meua percepció de bandeig, en l’evocació i l’esperança.
Venint en el coche cap a la faena escoltant la ràdio pense que és inevitable que, encara en les meues divergències llògiques a causa del meu medievalisme, haja llegit i elogie gran part d’un llibre que vaig trobar nomenat “Contra la nova educació” d’Albert Royo. Com ha passat desde la Revolució, l’ensenyança continua sent el camp de batalla on cada vegada una facció s’apodera molt més de l’atra, sent ridiculisada i quedant-se aniquilada aquella que lluita contra l’enginyeria social i política actual que pareix encabotada en exigir i requirir per a les noves generacions el futur laboral de les mines dickerines i els seus antres d’usurers.
M’he preocupat per reformular el meu instint, no molt inèdit i no menys encolerisada, de que el nostre sistema mundial i global s’instituix en la destrucció de dos dels ciments naturals de la societat: la família i el respecte.
Contemple sosegadament horrorisada la pèrdua de llegitimitat de tota autoritat. Queda descoberta una potestat espantosa i inhumana, baix un somrient verniç democràtic, que m’atrau a conservar la meua llealtat a una monarquia sense rei (tinc que la Dinastia, en qualsevol de les seues maneres espanyoles, més que buida s’ha volatilisat, o millor dit, s’ha evidenciat desertora i trànsfuga de la història. No es pot reinar candorosament) en un pais en clau plebiscitària d’un foc mimètic (venint-me al cap René Girard quan menciona en una de les seues obres que si el sacrifici està infectat per l’enfrentament mimètic, no pot fer atra cosa que fracasar). Ya sols em queda acudir a l’oblidança de la meua pàtria espiritual.
Ixa sensació d’un exili imminent ha compromés la meua reflexió sobre les raons no d’un logos llegendari, sino de la mitologia posmoderna que pretèn enterrar el logos judeucristià. A esta ferocitat apocalíptica, a la que l'església catòlica actual ataca en una fortalea i rebelia escatològica, terrenal i material, de tan horripilant actualitat, he destinat una lectura benedictina.
Aixina pues, queda marcat el meu destinat desterro del güelfisme. Este desterro guarda una sement d’esperança i goig saber que no té atra meta que nostre món. El d'ell i meu.
