Des de la invasió militar, estrangera i mercenària, planejada, organitzada i finançada pels Estats Units per enderrocar Muammar Gaddafi, tot el món sabia que el següent pas de Washington seria enderrocar Bashar al-Assad, president del govern de Síria. I dit i fet.
Però Al-Assad, a diferència de Gaddafi (i a diferència de Saddam Hussein abans) no va renunciar, no va fugir i no es va amagar. I no va esperar a ser enderrocat, violat, linxat i assassinat per la torba, com el libi, o penjat al patíbul, per ordres de la Casa Blanca, com Hussein. Assad es va dedicar a preparar la defensa de la seua pàtria i, fins al moment, es manté al capdavant del seu país.
Tot el món també sabia, qual numerosos observadors ho havien assenyalat, que la planejada invasió militar, estrangera i mercenària, podria tenir "conseqüències imprevisibles", fórmula retòrica per dir que la regió i el planeta podrien entrar en una etapa de caos social, econòmic , cultural, sanitari i polític.
Aixina va esdevenir amb les guerres desfermades per Estats Units a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia: milions de víctimes entre morts, ferits, invàlids i desplaçats. Només que en estos casos les conseqüències "imprevisibles" res més van afectar als pobles víctimes de la cobdícia ianqui, sense afectar granment a altres zones del planeta.
El cas de Síria ha estat molt diferent pel que fa a estos efectes "imprevisibles". El caos social, cultural, econòmic, polític i sanitari produït per l'agressió nord-americana, en contuberni amb alguns governs europeus, s'ha produït l'èxode habitual de les víctimes i dels supervivents. Només que a diferència d'altres casos, este èxode, este desplaçament forçat de centenars de milers de persones ha triat com a destinació a Europa occidental.
De manera que, com en un efecte bumerang, el caos i els sofriments generats pels països imperialistes a Síria ha arribat fins als seus mateixos promotors europeus.
Un d’estos, Anglaterra, la ben anomenada "pèrfida Albió", que fins al moment i per ser una illa, no ha ressentit l'arribada de refugiats al seu territori, ha advertit de permetre l'ingrés dels que fugen de la guerra, del sectarisme religiós dels invasors mercenaris i de la ruïna econòmica provocarà que hi haja més demandants d'asil en territori europeu. I no cal molta ciència per adonar-se que entre estos demandants no només hi haurà, com fins ara, sirians, sinó que més d'hora que tard apareixeran més refugiats provinents d'altres països i regions víctimes de la política criminal i tòxica d'Estats Units i dels seus còmplices i vassalls europeus.
Una altra conseqüència imprevisible de la guerra desencadenada a Síria per Washington està sent l'enfortiment polític i militar del president Assad. Perquè si els Estats Units i els altres països imperialistes volen que pare l'èxode de demandants d'asil en territori europeu tenen necessàriament de parar l'agressió. No es pot continuar la guerra i esperar que es frenen l’èxode i demanda d'asil.
I una altra conseqüència "imprevisible" de l'agressió contra Síria ha estat l'aparició de clares senyals del divorci entre els pobles d'Europa i els seus criminals governs. I este fet també juga a favor d'Assad i de la integritat territorial de Síria.
No és igual que Alemanya, Anglaterra i França desfermen una altra guerra imperialista comptant amb la passivitat d’estos pobles tenint d'enfrontar la censura i l'oposició dels seus ciutadans. Ah, sorpreses que dóna la història!
