Lleis de mercat

Novel·la cuidada en les seues formes, àgil i que manté sempre un ritme de lectura constant i sense alts i baixos, prova de l'habilitat d'aquest capaç escriptor. "Lleis de mercat" és una novel·la que té cura dels personatges, complexos, ben definits, molt humans, detallats i plens de matisos. La història és l'habitual de l'heroi que progressa en una societat malalta, ple de contradiccions i arrossegant els seus propis fantasmes. La novel·la explica l'evolució del personatge, de com a mesura que progressa modifica la seua conducta i les seues bases ètiques per sobreviure.

No obstant això, un defecte curiós és, que tenint personatges ben treballats, tots són molt semblants entre si, amb les seues pròpies misèries i virtuts, però amb forces raonament similars.

Tot i així la novel·la funciona molt bé. El seu inici fa suposar una cosa banal i molt juvenil, però desemboca en la crítica ferotge dels efectes del mercat salvatge, del capitalisme sense lligams, només en algun moment molt ben situat s'explica quin és l'origen d'aquest món tan pervers, però no per això menys realista i plausible.

"Lleis de mercat" és una novel·la que parla de persones i de la supervivència per sobre de qualsevol altra llei. Morgan mostra salvatges carreres de cotxes, a manera de combats de neo-gladiadors, per expressar que no hi ha cap ètica quan els diners imposen la seua llei. Un món on l'aparell polític és pur cartró-pedra i les empreses acaparen tant poder que funcionen com a estats, on no existeixen els ciutadans, només els consumidors.

Els drets de la novel·la s'han comprat per fer una pel·lícula, que molt em tem, es quedarà només en els combats de cotxes, el més superficial i pueril de tota la novel·la.

Richard Morgan m'ha donat peu a llegir més novel·les seues, bona ciència-ficció, la que ens parla del futur a la volta de la cantonada, la més complexa d'escriure però també la més creïble. La d'un món en decadència i en autodestrucció constant, on les diferències de les classes són infinites. Una autèntica selva no de ciment en aquest cas, sinó d'asfalt i corbes peraltades.

Mati.

Memòries d'una geisha

Si no es llegix el llibre amb cura des del principi, es podria creure que explica la veritable història de Sayuri, la jove vilatana llançada dins de l'exòtica vida d'una de les icones cultural del Japó.

Doncs bé, anem des del començament, aquest llibre és una obra de ficció escrita per un americà que va investigar el tema amb profunditat i va crear un món prenent com a base les entrevistes a una de les més famoses geishes. Encara que pot no ser estrictament una representació cultural pura del Japó dels començaments del segle XX, es tracta d'un llibre magníficament escrit que arriba a ser, si vostè ho permet, enterament creïble.

Les crítiques que se li van fer a la novel·la (que també arriben a la recent adaptació fílmica) es refereixen a la nacionalitat de Golden. El seu estatus de outsider ha provocat que l'acusen d'orientalitzar el Japó i la tradició de la geisha, amb un sentit d'ignorància occidental sobre un tema culturalment específic. Però un ha de prendre la novel·la pel que és, una història imaginària encara que molt ben escrita, de lluites i de destinació.

És un bon recurs de l'autor veure el món a través de Sayuri, com adolescent i en la seua adultesa. La descripció ambiental i el llenguatge usat és emotiu i apassionat, amb un sentit realista del món solitari i sovint trist de la jove geisha.

Aquest no és un llibre d'història, ni ha estat el seu propòsit de ser una faceta precisa de la cultura japonesa. Més aviat, si al lector li interessés aquest aspecte, podria recórrer a un text acadèmic.

Memòries d'una geisha és una novel·la d'un alt nivell de lectura, que manté l'interès de principi a fi. L'execel·lent descripció dels personatges dóna al lector la sensació d'aprofundir en la ment dels protagonistes i el porta a compartir la jornada amb Sayuri, de vegades trist, de vegades de gran emoció.

Mati.

El perquè del temps

Pareix ser que el temps m'escolta maleir-lo molt sovint... Quan li parle, el maltracte amb les paraules, li pegaria punyades, puntades... tot per a acabar en ell.

He rebut fa poc una carta d'ell que diu:

"Fa poques hores vaig rebre els teus crits, els vaig escoltar i els vaig tornar a escoltar detingudament tractant de no perdre o no entendre gens el que deies. En realitat et comprenc però crec que tu a part de no entendre, no saps el que és la vida en el seu esplendor i naturalesa.

Primer que tot voldria explicar el perquè de la meua existència i tot el que ella comporta. Sé que resulta superflu disculpar-me de tot el que em culpes, que m'enduc coses bones de la vida que ho arrossegue i no deixe que el percebi. Però vull que et preguntes: Com és una vida sense temps o com es diria perquè la vida sempre va entrellaçada a mi?

Sense mi no existiria el canvi, el dret a volar o sucumbir. El dolent és dolent i mai deixaria de ser dolent mentre el bo serà eternament bo; inconscientment ho anem a voler vore dolent pel simple fet que el bo ja no ho és. La vida seria una foto plasmada, enganxada que no canvia mai, que no ens deixa empitjorar o millorar. Estariem subjugats a una vida de perpètua desgràcia habitual.

Sense mi la paraula "etern" començaria a ser tangible i vostès es veurien ofegats entre el dolent i el dolent perquè l'eternitat i la perfecció és una cosa inintel·ligible per a l'home mes no per la seua grandesa sinó perquè mai han existit ni han estat creats per l'home.

Jo sóc el bé i el mal, l'oportunitat, l'ocasió, el dia i la nit, el moviment de la vida i la mort.

Mentre t'escrivia aquesta carta observava el vent avassallat que colpejava els boscos i el desert. Veia com una abella agonitzava en veure el seu agulló perdut en l'oblidt, però amb la grandesa d'haver existit, d'haver estat fructífera al seu regne. En veure una gota de rosada que havia viatjat a través dels núvols per l'aire d'albada i hi era vençuda, morta damunt d'una flor petita, perfumada amb una olor a vida, al nou fruit que naixia i delimita el meu últim pensament.

Jo el temps, vaig ser creat perquè l'home i la vida mai deixen d'existir."

Autors:

Mati

El temps.

Un món feliç

En primer o segon de Batxillerat el meu professor de filosofia, Pepe Abad, ens va fer llegir aquest llibre, aleshores ja em va parèixer molt interessant i he trobat necessari re-llegir-lo de nou.

"Un món feliç", escrit per Aldous Huxley, va aparèixer el 1932, una època difícil en el planeta Terra: ja havia passat una guerra mundial, i fa un parell d'anys la Gran Depressió havia causat estralls en els mercats importants.

Però el que va inspirar principalment a Huxley per a la novel·la antiutòpica és l'avanç de la ciència, que estava sent utilitzada pel poder per als seus interessos (recordem que la bomba atòmica llançada el 1944 és el resultat paradigmàtic de ciència al servei del poder sanguinari). Per tant, Huxley no compartia la visió esperançadora de la ciència com salvadora que tenia anys enrere H.G. Wells.

D'aquesta manera, l'autor dibuixa una novel·la que pretén criticar l'avanç de la ciència (i del model industrial fordista sobretot).

En la història se'ns presenta a una Londres del Futur, avançada científicament, on milers d'éssers humans són reproduïts en sèrie, mitjançant un sistema d'embrions múltiples. La societat està separada en diverses castes, sent els Alfes els que ocupen els llocs més importants, i els Epsilons i els Gammes els mes baixos.

En aquesta societat altament industrialitzada (com ironia, Huxley fa que tots els personatges alaven a Ford en lloc de a Déu), no hi ha ni religió, ni literatura, ni grans sobresalts: és a dir, s'impedeix tota mena de coses que representin una alteració en les emocions de les persones, que desarrelin tota felicitat... perquè aquest món "civilitzat" és un món "feliç"; la gent es delecta amb gran orgies, cinema sensible, música sintètica... i si, per aquestes coses de la vida es presenta alguna cosa que alteri les emocions, sempre es pot recórrer al "soma", la droga de la felicitat, distribuïda pel govern, que ofega tota pena que atempti contra l'estabilitat social.

És en aquest món "civilitzat", on és introduït John Savage, un "salvatge", un home no civilitzat, potser un dels pocs homes nascuts del ventre matern en molt de temps (no oblidem que tots els altres neixen d'una proveta). Òbviament, John (el més semblant a l'home comú d'aquella època) entra en conflicte amb aquesta societat: no entén com la gent pot viure sense sobresalts, tan adormits, tan desallotjats de la seua pròpia llibertat, considerant que moltes decisions preses tenen a vore més amb un condicionament hipnòtic que amb llibertats individuals.

Per això, el conflicte més gran en l'obra té a vore amb l'adaptació (o no) de John en aquesta societat industrialitzada fins a la medul·la.

El llibre està escrit d'una manera sòbria i suportable, al descriure els processos de clonació i d'hipnosi és on Huxley es llueix, però alguns personatges (com Bernard Marx) estan construïts amb certa malaptesa. De tota manera, trobem una història sòlida i summament interessant.

És una molt bona crítica a la societat de l'època, i en certs punts hi ha contacte amb la societat actual. Per posar dos exemples, em referiré primer a l'ús del "soma", que es podria comparar amb l'ús creixent d'antidepressius i ansiolítics en els últims anys.

I segon, es pot comparar els llaços afectius sense compromís presents a l'obra amb els llaços que s'estableixen a la societat globalitzada actual: no hi ha compromisos amorosos i la gent s'inclina més a tenir relacions més promíscues que emocionals (el que el sociòleg polonès Zygmunt Bauman dóna per dir "amor líquid").

També podria incloure a la clonació, però darrerament aquesta ja ha perdut l'interès principal en la ciència, encara que per moments capti l'ull del món amb alguna notícia rellevant.

Una bona novel·la, ben narrada i amb diverses coses interessants a tenir en compte.

Això si; està carregada d'una desesperança tant punyent que probablement no arribe a agradar a tots.

Mati.