Per a valents

Quan parlar de virtuts ha deixat de ser anacrònic per esdevenir una realitat i una necessitat que va guanyant cada vegada més voluntats d'homes i dones, volem dedicar unes paraules especials al valor. És cert que, en general, el valor escasseja i, en tot cas, es veu perillosament suplantat per l'agressivitat, la “fantotxada”, el cinisme i l'insult, tot això emparat pel número -la colla, la societat, el que es porta , el que dicta la moda- i per la pròpia inseguretat que tenen els febles i tímids, que també tenen valor.

Falta el valor personal i individual, aquell que neix en el profund de l'ésser humà i s'expressa amb la màxima serenitat.

Falta el valor de les conviccions arrelades en l'ànima, que confereixen seguretat en un mateix, sense que per això falte el respecte cap als altres. L'home valerós no es recolza en les debilitats alienes ni en el beneplàcit de les majories, en tot cas, la seva pròpia consciència és per a ell la majoria, i busca -amb aquesta força- ajudar els que ho necessiten.

I, sobretot, manca el més assenyalat dels valors, que és el enfrontar-se a si mateix per conèixer-se millor, per distingir virtuts i defectes, potenciar les unes i extirpar els altres. Falta el valor d'estar tot sol amb si mateix, de tirar a baix les falses màscares i d'acceptar tal com s'és per, a partir d'allí, elaborar un sistema de vida, una acció positiva que condueixi al que cada un somia de bo per a si i per al món.

Amb aquest criteri, el valor resulta ser una qualitat essencial del filòsof, del cercador de la saviesa, del qual necessita d'aquesta especial potència espiritual, em refereixo a la consciència, per obrir camins per dins i per fora. ¿Com llançar-se a descobrir el món i les seves lleis sense valor? ¿Com superar les proves que ens depara l'existència sense valor? ¿Com conquerir a si mateix sense valor? Així, el filòsof aplica el valor amb si mateix, i quan aconsegueix transformar-lo en una virtut ben assentada, ho demostra en totes les circumstàncies li presente la vida, ja siguen individuals o en relació amb els altres éssers humans.

Aquest és el repte que llancem a través de la filosofia natural, la de l'home de sempre, la de l'home d'avui: desenvolupar el valor de ser i de saber. Només per a valents.

Ens envaeixen els bàrbars!

Estava l'altre dia llegint una d'aquestes modernes novel·les sobre Egipte, on una profecia relatava la finalitat de la seva civilització. Quan les feristeles, les feres del bosc, entreven a la ciutat, llavors el gran imperi que va ser Egipte començaria a esfondrar-se.

Fa sols uns dies a l’ixir de casa per correr per la ciutat, vaig ficar el peu en un d'aquests regalets que ens deixen els gossos a la calçada. I, certament, em vaig dir que les feres ja rondaven per les nostres ciutats, i no em refereixo als gossos, ja que jo sóc amant dels animals. No, més aviat vaig mirar al meu voltant i ho vaig veure clar. Sí, un diumenge, dissabte o divendres a les set i mitja del matí, qualsevol s'atreveix a posar un peu en els carrers. Tots els fluids haguts i per haver que conté el cos humà jeien per tot arreu, les parets tacades i les empremtes d'una horda de bàrbars regnaven a la meva ciutat.

Sí, i d'aquí que no calés ja buscar feristeles i feres en els boscos o a l'antic Egipte, ja que les hordes de bàrbars ja han arribat al nostre món.

Els bàrbars que van destruir Roma, i els que van destruir moltes altres civilitzacions, jo no crec que van ser tal o tal grup humà, sinó que van ser més aviat una degeneració i corrupció dels costums i pilars morals d'una societat que ho té tot, i que, en un moment donat, es cansa i s'avorreix de si mateixa perquè es creu que ha arribat al cim de l'evolució.

Llavors és quan es barbaritza i es destrueix a si mateixa. Res més fàcil, doncs, per a aquells pobles exteriors que estan buscant una oportunitat, perquè entrin assedegats de civilització i conquereixin allò que tant desitjaven.

Per això, ara mateix les feristeles que ens ataquen no són altres que la mol·lície, el caos, la pèrdua de la pròpia identitat i dels valors que una vegada ens van donar l'ésser ... Així, cal de nou una il·lusió de conquesta de nosaltres mateixos, una volta de nou a aquelles coses que hem oblidat pel camí, allò que ens falta, aquest natural preguntar-nos si ja està tot descobert i escrit, i que si no és així, doncs allà hi serem nosaltres per intentar fer-ho.

Falta una nova passió per l'aventura de viure de nou coses que realment ens omplin la vida i no només el procurar-nos els plaers autodestructius que poden portar al fracàs inconscient de tots aquells somnis que potser un dia alberguem i avui apartem del nostre costat. Totes aquestes mancances de l'ésser humà són les que omplen els nostres diaris avui dia. O més clar encara, ¿és que aquestes persones que pinten nostres carrers i les destrossen, o aquells que passen les nits de festa de borratxera en borratxera destruint els seus fetges i les seves neurones, no podrien passar aquest temps en alguna altra cosa que veritablement els beneficiï a si mateixos i al seu entorn, una cosa que els faci sentir-se realment plens i realitzats com a persones útils, emprenedors, creadors de gestes d'aquelles que antigament l'home concebia i s'embarcava a realitzar arribant a límits gairebé impossibles d'heroïcitat humana? ¿O és que ha arribat a tal grau la castració psicològica que el concebre'ns a nosaltres mateixos com una cosa més que una famolenca màquina biològica de plaers “estupidtzants”, és una cosa de tontos, ingenus i beneits?

Crec que el realment estúpid és pensar que si l'home ha estat capaç de fer qualsevol gran somni, o magna obra que algun dia es va proposar per molt en contra que tingués als elements, no puga tornar a fer-ho si aprèn a somiar de nou. Crec que tan sols ens falta l'intentar-ho ...