Somni

Les peces dormien. Una posició suspesa en el temps, a l'espera que es desentrenyés el problema.

Dos parells d'ulls observaven el tauler. Un d'ells mirava, estava aprenent i un altre d'ells observava, estava ensenyant.

- Alguna vegada has vist a algú dormir?- Li va preguntar el mestre a l'aprenent que amb prou feines s'iniciava en el joc de reis.-

És com si d'una manera o altra, totes les barreres que hi pogués haver de manera conscient desaparegueren. Et converteixes en algú vulnerable, que respiració després respiració, va deixant escapar l'aire tots els seus dubtes, els seus problemes, els seus somnis...

- Jo només voria a algú que dorm.- va objectar l'aprenent.

- I no obstant això està tot aquí, el que passa és que no saps veure-ho. Una vegada em van explicar una vella història. Deia que en els escacs, les peces al principi tenien vida pròpia, que es podien desplaçar pel tauler com volgueren, lluitant unes contra altres, desenvolupant llargues batalles sense fi, que no s'aturaven fins que un dels exèrcits perdia, fins que un dels reis era acorralat i enderrocat.

Els ulls del mestre semblaven perduts en un temps llunyà. Semblaven buscar imatges ja existents, empremtes de la seua retina que mai tornarien, però que es resistien a desaparèixer.

- ¿I quina diferència hi ha amb els escacs actuals?

- La diferència estimat nen, resideix en les relacions. No et pots barallar una i altra vegada amb un altre sense arribar a conèixer molt bé al teu adversari. Després de moltes batalles sorgeix el respecte mutu, després del respecte va una certa camaraderia, i després de la companyia, una amistat que si bé mai es desenvoluparà del tot, sempre permet prendre alguna cosa després de la partida i comentar les millors jugades amb un somriure als llavis.

- ¿I que va ser el que va passar?

- El que sempre passa. Si bé les peces van començar a conèixer-se i a respectar-se, els jugadors cada vegada estaven més distanciats i enfrontats, ocupats com estaven en absurdes estratègies, estudiant tàctiques i posicions sense aturar-se a pensar que al principi els havia fet començar a jugar.

- ¿I què era això?

- ¿Què t'ha fet començar a jugar?- L'aprenent va reflexionar uns instants.

- El que m'agrada dels escacs és que em divertisc.

- Exactament, el mestre va assentir complagut. La tragèdia és que mai van arribar a recordar-ho.

- ¿I les peces?

- Cada vegada van ser absorbides més i més dels que les manejaven. A poc a poc les partides van ser més i més llargues, perquè tots analitzaven una i altra vegada tots els moviments, totes les possibles variants, tots els mats i obertures. Fins que al final totes les peces van deixar de moure, havien perdut tota l'espontaneïtat que els caracteritzava.

I ja sabem el que passa quan sempre estàs en una posició inamovible, que cada vegada et costa més acceptar altres punts de vista.

Les peces van deixar de relacionar-se. Perquè la competició continués elles s'havien detingut. Ara estan com adormides, suspeses en el temps, esperant que algú les tregui de la seua letargia. Veus ara?

- Sí, ara veig.

- Llavors juga.

Una llàgrima va caure, lenta i pausada a través de tota la superfície de la peça, fins a formar un petit bassal al terra blanc-i-negre sobre el qual descansava.

Mati.

THE POSTMAN

Osiga, "El carter"; és que me l'he llegit en anglés.

Vaig trobar aquest llibre per casualitat en Internet i vaig pensar; per què no llegir-lo? Vinga!

En la lectura sempre convé arriscar-se i provar de tot ja que sempre es descobreixen tresors ocults en alguns títols.

Així va ser, "el carter" em va aportar una cosa que jo ja tenia oblidat: l'esperança. El llibre parla d'un món futur arrasat per una catàstrofe que submergix a la civilització en la barbàrie, en una edat mitjana regida per senyors de la guerra que recolzats per exèrcits d'esparracats armats fins a les dents, els holnistes, tot ho poden i contra els que res es pot fer. Petits indicis de civilització, de llogarets, sorgeixen al llarg de la geografia americana però son subjugades pel caprici dels senyors de la guerra. Altres zones estan impregnades de radioactivitat i no afavoreixen en res la vida humana. Tot és mort i supervivència. No obstant això, un solitari que viatja per aquest món sense futur acabarà convertint-se en l'esperança de recuperar una antiga civilització perduda. Tots som solitaris viatgers que caminem en molts casos sense rumb i sense esperança en la desolada rutina diària, però de sobte i del no-res; gairebé sense voler-ho, inventem l'esperança i tot torna a tenir sentit.

És possible una catàstrofe així? Podríem afirmar que sí que ho és, però poc probable ja que l'escalada de la destrucció hagués estat molt difícil de frenar, a més, de no ser quasi total la destrucció, la subsistència de focus intactes portaria en breu a la reconstrucció o l'aparició de nous centres de gravetat. En realitat tot dependria del tipus d'armaments empleats i dels seus efectes en els centres de poder. Una civilització urbana com la nostra és vulnerable -no obstant- a la destrucció de les infraestructures i de les xarxes de comunicació i transport. Sense energia elèctrica, sense combustible, sense subministraments alimentaris del camp i amb malalties de tot tipus en l'ambient, les ciutats es convertirien en gegantins cementeris en breu temps sense necessitat de bombardeig algun. Aquí i en Oklahoma.

La descripció visual que se'ns fa d'aquest món "post" és poderosa: l'ocupació d'escenaris naturals reforça molt la versemblança, el que contraresta algunes ingenuïtats del guió. En qualsevol cas, aquest llibre pot ser recordat com un dels més seriosos intents de reflectir el món post-catastròfic i una interessant especulació sobre el paper de la democràcia i la llibertat en situacions de crisi de la civilització.

Mati.

Ciència i Religió

Pretenia escriure sobre un altre tema paregut però diferent (el fet que la societat influisca en la ciència); però després d'estar conversant en els companys de classe (estudiem eng. industrial) m'han entrat més ganes d'escriure sobre açò; espere no vos avorriu.

La majoria de nosaltres (estudiants de les universitats) ignoren les diferències entre les veritats científiques i les religioses, i virtualment desconeixen la manera com aquestes són obtingudes. Aquests pensaments... vaguen pel meu cap.

En el món d'avui, la humanitat està, en molts aspectes, millor del que ha pogut estar alguna vegades, i el coneixement educatiu està més àmpliament disponible que en qualsevol temps en el passat. Malgrat això, la ignorància sobre les diferències entre les "veritats" científiques i naturals continua causant tremends patiments i angoixes al món.

Paul Kurtz ens diu: "L'analfabetisme científic es troba àmpliament estès, encara en les classes educades, i especialment entre els polítics i els líders industrials." I està observació s'aplica més fortament al coneixement de les diferències fonamentals entre la religió, la ciència i la perjudicial (i anticientífica) pseudociència.

M'he adonat que molts desconeixen els fonaments que permeten conèixer la veritat científica i de com aquests difereixen dels de la religió. Les persones que segueixen una carrera no científica, abandonen la universitat sense tenir en clar les diferències i els conflictes en la història del pensament religiós i el filosòfic, alguns només tenen un coneixement superficial dels resultats (encara que no de la metodologia) de la ciència; ¡En els meus anys d'estudiant, m'he trobat que molts companys de qualsevol grup, ni tan sols poden oferir una explicació clara de la diferència entre ciència i tecnologia! (Sense perfilar; Ciència, és el coneixement de les lleis de la naturalesa; la tecnologia és l'aplicació d'aquest coneixement a la fabricació de productes materials i dispositius.)

La següent figura il·lustra el fet que la ciència i la religió són aspectes mútuament excloents i complementaris de l'epistemologia humana. La ciència tracta del món natural, i la religió amb el món espiritual; ¡Per tal que aquest es queden dins de les seues pròpies esferes d'influència, és obvi que cap conflicte pot existir! Un pot ser alhora científic i diguem un budista o un musulmà (en principi, totes les doctrines religioses són mútuament excloents, en la pràctica, la intolerància i l'odi de les seues creences són el resultat de la manipulació sociopolítica de la religió, i no per la religió en si.

Quan algú intenta barrejar els principis científics i religiosos, s'aventura en la "terra de ningú" de la pseudociència, en la què el conflicte i els danys sobrevenen. Exemples d'això n'hi ha per munt: Les "proves" amb què acusaven les bruixes, el "anàlisi" erudit de les escriptures que "demostren" que un grup de creences és superior a un altre i que només els que s'adhereixen a aquest poden ser salvats, la "evidència" que astronautes antics van visitar Terra, o que "l'origen de les espècies" menteix sobre una creació divina, que un grup ètnic és superior a un altre, que una cocció d'herbes o una joia de vidre pot curar el càncer. Igualment són fatus els "científics" que intenten demostrar l'existència de Déu, la continuïtat de l'existència espiritual després de la mort, i així successivament.

El que tots aquests fets tenen en comú és una mala definició i una barreja de fe amb un selectiu (i usualment enganyós) raonament, els defensors d'aquestes mescles, amb molta retòrica es passen de la ciència a la religió segons l'argument que estiguen confrontant.

Ací concloc,

Mati.