Remirant de nou este vídeo (
https://www.youtube.com/watch?v=1wi_9yqyFjc&feature=youtu.be), pense que res pot fer-li ombra a Europa i, no obstant, hem començat a morir ya fa décades i no hi ha tornada. Morim, a “plazo fijo” si no es revertixen casi miraculosament nostres taxes de fertilitat. I la demografia és sols l’aspecte més evident, el joc de números, les faves contades en les que el més fava pot fer en els dits la crònica del nostre suïcidi. Som societats estèrils, societats cada vegada més velles.
Pero açò és l’últim síntoma. Europa mor perqué desija morir. Hi ha una atroç pulsió de mort en la seua cultura, en la nostra cultura. Tots els seus impulsos pareixen dirigits contra la vida, cap a l’extinció. No és merament estèril, sino que pareix poseída d’un entusiasme per promoure ixa esterilitat en tots els seus aspectes: la seua art es estèril, l’economia seua es estèril, com les seues polítiques i com lo que s’ensenya com a bo en les seues aules i en els seus llibres, películes i manifestacions.
Soles cal acostumar-se a que comencen a fallar els servicis, a que la teua ciutadella es semble menys a tu, a que formar una família siga un privilegi, etc.
Els signes estan per tots els puestos, i és tan depriment com senzill fer l’inventari, desde ixe nou entusiasme de convers per la combinatòria sexual estèril i l’enfrontament desficaciat dels sexes a una economía de trillers; desde ixe recel de les nostres èlits per anegar les nostres poblacions i substituir-les per atres, en ixa arrogancia de qui veu en les persones peces de Lego que es poden intercanviar, sense identitat ni cultura.
Europa vol morir perque s’odia. En una época on tot el “colectiu”, per minoritari que siga o malaltuç que sone, resulta inatacable i quan el comentari més inocent pot interpretar-se com un crim d’odi, encara hi ha un grup virtuós al quin odiar: tot lo que tinga que vore en la nostra civilisació, en els que composaren Miserere, o construiren la Catedral de Colonia mateixa, o escrigueren Macbeth i el Quixot
Cap teoria més fava que la del progrés, ixa que ilustra la història com una llínea triumfant sempre ascendent. La història, sabien els antics, és circular, i totes les grans civilisacions seguixen el seu inevitable cicle de creixement, auge i decadència. Hi haurà resistència, pero serà tan bonica com inútil. Hem començat a morir sense remei, i a lo que més podem aspirar és a fer un cadáver bonic.
O siga, que es miraven com ho fem en una nit de lluna nova, senses vore-nos bé, forçant la vista. Pero ¿no ixim d'ixos versos en un recort del fulgor, per contrast, de la lluna plena? Es dona per suposat que per la nit de lluna nova no es veu res, pero lo que diuen els versos (sense dir-ho), és la maravella que és vore's a la llum de la lluna.
