Silenci

En el fons dels estanys

es troba el cor alat

de indòmit batec,

que marca el pas cap al teu costat.

Amb la teua llança estel·lar

en clau de sol,

dibuixes línies primes;

partitures avesades,

sobre el firmament de la meva veu.

Em teixeixes melodies a la boca,

-cant d'estrella-

i la sonata lluminosa

ve a posar a la meva empremta.

Els violins de la meva ànima

harmonitzen amb els teus dits

dedicant-li la seva obra;

simfonia ascètica ...

Silenci.

1a experiència

Dia de sensacions noves...

Des de ahir esperant en ganes este matí per poder estrenar el neoprè i poder, per fi, saber que és nadar a la mar. M’estarà bé el neoprè? Serà perillós endinsar-se tant? Ja sabem quan entremaliada pot arribar a ser la naturalesa i no sé si m’acceptarà en els braços oberts... Me desorientaré?

Neoprè al coll i cap a Xilxes. Ixe cotxe deu ser el de Lara; si, és ella.

Ens vestim amb ells, que passada! Deixem les bosses al maleter i decidim on començar a nadar, iniciem a l’escullera que es troba a l’esquerra del mirador i anem fins a l’altra que es troba a la dreta d’aquest; després, tornem al punt d’inici.

Anem entrant poc a poc, estic pendent de les sensacions que vaig experimentant. Eu, està fresqueta l’aigua (ni m’arribava als talons), però tal i com vaig entrant veig que el neoprè fa el seu paper; me preocupa un poc perquè note amarat el banyador de baix, però no tinc la més mínima sensació de fred; que bé que estiga Lara per dir-me que tot està sent normal.

Bé, ha arribat l’hora! A nadar s’ha dit! Me fique a l’esquerra de Lara per poder anant vore-la cada vegada que trac el cap per a respirar per la meua dreta. Veig que no m’ha costat molt agarrar la martingala, tampoc estic molt desorientada ja que puc vore la costa. La sensació de llibertat és increïble!

 Lara me va explicant que no m’aprope molt al mirador i que me vaja obrint un poc més no vaja ser que ens vejam arrastrades allí... Completem el recorregut en un sentit en uns 10 minuts, ara toca tornar. Perfecte, anem allà doncs!

Me caguen la mar salada, mai millor dit! Antes no ho notava però ara... al respirar les ones me foten en tota la cara! Aixina que als segons havia decidit: trac el cap per a respirar –però no respire- mire si ve una ona... no ve! Aire, tot per a mi! Trac el cap de nou per a respirar –però no respire- mire si ve una ona... ve una! Astreny i amaga el cap!

A quina altura devem d’estar? Ara estic fatal orientada, ja que al respirar sols veig un abisme d’aigua i no la costa; i Lara? A val, ací hi ha un punt groc, és ella. I ara on està? A la meua dreta. I ara? A la meua esquerra. I ara? Just davant meu. Estic fent tota l’estona ziga-zaga? Que roïna està l’aigua salada, jolin...

Val, pareix que ara vaig millor, m’he “acostumat” ja a no respirar sempre que vullga, a que les ones me peguen a la cara, a no saber on estic, etc... Però, fi del trajecte! Un poc tard li he pillat la destresa. 

Ens apropem a la costa en línia recta, ja toque terra en la mà, m’adrece. Ai mare, me desequilibre, i les corrents ací no son per a tant... És que estic un poc marejada, però mentre nadava no notava res d’açò. I és que fer-vos conter que anem nadant en la mar en un vaivé constant. En menys de 20 segons se me passa està sensació. Bé.

En general, ha sigut agradable, i la sensació de llibertat al principi m’ha encantant. Sort que no he anat sola i a Lara li ha paregut bé vindre en mi i suportar-me.

Per a valents

Quan parlar de virtuts ha deixat de ser anacrònic per esdevenir una realitat i una necessitat que va guanyant cada vegada més voluntats d'homes i dones, volem dedicar unes paraules especials al valor. És cert que, en general, el valor escasseja i, en tot cas, es veu perillosament suplantat per l'agressivitat, la “fantotxada”, el cinisme i l'insult, tot això emparat pel número -la colla, la societat, el que es porta , el que dicta la moda- i per la pròpia inseguretat que tenen els febles i tímids, que també tenen valor.

Falta el valor personal i individual, aquell que neix en el profund de l'ésser humà i s'expressa amb la màxima serenitat.

Falta el valor de les conviccions arrelades en l'ànima, que confereixen seguretat en un mateix, sense que per això falte el respecte cap als altres. L'home valerós no es recolza en les debilitats alienes ni en el beneplàcit de les majories, en tot cas, la seva pròpia consciència és per a ell la majoria, i busca -amb aquesta força- ajudar els que ho necessiten.

I, sobretot, manca el més assenyalat dels valors, que és el enfrontar-se a si mateix per conèixer-se millor, per distingir virtuts i defectes, potenciar les unes i extirpar els altres. Falta el valor d'estar tot sol amb si mateix, de tirar a baix les falses màscares i d'acceptar tal com s'és per, a partir d'allí, elaborar un sistema de vida, una acció positiva que condueixi al que cada un somia de bo per a si i per al món.

Amb aquest criteri, el valor resulta ser una qualitat essencial del filòsof, del cercador de la saviesa, del qual necessita d'aquesta especial potència espiritual, em refereixo a la consciència, per obrir camins per dins i per fora. ¿Com llançar-se a descobrir el món i les seves lleis sense valor? ¿Com superar les proves que ens depara l'existència sense valor? ¿Com conquerir a si mateix sense valor? Així, el filòsof aplica el valor amb si mateix, i quan aconsegueix transformar-lo en una virtut ben assentada, ho demostra en totes les circumstàncies li presente la vida, ja siguen individuals o en relació amb els altres éssers humans.

Aquest és el repte que llancem a través de la filosofia natural, la de l'home de sempre, la de l'home d'avui: desenvolupar el valor de ser i de saber. Només per a valents.

Ens envaeixen els bàrbars!

Estava l'altre dia llegint una d'aquestes modernes novel·les sobre Egipte, on una profecia relatava la finalitat de la seva civilització. Quan les feristeles, les feres del bosc, entreven a la ciutat, llavors el gran imperi que va ser Egipte començaria a esfondrar-se.

Fa sols uns dies a l’ixir de casa per correr per la ciutat, vaig ficar el peu en un d'aquests regalets que ens deixen els gossos a la calçada. I, certament, em vaig dir que les feres ja rondaven per les nostres ciutats, i no em refereixo als gossos, ja que jo sóc amant dels animals. No, més aviat vaig mirar al meu voltant i ho vaig veure clar. Sí, un diumenge, dissabte o divendres a les set i mitja del matí, qualsevol s'atreveix a posar un peu en els carrers. Tots els fluids haguts i per haver que conté el cos humà jeien per tot arreu, les parets tacades i les empremtes d'una horda de bàrbars regnaven a la meva ciutat.

Sí, i d'aquí que no calés ja buscar feristeles i feres en els boscos o a l'antic Egipte, ja que les hordes de bàrbars ja han arribat al nostre món.

Els bàrbars que van destruir Roma, i els que van destruir moltes altres civilitzacions, jo no crec que van ser tal o tal grup humà, sinó que van ser més aviat una degeneració i corrupció dels costums i pilars morals d'una societat que ho té tot, i que, en un moment donat, es cansa i s'avorreix de si mateixa perquè es creu que ha arribat al cim de l'evolució.

Llavors és quan es barbaritza i es destrueix a si mateixa. Res més fàcil, doncs, per a aquells pobles exteriors que estan buscant una oportunitat, perquè entrin assedegats de civilització i conquereixin allò que tant desitjaven.

Per això, ara mateix les feristeles que ens ataquen no són altres que la mol·lície, el caos, la pèrdua de la pròpia identitat i dels valors que una vegada ens van donar l'ésser ... Així, cal de nou una il·lusió de conquesta de nosaltres mateixos, una volta de nou a aquelles coses que hem oblidat pel camí, allò que ens falta, aquest natural preguntar-nos si ja està tot descobert i escrit, i que si no és així, doncs allà hi serem nosaltres per intentar fer-ho.

Falta una nova passió per l'aventura de viure de nou coses que realment ens omplin la vida i no només el procurar-nos els plaers autodestructius que poden portar al fracàs inconscient de tots aquells somnis que potser un dia alberguem i avui apartem del nostre costat. Totes aquestes mancances de l'ésser humà són les que omplen els nostres diaris avui dia. O més clar encara, ¿és que aquestes persones que pinten nostres carrers i les destrossen, o aquells que passen les nits de festa de borratxera en borratxera destruint els seus fetges i les seves neurones, no podrien passar aquest temps en alguna altra cosa que veritablement els beneficiï a si mateixos i al seu entorn, una cosa que els faci sentir-se realment plens i realitzats com a persones útils, emprenedors, creadors de gestes d'aquelles que antigament l'home concebia i s'embarcava a realitzar arribant a límits gairebé impossibles d'heroïcitat humana? ¿O és que ha arribat a tal grau la castració psicològica que el concebre'ns a nosaltres mateixos com una cosa més que una famolenca màquina biològica de plaers “estupidtzants”, és una cosa de tontos, ingenus i beneits?

Crec que el realment estúpid és pensar que si l'home ha estat capaç de fer qualsevol gran somni, o magna obra que algun dia es va proposar per molt en contra que tingués als elements, no puga tornar a fer-ho si aprèn a somiar de nou. Crec que tan sols ens falta l'intentar-ho ...

La tele: fàbrica de moltes mentides.

La tele-democràcia confia la conducció del govern d'un país a conductors que no tenen permís de conduir (Giovanni Sartori).

La televisió s'ha convertit en un negoci gegantí. Els ingressos dels canals de televisió a Espanya, fa ja deu anys, van ser superiors, per exemple, al pressupost que tenia el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Això vol dir que les cadenes de televisió mouen més diners que nombrosos departaments de l'Administració. I vol dir també que el que aquestes cadenes busquen no és promoure projectes de comunicació amb fins socials, sinó mercantils. Per això, no ofereixen a l'espectador una cosa que li puga ser útil, bell o bo, sinó alguna cosa que puga consumir el major nombre possible d'espectadors, encara que siga inútil, lleig i dolent. La televisió del segle XXI és un gegantesc circ que només està al servei del negoci.

Té més llibertat per decidir un directiu d'un trust multimèdia que tinga cadenes de televisió i portals d'Internet que un cap d'Estat d'un país de grandària mitjana. Qui pot contra aquest poder? Ni tan sols una potència militar, perquè les potències militars s'assenten sobre tecnologia electrònica i crèdits internacionals.

Hi va haver un temps en què l'objectiu de la comunicació era fer arribar les idees de la cúspide (una elit intel·lectual selecta) a la base, per tal d'elevar el seu nivell. Però, quan l'objectiu ja no és propagar idees, sinó guanyar diners, la comunicació es fa "horitzontal". La cultura es fragmenta. No s'ofereix "el que val", sinó "el que agrada".

La televisió no és una eina neutra, sinó que imposa una forma de veure la realitat i d'alterar a la seva manera. Amb un efecte arrasador, s'implanta formes homogènies de vestir, de pensar, de viure i de sentir. No hi ha pitjor tirà que el que aconsegueix que l'esclavitud sigui confosa amb la llibertat.

Moltes persones evoquen amb nostàlgia el món anterior al televisiu, en què els nens llegien llibres, practicaven jocs físics, tenien grans somnis i parlaven o sentien parlar a la gent gran durant el dinar de la família reunida.

A poc a poc, el nou aparell, aparentment inofensiu, va ser ocupant un espai a les llars. Llavors es va deixar d'escoltar aquest silenci singular que donava peu a la conversa, a la transmissió oral d'experiències entre els diversos membres de la família, el que fins llavors havia constituït la font primària de socialització dels membres més joves. Com pot avui ser important l'avi en una societat on no s'escolta?

De l'educació que ara rebin els nens dependrà el tipus de societat que tindrem d'aquí a uns anys. Els docents afirmen que el que aconsegueixen en sis hores de classe es veu arruïnat per dues hores de televisió.

El nen ha de veure la televisió acompanyat d'un intèrpret que li expliqui el que està veient i que amplie els models que li proposa la tele. No hi ha pitjor mainadera que el televisor.

L'afany d'entendre'ns i entendre el món que ens envolta, pot proporcionar respostes suficients per poder descobrir els camuflats enemics que pretenen entorpir la nostra marxa.

Democràcia...

En el si d'aquesta crisi que ha aixecat indignats a molts joves -joves d'esperit, amb somnis i capacitat de rebel·lia-, s'obre la necessitat d'un espai social per a la reflexió, per aprofundir sobre la nostra realitat i sobre alguns dels factors que constitueixen la naturalesa social i democràtica del nostre món actual.

Si davant els problemes urgents de la crisi econòmica, l'atur, la instrumentalització dels mitjans de comunicació o de la política en benefici d'interessos partidistes o financers, si davant els greus desequilibris mundials de les guerres, els desplaçaments de refugiats o la pobresa (només les 10 persones més riques del món acumulen el que necessiten els més de 1500 milions d'éssers humans que es troben en la pobresa), si abans de res això només ens quedem en els efectes i no busquem les causes, creient que amb fer un canvi en el sistema democràtic o financer hi ha prou, la crisi amb les seves conseqüències, encara que fluctuï, no farà sinó agreujar. L'edifici està en ruïnes, el terratrèmol ha posat de relleu deficiències estructurals importants ... i una mica més.

No hi ha dubte que són nombroses les coses que cal canviar en el sistema, i han de canviar, però si afinem el nostre sentit comú, més enllà del que veiem hi ha un element essencial que està fallant, que s'està corrompent: es tracta del propi ésser humà i la seva escala de valors, les seves metes, la seva qualitat humana i el seu sentit.

Ja sé que en aquesta aigua tèrbola molts sortiran a proposar els seus credos o doctrines com redemptors dels mals presents, ja siguen progressistes o conservadors, anarquistes, demòcrates, republicans o monàrquics. N puc sinó aprofundir en les arrels del problema, i les arrels gairebé sempre són humanes. La veritat és que cal revisar les idees essencials sobre les quals es construeixen la convivència social i els nostres èxits democràtics. Les crisis suposen una bona ocasió per aprofundir en els nostres fonaments, prendre les regnes i poder reorientar la nostra vida.

Gran part dels vaivens sociopolítics dels últims segles s'han debatut en el difícil equilibri entre l'Estat i l'individu, entre el deure davant la comunitat i la llibertat individual. L'Estat no pot anul·lar l'individu, però sense ell les garanties de justícia i equilibri social, especialment dels més febles, s'esvaeixen en una selva on el més fort té lliure el territori de caça. No obstant això, molt sovint se'ns oblida que la finalitat de l'Estat és l'individu, les persones i no les institucions o els sistemes, i que sense el compromís individual no es construeix un veritable Estat que garanteixi aquesta justícia social.

Avui l'economia, la política, fins i tot la ciència i la tecnologia intenten justificar-se a si mateixes com un fi al qual finalment servim tots, quan hauria de ser al contrari: tant la política com l'economia no haurien d'oblidar que el seu fi és servir a tots els éssers humans per donar-los oportunitats de desenvolupament i creixement personal en un marc de benestar.

La democràcia simbolitza el respecte de l'individu com a persona: "l'Estat no pot ser el més important: l'individu creador, sensible , només en surt la creació del noble, del sublim. El massiu roman indiferent en sentir i al pensament ".

Ser o estar

Un dels exemples més clars de la riquesa del castellà el podem veure amb el verb anglès to be. Ens ensenyen a l'escola que això significa ser i estar, quan realment són dos verbs molt diferents.

Jo em decante més per l'accepció de "estar", més que del "ser". Per a mi "estar" significa viure amb els cinc sentits el moment, ja siga veient una pel·lícula, vivint un dol o degustant un saborós plat. No obstant això, "ser" no és més que una etiqueta que ens assignen o auto-assignem per definir-nos personal i socialment. Així doncs, jo sóc dona, estudiant i morena.

De vegades passa que no estem com el que som, o no som com el que estem. I és ací quan apareixen dissonàncies i els malestars. No som reconeguts pel que fem, o no fem el que s'espera de nosaltres.

Ser sincers amb nosaltres mateixos, des del "ser" i des del "estar" és un camí al desenvolupament i al creixement, que només podrem assolir amb auto-coneixement, sense por de descobrir-nos, conèixer-nos i cuidar-nos.

He de ser...

M'he crida molt l’atenció la quantitat de "he de" que s'autoimposa la gent: "he de canviar", "he d'estar bé", "he d'estudiar", "he de parlar amb la meva parella", "he de ser feliç"... No m'estranya que estiguen abatuts, cansats i decaiguts!

La llibertat, per a mi, consisteix a eliminar tots aquests "he de" i fer el que realment volem, no des del lliure albir, sinó des de la presa de consciència amb un mateix i, sobretot, amb la responsabilitat i assumpció de les conseqüències que les seves accions i decisions tenen.

Llum

Per que mentre es puga utilitzar la força... Per què el diàleg?

No obstant això, les paraules sempre conservaran el seu poder, les paraules fan possible que alguna cosa prenga significat i si s'escolten, enuncien la veritat.

Quina és la veritat?

Bona nit.