dimarts, 23 d’agost del 2011

Lector


Hi ha tantes maneres de ser lector com de ser persona. Jo em vull referir als lectors creatius, siguen professionals o no, i que han adquirit i no han perdut la capacitat d’aprofundir i, sobretot, d’alegrar-se en la literatura. No em referisc als qui lligen només per obligació; les circumstàncies els han portat a una realitat molt dura: llegir se’ls convertix no en un acte d’amor cap a l’obra d’art sinó en una simple faena.
Quan parle del lector que m’agrada, em referisc al lector que té un sentit tràgic de la lectura: no és que m’agrade dramatitzar, però sé que no estic sol en esta qüestió. El lector, siga quin siga el seu nivell de formació, si es posa a pensar, sempre arriba a una conclusió desconcertant: és tanta l’obra escrita que l’interessa directament; és tanta, que sap que mai, ni en cent existències, podrà abastar totes les lectures.
Allò que pot arribar a pair una vida dedicada a la lectura, els milers de llibres llegits, les desenes de llibres rellegits, no són res en comparació dels molts altres que no haurà ni tingut a les mans. Ens podem enganyar dient-nos que podem prescindir dels llibres que són variacions sobre un tema. En literatura això sembla una mentida com una casa. O és que havent llegit l’Antígona de Sòfocles ja no té sentit llegir les de Cocteau o d’Anouilh o la d’Espriu? No és una simple anada a les fonts, cenyir-se voluntàriament a la de Sòfocles. És perdre’s les altres visions.
Quan hom arriba a esta dicotomia, que llegir un llibre és perdre’s vint lectures més, ja som al cap del carrer del drama del qual volia parlar. No ho podem llegir tot perquè no ho podem abastar tot. Però encara pot saber més greu, quan hom ha fet exercicis d’acceptació de la limitació humana, ser conscient que hi ha molts llibres que voldríem llegir però als quals hem hagut de renunciar d’antuvi perquè no hi ha, ni en perspectiva, la possibilitat que l’obra siga traduïda a una llengua que pugues llegir amb solvència. Això encara desespera més.
Els lectors constants, aquells que sempre van amb un llibre damunt, són els més perjudicats, perquè els seus interessos més ambiciosos els fan somiar més sovint la lectura d’obres que estan fora del seu abast. Este mal, que jo sàpia, no té remei. La insatisfacció és el destí tràgic del lector, que ha d’aprendre a no pensar en tot això que estic dient i a centrar-se en el profit de les lectures que sí que emprén.
Quan parle del lector que m’agrada, em referisc també a aquell que, savi o no, entés en literatura o no, intuïx que l’obra d’art exigix un tipus o altre d’atenció i diria que de respecte i fins i tot de submissió, perquè sap, com diu C. S. Lewis, que tothom –llevat dels pesats– explica en una conversa no allò que és normal, sinó el que és excepcional; i que l’escriptor, el novel•lista, per poc senderi que tinga, explica també coses excepcionals, inelidibles. Tot allò que es pot donar per entés, s’ho menja l’el•lipsi.
Llegir és com mirar un quadre, com escoltar un quartet de corda. Nosaltres ens col•loquem davant d’un quadre, a amerar-nos-en, perquè este faça alguna cosa en nosaltres, ja que el primer que demana qualsevol obra d’art és rendició. L’art no és utilitari, és gratuït. El lector no usa la lectura, la rep. Però és que, a més de gratuït, l’art és l’únic àmbit de l’activitat humana en què acceptem la subjugació tirànica que suposa la rendició que acabem d’anunciar. Sent el Quintet de Schubert i em quede paralitzada. Schubert va morir fa vora cent huitanta anys però encara m’engrapa l’ànima quan vol. En un altre àmbit que no fóra l’estètic, em pense que no toleraríem este poder de submissió.


Mati.