La destinació de Tòquio blues.

Recorde unes línies d'Antonio José Rivas que diuen: "El destí no és altra cosa que el que es troba condensat en la infància". I el que em fa recordar és la recent lectura d'una gran novel·la del japonés Haruki Murakami (Kyoto, 1949) que tracta, entre altres coses, d'aquest pas que es dóna de l'adolescència a la joventut, el moment en la vida que els éssers humans dediquem per primera vegada a la recerca del sentit de la nostra existència en el món.

Podem indentificar perfectament tres obsessions de Murakami en aquesta novel·la: la mort, el sexe i l'amor. La mort apareix sempre sobrevolant els caps dels personatges, com una amenaça latent. Fa la impressió que en qualsevol moment la mort acabarà amb el personatge a qui li seguim la pista.

Per què -podríem pensar- tants suïcidis en una sola novel·la? Pot ser perquè la novel·la tracta precisament dels problemes de la joventut, que és quan els conflictes emocionals estan a l'ordre del dia, o potser perquè està ambientada en els seixanta, una època en la qual Japó amb prou feines es recuperava dels estralls de la guerra i els conflictes socials afectaven d'alguna manera en la consciència de l'individu. Però deixem-ho aquí, que no sóc antropòloga ni sociòloga... Pot ser al Japó el suïcidi no és una costum tan extraordinària com a Occident.

Amb el sexe passa el mateix que amb la mort a Tòquio blues. Hi ha una bona dosi de sexe a les seves pàgines, i de molt variada índole, a part del tradicional: sexe lèsbic, sexe oral i sexe entre persones d'edats distants. Però molt poques vegades en una novel·la trobem aquest tema tractat d'una manera tan neta, tan natural i tan sense prejudicis. En cap moment es percep que l'autor hagi intentat ficar fos com fos, amb un interès extra-literari, totes aquestes escenes en el seu llibre.

Podria adaptar les línies de Rivas i dir ara que el destí no és altra cosa que el que es troba condensat en l'adolescència. Perquè aquesta novel·la tracta d'això, del que es viu en l'adolescència i del que cal deixar ancorat en l'adolescència per seguir vivint.

Podria també dir -com Rodrigo Fresán- que la lectura d'aquesta novel·la és additiva i que l'estil de Murakami té alguna cosa d'hipnòtic, com la música dels Beatles, i podria, finalment, assegurar com ho vaig fer al principi, que Tòquio blues és una gran novel·la, però està clar que això és només una opinió particular; no obstant, no és dels tipus de novel·les que m'agraden llegir.

Frases favorites:

"La mort no s'oposa a la vida, la mort està inclosa en la nostra vida."

Mati.

El nom del vent.

Vaig pecar d'il·lusa i vaig acceptar llegir-ho pensant que era autoconclusiu. Error meu, per descomptat. El llibre diu continuarà al final, en cursiva i sota la risotada de l'editor que ha d'estar explicant els bitllets. La novel·la està escrita amb un estil agradable, sense girs rebuscats ni ambicions literàries profundes, utilitzant una tècnica de dos narradors superposats que li atorga ritme de diàleg i d'històries paral·leles. I malgrat la meva impaciència i intolerància amb les sagues fantàstiques en format de maó, és un llibre que encanta des del principi i que val la pena llegir.

La història comença pel final i que comenci pel final és rellevant. És el més rellevant del món, perquè ens diu a crits que passi el que passi en la seva història, el personatge principal, Kvothe, seguirà vivint aventures fins al moment mateix en què comença aquesta història. És una garantia que dóna seguretat en llegir, però que al mateix temps m'omple d'ansietat. Al llarg del llibre repeteix el truc, aquesta vegada avançant parts de la història sense explicar-les realment, i enganxa al lector en aquest joc per saber com ocorrerà allò que va ser enunciat amb prou feines. Una espècie de cliffhanger descafeïnat, molt apropiat per a l'estil narratiu.

El mètode dels dos narradors funciona perfecte aquí. Un narrador heterodiegètic deficient , que explica els fets entorn de la cantina i els personatges que en ella interactuen; i un narrador homodiegètic protagonista, Kvothe, que explica la seva història des de la seva infància i llança aquests detalls d'esdeveniments que no coneixem i que lliguen al lector a continuar llegint. Tots dos narradors s'intercalen i queda clar en cada escena quina narrador és el que mana.

La història narrada per Kvothe clarament està encadenada als fets dramàtics que ocorren al seu voltant en temps real. Dues històries paral·leles, dos narradors amb característiques diferents. Una història composta per estructures predictibles però que al final sorprèn. Ben escrita, ben assolida. Agradable de llegir. Des del principi se sent empatia amb aquest noi feliç que cau en la més aterridora agonia. Dóna esgarrifances.

Fou una bona lectura i per a goig de l’editor compraré el segon llibre; sols exigeixo que siga tan bo com el primer.

Ja sé què demanar als reis mags; el segon llibre de la saga i un separador bonic. ;)

Mati.

UN GRAN KING

O la prova irrefutable que Stephen King és un gran escriptor.

Part d'una gran idea (hight concept, en diuen) que es ramifica, senspre cap a dins, en altres idees més poderoses i menys evidents que conformen una potent reflexió sobre tot allò que importa en aquesta vida: l'amistat, l'amor, la por, l'odi, la vergonya, l'honor, la vida, la mort...

Mantenir una trama de cos tan limitat sense acudir a traïcions ni redundàncies és mèrit de King, un escriptor que treballa amb material morbós per acabar descobrint veritats (com punys!) sobre la naturalesa de l'ésser humà.

Àcida, nihilista, perspicaç, però també compassiva i extremadament atent als detalls, la seua ploma construeix personatges que acaben transcendint la seua carn d'arquetip per revelar-se en tota la seua desconcertant humanitat, amb les seues llums i amb les leues ombres, amb els seus èxits i amb les seues misèries.

La progressió dramàtica és perfecta i l'entramat psicològic dels personatges està traçat amb veracitat i intel·ligència. No hi ha concessions de cara a la galeria, no hi ha humor "hooligan" ni gratuïts colps d'efecte.

Un llibre profund i terrorífic, dels que et remouen per dins.

El millor que he llegit del seu autor.

Mati.

La Taronja mecànica

Dia a dia, experts psicòlegs treballen braç a braç amb escriptors, cineastes, actors, il·lustradors, dissenyadors gràfics i artistes en general, amb l'única intenció de manipular el nostre subconscient i esgavellar els nostres impulsos límbics fins a l'extrem de fer-nos creure coses d'allò més absurdes (com per exemple que Nixán neteja més blanc, o que els refrescs de cola saben bé i tenen un color bonic).

Ho criden màrqueting, però també podria cridar-se brainwashing, i, simplificant una mica el seu elaborat mètode, es tracta d'inundar les nostres oïdes i retines (a través dels mitjans de comunicació i dels cartells en els espais públics) amb imatges i sons que combinen estímuls atractius (música molona, imatges sensuals, frases inspirades...) amb productes inútils (refrescs, contractes de telefonia, hamburgueses...), fins que, sense adonar-nos, es produeixen connexions neuronals que no haurien de produir-se i quedem condicionats i comencem a bavejar enfront dels aparadors, tal qual el gosset de Pavlov quan sentia campanetes.

Majorment el seu objectiu final no és un altre que emplenar les butxaques de les grans corporacions fent-nos consumir sense criteri fins que es vagi a prendre per cul el planeta.

Però què passaria si s'intentés usar aquest tipus de tecnologies amb finalitats més nobles?

Què passaria si els psicòlegs deixessin de fer el Mal i intentessin manipular les nostres ments per convertir-nos en millors persones en lloc d'en autòmats consumistes?

Podria manipular-se el subconscient d'un psicòpata fins al punt de fer-li abominar l'ús de la violència?

Què és el pitjor que pot passar si seguim maltractant alguna cosa tan delicat com és el cervell humà?

La Taronja de Rellotgeria (també coneguda com la Taronja de l'Infern a Sèrbia o Taronja Mecànica a Espanya) és una interessant novel·la d'Anthony Burguess que explora aquests temes mig en broma mig en serio, i que Stanley Kubrick va adaptar al cinema gairebé literalment.

I es va embolicar la de Déu és Crist, no per les profundes connotacions morals de l'assumpte, sinó perquè (pausa per a badall) en la peli hi havia imatges de sexe i violència, i, sobretot en UK, van sorgir com a bolets grupuscles de proto-skinheads que imitaven als “zumbats” protagonistes del relat i atonyinaven als indigents pel carrer.

Un gran llibre i una gran peli, però quin fàstic de món.

Nota: excel·lent.

1984

Enorme crítica social als règims totalitaris per part d'un autor que té aquesta mateixa característica en altres de les seves novel•les. Aquesta vegada l'ambientació és futurista i la novel•la entra dins de ciència-ficció, encara que també és tremendament realista.

El llibre va ser escrit en 1948 i Orwell ho va voler ambientar en un futur proper i per això solament li va permutar les dues últimes xifres de la data i potser es va quedar una miqueta curt, però no caminava equivocat quant al fons de l'assumpte, doncs en aquella època uns quants règims totalitaris estaven en plena expansió i perfectament podien haver acabat com ell va predir. La seva crítica estava concretament enfilada cap el poder totalitari estalinista.

En la societat de la novel•la el mandatari és l'anomenat “Gran Hermano”, que controla tots els moviments de cada habitant mitjançant grans pantalles instal•lades als seus domicilis i dirigeix les seves vides i les seves accions, castigant a tot aquell que se surt dels establert. El govern posseeix una sèrie de ministeris que s'encarreguen de dirigir la societat: el Ministeri de la Veritat, usant la mentida, el Ministeri de la Pau, fent la guerra i el Ministeri de l'Amor causant terror, però el protagonista, treballador del Ministeri de la Veritat decideix rebel•lar-se.

A algú li haurà cridat l'atenció l'aparició de l'expressió “Gran Hermano”, tan de moda en la televisió en aquests temps. Doncs aquest programa, o almenys el nom està inspirat en aquest llibre. La idea del programa és la mateixa que la de la novel•la, el “Gran Hermano” sap en tot moment el que estàs fent. Salvant les distàncies és alguna cosa similar.

Molt recomanable per a aquells que els agradin les trucades "distòpies", és a dir antiutopies contemporànies, la ciència-ficció, la novel•la crítica, en fi, per a gairebé tothom.

S'han realitzat almenys dues adaptacions al cinema una en 1956 i una altra en un any molt simbòlic, 1984.

Recorda, EL GRAN GERMÀ ET VIGILA.

Lector

Hi ha tantes maneres de ser lector com de ser persona. Jo em vull referir als lectors creatius, siguen professionals o no, i que han adquirit i no han perdut la capacitat d’aprofundir i, sobretot, d’alegrar-se en la literatura. No em referisc als qui lligen només per obligació; les circumstàncies els han portat a una realitat molt dura: llegir se’ls convertix no en un acte d’amor cap a l’obra d’art sinó en una simple faena.

Quan parle del lector que m’agrada, em referisc al lector que té un sentit tràgic de la lectura: no és que m’agrade dramatitzar, però sé que no estic sol en esta qüestió. El lector, siga quin siga el seu nivell de formació, si es posa a pensar, sempre arriba a una conclusió desconcertant: és tanta l’obra escrita que l’interessa directament; és tanta, que sap que mai, ni en cent existències, podrà abastar totes les lectures.

Allò que pot arribar a pair una vida dedicada a la lectura, els milers de llibres llegits, les desenes de llibres rellegits, no són res en comparació dels molts altres que no haurà ni tingut a les mans. Ens podem enganyar dient-nos que podem prescindir dels llibres que són variacions sobre un tema. En literatura això sembla una mentida com una casa. O és que havent llegit l’Antígona de Sòfocles ja no té sentit llegir les de Cocteau o d’Anouilh o la d’Espriu? No és una simple anada a les fonts, cenyir-se voluntàriament a la de Sòfocles. És perdre’s les altres visions.

Quan hom arriba a esta dicotomia, que llegir un llibre és perdre’s vint lectures més, ja som al cap del carrer del drama del qual volia parlar. No ho podem llegir tot perquè no ho podem abastar tot. Però encara pot saber més greu, quan hom ha fet exercicis d’acceptació de la limitació humana, ser conscient que hi ha molts llibres que voldríem llegir però als quals hem hagut de renunciar d’antuvi perquè no hi ha, ni en perspectiva, la possibilitat que l’obra siga traduïda a una llengua que pugues llegir amb solvència. Això encara desespera més.

Els lectors constants, aquells que sempre van amb un llibre damunt, són els més perjudicats, perquè els seus interessos més ambiciosos els fan somiar més sovint la lectura d’obres que estan fora del seu abast. Este mal, que jo sàpia, no té remei. La insatisfacció és el destí tràgic del lector, que ha d’aprendre a no pensar en tot això que estic dient i a centrar-se en el profit de les lectures que sí que emprén.

Quan parle del lector que m’agrada, em referisc també a aquell que, savi o no, entés en literatura o no, intuïx que l’obra d’art exigix un tipus o altre d’atenció i diria que de respecte i fins i tot de submissió, perquè sap, com diu C. S. Lewis, que tothom –llevat dels pesats– explica en una conversa no allò que és normal, sinó el que és excepcional; i que l’escriptor, el novel•lista, per poc senderi que tinga, explica també coses excepcionals, inelidibles. Tot allò que es pot donar per entés, s’ho menja l’el•lipsi.

Llegir és com mirar un quadre, com escoltar un quartet de corda. Nosaltres ens col•loquem davant d’un quadre, a amerar-nos-en, perquè este faça alguna cosa en nosaltres, ja que el primer que demana qualsevol obra d’art és rendició. L’art no és utilitari, és gratuït. El lector no usa la lectura, la rep. Però és que, a més de gratuït, l’art és l’únic àmbit de l’activitat humana en què acceptem la subjugació tirànica que suposa la rendició que acabem d’anunciar. Sent el Quintet de Schubert i em quede paralitzada. Schubert va morir fa vora cent huitanta anys però encara m’engrapa l’ànima quan vol. En un altre àmbit que no fóra l’estètic, em pense que no toleraríem este poder de submissió.

Mati.