Recorde unes línies d'Antonio José Rivas que diuen: "El destí no és altra cosa que el que es troba condensat en la infància". I el que em fa recordar és la recent lectura d'una gran novel·la del japonés Haruki Murakami (Kyoto, 1949) que tracta, entre altres coses, d'aquest pas que es dóna de l'adolescència a la joventut, el moment en la vida que els éssers humans dediquem per primera vegada a la recerca del sentit de la nostra existència en el món.
Podem indentificar perfectament tres obsessions de Murakami en aquesta novel·la: la mort, el sexe i l'amor. La mort apareix sempre sobrevolant els caps dels personatges, com una amenaça latent. Fa la impressió que en qualsevol moment la mort acabarà amb el personatge a qui li seguim la pista.
Per què -podríem pensar- tants suïcidis en una sola novel·la? Pot ser perquè la novel·la tracta precisament dels problemes de la joventut, que és quan els conflictes emocionals estan a l'ordre del dia, o potser perquè està ambientada en els seixanta, una època en la qual Japó amb prou feines es recuperava dels estralls de la guerra i els conflictes socials afectaven d'alguna manera en la consciència de l'individu. Però deixem-ho aquí, que no sóc antropòloga ni sociòloga... Pot ser al Japó el suïcidi no és una costum tan extraordinària com a Occident.
Amb el sexe passa el mateix que amb la mort a Tòquio blues. Hi ha una bona dosi de sexe a les seves pàgines, i de molt variada índole, a part del tradicional: sexe lèsbic, sexe oral i sexe entre persones d'edats distants. Però molt poques vegades en una novel·la trobem aquest tema tractat d'una manera tan neta, tan natural i tan sense prejudicis. En cap moment es percep que l'autor hagi intentat ficar fos com fos, amb un interès extra-literari, totes aquestes escenes en el seu llibre.
Podria adaptar les línies de Rivas i dir ara que el destí no és altra cosa que el que es troba condensat en l'adolescència. Perquè aquesta novel·la tracta d'això, del que es viu en l'adolescència i del que cal deixar ancorat en l'adolescència per seguir vivint.
Podria també dir -com Rodrigo Fresán- que la lectura d'aquesta novel·la és additiva i que l'estil de Murakami té alguna cosa d'hipnòtic, com la música dels Beatles, i podria, finalment, assegurar com ho vaig fer al principi, que Tòquio blues és una gran novel·la, però està clar que això és només una opinió particular; no obstant, no és dels tipus de novel·les que m'agraden llegir.
Frases favorites:
"La mort no s'oposa a la vida, la mort està inclosa en la nostra vida."
Mati.
hola,
ResponEliminaja saps k magrada ms la literatura clàssica k lactual pr els teus comentaris fan q abellisca llegir algunes novelles. Ls 3 obsessions deste senyor japonés són ls q tenim la majoria, alemnys aquells amb salut i prou diners. Perduren de la joventut a la vida adulta: lamor s necessari x a viure, ens pot agradar la soledat pr cal tindre gent propet q ns faca sentir volguts i viceversa; el sexe no se si necessari pr si fonamental; en una pareella lo ms important no s el sexe pr si aquest no funciona la parella acabarà separantse x aixo s precís sentir algo datraccio física x la persona en la q volem estar; la mort, x als cristians, deuria ser alegria si hem complit a la terra; devem ser optimistes xq lamor de Deu s prou; clar aco s ms fàcil de dir k de sentir i ms fàcil de sentir k de portaro a terme.
¿I el destí? Bona reflexió la q apuntes; potser el destí stiga en tots ls etapes de la nostra vida pr sí principalment en ls 2 primeres; la navidad s un misterio de la infancia va dir algú pues k aprengam de ls coses i intentem dirigir en la medida de lo possible el nostre destí pr intentant ser els ms infants q pugam malgrat ls experiencies de mort, amor i sexe q x sort o x desgràcia a poc a poc o a molt a molt mos anem trobant. Tri el perfil anònim xq ho he vist antes pr no sé lo q vol dir triar perfil massa b. Jo sóc Manuel Ramón, x mi pot sabero qui vulga, i tu ja ho saps. Saludos, MR.