Un món feliç

En primer o segon de Batxillerat el meu professor de filosofia, Pepe Abad, ens va fer llegir aquest llibre, aleshores ja em va parèixer molt interessant i he trobat necessari re-llegir-lo de nou.

"Un món feliç", escrit per Aldous Huxley, va aparèixer el 1932, una època difícil en el planeta Terra: ja havia passat una guerra mundial, i fa un parell d'anys la Gran Depressió havia causat estralls en els mercats importants.

Però el que va inspirar principalment a Huxley per a la novel·la antiutòpica és l'avanç de la ciència, que estava sent utilitzada pel poder per als seus interessos (recordem que la bomba atòmica llançada el 1944 és el resultat paradigmàtic de ciència al servei del poder sanguinari). Per tant, Huxley no compartia la visió esperançadora de la ciència com salvadora que tenia anys enrere H.G. Wells.

D'aquesta manera, l'autor dibuixa una novel·la que pretén criticar l'avanç de la ciència (i del model industrial fordista sobretot).

En la història se'ns presenta a una Londres del Futur, avançada científicament, on milers d'éssers humans són reproduïts en sèrie, mitjançant un sistema d'embrions múltiples. La societat està separada en diverses castes, sent els Alfes els que ocupen els llocs més importants, i els Epsilons i els Gammes els mes baixos.

En aquesta societat altament industrialitzada (com ironia, Huxley fa que tots els personatges alaven a Ford en lloc de a Déu), no hi ha ni religió, ni literatura, ni grans sobresalts: és a dir, s'impedeix tota mena de coses que representin una alteració en les emocions de les persones, que desarrelin tota felicitat... perquè aquest món "civilitzat" és un món "feliç"; la gent es delecta amb gran orgies, cinema sensible, música sintètica... i si, per aquestes coses de la vida es presenta alguna cosa que alteri les emocions, sempre es pot recórrer al "soma", la droga de la felicitat, distribuïda pel govern, que ofega tota pena que atempti contra l'estabilitat social.

És en aquest món "civilitzat", on és introduït John Savage, un "salvatge", un home no civilitzat, potser un dels pocs homes nascuts del ventre matern en molt de temps (no oblidem que tots els altres neixen d'una proveta). Òbviament, John (el més semblant a l'home comú d'aquella època) entra en conflicte amb aquesta societat: no entén com la gent pot viure sense sobresalts, tan adormits, tan desallotjats de la seua pròpia llibertat, considerant que moltes decisions preses tenen a vore més amb un condicionament hipnòtic que amb llibertats individuals.

Per això, el conflicte més gran en l'obra té a vore amb l'adaptació (o no) de John en aquesta societat industrialitzada fins a la medul·la.

El llibre està escrit d'una manera sòbria i suportable, al descriure els processos de clonació i d'hipnosi és on Huxley es llueix, però alguns personatges (com Bernard Marx) estan construïts amb certa malaptesa. De tota manera, trobem una història sòlida i summament interessant.

És una molt bona crítica a la societat de l'època, i en certs punts hi ha contacte amb la societat actual. Per posar dos exemples, em referiré primer a l'ús del "soma", que es podria comparar amb l'ús creixent d'antidepressius i ansiolítics en els últims anys.

I segon, es pot comparar els llaços afectius sense compromís presents a l'obra amb els llaços que s'estableixen a la societat globalitzada actual: no hi ha compromisos amorosos i la gent s'inclina més a tenir relacions més promíscues que emocionals (el que el sociòleg polonès Zygmunt Bauman dóna per dir "amor líquid").

També podria incloure a la clonació, però darrerament aquesta ja ha perdut l'interès principal en la ciència, encara que per moments capti l'ull del món amb alguna notícia rellevant.

Una bona novel·la, ben narrada i amb diverses coses interessants a tenir en compte.

Això si; està carregada d'una desesperança tant punyent que probablement no arribe a agradar a tots.

Mati.