La crueltat del temps

«Déu ha mort», el nostre món és la gestació post-mortem de les seues cendres. D’elles germinen els infinits cucs que alimenten la nostra ànima orfena: albir camuflat d’una falsa llibertat, meditacions-yogues, consumisme, deport, veganisme, aromateràpies, «coaches», etc. No son més que cucs d’autoajuda, paròdies d’un amparament temporal a la carta per l’eficàcia d’un ego enredrat en un precipici de frivolitat.

Millor sense "poetes" d'ara.

Lligc atònita, en rebatinya de nuguets als parpalls, un artícul (ací l’enllaç) de l’ABC que desgraciadament ha arribat a mi hui que tindrà cosa d’un any, que un llibre de poesia publicat fa cinc anys ha venut la energumènica suma de 21 mil eixemplars.

Encara en la tremolor desficiant-me el cos vaig a Google (lo que més a mà tinc en cassos d’omnisciència) per paladejar un poc de les mels de tal fenomen i, mentres en una mà teclege en l’atra me falgele i cilicie per la meua desmesurada negligència.

Aixina pues, anhelosa i colpejada, averigüe un nutrit florilegi de poemes i cites de l’estratosfèric llibire. Cóm sospesar, oh lector, el fracàs de tanta màquina, el mòs de tan magne afonamenet, l’arrastrar-se pels fondos de l’abisme de tanta alta ilusió enaltida? A penes vaig conseguir ixir dels escombros del primer encontre: 

Els muts no chillen? Els sorts no veuen la música? Blablablá? ¡Nyas! Pero si és Bécquer sense romanços i en present! El chic acaba de donar-li un revolcó al llenguage poètic espanyol rellegint a Bécquer en ulleres de la LOMCE, LOGSE o LOquesiga. Que es note, ademés, la sutil repetició inútil i viciosa, ixa tautologia en la que arranca el sext vers, a la que salva in extremis una habilidosa sinèstesia (creuament en les emocions de dos sentits diferents sense recolzament de estupefaents); i per acabar, és de gojar la maestria en l’idioma demostrada per qui no té por, intrèpit, al sempre aguaitat anacolut on, un atre poeta, més temerós de l’idioma, més pànfil ell, hauria escrit algo més bast: “con las cinco letras con que se escribe tarde” . Pero no hi ha que descartar la traïció del tipògraf, que li ha furtat una coma a la genialitat a la que probablement apuntava tan ullat autor: “con las cinco letras, que se escribe tarde”.

Malcorada, desarmada i cautiva, me va ser impossible continuar, segons entendrà el lector. Pero, com és cosa que a una estos abusos i malifets no li poden dixar freda, me vaig ficar a reflexionar, mà al cap qual una Jovellanos i desplaçada en el temps. 

La meua primera reflexió va a parar en els adolescents. No en va, a l’escitor se’l enaltix com líder de la nova poesia jove. Deduïa yo, en el meu rumiar, que qualsevol jove en condicions normals d’escolarisació i salut mental podria escriure este fragment o algun similar, sense molt deteriorament de meninges. Quan, m’he donat conter que estava equivocada: els adolescents d’ara contemplen estos “poemetes” justament perque NO poden arribar ni ahí.

La meua concloent cavilació (ya cansada) va ser cóm se’ls podria educar a estos 21 mil turulats lectors a considerar als grans (San Joan de la Creu, Góngora, Garcilaso, etc.) quan el seu concernent és este borinot. Que els mijos i les grans editorials (fichat per Planeta) li donen terreny dixa ben clara l’altura a la que es troba el país culturalment, i la que ve, lleis orgàniques mediant.

Nos nos despedim sunyosos. Dixem una atra perleta, tremolant en el somriure, cavalcant del descollonament:

“Con el tiempo he aprendido/ que no es lo mimso ayer que mañana”. ¡Sabut!

Benedetta colei che'n te s'incinse

Benedetta colei che'n te s'incinse. Canto VIII

Com es sap, Dante, a l’Infern, s’apiada mentres camina de casi tots els condenats. Per pietat d’ells arriba a perdre el sentit. Segons alguns, açò és una argúcia lliteraria per a fer més verosímil l’obra: els condenats ho estarien per Déu, i no per l’escritor, que s’emmaixcara en la seua llàstima. Yo pense que el motiu és encara més sutil i molt més teològic. En l’Infern, Dante és l’únic cristià. El guia Virgili que, com es repetix sistemàticament, no va tindre la fortuna de conéixer a Crist. En el IV cant de l’Infern, on s’explica la seua situació, es diu que ixes ànimes nobles sense batisme, entre les que Virgili es troba, té un semblant que no es ni gai ni trist. La condolència que sent Dante, i que Virgili no comprén, és, en veritat, un reflecte de la misericòrdia de Crist, les tristees i alegries les quals arriben aixina inclús a les profunditats infernals.

Dante posa en especial conte, ya parlarem d’açò un atre dia, en diferenciar el reflecte de lo reflectat. Aixina com Beatriu és una image divina, pero a la vegada imperfecta, i que gràcies al mal temperament de la musa s’evita la idolatria. Pues bé, tampoc vol Dante presentar-se (ni pot fer-ho) com un representat de l’amor de Crist, potser per açò mostra tanta malvolença en Filippo al cant octau. El seu atac de mala llet mos sorprén i mos fa pensar que té que tindre algo personal i biogràfic que no s’explica. En canvi, Virgili, ixa malícia repentina li entusiasma, i abraçant-lo exclama “!Oh desdeñoso, bendita la que estuvo de ti encinta!” Està clar que Virgili parava molt aventat en les tendrees que Dante venia prodigant en els malcaiguts condenats.

Pero Dante, encara aixina, seguia prodigant-les, quedant ben explícit quan a un suicida li mostra un gest de carinyo en la paraula “caritat” i sols un poc més a continuació del XIV cant descriu els castics aixina “y vi de la justicia horrible arte”. Quin contrast, irremediable pense.

Que Virgili representa el món precristià està clar, ademés, per la insistència en la que crida l’atenció de Dante sobre personages ilustres de la Antiguetat. Hi han moments en els que Virgili pareix unflat de tant florentí, com pensant “Pff, quin tarroç localiste m’he tret a l’Avern”. 

--------------------------------------

Ací es l’únic moment on es nomena a sa mare. Qué estrany, no? Que ixca a colació una mare precisament per a festejar un desplant furibunt, i no en el paraís, naturalment. Dante va quedar orfe de mare molt pronte i potser este siga el cas. O... yo preferixc ficar els indicis dels poetes, i més en el florentí, en atre puesto. Aixina que per qué no pensar que en ixe oxímoron desdeny-mare mos està senyalant que és Virgili qui desconeix la tendrea maternal, ixa que el cristià Dante anava repartint, de fet, per l’Infern. L’amor de Dante per la Verge i per santa Llúcia, tan correspost, mos mostra que ell sí sabia molt de les delicadees maternals.

L'art contemporànea entre lo sagrat i la merda.

La decadència d'Occident i l'esquizofrènia de la modernitat son les màximes expressions en l'art contemporànea: per un costat, una retòrica grandiloqüent, destinada a millorar els valors de mercat, se li atribuïxen a l'obra "d'art" un caràcter sagrat i una funció que sempre va més allà de la verdadera intenció de "l'artiste". Per atre costat, "l'artiste", el nou sacerdot d'esta confessió, no té por d'utilisar la provocació més absurda i patètica per a obtindre el consentiment dels fidels.

Pues ara, Mike Bouchet (sobre el nom, l'enllaç), lluïx la seua magnífica obra: 80 mil Kg de merda humana.

SACRALISEM LO PROFÀ I ADOREM EL VEDELL D'OR, L'APOCALIPSIS S'APROXIMA.

Memento homo...

Pocas cosas hay mejores que leer algún fragmento escrito por Fernando Pessoa o algún fragmento que él haya escogido para ser traducido, donde de repente, hay algo que a uno le sorprende y lo eleva.

Continuando y releyendo algunos Rubaiyat me sorprende éste trasladándome a miércoles de ceniza (a un miércoles de ceniza de cuando era niña, pues ya hace tiempo que no se evoca ni una penitencia real y fiel para no “espantar” ni una renovación espiritual como debe ser): Memento, homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris.