Per què no a PODEMOS?

Que PODEMOS copiés en el seu dia el programa electoral d’EU no el converteix en esquerra. La identitat d'esquerra ve de la seua afirmació en la lluita de classes, del seu horitzó de societat socialista, de la centralitat de la classe treballadora com a subjecte històric de transformació i de la defensa dels interessos d'aquesta classe. PODEMOS, no és un partit, en aquest moment, d'esquerres. PODEMOS és, una altra cosa.

Molta gent fa la següent pregunta: Per què no t'agrada PODEMOS?

La resposta, malauradament, no és senzilla; i cal estar molt al dia de tot el que passa. L'actualitat que cada vegada es mou més de pressa.

En poques paraules, puc donar una resposta sincera, però no puc donar i documentar una resposta, ja que és complexa. De la mateixa manera, m'adone, que la televisió té un poder enorme; desmuntar el missatge d'algú, que surt de manera contínua a la televisió, és una tasca titànica, molt difícil.

La meua resposta és, que PODEMOS, com a partit, és un frau. Un partit amb una ideologia canviant segons li convé per les enquestes (que va partir des de l'esquerra radical, i que camina cap al centre). Destinat i finançat per canviar les cares dels que ens governen, però no anar al fons dels problemes. En altres paraules, canviar tot, per a que tot seguisca igual. Potser guanyen les eleccions, que facen una neteja de corruptes, però no resoldran els problemes, ja que els qui els han posat ací (en televisió), són part gran del problema.

Considere que la política va més enllà de guanyar unes eleccions. A la pràctica, sinó convences als ciutadans, per molt que guanyes unes eleccions, no podràs posar les mesures en pràctica si aquests no te donen suport.

Què vull dir en això? Que si ocultes la teua ideologia, sinó expliques perquè cal, diguem, nacionalitzar la banca, vas a fracassar. Si el poble no està convençut, este protestarà i sobretot, no defensarà aquestes mesures en els carrers.

PODEMOS se centra en guanyar vots en lloc de guanyar ments.

A dia de hui, ningú sap exactament quina és la ideologia d'aquesta partit. Aquest és el seu gran exponent electoral. Donar el missatge que caben tots. En conseqüència, els seus afiliats, poden imaginar i assumir que els postulats del seu partit són els seus, gràcies a una calculada ambigüitat ideològica.

Ells llancen el missatge de "ni de Esquerres ni de Dretes", per intentar captar la major quantitat de vots possibles.

Pablo Iglesias ja parlava que UPyD fa això d'una manera molt intel·ligent, ho cridava "feixisme cool".

Eseta indefinició ideològica també permet, arribat el moment, fer el que els done la gana amb els seus programes, ja que en cap moment s'han definit clarament.

En qüestions territorials, en les que fa un temps a Pablo Iglesias no li importava opinar, el seu discurs també ha canviat. Ara tiren d'argumentari, evitant perdre vots a Catalunya, Euskadi i Navarra, amb el tema del nacionalisme: "Federalistes, independentistes, unionistes ... som demòcrates" Federalistes, independentistes, unionistes ... som demòcrates "

Parlant de l’imperialisme... En ocasions s'ha defensat que el feixisme, és simplement, el nacionalisme dels vençuts. Si tenim en compte, que la Crisi ha deixat el país, i a la majoria de la classe obrera, empobrida, es pot interpretar que la guerra l'ha perdut esta. ¿Va a posar-se PODEMOS a envair països? No, però l'imperialisme no és només una qüestió territorial. Intentaran imperar en tots els ressorts del poder possibles. Des dels parlaments, fins al sindicalisme, els mitjans de comunicació, passant segurament, per les nostres ments. No és d'estranyar que no vullguen cap tipus d'aliança preelectoral. Això suposa compartir el poder; i intentaran que en “los Ganemos” dels municipis, no s'integren els cercles.

No hem d'oblidar que PODEMOS està fabricant el seu propi sindicat. Es diu SOMOS. El model que proposa és semblant al sindicat vertical franquista (que arreglava algunes coses particulars, però que no deixava de ser un instrument en mans del règim).

Un sindicalisme desideologitzat i transversal, que inclou tant el treballador per compte d'altre, com als empresaris. Quin ús té això? Treure poder als sindicats actuals, sobretot als que tenen ideologia.

La seua incapacitat de fer política des de la base, de ser el centre d'atenció per tot...

PODEMOS, en no tindre una militància sòlida, homogènia i amb una sol ideologia, no pot valer dels seus quadres per fer política al carrer. Només pot fer política des de la televisió. Per això, a més de ficar la pota a posta de tant en tant, intenten ser notícia de qualsevol manera.

Volem ixir a Sálvame (4 hores diàries a Telecinco)?, pues arreglem un posat robat per Carmen Lomana.

Una entrevista no ix com hauria? Ens adjudiquem el mèrit del "passa-ho", encara que hi ha periodistes que demostren que no van ser ells. http://vozpopuli.com/actualidad/54176-cinco-lideres-de-podemos-recibieron-el-primer-sms-del-pasalo-en-el-13-m

No sé qui està finançant PODEMOS, però està clar, que qui paga mana.

De la mateixa manera podem preguntar-nos. Quant costaria l'aparició contínua en televisió, des d'abans de maig, dels dirigents de PODEMOS de manera contínua? Casi sempre en el programa de "Las Mañanas de Cuatro", al matinal "La Sexta Columna" i sobretot a "La Sexta Noche". Algú creu que les televisions privades, estan donant aquest espai, només per audiència? No. Les estan finançant i aupant políticament, amb claríssims interessos polítics. Per cert, quan va la gent del PNV o BILDU a "La Sexta Noche"? No és gent interessant? El poder està triant a PODEMOS com a nous dirigents, no nosaltres. No és una qüestió d'audiència.

Ara s'ocupa d'anar cap a la centralitat del tauler. Això no és altra cosa que anar al centre polític, on en teoria, hi ha més vots, encara que en la pràctica menys solucions als problemes que tenim actualment (al meu parèixer). S'avança cap a un programa socialdemòcrata, amb l'autoria de Vicent Navarro. Un senyor que fins fa poc no li queia molt bé al vell Pablo Iglesias.

Per entendre millor les estratègies de PODEMOS, cal llegir dos autors famosos. Pablo Iglesias i companyia no han inventat res, seguixen diversos "manuals":

- "La raó populista" de l'neoperonista Ernesto Laclau. http://es.wikipedia.org/wiki/Ernesto_Laclau

- Carl Schmitt, filòsof jurídic alemany dels anys 30 (Nazi i ex-nazi). http://es.wikipedia.org/wiki/Carl_Schmitt

M.

Libro del desasosiego

Este cap de setmana que acaba de passar i després del somni postergat per casi un mes, vaig acabar l'última pàgina del "Libro del desasosiego" de Fernando Pessoa.

Va ser a mitja vesprada de diumenge quan vaig esgotar l'última lletra, la línia final i el rengle fatal que dóna fi a aquell llibre de fragments on tot el que no és somni, és angoixa. Me va arribar el desassossec en ser conscient que m'havia de desfer d'ell en breus i de no comptar amb més fragmentes per a llegir.

“Xabacanament” parlant, me sent alliberada, ja que el llibre estava teixint sobre mi cadenes doloroses que acaparaven tota la meua atenció i no me permetien llegir res més, havent tant allà que necessite amb urgència. Vaig tindre jo que oblidar-me de la meua vida, vaig tindre també que menysprear tota la meua acció i intentar despullar-me de tot el que no fos son; arribí fins i tot a conciliar amb la idea que viure és degradant, vaig perdre per moments la confiança en la realitat (i això que ja en tenia / tinc poca).

Des del començament fins al final va ser una constant agonia, un mes patint els càstigs de semblant tristesa; cal anar mullant-se a poc a poc d'aquestes memòries seues, s'ha de ser ell i ningú més.

L'enyorança, el plor, l'abatiment, la desolació, l'amargor, la foscor, la nostàlgia, la genialitat, la soledat, el desconcert ... i encara pitjors penes, es troben en el "Libro del desasosiego", tot baix el mantell d’una reiterativa pluja sobre el sòl de Lisboa. L'absència de la calma, la grandesa del deliri.

El llibre passa a formar part de l'enrenou, tot es comença a concebre en forma de tempesta, amb ulls desassossegats. Un ha d'acompanyar amb la pròpia solitud a la solitud de l'escriptor, sinó res serveix i te sents hipòcrita perquè Pessoa te fa sentir aixina.

Crec que aquest llibre nua la seua veritable i inclement passió, la seua condició d'amant de la mort. I és en aquesta condició on s'entreteixeixen l'humor com indiferència, la distància irònica, la serenitat poètica i el coratge estoic amb la qual cosa Pessoa assisteix a la vida sense abdicar d'ella ... És l'amant de la mort que renúncia a la passió per l’autoafirmació, alliberant-se aixina del pes i la pressió que exerceixen la fortuna, els ideals i la moral de l'acció. Estimar la mort suposa també, per Pessoa, dipositar la càrrega i acollir poèticament la vida en aquest entre la serenitat i la fragilitat, en aquesta especial condició de serè desassossec irònica que es concreta com a escriptura salvadora i impotent a la vegada.

L'home és desassossec, és dolor per la vacuïtat de la pròpia ànima que sent el buit de tot; és agonisme entre la finitud i l'anhel d'infinitud. El llibre voreja el que d’irrepresentable hi ha en l'home: aquella altra cosa que brilla al fons de l'ànsia com un diamant possible en una caverna a la qual no es pot baixar. Dir una i altra vegada aquest tedi, aquest desassossec que és l'home, és una experiència que s'inscriu en la serenitat, per això, en aquest límit de l'existència que és el desassossec, es conrea i creix igualment la possibilitat d'arribar a dir des de la serenitat.

Cada dia comptat per Soares, és un dia per a mi, però al final el vaig acabar, potser amb la satisfacció que la pròxima serà una relectura, potser amb alegria de la nostàlgia falsa que em va inculcar el portuguès. Vaig acabar i sóc una persona lliure que sent, no pena sinó tristesa per la tristesa i pena que algun dia va sofrir Pessoa. Retrat d'una persona malalta de si mateixa i de la seua pròpia lucidesa; esclau del fet cert que siga escassa la companyia capaç d'acompanyar els que volen estar sols, si els solitaris seguixen sent-ho és perquè ningú sap acompanyar en soledat.

Per la meua banda, jo festeje que entre tanta incomprensió i sofriment, algunes de les víctimes perpetuen llibres com aquest.

Gràcies per la recomanació.

M.

Mi cuerpo.

Se veu que no puc penjar cap .pdf

Copiaré i pegaré el que acabe d'escriure, per a no donar-li al traductor de google ni per a ficar-me a traduir-ho a mà.

¿Tengo un cuerpo? ¿Soy un cuerpo? ¿Soy con/sin mi cuerpo?

Es una burla de la vida, nuestra existencia trata de aparentar i de olvidar ser. Creo que nuestro cuerpo es, al fin y al cabo, lo que menos impacto tiene en nuestra vida y aun así consume mucha energía. Nos obsesionamos con nuestra imagen ya que creemos que ella dice lo que somos, pero en verdad solo dice lo que aparentamos. Así pues, mi cuerpo no dice lo que soy, solo muestra un resultado en el que se muestran las decisiones tomadas durante mi historia, por corta que sea; pero de ninguna manera significa lo que soy.

Mi cuerpo podría ser un templo gozoso de mi alma, pero yo lo veo más como su cárcel; quizás en otro contexto histórico lo consideraría como templo, o como pagoda, o como –ponga aquí similitudes según el origen y la procedencia, porque también ello tiene que ver-.
Mi cuerpo es una cárcel hoy, en el aquí y el ahora, por la importancia y el significado que se le da ya que su definición ocupa un lugar ambiguo en la posmodernidad. La revolución sexual del 1960, o del 1970 parecía haber sustituido el neoplatonismo que la religión tiñó de moral estricta; sin embargo, en la actualidad, la trivialidad, esta descomunal chabacanería y saturación de lo corporal, invitan a reconsiderar nuevas ideas.

Lo que se lleva, las religiones, el deporte, la ambición de algo mejor, el erotismo, las vergüenzas, el tiempo, la salud… Todos los aspectos de nuestro mundo (y todos los mundos de nuestro aspecto) se enredan sobre el tablero de ajedrez de la carnalidad, luchan en un campo de batalla que no parece que tenga ninguna finalidad ni ningún final; este tablero carnal se convierte también en símbolo ideológico.

Seamos como seamos, físicamente, claro –flacos, altos, etc-; no estamos nunca satisfechos. Veo aquí mi primer batacazo en el resbaladizo camino de la libertad, el cuidado del cuerpo se ha hecho una obligación implícita, un combate contra la muerte y la decadencia que a veces deriva en una superficial vaciedad.

Yo estoy instalada en mi cuerpo, presa en él, me parece no del todo cierto decir que solo “tengo cuerpo”, sería como una verdad a medias o incluso menos que a medias; el estar encarnada en él va mucho más allá de la mera posesión de mi cuerpo porque yo no puedo lograr ser sin mi cuerpo. Pero es que tampoco puedo decir que “yo soy mi cuerpo” ya que también va contra la certeza de que yo me encuentro con mi cuerpo, el cual no he elegido, el cual no le avasallo totalmente; cuerpo que me crea problemas, que es parte de mi historia y de mi circunstancia, al cual, de cierto modo, me aminoro, me mermo y que, sobre todo, en el momento de fallecer se escapa por completo al poder de mi libertad.

Mi cuerpo, y los vuestros, van acompañados de límites indiscutible. El cuerpo es frágil y limitado en su adaptabilidad; desfallece, fracasa, se distrae, se desanima, yerra, enferma, padece hambre, sed, se cansa; está ligado al tiempo y al espacio y las pasiones le arrastran a hacer lo que no quiere (o si). Pero sobre todo, esta inevitablemente expuesto a la necesidad de morir.

La única utilidad que le puedo dar es la de instrumento, la de obrar y la de hacer cosas; no la de instrumento que después es abandonado y arrinconado, obviamente para cuando llega la muerte si, pero hablo antes de que llegue ese final; me refiero a darle al cuerpo el principio de la instrumentalidad para ver si así los instrumentos se convierten en virtud de mi cuerpo dispuesto a utilizarlos.

No obstante, creo que mi cárcel en su sencillez más pura, espera cumplir sus pasiones por irracionales que sean, espera alimentarse y desea descansar; quizás entre esas pasiones está la de obrar, pero esperaría obrar para una sociedad con carácter, para una sociedad definida en valores propios.

Seré joven, tendré energía; pero mi cuerpo está triste y cansado de ver como gobierna la sinrazón, de ver como la globalización se adueña absolutamente de todo haciendo así perder la poca esencia de individualidad que les quedaba a nuestros cuerpos. No me culpéis si deseo ponerme el pijama y dormir durante un largo tiempo, sin que nadie me hable, tumbada no andaré sobre la frialdad de este camino insustancial que se está construyendo y que ya casi ha finalizado; me tumbaré y cerraré todas las puertas y todas las ventanas para no dejar escapar así mi soledad.

Mati.

Estupidesa

Sempre m’ha fascinat l’Estupidesa i no comprenc perquè, havent estudis milionaris en universitats sobre com caminen les formigues, no hi ha cap estudi sobre “Estupidologia”. 

I és que qualsevol estudi acurat de la història, o dels esdeveniments actuals, porta a la invariable conclusió que la font més gran dels terribles errors és la pura estupidesa. Quan es combina amb altres factors (com passa sovint) els resultats poden ser devastadors.

Últimament no paren de coincidir-me fets, i pensant jo sobre la nostra estupidesa, comparant opinions en amics i companys... Just anit cau a les meues mans un article sobre algunes novel·les de Carlos María Cipolla i vaig recordar que ell va desenvolupar la seua pròpia teoria de l’estupidesa humana, teoria en la qual regnaven cinc lleis:

1ª. Sempre subestimem el nombre de gent estúpida. 

2ª. La probabilitat que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3ª. (la d'Or). Una persona estúpida és algú que ocasiona mal a una altra persona, o un grup de gent, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa --o fins i tot resultant danyada.--

4ª. La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Constantment se'ls oblida que en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància, el associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error costós. 

5ª. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir.

Cada vegada me n’adone més de la gran quantitat d’estupideses en les que ens desdejunem tots els dies, i a algunes d’elles encara tenim la poca vergonya de taxar-les de “populars” o de “tradicions culturals”; i senyors, una cosa és ser tradicional i conservar la cultura, i una altra es exagerar-la fins al punt més estúpid possible. És un cas estúpid que m’ha passat ara pel cap, però hi ha molts i de molt diferents.

No podríem explicar la naturalesa del que anomenem la societat del coneixement si no fórem capaços d'entendre per què es produeixen també en ella fracassos col·lectius de major envergadura fins i tot que les comeses per societats en les que el saber no ocupava un lloc tan central. ¿Per què col·lapsen les societats? ¿Quines raons expliquen el fet que, estant en una societat que pot ser més intel·ligent que els seus membres, també puguem ser més estúpids del que ho som individualment considerats? Enmig d'una crisi econòmica sense precedents i que és el resultat, no tant d'errors individuals (que també), com de malapteses col·lectives, respondre a aquesta qüestió és més necessari i una mica previ a tot allò que es recomana en els discursos per "sortir de la crisi ".

El nostre món és de segona mà, intervingut, i no podria ser d'una altra manera: sabríem molt poc si només sapierem el que sabem personalment. Ens servim d'una gran quantitat de pròtesis epistemològiques. El nostre suplement cognoscitiu està edificat sobre la confiança i la delegació. No tenim més remei que confiar en altres i confiar en la informació que altres ens proporcionen. Aquesta circumstància és la causa de les grans conquestes de la humanitat, però també dels pitjors errors. La confiança pot demostrar excessiva o insuficient, els rumors es propaguen sense objectivitats que els puguen frenar, el pànic resulta més contagiós en un món d'apreciacions difícilment refutables... La facilitat amb la qual es trenca aquesta confiança posa de manifest fins a quin punt són fràgils les nostres societats.

La societat contemporània, malgrat la seva complexitat, no és un regne de poders incontrolables sinó alguna cosa fet pels éssers humans; estem confrontats a processos que se sostreuen del nostre control absolut però que poden ser parcialment regulats. Tampoc en l'època de les conseqüències secundàries estem condemnats a l'alternativa entre la responsabilitat total i la total irresponsabilitat. La tasca que tenim per davant és més aviat determinar nosaltres mateixos, mitjançant procediments de legitimació democràtica, com volem construir políticament la nostra responsabilitat, que és l'expressió pràctica de la intel·ligència.

El Péndulo de Foucault. Umberto Eco

Aquesta novel·la em va ser recomanada i vaig començar a llegir (innocent de mi), i en acabar finalment, no es pot sinó sentir una mena de insípida indigestió d'informació.

Positivament la novel·la està plena, o millor, "saturada" de dades interessants, nocions històriques, noms, paraules i obres que no deixen de despertar l'interès i curiositat sobre el món de l'esoterisme, les societats secretes, les conspiracions, els moviments espirituals ,etc. És com una sopa d'informació i una amalgama de dades curioses.

Des del principi del llibre i durant unes quantes pàgines l'autor ens enreda en un galimaties lingüístic del qual, que no sé si és intencionat o no, només pocs valents disposats a afrontar grans reptes literaris, surten indemnes. No és la primera vegada que em donen ganes de deixar un llibre començat però sí que puc assegurar que és la primera vegada que em trobe absolutament satisfeta de no haver deixat de llegir. Després d'unes pàgines, l'autor va tot directe al torrent sanguini.

Així doncs, crec que la composició és complexa; comprèn 120 capítols que es reparteixen en 10 parts que tenen els noms de les sefiroth de la Càbala en posició descendent. Cada capítol està precedit, per regla general, per una cita de llibres ocultistes; n'hi ha una que no té desperdici: "Té la bogeria un immens pavelló on gent de tot arreu dóna pensió, sobretot si tenen or i poder a discreció". Les últimes pàgines són les millors, lliures per fi de tanta escatologia i tant premeditat, de vegades, absurd.

Crec que en la novel·la fa referència a la nostra responsabilitat a l'hora d'obrar, d'actuar. Crec que mostra com no és una responsabilitat personal, sinó d'espècie. Valga aquesta cita del llibre per indicar: "La gent està assedegada de plans, si els ofereixes un es llança sobre ell com un ramat de llops. Tu inventes i ells creuen. No cal crear més imaginari del que hi ha ".

Umberto Eco és un bon escriptor profà, qui és molt bo envoltant el Temple, però mai arriba a penetrar en ell. El llibre encunya el terme dels "Diabòlics" per referir-se als iniciats en una societat secreta, a la naturalesa esotèrica i és una mica trist que al final acabe ficant tots en el mateix sac.

El secret del món i de la nostra existència en el seu origen i destí i en el seu procés mateix evolutiu segueix sent interrogant solut i privilegiat per literats i filòsofs. El pèndol de Foucault és una variant de misteri i acció que aborda de manera contemporània i amb l'estètica de l'obra d'art semblant perquisició fonamental que ens abraça a tots com homes, i de manera especial es converteix en un desafiament i un repte per a aquells que encara creiem de manera optimista.

Què més puc dir? Sí, és difícil i costa mantenir l'actitud necessària al principi però, llegiu aquest meravellós llibre i no us obsessioneu per memoritzar cada dada ni assimilar cadascuna de les seues línies. Senzillament tireu-vos a l'aigua i, manteniu a flotació; deixeu-vos portar per les onades del llenguatge i gaudiu de la lectura, val la pena.

Mati.

L'educació i la humanitat

El tema de l'educació ha tornat a cobrar importància davant la consciència nacional. El futur previsible serà dels més capacitats, i ens correspon prendre les mesures del cas perquè els nostres joves compten amb la formació que els permetisca enfrontar de la millor manera possible.

Empresaris, industrials, religiosos, polítics... tots s'han expressat en un moment o altre al respecte. I en principi sembla que tots han recobrat consciència del paper tan fonamental que té l'educació.

Lamentablement les propostes i els plans que s'han treballat deixen molt a desitjar. És com si la visió sociològica del problema actual ens fes oblidar que els nostres joves no són "matèria prima" que es pot "processar" en aquestes escoles-indústries per garantir una "productivitat, competitivitat i eficiència" que beneficie al final del camí a aquest grup d'empresaris i inversors que necessiten d'aquests "recursos humans"; i no podem oblidar que una simple catequesi no ens portaria a millors situacions que les viscudes en l'última Edat Mitjana coneguda.

Oblidem que els nostres joves són individus, éssers humans amb inquietuds molt més profundes i transcendents que emportar-se un tros de pa a la boca. Amb necessitat de descobrir i trobar la seva veritable identitat i el seu paper en la vida, més enllà de dogmatismes polítics o religiosos.

És que podem seguir alimentant el mite que l'home és només una realitat biològica, i que la cultura és tan sols l'última etapa d'un procés genètic, produïda a l'atzar, que ha de preparar per satisfer la seva necessitat de supervivència animal? És que podem realment assegurar que la mera formació tècnica serà capaç d'ajudar a enfrontar els veritables reptes del futur?

Com “filòsofa” (del grec filosofia o "amor a la saviesa", hem dic filosofa per sentir este amor senzillament), tinc la certesa, perquè així ho ha demostrat la història, que és a través de l'educació com l'home podrà encarar i sortir airós dels reptes que li depara el futur, tal com ho ha fet en el passat. Però què és educació? En què es diferencia de la capacitació o de l'ensenyament?

Etimològicament, educació ve del llatí educire, 'treure de dins'. Així vist, i tenint en compte que per als antics filòsofs l'home no era un "animal racional", sinó un nous, esperit, raó o consciència, amb una psique o ànima emocional i un soma o cos biològic, la veritable educació era concebuda com un descobrir-se a si mateix la seva nous o ser; un fer florir en l'home els seus més purificades virtuts: l'honor, la capacitat de recerca, el valor, la temprança, la prudència, la justícia, la bondat, i tantes altres que feien d'ell un veritable ciutadà, conscient i responsable amb la seua ciutat i amb el seu moment històric, lliure de temors respecte al seu futur.

En canvi, la capacitació i l'ensenyament actual es limiten a subministrar tècniques, informació i mètodes. Sense veritable educació l'home torna als seus més bàsics i egoistes instints de supervivència. Es fa incapaç de viure en societat, regnant la injustícia, l'abús i la discòrdia. Comença a témer al seu futur.

Els que hem treballat amb joves sabem que l'aparent cinisme i apatia que mostren davant tot el que no siga la seva gratificació immediata prové de veure uns adults que, com mals sacerdots "prediquen i no practiquen". Que s'omplen de discursos inflamats de paraules boniques que ells mateixos no viuen.

Crec que hem de procurar un retorn a una educació humanista i filosòfica; l'estudi d'aquells clàssics de la Humanitat, que es van fer tal precisament perquè els seus valors atemporals van ser capaços d'aixecar a la Humanitat una i altra vegada. Cultivar en els nostres joves, a través de l'exemple, la condició heroica davant les adversitats de la vida; l'amor a les coses bones, bell i just, per sobre de la baixesa, la vilesa i la corrupció.

Només així estaran veritablement "capacitats" per fer front als reptes del futur. La resta és fer el joc a qui sap quins foscos interessos.

M.

Consum cultural.

Les idees de "indústria cultural" i "consum cultural" van ser encunyades per Max Horkheimer i Theodor Adorno el 1947 en el llibre Dialèctica de la Il·lustració .

Aquests autors estaven preocupats per la formació d'allò que en el seu text deien "cultura de masses", així com pel paper que se li atribuïa a aquesta definició. Però, a més, per l'empobriment que el terme "cultura de masses" representava per a l'art. Posteriorment, van substituir aquesta expressió per "indústria cultural". Adorno explica que la decisió de prescindir d’ella obeí al propòsit d'excloure la seva interpretació; afegeix que la "indústria cultural" ha de ser distingida de la idea d'art popular, ja que els productes de totes les branques de la indústria cultural són dissenyats, més o menys d'acord a un pla, per ser consumits per les masses i determinen, en bona mesura, les formes en què són consumits.

Adorno sosté que "la serietat de l'art" és destruïda per respondre a interessos d'eficàcia en l'abast de les masses. Des de llavors el concepte ha estat apropiat i adaptat a l'aparició de noves indústries per un bon nombre d'autors. Potser la diferència més significativa siga que reconeixen la importància del treball dels consumidors en la interpretació i/o construcció de nous sentits respecte dels productes de les "indústries culturals."

No obstant això , emfatitzar la importància de les interpretacions dels consumidors, o posar el nom en la forma plural, no elimina la idea d'art que està impresa en aquest concepte. Potser és per això que fins ara no hi ha hagut un estudi sobre "indústries culturals" que tracte sobre casos d'indústries com la de la joguina, l'automòbil, la indústria farmacèutica, la del maquillatge o la del desenvolupament, a diferència d'alguns estudis sobre aquestes indústries que permeten observar la seva importància "cultural" dins de la societat.

"Totes les indústries són culturals perquè totes produeixen productes que, a més de tenir aplicacions funcionals, resulten sociosimbòlicament significatius. És a dir: són adquirits i utilitzats pels consumidors no només per satisfer una necessitat (nutrició, alberg, mobilitat, entreteniment), sinó també per produir sentits segons els seus valors específics i interpretacions del món".

Referència:

Comunicació i Societat de Daniel Mato

http://www.comunicacionysociedad.cucsh.udg.mx/sites/default/files/a6_1.pdf

M.

L'arbre del futur.

Fa tot just unes setmanes que ha arribat la primavera i, joves o no, aquesta data tanca per a tots un sentiment de renovació i esperança. Així, almenys durant un dia, imaginem que les coses han de florir, que les coses han de resultar millors, que les coses tendeixen cap a un futur que intentem albirar feliç.

Però aquest sentiment no passa d'aquest dia, ni tampoc els nostres esforços per fer una primavera de tot l'any.

Qual homes amnèsics que hagueren perdut la memòria de llegir, encara que havent llegit molt alguna vegada, mirem sense vore, i entenem sense entendre els ritmes de la natura. Una amagada veueta interior ens diu que la primavera no és només una de les estacions de l'any, un moment de tants, sinó que el reverdir de la naturalesa és un missatge, un llenguatge que ens vol transmetre alguna cosa, encara que no sabem què. Imitant, com només poden fer els desmemoriats, ens vestim de clars colors, comencem a sentir la calor "psicològicament", i exterioritzem unes ànsies de renovació que moltes vegades no van més enllà d'una bona neteja general a la nostra habitació.

I allà és on no acabem d'entendre el llenguatge de la naturalesa. És cert que ella es vesteix amb noves robes a la primavera. Però ella es vesteix totes les primaveres, any rere any, inexorablement, amb una paciència infinita, gairebé sobrehumana. I en la naturalesa, després de la primavera ve l'estiu, és a dir, que després de la renovació de les formes, vénen els fruits d'aquesta renovació, la plasmació de les ànsies d'eclosió que en principi foren tot just llavors...

No obstant això, els homes ens quedem curts... Arribem a percebre una renovació, però no la fem constant; no fem de l'evolució nostra línia de conducta, i any rere any, lluny de treure les velles pells consciensudament, necessitem de l'empenta i dels embats de la vida, de vegades per plaer, de vegades per dolor, de vegades pel contemplar el calendari quan per fi és primavera. Ni tampoc tenim la perseverança que implica portar fins a un estiu el que va començar a néixer a la primavera. Ens satisfem amb impulsos que moren tot just quan neixen; ens conformem amb indicis de llum en lloc de trencar les tenebres definitivament; ens sembla que és suficient la llavor sense sospitar sense més que ella tanca ja la futura planta; i, com a molt, volem que la planta aparega de la llavor sense fer res per a això, sense regar, sense cuidar-la, sense posar-la a que recibisca els benèfics raigs del sol.

Recordem que en la llavor ja està contingut el seu fruit, i no tenir cura de la llavor és un crim que atempta contra el fruit més que contra ella mateixa. Matar una llavor, negar-li el nostre esforç, és com matar el futur en el present. I somiar amb l'arbre del futur sense començar per tenir cura d'una llavor, és limitar-se al pla de les fantasies sense practicitat alguna.

Avui, a la primavera, és el moment. Avui podem triar la llavor de l'arbre del nostre futur. Avui podem decidir com seran les branques i les fulles que ens donaran ombra al matí. I pels que volem construir ciutats altes amb ànimes elevades, avui és el moment de conrear la llavor que jeu latent en cada un de nosaltres esperant l'aigua beneïda del coneixement i la fe.

M.

Saber transmetre

Se sol recórrer a la imatge de la Societat del Coneixement per definir la tendència dels països desenvolupats. Més enllà de les escenes que ens ofereixen diàriament els mitjans de comunicació i de la possible distorsió de la realitat que puguen proporcionar, és cert que la sofisticada especialització que han assolit les diferents branques del saber produeix una ingent quantitat de troballes.

Troballes que, si foren convenientment divulgats, millorarien sens dubte les condicions de vida de milions de persones i en alguns casos ajudarien a explicar fenòmens que semblarien subjectes a l'àmbit de l’enigmàtic. No obstant això, aquests resultats amb prou feines rebassen els límits de les publicacions especialitzades i només arriben a les comunitats d'interessos dels científics i, en el millor dels casos, dels que financen les investigacions. I enfront d'aquest aïllament, augmenten cada vegada més les supersticions i prosperen endevins, tiradors de cartes i coses d’estes de pacotilla, que tant desprestigien la recerca del coneixement després de les aparences i les preguntes audaces.

Es fa necessari cobrir aquest abisme que sembla infranquejable entre el saber i els seus destinataris, que són els éssers humans, mitjançant una tasca pacient i meticulosa de divulgació i de transmissió. És indispensable aquest esforç, si no volem que la ignorància acabe per embrutar-nos, si volem que l'Edat Mitjana que tant es detecta en símptomes socials, no torne a sumir-nos en la foscor de les pors i l'analfabetisme.

No hi ha dubte que Internet està complint aquest deure divulgador, donant facilitats als investigadors.

Que la filosofia com a amor al coneixement arribe a tots , que tots puguem arribar a ser filòsofs.


M.

Als núvols.

Després de diversos dies fora del país, i gairebé sense oportunitat de rebre notícies actualitzades, retorne per fi en un avió, enmig de gruixuts núvols, amb una immensa franja lluminosa per sobre d'elles .

Estic als núvols... Potser com s'interpreta aquesta expressió, me trobe una mica fora de la realitat quotidiana, o al lloc on m'agradaria amagar-me de tant en tant per allunyar-me de l'opressió que es torna rutina sense adonar-se'n.

En els núvols me sent surar en la bellesa del paisatge atípic en el qual emergeixen des de baix i de tant en tant , alguns pics de muntanya, o la brillantor de l'ampli mar. Me deixe portar per les meves músiques predilectes a través d'uns auriculars que m’ aïllen encara més. I per fi cedisc davant la lectura d'un diari...

Al principi llegisc sense entendre, com si em trobés davant d'un llenguatge completament desconegut i il·lògic. Me costa concentrar-me i acceptar que el que tinc davant és el reflex - o pretén ser-ho- de la realitat. Al principi, m'esforce per seguir en els núvols. Però a la poca estona, gairebé amb dolor, em submergisc en la lectura del que sé meu i part de la meua vida.

Fins i tot abans d'aterrar l'avió he deixat d'estar als núvols. He sentit la realitat abans de tocar terra. He reprès el fil de les mil lluites embogides que afecten la meua terra i tots els racons de la terra, dels mil diàlegs de sords en què el menys important és entendre’s els uns als altres, de les mil ambicions que sacsegen la gent, de paraules buides i de paraules fetes, d'ansietat per estar a l'avantguarda encara que siga per un curt temps.

Torne a mirar per l'estreta finestra de l'avió per recuperar la meua lleugeresa anterior, per estar als núvols, però ja no puc. Estic en la "realitat". Una dura realitat amb les seues exigències .

¿Creure? A tots i ningú.

A tots perquè cadascú té alguna cosa a dir i potser li assisteixen seves raons.
A ningú perquè tots semblen utilitzar la mentida descarada, la tergiversació, la manipulació de fets i idees, i això és alarmant.

¿Estimar? A tots i ningú.

A ningú perquè ens ensenyen, conscient o inconscientment, a desconfiar de tots.
A tots perquè ningú està al marge d'aquesta Humanitat que conformem en conjunt, tot i tants odis, tanta separativitat i tants crims absurds.

¿Fer? Tot i res.

Res, per moments, quan ens sentim impotents davant la magnitud del que ens espera i ens incumbeix, quan ens assalta el desig de fugir, però on?
Tot, perquè malgrat el desig d'evasió, sabem que cada gra de sorra que puguem aportar és important quan cal construir un gran edifici.

Ara que he acceptat la realitat, me submergisc de nou en els núvols, en el pur, subtil i lluminós, com un respir per als pulmons esgotats de la pol·lució diària. Jugue amb les figures etèries dels núvol , jugue a posar ulls i mans i a somriure amb elles.

D'aquí a un parell d'hores seguiré el rumb de tot el que es mou en la superfície de la terra: tempestes, dolor, fam, por i també algun somriure. És la mateixa, plena d'esperança, que et llance a tu, que em llegeixes ara que ja no estic en els núvols...

M.

El principito

El petit príncep (títol original en francès: Le Petit Prince ) és la més famosa novel·la escrita per l'aviador i escriptor Antoine de Saint - Exupéry. Va ser publicada per primera vegada el 6 d'abril de 1943, quan vivia exiliat als Estats Units després de la caiguda de França durant la segona Guerra Mundial. És un conte infantil que des de la seua aparença senzilla ha arribat a considerar-se una obra universal, sent traduïda a 160 llengües i dialectes, arribant a convertir-se en un dels majors èxits de vendes de tots els temps, és el llibre francès més venut del món.

La història del príncep tracta temes universals com l'amor, l'amistat, el sentit de la vida i la naturalesa humana. Realitza una crítica a l'home i a la civilització moderna que condueixen a la pèrdua dels valors més essencials de l'ésser humà. Defensa la saviesa dels nens com una cosa que serveix per guiar-se en la vida adulta, però que irremeiablement es perd amb l'edat. Els adults són seriosos, no saben gaudir perquè no saben què és el veritablement important, l'essencial s'escapa de la vista perquè és invisible. És una obra que es pot emmarcar dins del corrent filosòfic de l'existencialisme.

El Petit Príncep és una crítica a la societat moderna i als ideals de l'home civilitzat que porta l'ésser humà a perdre els valors més elementals, impedint que siga capaç de discernir la rellevància de la seva pròpia existència. Els adults són els homes seriosos, persones que viuen sense plantejar-se el que fan cada dia amb la seva vida. Es queden en el superficial, en les aparences. Els falta completament imaginació i han perdut la saviesa que van tenir quan eren nens. L'autor mostra com la societat i els valors imposats per ella condueixen irremeiablement a diferents formes d'obsessió com són: el poder sobre els altres, la recerca de l'admiració i els diners, la competitivitat en el treball o l'abast de les metes professionals i intel·lectuals. Els personatges que el petit príncep coneix en els asteroides encarnen aquests aspectes de l'ésser humà. Per a ells la vida és sofriment, abnegació i dolor. Els asteroides són la representació de l'aïllament que pateixen' , un aïllament que els impedeix relacionar-se amb ningú més i per tant sortir del cercle viciós en el qual es troben es fa totalment impossible.

El petit príncep és el personatge que es pregunta per què les coses són així, serà per tant qui posi de rellevància els aspectes negatius dels adults. Des de la seua ment no contaminada per la societat moderna, perquè és pura i infantil, és capaç de discernir el que és correcte i el que no. El petit príncep també es troba sol en el seu planeta fins que la rosa apareix. A partir de la relació que s'estableix entre ells sorgeixen els conflictes que fan que el petit príncep prenga consciència de la seva falta de maduresa. Afirma no entendre la rosa perquè és massa jove per saber estimar-la. Necessita experimentar per aprendre què significa aquesta relació d'amistat i amor. Però per arribar a entendre deu ixir del seu propi món.

L'arribada del príncep a la Terra el porta a establir noves relacions que li permeten accedir a les experiències de l'amistat i l'amor. La diferència fonamental entre la Terra i els anteriors asteroides és que és prou gran com per poder albergar molts individus que ja no tenen perquè estar físicament aïllats els uns dels altres. La relació que sorgeix entre el príncep i la guineu és una de les més importants de tota l'obra. Suposa la trobada de les respostes que el petit príncep buscava quan va fugir del seu planeta. La guineu vol que el petit príncep el domestique, però ell no vol. No obstant això la guineu li explica que domesticar no és crear una relació de superioritat de l'home sobre l'animal, sinó que consisteix en crear vincles d'amistat inamovibles, domesticar significa crear llaços, li diu la guineu, per a mi no ets encara més que en noiet semblant a 100.000 noiets. I no te necessite, i tu tampoc em necessites, no sóc per a tu més que una guineu semblant a 100.000 guineus, però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l' altre, seràs per a mi únic al món, seré per a tu únic en el món. És a partir d'aquests llaços que l'autor ens fa sentir la forma més pura de la concepció de l'amistat. L'amistat li dóna sentit a l'existència, fa que siga plena. A més crea llaços de necessitat entre les dues parts. Gràcies als ensenyaments de la guineu, el petit príncep s'adona que la rosa el va domesticar a ell, i que la rosa és especial entre milions de roses precisament per aquest llaç que els uneix. Això és decisiu perquè el petit príncep prenga consciència de la necessitat que té de tornar al seu planeta amb ella .

La lectura d'aquest llibre m’ha  ajudat a conèixer millor el veritable sentit de la filosofia, sembla increïble de quina manera en un llibre tan xicotet es poden dir tantes coses diferents i amb tan gran sentit, aquest llibre té una característica especial i és que és un llibre de contes per a nens i un llibre de filosofia pura per als adults.

M.

Esperança

Avui vaig veure la esperança ... Estrany do sortit fa milers d'anys de la mítica caixa de Pandora, encara segueix sent fonamental per als homes. I és probable que la vegem, elevant cap a ella els ulls, cada vegada que el desconcert i l'angoixa fan presa de nosaltres.

Diuen les velles tradicions del nostre ancestre hel·lènic, que fa molt de temps, quan els homes havien desaprofitat les seves oportunitats de creixement i redempció, els déus els van castigar enviant a la terra una dona - robot d'extraordinària bellesa. Plena de perfídia, aquesta dona - Pandora -va ser fàcilment acceptada pels homes i fins i tot pels herois, confiança que va aprofitar per a obrir la caixa del seu ocult tresor, que sempre l'acompanyava, deixant caure tots els mals coneguts sobre aquest món... Però , en el fons de la caixa va quedar l'esperança...

I en el fons de tots els homes viu una resta d'esperança quan tots els camins han estat encegats, quan totes les il·lusions han estat aixafades, quan cap llum s'albira a l'horitzó.

Per això, hui vaig veure l’esperança, i la seua visió em va ajudar a comprendre quantes i quantes coses hem perdut els humans perquè aquesta imatge haja de presentar-se davant nostre.

Certament, moltes coses s'han perdut; molts valors s'han trencat en aquest estrany moment de transició històrica. En veritat, falta llum, manca claredat de conceptes; la ment i els sentiments estan com embotits davant el compliment de les seves funcions naturals. Tot sembla submergir-se en una perillosa inèrcia, la força d'arrossegament es tradueix en destrucció i violència en tots els ordres. És llavors, quan aparentment ja res queda al fons de la caixa de la vida, quan l'esperança es deixa veure .

Esperança és esperar... és tenir aquesta dosi de paciència i de fe que ens permet superar el mal moment present per llançar les energies cap a un futur millor. Però, compte... Esperança no pot ser esperar contínuament .

Aquest misteriós do dels déus és tan fràgil i subtil com les ombres màgiques que es dibuixen en els capvespres. Cal saber atrapar la imatge amb rapidesa abans que ella es dissolga entre les ombres majors de la nit. Cal saber actuar amb promptitud una vegada que el compàs d'espera ens ha permès recuperar l'alè.

L'esperança no és un do per als homes inactius: ni tan sols ho és per a aquells que s'han deixat caure definitivament davant les dificultats. L'esperança és una promesa, però cal lluitar intrèpidament per plasmar aquesta promesa... Ella promet, nosaltres realitzem.

La visió de l'esperança m'ha omplert de goig. No podem - no hem - de renunciar a l'esforç constant que suposa l'existència. No és noble afluixar l'impuls quan les dificultats són grans. Precisament quan tot sembla impossible i insalvable, és quan l'esperança treu el cap des del fons de la seva caixa màgica, i promet altres temps per als que saben veure-la.

 

M.

Maig

Tradicionalment, és maig el mes de les flors, el mes de la primavera per excel·lència. I no recorrem a aquestes expressions com a simples imatges literàries mil vegades repetides, sinó que pretenem buscar el sentit simple i real de la primavera i la flor. Qual filòsofs a la manera antiga, tan vella que ja és una altra vegada nova, volem la resposta directa de la Naturalesa a la set de coneixement que dorm en nosaltres .

És cert que la primavera és el despertar després del somni que suposa el fred hivern . També és cert que en l'home hi ha cíclics despertars que succeeixen períodes foscos o de letargia.  Despertar és sempre bell, perquè suposa llum, activitat, renovació, moviment ...

Però , un cop desperts , com enfocar i continuar amb l'acció? Una vegada nascuda la primavera a nosaltres, com fer-la durar?

Potser el major mal dels homes consisteix en voler començar moltes coses, però no poder continuar amb elles. Perquè el començament suposa poc esforç i a més tanca l'atractiu de la novetat, mentre que la continuació de la tasca és sinònim de paciència i experiència, de sacrifici i responsabilitat... I és llavors quan s'evadeix la dificultat de la continuïtat a la recerca del nou, pel que simplement te de nou.

És ací on el llenguatge de la flor neix amb la primavera, ella és fruit d'un despertar. Però allà no acaba la seva funció, sinó que pacientment, dia rere dia, entaula lluita amb els elements adversos per elevar-se verticalment cap a la seva destinació de sol i expansió. La flor ve de la terra; la flor comença sent petita llavor, però no es conforma amb seguir sent llavor sinó que s'obre en pètals de perfum i color. La flor fa servir-se de totes les seves forces per aixecar-se cap al cel, tot i les arrels que la lliguen fortament... I també la flor mor quan esgota el seu cicle... Com moren els homes, com acaben tard o prompte els mals de la vida, com ve la piadosa nit després els càlids raigs solars.

No obstant això, res és mort en la Naturalesa. Tots són cicles. La flor que opaca la brillantor dels seus pètals torna a la terra primigènia, guardant en el seu si llavors d'igual estirp a la flor inicial. Així, l'home que creix verticalment, com les flors, no coneix la mort, i els seus canvis són formes d'evolució que, cicle rere cicle, repeteixen la mateixa flor, cada vegada més brillant, més pura, més perfumada.

Mati.

"El juego de Ender"

Esta setmana he tingut l’oportunitat de llegir el “Juego de Ender” gràcies a les vacances que ens donen després de Setmana Santa (que no entenc perquè les vacances no son en Setmana Santa, sinó després; però açò és un altre tema) i també gràcies a un jove que; ara pensant, no sé com ni perquè van començar; compartisc converses que m’agraden (converses que es centren casi totes en el cine i la literatura) i que espere que continuen.

Al “Juego de Ender” podem trobar dos tipus de llibres, un que parla de la història d'un grup de passions que es van organitzar per derrotar una amenaça per als éssers humans; i l’altre és el que relata les àmplies prerrogatives de la supervivència racial sobre els individus, i fins i tot sobre altres races. Tots dos es barregen i els lectors gaudeixen d'una densa història sobre la personalitat d'un dels més originals i productius herois-déus de la ciència-ficció: Ender Wiggin

El gruix del llibre es cenyeix a la part de la formació militar d'Ender. La història triada per a l'educació dels futurs guerrers no pot ser més encertada, i ací Card fa gala del seu agudesa psicològica. Escull l'ésser humà en l'etapa en què té més creativitat i és més capaç de reaccions sorprenents, que són les úniques armes que poden servir davant del superior armament i número dels insectors. Els nens són introduïts en un univers que no els resulta repulsiu perquè forma part del seu món, i alhora amaga una utilitat com a representació d'autèntiques batalles: els jocs. Protegits per la societat familiar de l'Escola de Batalla, els nens viuen simulacres de guerres sense la pressió de la realitat, el que permet a la gent gran utilitzar els seus àgils ments en el millor moment de les seves vides.

A l'Escola, els jocs i trastos no són distraccions sinó eines indispensables per a la supervivència.

El món dedica els seus recursos a una maquinària que fabrica assassins freds, calculadors, completament letals ... i menors d'edat. Líders de fèrria voluntat que dirigeixin les tropes humanes cap a la victòria en el futur -i assumit com a inevitable- enfrontament amb els insectors.

Però la major font d'originalitat, almenys per a mi, del joc d'Ender, resideix en la pèrdua de referències terrestres en el moviment sense gravetat. Heus aquí un dels exemples més brillants que la ciència-ficció de qualitat és capaç de donar substituts a les concepcions humanes, sobretot als prejudicis d'entorn / marc (dic així als que es donen per fets en la descripció de societats o escenes estranyes a la humana, per exemple, donar per fet que els extraterrestres van a tenir forma humana, també que a la gravetat se li pot donar la direcció que es crega convenient).

Ací, el veritablement reaccionari no és la figura de l'heroi com a ésser que supera els més terribles obstacles amb el seu esforç i perseverança, virtuós i entregat, sinó la figura de l'heroi a priori, genèticament dotat d'una superioritat sobre els seus semblants o d'un quocient intel·lectual incommensurable, com és el cas. I és reaccionari perquè reflecteix una visió estàtica de l'estructura social que nega als normals la seva oportunitat de superar ixa normalitat per mitjà del sacrifici pels semblants: els llocs d'heroi estan tots copats pels elegits per a la glòria; els altres personatges estan destinats només a admirar, adorar o donar publicitat a les gestes de l'ídol o, com a molt, a ajudar a desenvolupar les seves innates habilitats (cas de Mazer i dels instructors militars a la novel·la). Recalquem el de innates, és clar.

Ender pensa al brut, rebrega els axons de les seves neurones fins que escupen neuropèptids als quatre vents, tal volta el que menys m’haja agradat del llibre és que sempre pensa el mateix durant tot el llibre, no vull parèixer-me al meu germà Peter, que bé m’ixen els exercicis, que dolent és aquest company però no dec agredir-lo perquè aleshores hem semblaré a Peter...

El bo d'Ender es passa el llibre volent donar a entendre que és ben pacifista, que ell no li trauria un caramel a un recluta novell i tal, però les seves activitats contradiuen els seus carregants pensaments: es prepara per a la guerra, s'entrena amb simuladors ultraviolents i (atenció: SPOILER) acaba cometent més o menys un involuntari genocidi usant un frenètic videojoc com a eina.

Ender és un nen sensible que es transforma en el futur governador d’una nova societat.

Llibre que sorprén i que m'ha encantant.

Gràcies de nou.

Mati.