Maig

Tradicionalment, és maig el mes de les flors, el mes de la primavera per excel·lència. I no recorrem a aquestes expressions com a simples imatges literàries mil vegades repetides, sinó que pretenem buscar el sentit simple i real de la primavera i la flor. Qual filòsofs a la manera antiga, tan vella que ja és una altra vegada nova, volem la resposta directa de la Naturalesa a la set de coneixement que dorm en nosaltres .

És cert que la primavera és el despertar després del somni que suposa el fred hivern . També és cert que en l'home hi ha cíclics despertars que succeeixen períodes foscos o de letargia.  Despertar és sempre bell, perquè suposa llum, activitat, renovació, moviment ...

Però , un cop desperts , com enfocar i continuar amb l'acció? Una vegada nascuda la primavera a nosaltres, com fer-la durar?

Potser el major mal dels homes consisteix en voler començar moltes coses, però no poder continuar amb elles. Perquè el començament suposa poc esforç i a més tanca l'atractiu de la novetat, mentre que la continuació de la tasca és sinònim de paciència i experiència, de sacrifici i responsabilitat... I és llavors quan s'evadeix la dificultat de la continuïtat a la recerca del nou, pel que simplement te de nou.

És ací on el llenguatge de la flor neix amb la primavera, ella és fruit d'un despertar. Però allà no acaba la seva funció, sinó que pacientment, dia rere dia, entaula lluita amb els elements adversos per elevar-se verticalment cap a la seva destinació de sol i expansió. La flor ve de la terra; la flor comença sent petita llavor, però no es conforma amb seguir sent llavor sinó que s'obre en pètals de perfum i color. La flor fa servir-se de totes les seves forces per aixecar-se cap al cel, tot i les arrels que la lliguen fortament... I també la flor mor quan esgota el seu cicle... Com moren els homes, com acaben tard o prompte els mals de la vida, com ve la piadosa nit després els càlids raigs solars.

No obstant això, res és mort en la Naturalesa. Tots són cicles. La flor que opaca la brillantor dels seus pètals torna a la terra primigènia, guardant en el seu si llavors d'igual estirp a la flor inicial. Així, l'home que creix verticalment, com les flors, no coneix la mort, i els seus canvis són formes d'evolució que, cicle rere cicle, repeteixen la mateixa flor, cada vegada més brillant, més pura, més perfumada.

Mati.