Fa tot just unes
setmanes que ha arribat la primavera i, joves o no, aquesta data tanca per a
tots un sentiment de renovació i esperança. Així, almenys durant un dia, imaginem
que les coses han de florir, que les coses han de resultar millors, que les coses
tendeixen cap a un futur que intentem albirar feliç.
Però aquest sentiment
no passa d'aquest dia, ni tampoc els nostres esforços per fer una primavera de
tot l'any.
Qual homes
amnèsics que hagueren perdut la memòria de llegir, encara que havent llegit
molt alguna vegada, mirem sense vore, i entenem sense entendre els ritmes de la
natura. Una amagada veueta interior ens diu que la primavera no és només una de
les estacions de l'any, un moment de tants, sinó que el reverdir de la
naturalesa és un missatge, un llenguatge que ens vol transmetre alguna cosa, encara
que no sabem què. Imitant, com només poden fer els desmemoriats, ens vestim de
clars colors, comencem a sentir la calor "psicològicament", i
exterioritzem unes ànsies de renovació que moltes vegades no van més enllà
d'una bona neteja general a la nostra habitació.
I allà és on no
acabem d'entendre el llenguatge de la naturalesa. És cert que ella es vesteix
amb noves robes a la primavera. Però ella es vesteix totes les primaveres, any
rere any, inexorablement, amb una paciència infinita, gairebé sobrehumana. I en
la naturalesa, després de la primavera ve l'estiu, és a dir, que després de la
renovació de les formes, vénen els fruits d'aquesta renovació, la plasmació de
les ànsies d'eclosió que en principi foren tot just llavors...
No obstant això,
els homes ens quedem curts... Arribem a percebre una renovació, però no la fem
constant; no fem de l'evolució nostra línia de conducta, i any rere any, lluny
de treure les velles pells consciensudament, necessitem de l'empenta i dels
embats de la vida, de vegades per plaer, de vegades per dolor, de vegades pel
contemplar el calendari quan per fi és primavera. Ni tampoc tenim la
perseverança que implica portar fins a un estiu el que va començar a néixer a
la primavera. Ens satisfem amb impulsos que moren tot just quan neixen; ens conformem
amb indicis de llum en lloc de trencar les tenebres definitivament; ens sembla
que és suficient la llavor sense sospitar sense més que ella tanca ja la futura
planta; i, com a molt, volem que la planta aparega de la llavor sense fer res
per a això, sense regar, sense cuidar-la, sense posar-la a que recibisca els
benèfics raigs del sol.
Recordem que en
la llavor ja està contingut el seu fruit, i no tenir cura de la llavor és un
crim que atempta contra el fruit més que contra ella mateixa. Matar una llavor,
negar-li el nostre esforç, és com matar el futur en el present. I somiar amb
l'arbre del futur sense començar per tenir cura d'una llavor, és limitar-se al
pla de les fantasies sense practicitat alguna.
Avui, a la
primavera, és el moment. Avui podem triar la llavor de l'arbre del nostre futur.
Avui podem decidir com seran les branques i les fulles que ens donaran ombra al
matí. I pels que volem construir ciutats altes amb ànimes elevades, avui és el
moment de conrear la llavor que jeu latent en cada un de nosaltres esperant
l'aigua beneïda del coneixement i la fe.
M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada