Als núvols.

Després de diversos dies fora del país, i gairebé sense oportunitat de rebre notícies actualitzades, retorne per fi en un avió, enmig de gruixuts núvols, amb una immensa franja lluminosa per sobre d'elles .

Estic als núvols... Potser com s'interpreta aquesta expressió, me trobe una mica fora de la realitat quotidiana, o al lloc on m'agradaria amagar-me de tant en tant per allunyar-me de l'opressió que es torna rutina sense adonar-se'n.

En els núvols me sent surar en la bellesa del paisatge atípic en el qual emergeixen des de baix i de tant en tant , alguns pics de muntanya, o la brillantor de l'ampli mar. Me deixe portar per les meves músiques predilectes a través d'uns auriculars que m’ aïllen encara més. I per fi cedisc davant la lectura d'un diari...

Al principi llegisc sense entendre, com si em trobés davant d'un llenguatge completament desconegut i il·lògic. Me costa concentrar-me i acceptar que el que tinc davant és el reflex - o pretén ser-ho- de la realitat. Al principi, m'esforce per seguir en els núvols. Però a la poca estona, gairebé amb dolor, em submergisc en la lectura del que sé meu i part de la meua vida.

Fins i tot abans d'aterrar l'avió he deixat d'estar als núvols. He sentit la realitat abans de tocar terra. He reprès el fil de les mil lluites embogides que afecten la meua terra i tots els racons de la terra, dels mil diàlegs de sords en què el menys important és entendre’s els uns als altres, de les mil ambicions que sacsegen la gent, de paraules buides i de paraules fetes, d'ansietat per estar a l'avantguarda encara que siga per un curt temps.

Torne a mirar per l'estreta finestra de l'avió per recuperar la meua lleugeresa anterior, per estar als núvols, però ja no puc. Estic en la "realitat". Una dura realitat amb les seues exigències .

¿Creure? A tots i ningú.

A tots perquè cadascú té alguna cosa a dir i potser li assisteixen seves raons.
A ningú perquè tots semblen utilitzar la mentida descarada, la tergiversació, la manipulació de fets i idees, i això és alarmant.

¿Estimar? A tots i ningú.

A ningú perquè ens ensenyen, conscient o inconscientment, a desconfiar de tots.
A tots perquè ningú està al marge d'aquesta Humanitat que conformem en conjunt, tot i tants odis, tanta separativitat i tants crims absurds.

¿Fer? Tot i res.

Res, per moments, quan ens sentim impotents davant la magnitud del que ens espera i ens incumbeix, quan ens assalta el desig de fugir, però on?
Tot, perquè malgrat el desig d'evasió, sabem que cada gra de sorra que puguem aportar és important quan cal construir un gran edifici.

Ara que he acceptat la realitat, me submergisc de nou en els núvols, en el pur, subtil i lluminós, com un respir per als pulmons esgotats de la pol·lució diària. Jugue amb les figures etèries dels núvol , jugue a posar ulls i mans i a somriure amb elles.

D'aquí a un parell d'hores seguiré el rumb de tot el que es mou en la superfície de la terra: tempestes, dolor, fam, por i també algun somriure. És la mateixa, plena d'esperança, que et llance a tu, que em llegeixes ara que ja no estic en els núvols...

M.