L'espectàcul no para.

El primer acte de la nova llegislatura ha resultat ser el més entretingut de tots. Ara toca aguardar que no mos defraude lo que queda de funció, que està sent llarga (i continuarà). A mí m'ha agradat (és ironía, per si acàs.) sobretot el simbolisme, entre bíblic i virgilià, de la mare alletant al seu fill.

Ser güelf en l'Europa de hui.

M'angustia la ceguera davant una societat que ha netejat, indolorament, l'herba de les seues antigues arrels cristianes. Me pareix vore reduïda a la indigència d'uns sentiments almoiners el testimoni d'una fe que, al crear-lo, va organisar l'espai físic -a través dels monasteris- i moral -mijançant la predicació mendicant- de l'univers social que va ser Europa.

No dic res nou si afirme que la fe cristiana s'ha comunicat a través d'unes categories cultural que no ha pres simplement d'un depòsit històric i social concret, sino que ha contribuït poderosament a forjar-les. No s'ha llimitat a fer-les seues, perque, previament, foren seues. De fet, li serviren per a autodefinir-se en el encreuament que ha marcat l'intinerari històric d'Occident, entre Jerusalem i Atenes. Hui en dia estes categories i els seus conceptes clau (persona, escatologia, comunitat o assamblea) no es que estiguen en crisis o que no s'hagen conseguit adaptar als temps sino que han sigut desde els inicis de la modernitat primer transformades, en acabant desconstruides i ara somesses a un creixement de procés de ininteligibilitat.

Si en el sigle XIII o XIV, en la península Itàlica, ser güelf significava recolzar el poder no sols espiritual sino també temporal del Papa front a les pretensions de l'emperador, ser güelf hui en una Europa somessa també a profundes transformacions econòmiques i polítiques equival a resistir les pretensions imperiales sobre l'esperit humà. Procurar mantindre el repte de les Humanitats és un intent, desesperat i digne, de resistir l'espillisme de que, si elles mateixa acepten disoldre's en l'entramat comercial d'un capitalisme consumiste i disciplinari, conseguiran penetrar-lo i fins fermentar-lo.

No es tracta de tancar-se en les cómodes certees d'un món que ya ha desparegut pero tampoc acceptar l'ilusió de que si els nostres monòlecs son encara rebuts no estem perduts del tot.

No es tracta d'estudiar cóm oferim i situem els nostres productes en el supermercat global del benestar material i espiritual; cal una radicalitat nova.

Enginieria social.

L'última mostra de paternalisme políticament correcte és, en l'ajuntafem de Madrit, uns cartells que pretenen donar-mos leccions d'igualtat de sexe. Estos mostren una plancha i unes estenalles, cada un d'estos instruments acompanyats per la pregunta "¿de Ángel o de Marta?". El més descerebrat deduirà l'epílec, en el que se mos adoctrina que les dos ferramentes deuen ser d'Àngel i de Marta.

Se parla molt dels mals de corrupció, pero personalment preferiria que el responsable d'estes campanyes ficara tots ixos fondos en el seu conter corrent; els meus diners els tindrien igual, pero al menys no me sentiria insultada per este trompellot i indignant intent d'enginieria social.

El polític olvida que la familia és la mare del país, i no al revés; si tinguera un àpiç de sentit, la trataria en la reverència que es mereix i recordaria les leccions que va adependre en la seua pròpia en conte de sermonejar-la sobre com deu organisar-se.

No tinc el plaer de conéixer a Àngel i Marta, pero els desige que establixquen un llibèrrim i personalísim acort sobre l'us de la plancha i les estenalles. Que es decanten per la tradició, i Marta es quede en la plancha i Àngel en les estenalles; o per la revolució, i canvien el joc; o per la racionalitat, i determinen l'us d'una i atra ferramenta segons sa capacitat i inclinació. Que opten, si ho desigen, pel surrealisme i utilisen la plancha per a fer gambes a la plancha i les estenalles per a menjar espàrrecs. Pero que no permeten que un remot i ideologisat funcionari, en dines aliens que gastar, els diga cóm deuen viure les seues vides.