Caricaturesca llibertat d'expressió.

Les caricatures que il·lustren esta entrada són del dibuixant brasiler Carlos Latuff, que al novembre de 2012 va ser catalogat pel Centre Simon Wiesenthal dels Estats Units com el tercer "antisemita" del món, per les seves denúncies gràfiques dels crims de l'Estat d'Israel a Gaza.

En estos dies arran dels luctuosos esdeveniments de París, han aparegut tota mena de aclamacions a la pretesa llibertat de pensament, opinió i expressió que existiria a França. Com va passar l'11 de setembre de 2001, quan es va començar a dir sense casi imaginació "tots som americans", ara es repetix com cacatues que "tots som francesos" o més banalment "Je suis Charlie". Recordem que després dels atacs al Trade World Center, George Bush, aparentant una ingenuïtat i una innocència angelical preguntava per què atacaven als Estats Units, al que ell mateix responia dient que agredia la llibertat, la democràcia i la justícia que caracteritzarien aquest país imperialista i a noms de valors tan abstractes, darrere dels quals es trobava el petroli i el reordenament geopolític de l'orbe, li va declarar la guerra al món pobre i perifèric, com a epicentre de la croada contra el "terrorisme internacional".

Una cosa similar passa en estosmoments, quan des de Paris, de François Hollande a endavant, s'afirma que s'ha atacat la llibertat d'expressió, que tindria el seu bressol a França i este país seria, sens dubte, el seu millor defensor.

Estes afirmacions ditiràmbiques no resisteixen el menor contacte amb la dura realitat de França. I no me referisc a que la llibertat d'expressió siga el privilegi d'una minoria, que té capital econòmic i cultural per expressar-se, o que la premsa i les editorials siguen propietat de poderosos conglomerats econòmics. No, estic parlant d'algo més prosaic: la persecució vetllada i oberta contra certs escriptors i intel·lectuals que escapen a la pleta del poderós lobby jueu que hi ha a França o la censura que exercixen els nous mandarins de la premsa i l'edició contra els autors que no són "políticament correctes".

Creieu que les següents imatges farien gràcia a l'aclamat bressol i estatge de la llibertat d'expressió, França? Es censura, perseguix, i fins i tot s'empresona als que s'atreveixen a criticar el lobby israelià o les seues postures no estan en sintonia amb el pensament que s'ha de dur.

Jo tampoc soc Charlie Hebdo.

Xarrant en un amic i llegint alguns dels seus articles i comentant-los en ell, m’he animant a escriure açò.

Els greus successos esdevinguts recentment a París en el resultat de mort d’una dotzena de persones que treballaven a la revista satírica Charlie Hebdo, ha provocat tota una immensa onada de rebuig de la comunitat internacional i en particular de la francesa. És interessant fer una gestió analítica d’este fenomen social, en relació als fets i revisar les seues implicacions des de diversos llocs o mirades, com ser, polítiques, socials, racials, econòmiques estratègic-militars o religioses, per tal d'extreure llums que ens permeten prevenir, assumir, aprendre a agenciar i ponderar més enllà d'esta "produïda" gegantina oscil·lació emocional.

S'han portat - a més de les víctimes - altres víctimes, com ara la seguretat (aixina, en general), la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, el fanatisme religiós, la xenofòbia, la islamofòbia, entre altres.

És un consens general que no hi ha - almenys per a la nostra cultura, l'occidental - raons vàlides per encegar una o diverses vides, aclarisc que este "no n'hi ha" està aplicat de manera unipolar, ja que per moltes "serioses i vàlides" raons, occident ha matat ja a casi dos milions de persones no occidentals - llegiu pobles àrabs - raons que, com tots sabem TOTES, han resultat falses, o inventades o manipulades, i havent-se descobert aquestes falsedats, no importen, total... els morts són àrabs i els països destruïts són els d'ells. Per a estos països i les seues cent de milers de víctimes no van haver marxes a París, ni consignes solidàries com "jo sóc àrab"; a ningú li interessa ja que van caure perquè la democràcia, la llibertat i els seus derivats així ho exigien, (la "llibertat i la democràcia" nostra, clar).

¿Els convenia als àrabs que hagen sigut, realitzar este luctuós acte?

No. Una anàlisi mínima dirà que el més bàsic sentit comú indicava que el almenys prudent -des del lloc que es mire- era realitzar este acte, menys comprometent vides. Llavors, per què es va fer? ¿Qui ho va fer? Teories ja hi ha diverses.

Ràpidament, en qüestió de només algunes hores, la policia francesa dóna amb els dos presumptes "culpables" i els dóna mort al mateix lloc. No hi ha investigació, ni judici, ni cap possibilitat de saber si ho van ser o no... Medite el lector això. Poc després, ixen de ningú sap on, reivindicacions i apropiacions dels nefands fets. Per a Thierry Meyssan, en comptes de considerar una venjança contra la revista Charlie Hebdo, afirma es tracta d'un primer pas o etapa de construcció d'un estat de caos que porte a la població de França a una polarització extrema. ¿Per què?

¿L'atemptat contra la revista Charlie Hebdo, un monument a la intolerància, al racisme i a l'arrogància colonial, era contra la "llibertat d'expressió"?

No, tots sabem que no, només va ser una reacció de menyspreu i venjança cap a tanta ofensa i humiliació de les conviccions de molts pobles. Des de la nostra cultura, matar per això, és inacceptable, no crec que de la d'ells ho siga, però, és el meu pensar que l'esmentada i falsa "llibertat d'expressió" francesa o occidental signifique no respectar al proïsme, ja que la meua "llibertat "conclou just on comença la de l'altre. Aquesta frase ja tan comú i grapejada de J.P. Sartre, ens diu amb meridiana claredat que este "límit" es diu RESPECTE cap a l'altre, i cap llibertat o cap "dret", pot arrogar-se passar per damunt del respecte cap l’aliè, ja que això significa negar-ho, i això sí que és molt greu, ja que nega la base mateixa que constitueix i institueix el social, és la barbàrie mateixa.

N'hi ha que porten frases com "llibertat de consciència", com si els profunds conceptes que la componen els tingueren clar... Què és la llibertat? o Què és la consciència? Respostes hi hauran tantes com opinants hagen, però, la porfidiosa experiència ha demostrat que elles no seran més de quatre o sis frases fetes, portades esbiaixadament d'algun pensador que mai va ser concloent. No, tampoc tenim clar ni consensuat una resposta per a açò, però hui milions les criden i les reclamen, inconscients de veure com responen com ramat sensiblera i irreflexivament als amos de les comunicacions mundials. I aixina, tenim a milions dient "Jo sóc Charlie" fins i tot, sense haver sabut ni ahir ni avui de l'existència d'esta publicació, que en més, només es va dedicar a complir totalment una missió: ofendre, soscavar, humiliar de manera pertinaç i feridor, els valors i conviccions de molts pobles. Això és llibertat d'expressió? No, no crec que ho siga -com ho sembla- "llibertinatge d'expressió", ja que és el meu pensar que esta publicació només respon a un mandat ideològic de tall nacionalista, profundament esbiaixat, xovinista i nepòtic.

Es comenta profusament que açò va ser un atemptat a la llibertat d'expressió i de consciència de la humanitat... semblant declaració, a més de miop i sensacionalista, és extremadament desubicada. Simplement ells van trobar el que buscaven sembrant odiositats, collir tempestes -i que no es diga que no ho sabien o no estaven avisats- fins i tot és possible pensar que este sagnant fet va ser permès- sabem que la intel·ligència francesa ja estava avisada. 

Encertadament algú va comentar: "No es tracta d'innocents caricatures fetes per lliure pensadors, sinó que es tracta de missatges, produïts des dels mitjans de comunicació de masses (si, encara que pose d’alternatiu Charlie Hebdo pertany als mitjans de masses), carregats d’estereotips i odis, que reforcen un discurs que entén als àrabs com bàrbars als quals cal contenir, desarrelar, controlar, reprimir, oprimir i exterminar. Missatges el propòsit implícit és justificar les invasions a països de l'Orient Mitjà i també les múltiples intervencions i bombardejos que des d'Occident es orquestren en la defensa del nou repartiment imperial. "

"No m'oblide de la caràtula del N ° 1099 de Charlie Hebdo, en la qual es trivialitzava la massacre de més de mil egipcis per una brutal dictadura militar, que té el beneplàcit de França i dels EUA, mitjançant una portada que diu alguna cosa així com "Matança a Egipte. El Coran és una merda: no para les bales ". La caricatura era la d'un home musulmà crivellat, mentre intentava protegir-se amb El Coran. Hi haurà a qui li semble això graciós. "

"Què passaria si jo fes ara una revista i la portada tingués el següent lema: " Matança a París. Charlie Hebdo és una merda: no atura les bales" i fes una caricatura del mort Jean Cabut cosit amb una còpia de la revista a les seves mans? És clar que seria un escàndol: la vida d'un francès és sagrada. La d'un egipci (o la d'un palestí, iraquià, sirià, etc.) és material "humorístic". Doncs per a mi la vida de cada un d'aquests egipcis crivellats és tan sagrada com la de qualsevol d'aquests caricaturistes ara assassinats. "

Paul Craig Roberts, anterior subsecretari del tresor dels EUA va afirmar al seu lloc web que l'atac contra Charlie Hebdo va constituir un operatiu de bandera falsa, amb la finalitat d'assegurar la condició feudatària de França davant EUA; afegint que el seu país ha estat directament involucrat en la creació d'aquests esdeveniments amb la finalitat de mantenir i augmentar la islamofòbia a França, portant a mode d'exemple, el que es trobés la identificació d'un dels atacants com ho va ser també el trobar un passaport d'un dels terroristes de l'11-S, concloent que aquest acte va ser un "treball intern".

Queda drap per tallar i molta llana per teixir... però mentre, veurem com còmplice i oprobiós silenci, la persecució indiscriminada de milers d'innocents, invocant un fantasma, una il·lusió social anomenada llibertat. Conculcats els seus drets; perseguits, discriminats i ofesos en nom d'una entelèquia anomenada democràcia. Espere que els ciutadans europeus i del món, estos que diuen ser "Charlie", que en el seu moment no van fer res pels centenars de nens massacrats a Gaza; que estos milers de colonialistes lladres i explotadors que sumen en la misèria a pobles africans, aixequen la veu en defensa d'aquells que no tindran els espais comunicacionals per defensar...

M.

Gràcies A. M.

Dixant-nos portar

La condició humana segueix esvarant pel desguàs, sense pressa però amb un constant flux que es va amuntonant en una profunda claveguera que sembla no tenir fi.

És difícil resistir-se a este descens. És tan suau i tan confortable que fa dubtar de la seua veritable destinació. És un viatge edulcorat i tan ben programat que de vegades me pregunte com és possible que moltes persones s'intenten aferrar a les parets del embornal tractant d'escapar, tractant de portar una altra dinàmica de vida molt més difícil, molt més conscient.

Ens agrada esvarar-nos, les recompenses són tan immediates que és complicat resistir-se. Tenim pastilles de la felicitat de tots els colors (literals i metafòriques) i amb les més diverses formes i embolcalls que ens faciliten un descens casi sense rascades ni contratemps.

A simple vista, sembla un viatge barat, el descens apenes costa el que ens puga quedar de dignitat, el que encara conservem de condició humana.

A canvi de desconnectar de la resta del món i de nosaltres mateixos podem disfrutar de l'experiència. Al nostre abast, milers de productes innecessaris però tremendament atractius, centenars de relacions insubstancials i mancats d'emotivitat però amb un gran potencial per aconseguir passar el rato sense necessitat de posar en risc ni una miqueta de la nostra energia sentimental ni la nostra intimitat emocional. Cantitat d'oportunitats per viure dotzenes de vides sense moure'ns de la nostra cadira convertint l'experiència virtual en la veritable realitat, relegant aixina al món del somni que cada dia esdevé al nostre voltant, com si tan sols fos un espectacle del que som mers espectadors .

Ens agrada esvarar, és comprensible, és tan senzill que ho preferim. El preferim perquè el contrari costa, cansa, fa mal, te converteix en un estrany per a la resta, te fa dubtar de vegades de tu mateix i de la necessitat d'aferrar-nos per no caure. Estos dubtes ens fan cometre errors, donar ensopegades, sentir la temptació d'abandonar i ser un més dins d'una massa que llisca.

No vull perdre el fil, abans parlava del baix preu a pagar. Estava convençuda que estava fent servir la ironia ja que el preu esmentat és altíssim, inassumible diria jo. No obstant això, cada vegada me sorprèn més i més la facilitat que tenim per romandre aliens. Me sorprèn perquè romandre aliens significa convertir-nos en còmplices de les majors atrocitats que mai podem imaginar, significa consentir i amb això donar ales a la nostra pròpia autodestrucció.

Cada vegada que ens esvarem desguàs avall donem la raó als que justifiquen l'ordre establert que sotmet, degrada i mata milions d'éssers humans, als que consideren que qualsevol cosa està justificada en nom del que anomenen progrés i que no és altra cosa que una fugida cap endavant dels que acaparen la riquesa material sabent que això ens encamina a la destrucció de la vida (almenys de la humana).

Aferrar-se a les parets del embornal és un acte de valentia, hem de ser valents. A partir d'ací, és quan podem i necessitem plantejar-nos com començar a ascendir per aquestes parets per ixir del forat i començar a entreveure aquest altre món que tant anhelem. Inicia aquest ascens contra corrent és el veritable acte revolucionari que està a les nostres mans. Si de veritat creiem en la possibilitat de veure este (altre) món i de participar en la seua creació, és obligatori iniciar este terrible ascens per les parets del desguàs, per molt que ens esquite (que ho farà) la massa que seguirà esvarant sense remei.

M.

L'espectacle ha de continuar

Ja ho diu la cançó, “The show must go on”. I és que esta vida és pur fum, pur espectacle. No pot ser d'una altra manera, és imprescindible que siga aixina per poder mantenir la desoladora manera de vida de la societat actual.

Des de fa temps, la suposada abundància i l'elecció sense fi que el sistema capitalista fingix proporcionar, suposen el teló de fons global per a aquesta mascarada. Caminem tan ocupats desitjant el que no necessitem i consumint el que no tenim que no arribem a adonar-nos de res més enllà de la immediata satisfacció d'uns apetits artificials creats i encoratjats per reforçar el nostre paper en la trama.

La societat de consum ens ha consumit, ha aconseguit transformar-nos en xicotetes màquines dissenyades per complir amb la nostra feina i mantenir l'eterna funció de l'espectacle capitalista. Al costat dels mitjans de desinformació massiva i al sistema educatiu, ens han conduït per una senda on l'humà, l'essència d'allò que ens convertix en éssers capaços de crear i construir la seua història, ha quedat relegat en favor d'un trist materialisme que ens obliga a malviure i deixar al nostre pas un rastre de destrucció pràcticament irreparable.

Per descomptat, és només el que podríem anomenar el decorat principal de la funció. No obstant això, en funció de les peculiaritat de cada zona geogràfica, de cada model cultural... tenim molts altres petits decorats que s'encarreguen d'animar i renovar espectacle global. Això és necessari perquè, evidentment, sempre hi ha gent que no acaba d'integrar del tot en el model i té certes inquietuds i necessitats sobre com hauríem de viure. És innegable que molta gent es qüestiona aspectes concrets del model i sent la necessitat de canviar el funcionament de moltes coses.

Però el sistema, també ho té tot pensat per a ells, i els ofereix els seus propis models (o rols) alternatius: culpables, salvadors, independents, models d'evasió al cap i a la fi... té tots els papers de l'obra repartits i disposats a actuar perquè tot continue segons el pla preestablert.

Aixina observant en el meu entorn immediat, en els últims temps he vist la irrupció de diferents trames dins de la pantomima capitalista. Per descomptat, que totes estes qüestions tenen la seua importància i cal saber valorar en la seua justa mesura per combatre/recolzar però també per no desgastar les energies amb elles més enllà del que cadascú considere necessari.

Fent un xicotet repàs per les trames que ens oferixen podem observar la diversitat d'opcions: renovació de la monarquia, independència de Catalunya, corrupció generalitzada, Èbola, targetes opaques, irrupció de nous partits o plataformes polítiques, aparició i desaparició de lleis, justícia a la carta i un llarg etcètera de situacions que els mitjans s'encarreguen convenientment de mantenir en primer pla o no en funció dels seus interessos. I aixina passem el rato participant o simplement contemplant este espectacle del que vulguem o no formem part en major o menor mesura perquè si hi ha alguna cosa en el que destaquen els guionistes d’esta farsa és en aconseguir no mantenir indiferent a ningú. Això i en fixar l'atenció de tots lluny de les qüestions que, en part o en la seua totalitat, subjaixen en tot este embolic.

Al cap i a la fi, tot això servix per diluir els esforços de la gent que intenta construir noves experiències i aprendre, servix per mantenir la nostra atenció lluny dels milions de vides que cada any el capitalisme sacrifica a l'altar del benefici econòmic, per negar l'evidència del final d'aquest model de producció basat en l'explotació natural, perquè no aconseguim a vore que cada gest que creiem fer lliurement està condicionat i modelat pel sistema i que en moltes ocasions té conseqüències terribles sobre nosaltres mateixos i la resta del planeta, per no comprendre que vivim baix l'esclavitud encoberta del salari que ens fa estar subjectes a les seues normes d'una manera increïble. En definitiva, l'espectacle està ací perquè no ens vegem obligats a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, a acceptar el frau en què s'ha convertit la vida baix estes condicions, a no vore'ns forçats a acceptar la llunyania d'aquesta llibertat que diem posseir.

Ningú és aliè a això, cadascú ha de fer les seves reflexions i treure les seues conclusions. Però cal no deixar-se enlluernar ni guiar pels focus. El potencial de canvi està ací. Recordeu que els llums sempre formen part de l'espectacle i, com ja sabem, l'espectacle ha de continuar.


M.

L'imbècil social.

Diuen alguns benpensants que en estos temps de dissolució de casi tot; l’art, la filosofia, la política i la ciència s’han convertit en simples prolongacions exhaustes dels grans relats primordials, que ens aproximem al pensament únic, a la gran comunió claudicant de les utopies, al destí d’obligatori compliment en torn a la “democràcia”, el “desenvolupament” i el “capitalisme en rostre humà”.

És l’epifania del desenvolupament neoliberal. És l’ordre del relativisme interessat i de la guerrera preventiva, que col·lecciona definicions portàtils sobre democràcia, drets humans i llibertat, sols aplicables als “enemics” del model.

Este ordre de les coses ha engendrat un singular personatge, cínic per excel·lència, encara que en realitat aliè –degut a les limitacions mentals o miopia adquirida- a les potències que produix i reproduix socialment. És la personificació vivent de la conseqüència lògica del pensament únic: “el pensament cero”. No pensa, sols consumix. O pensa d’una manera obliqua, reclamant de tant en tant neutralitat. Sols pensa en ell mateix. Veu en Homer (Homero) Simpson un heroi (no un antiheroi crític) i se mofa dels esforços per fer intel·ligible el món i de voler-lo transfomar. Com per a ell tot val i finalment morirem, troba obvi que entre la novena simfonia de Beethoven i “nadie es eterno en el mundo”, sols hi ha una diferència formal i de “mirada”. Entén que el millor és passar el rato (l’estona? Uuuh!) sense estremiments interns, sense pesats compromisos.

Transita jocosament per la vida, sense sentir-se al·ludit, creient estar més allà de la baluerna que sols proveeix artificis al pseudointel·lectual vanitós, o de les desventures de l’home rústic, que és poble per opció. Assistim aleshores al adveniment d’este nou (en realitat no tan nou) subjecte, que manifesta una simptomatologia eminentment contemporània i ben identificada: el símptoma de l’imbècil social.

M.