Crec recordar que Albert Einstein va demostrar que en aproximar-se a la velocitat de la llum un cos tendix a augmentar infinitament la seua masa i a reduir la seua longitud aproximant-se a zero. Doncs una cosa semblant passa amb la velocitat a la qual el món es mou al meu voltant: va tan de pressa que determinats esdeveniments pesen en la meua ment d'una manera tan enorme que gairebé em dixen temps ni espai per reaccionar, i la seua ingent quantitat i la necessitat de resposta minimitzen, en alguns moments, la meua capacitat.

No sé si a altres els passarà el mateix, però pregue perquè es tracte d'alguna cosa merament passatgera.

Sempre oberta

És l'únic requisit. Res més demane, i res més done. Només les ments obertes són capaces de descobrir la realitat i potser el que hi ha més enllà. Que a ningú li importe equivocar-se, ni tampoc dubtar. Doncs si no ens equivoquem en alguna ocasió, serà perquè no hem arriscat, i si no dubtem, difícilment ens acostarem a la veritat.

Sigueu benvinguts.

La nena dels 9 dits

Em va cridar l'atenció la notícia de la publicació en català d'una novel·la que havia tingut força èxit a Holanda, el més curiós és que l'autora es catalana i la novel·la s'ha publicat primer en neerlandès.

Laia Fàbregues, catalana que fa 10 anys que viu a Holanda, ha escrit un conte per a adults sobre les pèrdues que anem patint al llarg de la nostra vida.

Barreja de realitat i invenció, somnis i frustracions.

Poc a poc, una veu narradora ens mostra la realitat que viu avui Laura, una realitat marcada pels records i la infantesa.

Laura, en primera persona, recorda la seva infantesa, els seus pares, les fotografies que mai van existir, els paisatges que va fotografiar mentalment i que es van esvaint, per això necessita escriure'ls.

Laura, també en primera persona, desgrana una vida imaginada.

Em dic Laura i tinc vuit dits. Vaig perdre el dit índex

de la mà esquerra en un accident de cotxe...

L'estructura de la novel·la va confegint un trencaclosques, peça a peça, una intriga que es resoldrà quan els secrets familiars surtin a la llum i els tabús deixin de ser-ho.

El llenguatge és simple i senzill, de frases curtes i concises degut, segons l'autora, al fet de no dominar a la perfecció el neerlandès, cosa que no li ha permès l'utilització d'un llenguatge més el·laborat.

Un relat fresc i viu.

DESPERTANT DE LA LETARGIA

El verd rebrot dels arbres del jardí ha quedat esguitat per un sorprenent ventall de colors i aromes que no t’has de perdre. La zona de les flors comença la seua etapa d’esplendor amb les petites frèsies que acompanyen a l’arbre de l’amor, competint amb l’exuberància d’algunes crasses en flor i les suaus fragàncies de l’espígol i el romer blanc a la rocalla dels endemismes. 

Gaudeix de noves sensacions amb la primavera!

El Navegante - Morris West

Es tracta, s'ha de dir ja d'inici, d'un apassionat relat iniciàtic sobre el primitivisme i la supervivència.

Barrejant ritus tribals, filosofia, coneixements científics, sociologia i antropologia, l'autor construeix una novel·la sòlida, intensa i fascinant, en què assistirem al naixement d'una societat a partir del no-res

Tot el que semblava sobreentès, serà ara posat en qüestio. Un grup de persones, homes i dones majoritàriament joves, es veuen abocats a partir des de zero, tenint la incertesa afegida d'ignorar si mai aconseguiran sortir de l'illa.

En qualsevol cas, com no és previsible un ràpid rescat, es veuen abocats a la distribució irremediable de rols i a la construcció d'una estructura social que els permeti sobreviure sense perdre els trets distintius de la civilització.

Han d'aconseguir alimentar-se però també mantenir la pròpia intimitat, evitar les agressions físiques o psicològiques dels altres, aconseguir que l'atracció i l'aparellament dels individus no trenqui l'harmonia general i aconseguir un cert grau de cohesió que faciliti la supervivència no només del grup sinó també dels membres que el componen.

Una cosa que sembla obvi però que es revelarà tremendament difícil quan intentin portar-lo a la pràctica, pel simple fet que els protagonistes (com nosaltres els lectors) procedeixen d'una societat estructurada en base a signes reconegudes i comunament acceptats que no són fàcilment extrapolables a una illa deserta on no hi ha altra autoritat o criteri moral que els que ells decideixin concedir a si mateixos..

A "El navegant", però, el que sí tenen els protagonistes és una preparació científica i diversificada que els ajudarà i no poc en la seva supervivència.

El personatge de l'avi del protagonista, a més de donar nom a la novel·la, constitueix un paradigma en si mateix i mereix una menció especial. Seguint una ancestral tradició, ha de navegar a la illa (una illa la localització es transmet per tradició oral, de generació en generació) per acabar allà els seus dies. Paradoxalment, el seu hereu natural sembla condemnat a seguir igual fortuna fins i tot sense haver-ho pretès.

The Time Machine

Del gran H.G. Wells i publicat en 1895.

M'he forçat a llegir un poc algún llibre en anglès per la immediata iniciació d'un curs en la Universitat Politècnica de Saragossa; i com me costa agafar els llibres teòrics, d'exercicis, etc. en anglès... faré el que m'agrada, llegir novel·les.

Ací va.

Sorprèn en llegir LA MÀQUINA DEL TEMPS la seva voluntat d'escapar als patrons de la narració aventurera sense més, transmesos des de la publicació d'aquest relat en tants i tants relats i pel·lícules que tenen com a raó de ser els viatges en el temps. Més interessant en l'especulació filosòfica, Wells tot just fa ús dels estilemes que dominaran les aventures dels crononautes posteriors.

Si bé és cert que el viatger de la seva novel·la afronta perills, en enfrontar als Morlocks, no ho és menys que el seu caràcter heroic no es supedita al del típic salvador de la humanitat, que aconsegueix tot el que es proposa i, de passada, sedueix la noia, romanent al seu costat d'una o altra forma i imposant la seva visió de tarannà imperialista com correspondria a un súbdit dels temps de la reina Victòria. És sabut el tarannà socialista de Wells, però ni tan sols el final obert de la novel·la ens pot portar a signar que el viatger ha tornar per fer obrir els ulls a la societat dels Eloi.

Malgrat això, Wells no deixa d'exposar els avantatges i els desavantatges de l'existència d'una societat com la dels Eloi, tan freda i deshumanitzada, tan desproveïda de passions que ni tan sols l'instint sexual és viscut en tota la seva esplendorosa dimensió. Si a primera vista la societat del futur és un paradís a la Terra, aquest paradís, aquesta societat gairebé aparentment perfecta, només entelada per l'existència dels Morlocks, és una Utopia indesitjable, avorrida i negadora de les passions que ens converteixen en veritables éssers humans. Com en la Utopia de Thomas More, la perfecció és només una percepció de l'observador arribat per primera vegada a unes terres idíl·liques, i que, per poc es grate en la superficie, revela la seva enganyosa condició d'ideal al qual dirigir els esforços de la societat. Doncs, en efecte, amb tots els seus conflictes de tota mena, és molt més desitjable una societat que veu constantment posades a proves nocions d'humanitat, que és capaç de protegir aquesta humanitat dels atacs que ella mateixa es autoinflingeix, i que, sobretot, valora els productes sorgits de l'intel·lecte de la pròpia espècie, que una societat com la dels Eloi, on la vida dels seus semblants no val res i és incapaç de despertar ni el més mínim indici de pietat i solidaritat, i on la lluita contra l'agent destructor extern consisteix en una passiva aglomeració en els temples enderrocats en caure la foscor.

La cultura, tot allò sorgit de l'anima de l'home, és menyspreada, abandonat per podrir sota els efectes del temps, oblidat per uns éssers que només viuen per satisfer les seves necessitats més primàries. L'evolució de l'espècie s'ha transformat en una involució tristíssima, que ens recorda quin és el preu de la desídia i de l'autocontentament.

L'altre aspecte sorprenent de la novel·la és que Wells eludeix l'element que més sovint s'ha repetit en les narracions de viatges en el temps, i que és part del seu permanent atractiu per als creadors i lectors/espectadors de totes les èpoques: la paradoxa.

La novel·la fundadora del gènere eludeix completament la inclusió d'una paradoxa temporal, potser perquè probablement hagués conduït l'atenció del lector a un aspecte purament mecànic que hagués ocultat el missatge filosòfic que va ser la major preocupació de Wells en escriure un relat que es convertiria en el clàssic que és avui.

Sé que és molt "de tota la vida" llegir i veure novel·les o pel·lis sobre màquines del temps, però aquesta novel·la se n'ix de les típiques, crec que és la que més recomanaria sobre el tema.

Ànim.

Mati.

D'açò estic feta

Somni

Les peces dormien. Una posició suspesa en el temps, a l'espera que es desentrenyés el problema.

Dos parells d'ulls observaven el tauler. Un d'ells mirava, estava aprenent i un altre d'ells observava, estava ensenyant.

- Alguna vegada has vist a algú dormir?- Li va preguntar el mestre a l'aprenent que amb prou feines s'iniciava en el joc de reis.-

És com si d'una manera o altra, totes les barreres que hi pogués haver de manera conscient desaparegueren. Et converteixes en algú vulnerable, que respiració després respiració, va deixant escapar l'aire tots els seus dubtes, els seus problemes, els seus somnis...

- Jo només voria a algú que dorm.- va objectar l'aprenent.

- I no obstant això està tot aquí, el que passa és que no saps veure-ho. Una vegada em van explicar una vella història. Deia que en els escacs, les peces al principi tenien vida pròpia, que es podien desplaçar pel tauler com volgueren, lluitant unes contra altres, desenvolupant llargues batalles sense fi, que no s'aturaven fins que un dels exèrcits perdia, fins que un dels reis era acorralat i enderrocat.

Els ulls del mestre semblaven perduts en un temps llunyà. Semblaven buscar imatges ja existents, empremtes de la seua retina que mai tornarien, però que es resistien a desaparèixer.

- ¿I quina diferència hi ha amb els escacs actuals?

- La diferència estimat nen, resideix en les relacions. No et pots barallar una i altra vegada amb un altre sense arribar a conèixer molt bé al teu adversari. Després de moltes batalles sorgeix el respecte mutu, després del respecte va una certa camaraderia, i després de la companyia, una amistat que si bé mai es desenvoluparà del tot, sempre permet prendre alguna cosa després de la partida i comentar les millors jugades amb un somriure als llavis.

- ¿I que va ser el que va passar?

- El que sempre passa. Si bé les peces van començar a conèixer-se i a respectar-se, els jugadors cada vegada estaven més distanciats i enfrontats, ocupats com estaven en absurdes estratègies, estudiant tàctiques i posicions sense aturar-se a pensar que al principi els havia fet començar a jugar.

- ¿I què era això?

- ¿Què t'ha fet començar a jugar?- L'aprenent va reflexionar uns instants.

- El que m'agrada dels escacs és que em divertisc.

- Exactament, el mestre va assentir complagut. La tragèdia és que mai van arribar a recordar-ho.

- ¿I les peces?

- Cada vegada van ser absorbides més i més dels que les manejaven. A poc a poc les partides van ser més i més llargues, perquè tots analitzaven una i altra vegada tots els moviments, totes les possibles variants, tots els mats i obertures. Fins que al final totes les peces van deixar de moure, havien perdut tota l'espontaneïtat que els caracteritzava.

I ja sabem el que passa quan sempre estàs en una posició inamovible, que cada vegada et costa més acceptar altres punts de vista.

Les peces van deixar de relacionar-se. Perquè la competició continués elles s'havien detingut. Ara estan com adormides, suspeses en el temps, esperant que algú les tregui de la seua letargia. Veus ara?

- Sí, ara veig.

- Llavors juga.

Una llàgrima va caure, lenta i pausada a través de tota la superfície de la peça, fins a formar un petit bassal al terra blanc-i-negre sobre el qual descansava.

Mati.

THE POSTMAN

Osiga, "El carter"; és que me l'he llegit en anglés.

Vaig trobar aquest llibre per casualitat en Internet i vaig pensar; per què no llegir-lo? Vinga!

En la lectura sempre convé arriscar-se i provar de tot ja que sempre es descobreixen tresors ocults en alguns títols.

Així va ser, "el carter" em va aportar una cosa que jo ja tenia oblidat: l'esperança. El llibre parla d'un món futur arrasat per una catàstrofe que submergix a la civilització en la barbàrie, en una edat mitjana regida per senyors de la guerra que recolzats per exèrcits d'esparracats armats fins a les dents, els holnistes, tot ho poden i contra els que res es pot fer. Petits indicis de civilització, de llogarets, sorgeixen al llarg de la geografia americana però son subjugades pel caprici dels senyors de la guerra. Altres zones estan impregnades de radioactivitat i no afavoreixen en res la vida humana. Tot és mort i supervivència. No obstant això, un solitari que viatja per aquest món sense futur acabarà convertint-se en l'esperança de recuperar una antiga civilització perduda. Tots som solitaris viatgers que caminem en molts casos sense rumb i sense esperança en la desolada rutina diària, però de sobte i del no-res; gairebé sense voler-ho, inventem l'esperança i tot torna a tenir sentit.

És possible una catàstrofe així? Podríem afirmar que sí que ho és, però poc probable ja que l'escalada de la destrucció hagués estat molt difícil de frenar, a més, de no ser quasi total la destrucció, la subsistència de focus intactes portaria en breu a la reconstrucció o l'aparició de nous centres de gravetat. En realitat tot dependria del tipus d'armaments empleats i dels seus efectes en els centres de poder. Una civilització urbana com la nostra és vulnerable -no obstant- a la destrucció de les infraestructures i de les xarxes de comunicació i transport. Sense energia elèctrica, sense combustible, sense subministraments alimentaris del camp i amb malalties de tot tipus en l'ambient, les ciutats es convertirien en gegantins cementeris en breu temps sense necessitat de bombardeig algun. Aquí i en Oklahoma.

La descripció visual que se'ns fa d'aquest món "post" és poderosa: l'ocupació d'escenaris naturals reforça molt la versemblança, el que contraresta algunes ingenuïtats del guió. En qualsevol cas, aquest llibre pot ser recordat com un dels més seriosos intents de reflectir el món post-catastròfic i una interessant especulació sobre el paper de la democràcia i la llibertat en situacions de crisi de la civilització.

Mati.

Ciència i Religió

Pretenia escriure sobre un altre tema paregut però diferent (el fet que la societat influisca en la ciència); però després d'estar conversant en els companys de classe (estudiem eng. industrial) m'han entrat més ganes d'escriure sobre açò; espere no vos avorriu.

La majoria de nosaltres (estudiants de les universitats) ignoren les diferències entre les veritats científiques i les religioses, i virtualment desconeixen la manera com aquestes són obtingudes. Aquests pensaments... vaguen pel meu cap.

En el món d'avui, la humanitat està, en molts aspectes, millor del que ha pogut estar alguna vegades, i el coneixement educatiu està més àmpliament disponible que en qualsevol temps en el passat. Malgrat això, la ignorància sobre les diferències entre les "veritats" científiques i naturals continua causant tremends patiments i angoixes al món.

Paul Kurtz ens diu: "L'analfabetisme científic es troba àmpliament estès, encara en les classes educades, i especialment entre els polítics i els líders industrials." I està observació s'aplica més fortament al coneixement de les diferències fonamentals entre la religió, la ciència i la perjudicial (i anticientífica) pseudociència.

M'he adonat que molts desconeixen els fonaments que permeten conèixer la veritat científica i de com aquests difereixen dels de la religió. Les persones que segueixen una carrera no científica, abandonen la universitat sense tenir en clar les diferències i els conflictes en la història del pensament religiós i el filosòfic, alguns només tenen un coneixement superficial dels resultats (encara que no de la metodologia) de la ciència; ¡En els meus anys d'estudiant, m'he trobat que molts companys de qualsevol grup, ni tan sols poden oferir una explicació clara de la diferència entre ciència i tecnologia! (Sense perfilar; Ciència, és el coneixement de les lleis de la naturalesa; la tecnologia és l'aplicació d'aquest coneixement a la fabricació de productes materials i dispositius.)

La següent figura il·lustra el fet que la ciència i la religió són aspectes mútuament excloents i complementaris de l'epistemologia humana. La ciència tracta del món natural, i la religió amb el món espiritual; ¡Per tal que aquest es queden dins de les seues pròpies esferes d'influència, és obvi que cap conflicte pot existir! Un pot ser alhora científic i diguem un budista o un musulmà (en principi, totes les doctrines religioses són mútuament excloents, en la pràctica, la intolerància i l'odi de les seues creences són el resultat de la manipulació sociopolítica de la religió, i no per la religió en si.

Quan algú intenta barrejar els principis científics i religiosos, s'aventura en la "terra de ningú" de la pseudociència, en la què el conflicte i els danys sobrevenen. Exemples d'això n'hi ha per munt: Les "proves" amb què acusaven les bruixes, el "anàlisi" erudit de les escriptures que "demostren" que un grup de creences és superior a un altre i que només els que s'adhereixen a aquest poden ser salvats, la "evidència" que astronautes antics van visitar Terra, o que "l'origen de les espècies" menteix sobre una creació divina, que un grup ètnic és superior a un altre, que una cocció d'herbes o una joia de vidre pot curar el càncer. Igualment són fatus els "científics" que intenten demostrar l'existència de Déu, la continuïtat de l'existència espiritual després de la mort, i així successivament.

El que tots aquests fets tenen en comú és una mala definició i una barreja de fe amb un selectiu (i usualment enganyós) raonament, els defensors d'aquestes mescles, amb molta retòrica es passen de la ciència a la religió segons l'argument que estiguen confrontant.

Ací concloc,

Mati.

Lleis de mercat

Novel·la cuidada en les seues formes, àgil i que manté sempre un ritme de lectura constant i sense alts i baixos, prova de l'habilitat d'aquest capaç escriptor. "Lleis de mercat" és una novel·la que té cura dels personatges, complexos, ben definits, molt humans, detallats i plens de matisos. La història és l'habitual de l'heroi que progressa en una societat malalta, ple de contradiccions i arrossegant els seus propis fantasmes. La novel·la explica l'evolució del personatge, de com a mesura que progressa modifica la seua conducta i les seues bases ètiques per sobreviure.

No obstant això, un defecte curiós és, que tenint personatges ben treballats, tots són molt semblants entre si, amb les seues pròpies misèries i virtuts, però amb forces raonament similars.

Tot i així la novel·la funciona molt bé. El seu inici fa suposar una cosa banal i molt juvenil, però desemboca en la crítica ferotge dels efectes del mercat salvatge, del capitalisme sense lligams, només en algun moment molt ben situat s'explica quin és l'origen d'aquest món tan pervers, però no per això menys realista i plausible.

"Lleis de mercat" és una novel·la que parla de persones i de la supervivència per sobre de qualsevol altra llei. Morgan mostra salvatges carreres de cotxes, a manera de combats de neo-gladiadors, per expressar que no hi ha cap ètica quan els diners imposen la seua llei. Un món on l'aparell polític és pur cartró-pedra i les empreses acaparen tant poder que funcionen com a estats, on no existeixen els ciutadans, només els consumidors.

Els drets de la novel·la s'han comprat per fer una pel·lícula, que molt em tem, es quedarà només en els combats de cotxes, el més superficial i pueril de tota la novel·la.

Richard Morgan m'ha donat peu a llegir més novel·les seues, bona ciència-ficció, la que ens parla del futur a la volta de la cantonada, la més complexa d'escriure però també la més creïble. La d'un món en decadència i en autodestrucció constant, on les diferències de les classes són infinites. Una autèntica selva no de ciment en aquest cas, sinó d'asfalt i corbes peraltades.

Mati.

Memòries d'una geisha

Si no es llegix el llibre amb cura des del principi, es podria creure que explica la veritable història de Sayuri, la jove vilatana llançada dins de l'exòtica vida d'una de les icones cultural del Japó.

Doncs bé, anem des del començament, aquest llibre és una obra de ficció escrita per un americà que va investigar el tema amb profunditat i va crear un món prenent com a base les entrevistes a una de les més famoses geishes. Encara que pot no ser estrictament una representació cultural pura del Japó dels començaments del segle XX, es tracta d'un llibre magníficament escrit que arriba a ser, si vostè ho permet, enterament creïble.

Les crítiques que se li van fer a la novel·la (que també arriben a la recent adaptació fílmica) es refereixen a la nacionalitat de Golden. El seu estatus de outsider ha provocat que l'acusen d'orientalitzar el Japó i la tradició de la geisha, amb un sentit d'ignorància occidental sobre un tema culturalment específic. Però un ha de prendre la novel·la pel que és, una història imaginària encara que molt ben escrita, de lluites i de destinació.

És un bon recurs de l'autor veure el món a través de Sayuri, com adolescent i en la seua adultesa. La descripció ambiental i el llenguatge usat és emotiu i apassionat, amb un sentit realista del món solitari i sovint trist de la jove geisha.

Aquest no és un llibre d'història, ni ha estat el seu propòsit de ser una faceta precisa de la cultura japonesa. Més aviat, si al lector li interessés aquest aspecte, podria recórrer a un text acadèmic.

Memòries d'una geisha és una novel·la d'un alt nivell de lectura, que manté l'interès de principi a fi. L'execel·lent descripció dels personatges dóna al lector la sensació d'aprofundir en la ment dels protagonistes i el porta a compartir la jornada amb Sayuri, de vegades trist, de vegades de gran emoció.

Mati.

El perquè del temps

Pareix ser que el temps m'escolta maleir-lo molt sovint... Quan li parle, el maltracte amb les paraules, li pegaria punyades, puntades... tot per a acabar en ell.

He rebut fa poc una carta d'ell que diu:

"Fa poques hores vaig rebre els teus crits, els vaig escoltar i els vaig tornar a escoltar detingudament tractant de no perdre o no entendre gens el que deies. En realitat et comprenc però crec que tu a part de no entendre, no saps el que és la vida en el seu esplendor i naturalesa.

Primer que tot voldria explicar el perquè de la meua existència i tot el que ella comporta. Sé que resulta superflu disculpar-me de tot el que em culpes, que m'enduc coses bones de la vida que ho arrossegue i no deixe que el percebi. Però vull que et preguntes: Com és una vida sense temps o com es diria perquè la vida sempre va entrellaçada a mi?

Sense mi no existiria el canvi, el dret a volar o sucumbir. El dolent és dolent i mai deixaria de ser dolent mentre el bo serà eternament bo; inconscientment ho anem a voler vore dolent pel simple fet que el bo ja no ho és. La vida seria una foto plasmada, enganxada que no canvia mai, que no ens deixa empitjorar o millorar. Estariem subjugats a una vida de perpètua desgràcia habitual.

Sense mi la paraula "etern" començaria a ser tangible i vostès es veurien ofegats entre el dolent i el dolent perquè l'eternitat i la perfecció és una cosa inintel·ligible per a l'home mes no per la seua grandesa sinó perquè mai han existit ni han estat creats per l'home.

Jo sóc el bé i el mal, l'oportunitat, l'ocasió, el dia i la nit, el moviment de la vida i la mort.

Mentre t'escrivia aquesta carta observava el vent avassallat que colpejava els boscos i el desert. Veia com una abella agonitzava en veure el seu agulló perdut en l'oblidt, però amb la grandesa d'haver existit, d'haver estat fructífera al seu regne. En veure una gota de rosada que havia viatjat a través dels núvols per l'aire d'albada i hi era vençuda, morta damunt d'una flor petita, perfumada amb una olor a vida, al nou fruit que naixia i delimita el meu últim pensament.

Jo el temps, vaig ser creat perquè l'home i la vida mai deixen d'existir."

Autors:

Mati

El temps.

Un món feliç

En primer o segon de Batxillerat el meu professor de filosofia, Pepe Abad, ens va fer llegir aquest llibre, aleshores ja em va parèixer molt interessant i he trobat necessari re-llegir-lo de nou.

"Un món feliç", escrit per Aldous Huxley, va aparèixer el 1932, una època difícil en el planeta Terra: ja havia passat una guerra mundial, i fa un parell d'anys la Gran Depressió havia causat estralls en els mercats importants.

Però el que va inspirar principalment a Huxley per a la novel·la antiutòpica és l'avanç de la ciència, que estava sent utilitzada pel poder per als seus interessos (recordem que la bomba atòmica llançada el 1944 és el resultat paradigmàtic de ciència al servei del poder sanguinari). Per tant, Huxley no compartia la visió esperançadora de la ciència com salvadora que tenia anys enrere H.G. Wells.

D'aquesta manera, l'autor dibuixa una novel·la que pretén criticar l'avanç de la ciència (i del model industrial fordista sobretot).

En la història se'ns presenta a una Londres del Futur, avançada científicament, on milers d'éssers humans són reproduïts en sèrie, mitjançant un sistema d'embrions múltiples. La societat està separada en diverses castes, sent els Alfes els que ocupen els llocs més importants, i els Epsilons i els Gammes els mes baixos.

En aquesta societat altament industrialitzada (com ironia, Huxley fa que tots els personatges alaven a Ford en lloc de a Déu), no hi ha ni religió, ni literatura, ni grans sobresalts: és a dir, s'impedeix tota mena de coses que representin una alteració en les emocions de les persones, que desarrelin tota felicitat... perquè aquest món "civilitzat" és un món "feliç"; la gent es delecta amb gran orgies, cinema sensible, música sintètica... i si, per aquestes coses de la vida es presenta alguna cosa que alteri les emocions, sempre es pot recórrer al "soma", la droga de la felicitat, distribuïda pel govern, que ofega tota pena que atempti contra l'estabilitat social.

És en aquest món "civilitzat", on és introduït John Savage, un "salvatge", un home no civilitzat, potser un dels pocs homes nascuts del ventre matern en molt de temps (no oblidem que tots els altres neixen d'una proveta). Òbviament, John (el més semblant a l'home comú d'aquella època) entra en conflicte amb aquesta societat: no entén com la gent pot viure sense sobresalts, tan adormits, tan desallotjats de la seua pròpia llibertat, considerant que moltes decisions preses tenen a vore més amb un condicionament hipnòtic que amb llibertats individuals.

Per això, el conflicte més gran en l'obra té a vore amb l'adaptació (o no) de John en aquesta societat industrialitzada fins a la medul·la.

El llibre està escrit d'una manera sòbria i suportable, al descriure els processos de clonació i d'hipnosi és on Huxley es llueix, però alguns personatges (com Bernard Marx) estan construïts amb certa malaptesa. De tota manera, trobem una història sòlida i summament interessant.

És una molt bona crítica a la societat de l'època, i en certs punts hi ha contacte amb la societat actual. Per posar dos exemples, em referiré primer a l'ús del "soma", que es podria comparar amb l'ús creixent d'antidepressius i ansiolítics en els últims anys.

I segon, es pot comparar els llaços afectius sense compromís presents a l'obra amb els llaços que s'estableixen a la societat globalitzada actual: no hi ha compromisos amorosos i la gent s'inclina més a tenir relacions més promíscues que emocionals (el que el sociòleg polonès Zygmunt Bauman dóna per dir "amor líquid").

També podria incloure a la clonació, però darrerament aquesta ja ha perdut l'interès principal en la ciència, encara que per moments capti l'ull del món amb alguna notícia rellevant.

Una bona novel·la, ben narrada i amb diverses coses interessants a tenir en compte.

Això si; està carregada d'una desesperança tant punyent que probablement no arribe a agradar a tots.

Mati.