dissabte, 5 de novembre del 2016

La Esvástica, la mayor tragedia de los occidentales en Tokio y los JJOO


La Esvástica tiene su origen en el sánscrito védico. Simbólicamente mantiene una significado ligado a un destino favorable, a la buena salud y presagios auspiciosos. En Grecia se llamaba Gammadion y estaba en uso desde el paleolítico como símbolo de la fertilidad, pero los hallazgos más antiguos son del neolítico, descubierta en Mezin, cerca de la frontera entre Rusia y Ucrania, donde se encontraron varios objetos de uso cotidiano y ritual.
Muchos otros sitios arqueológicos en el corazón de Asia Central han confirmado el uso de este símbolo en esas civilizaciones de clara ascendencia indoaria e iraní a lo largo de los milenos, enmarcándonos en un lapso de tiempo muy amplio.

En toda Europa es posible reconocer la Esvástica como símbolo indoeuropeo ligado al culto solar, el carro de Trundholm y el disco céltico tienen puntos en común con el símbolo en cuestión, que viene en una gama variada de formas: algunas rígidas y angulares, otras suaves y en movimiento. Lo mismo pasa con la Rosa Camuna, otro símbolo de raíces indoeuropeas y hoy presente en la bandera de la región de Lombardía. También conocido por los pueblos nativos de América del Norte y Central, con fines terapéuticos y significados relacionados con sus mitos de la creación. En la época contemporánea se utilizó esta cruz solar en toda la zona oeste, hasta que se convirtió en un símbolo para un uso comercial y deportivo, manteniendo al mismo tiempo una connotación de prosperidad y positivismo, que aún no infundió temor hasta el advenimiento del nacionalsocialismo. La Esvástica, primero, se convirtió en el emblema del partido y después, de la nación.


Despreciar este símbolo sólo por asuntos políticos corresponde negar el uso que hacen de de él las tres religiones principales orientales: hinduismo, budismo y jainismo. En estas tres religiones, que nunca dejaron de ver la Esvástica como un símbolo místico y sagrado, no pueden ser comparadas con la política. La eternidad, la suerte y el sol son las tres características principales que giran en el símbolo. El Buda se representa a menudo con una esvástica a la altura del corazón, para representar una especie de omnisciencia “totalizante”. En el hinduismo representa a veceas las cuatro caras de Brahman y la manifestación en forma universal de Brahman. En el Zen japonés de derivación china se utiliza la versión orientada hacia la izquierda, este mismo símbolo se adoptó como símbolo decorativo y representante de muchos clanes bajo el mando de Tokugawa.

En vista de los próximos Juegos Olímpicos de Tokio se hizo una propuesta: eliminar esvásticas de los mapas turísticos para extranjeros y reemplazarlos con las pagodas, mientras que para los locales permanecerían sin cambios, ¿la motivación? El Manji, o la esvástica, conmemora demasiado el nazismo al turista occidental. Occidentales, hagamos el favor: no engañemos a los orientales también.

Revaloricemos el Axis Mundi con los conocimientos adecuados. El Reductio ad nazium no podrá más contra la sakti de la verdad.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Talent show

La tendencia de la televisión en los últimos años, por supuesto del mundo anglo-americano, atiborra de palimpsestos sustituyendo sus inicios por “realitys”. Las características son principalmente dos: la competición; entre actividades de lo más dispares pudiendo ser chefs, pasteleros, cantantes, músicos, tatuadores, peluqueros, etc. Todos rigurosamente aspirantes y no profesionales. Los medios de comunicación son los promotores del sistema social y gritan en voz alta que todos tienen la oportunidad de poder llegar si participan en los cástings. El otro elemento es la autopromoción; el ciudadano posmoderno debe ser capaz de hacerse publicidad, mostrarse a los espectadores, saber interactuar con los jueces y otros competidores, ser original y creativo en la presentación de sí mismo y así poder ganar la simpatía de sus “compradores” (el público de la televisión).

Los “reality show” son la forma de entretenimiento que mejor se adapta a las exigencias del mercado mundial. Los competidores son los consumidores perfectos deseados por el capitalismo de hoy. Se trata de la última evolución del consumo televisivo: la amplificación mediática de la autopromoción individual.

El “talent show” va un paso más allá y se extiende la amplificación publicitaria en todos los sectores de consumo. Lo que se pide al trabajador en la sociedad del consumo es el fortalecimiento de su representación. No sólo se trata de describir la calidad de los productos que se desean vender (a sí mismos), se trata de la manipulación de su identidad para adaptarse mejor a las necesidades del mercado. La publicidad de ellos mismos se convierte en una técnica refinada de importancia parecida, o más bien superior, a la producción material real y propia. La televisión lleva esta técnica al nivel supremo. El competidor debe ser capaz de mostrar sus habilidades en el campo que ha elegido y también poder adaptarse a los requisitos de la televisión.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Si Dios está muerto, todo vale. Derrotar al diablo posmoderno.


¿Qué ha pasado con el diablo? Disculpad el comienzo enfático y la pregunta provocativa que evoca sugerencias siniestras e iconografías inquietantes, pero la cuestión es la siguiente: vivimos en una época de secularización, Dios ha muerto y los santos han desaparecido del horizonte, ya que a ellos les corresponde la eternidad mientras nosotros vivimos en una época de la transitoriedad y la notoriedad a corto plazo. La incredulidad rampante los ha engullido (a Dios y a los santos), dejándonos solos con nosotros mismos; porque si no se cree en Dios, ¿cómo se puede creer en el diablo? ¿O es la falta de reconocimiento de Dios lo que deviene en esta época en la que ha surgido el diablo, aunque disfrazado y de manera táctica, sin causar un gran revuelo o indignación, como corresponde al personaje?

Algunos autores estarían dispuestos a decir que la nuestra es una época de decadencia, un periodo de oscuridad y destrucción. Si es verdad que nuestra época es diabólica, que lo es, ¿cómo reconocerlo y combatirlo? Debemos deshacernos de la antigua iconografía y de los prejuicios tontos, y preguntarnos, con seriedad y sin evadir la pregunta ¿qué es el mal? ¿Cuándo se es más fácil ser presa y víctima? Hoy en día vivimos en una era de ligereza, omitimos y censuramos lo “malo”, como obsceno, por lo tanto se presenta sólo el lado "positivo" de la vida anulando la tragedia y la muerte, las opciones y decisiones difíciles y dolorosas. En este contexto, el diablo se endulza y se muestra en una versión feliz y alegre, despreocupado, al igual que algunos demonios de películas de animación estadounidenses. Esta ligereza, sin embargo, es insostenible; no mata de golpe pero mata poco a poco todos los días.
La distinción entre la realidad y la abstracción, entre la vida y la elucubración, entre Dios y el diablo hace eco a, con singular precisión, la distinción nietzscheana del Nacimiento de la Tragedia, la que existe entre lo apolíneo y dionisíaco. Cuando nos encarnamos en nuestro sueño nos encontramos fuera de la vida, entonces terminamos arraigados en nuestra soledad, perdidos en nuestro laberinto, cerebral y extraño. Cuando en realidad nos sumergimos en la vida, cuando dejamos de soñar y empezamos, finalmente, a poder “sentir” una sensación de comunión empática con los demás, sentimos su presencia, su proximidad y el hecho de sentir cómo ellos nos hacen sentir como hermanos. 

Por lo que el diablo no es sólo un misterio espiritista, una presencia que puede ser evocada a gusto, es el fantasma que amenaza a aparecer cuando tenemos la presunción de poder vivir sin el otro, cuando preferimos nuestro sueño, nuestra proyección onírica y virtual, a la verdadera vida, al mundo real. No es difícil entender que, tal y como está el mundo con sus modernidades y “éticas” proanimalistas y antivida, individualistas y egoístas, alguien prefiera evadirse; no hablo precisamente de esta evasión (aunque ella, en ocasiones, pueda terminar también tonteando con el diablo), si no de esos sueños que Disney, Barbie, Hollywood, y demás promulgan.

Hoy, más que nunca, el diablo está al acecho porque se han multiplicado las fuentes de alineación, de pérdida de la realidad, se prefiere el sueño a la vida. Sin embargo, la salida está siempre de parte de uno, de encontrar a alguien que nos devuelva a la vida, a la realidad, porque la sabiduría griega nos enseña que no se puede escapar sólo del laberinto. Y si el diablo nos llama la atención cuando estamos solos, Dios está en las personas más cercanas a nosotros para ofrecernos esa ayuda divina y despertar de la pesadilla.

divendres, 9 de setembre del 2016

Homo capitalis: a imagen y semejanza del capitalismo

¿Por qué en la sociedad del materialismo se han abandonado las confesiones tradicionales pero han florecido los cultos esotéricos y las payasadas religiosas de los gurús de Silicon Valley y de las actividades subversivas de las ONG?

Impera una ideología que usa el discurso de la modernidad y la posmodernidad hasta delinear un hipotético futuro hacia el cual nuestro presente parece proyectado y que tiene ya sus formaciones sociales activas: el transhumanismo o posthumanismo.

Se siguen los actores que dieron vida a los cambios en el panorama político y cultural entre el XVI y el XVII y su desarrollo hasta la actualidad a través de la creación de las sociedades británicas, los círculos intelectuales, los clubes de élite, las altas esferas del gobierno… primero los partidos y después –una vez fracasado su propósito de contenedores ideológicos- las ONGs: todos los órganos están dedicados a la selección de los textos del nuevo paradigma de referencia, de pensadores a sus funciones, de los movimientos de protesta a manipular, de los conceptos que mejor se adaptan a su concepción del mundo, marginando y excluyendo a todos aquellos cuerpos hostiles a sus afirmaciones.

El alcance ideológico se palpa bien en la ciencia, ya que para promoverla se involucran todos los grupos interesados: la universidad, la industria, los principales centros médicos y farmacológicos, el ejército. ¡Qué bien le vino a la burguesía el Origen de las especies de Charles Darwin para quitarles la culpa y limpiarles la consciencia (si tenían)… porque, claro, es cosa de la selección natural! El capitalismo, gracias a Darwin, recuperó un poco de espontaneidad y despidió muchas críticas.

Igualmente las teorías malthusianas de control de población. Gracias a las contribuciones de Margaret Sanger (protagonizó varios casos judiciales que facilitaron la legalización de anticonceptivos, eugenesia, etc.) en la política estadounidense a principios del s. XX con el “family planning” se consiguió el objetivo de controlar la reproducción de pobres, de ignorantes y analfabetos. Y ahora, como no, las ONG siguen sus planes.

Podemos decir que dos mentes brillantes, aunque con diferentes registros, ya habían adivinado la composición de la nueva sociedad: estamos en la frontera de Un mundo feliz y la excentricidad de la película Brazil, de Terry Gilliam. Es la historia de un mundo dirigido por el progreso científico, y al mismo tiempo cómica por sus ridículas afirmaciones de eliminar de nuestro horizonte de sentido el concepto de “naturaleza humana”, el real, el de verdad, por su “idiotez especializada”. 

Hay que desconfiar cada vez de los que hablan de la post-ideología ornamentando los argumentos del progreso. 

Los profetas laicos del nuevo culto: “cualquier forma de dinamismo lleva consigo algo de satánico: el progreso es el equivalente moderno de la Caída, la versión profana de la condenación.” Como dice Ciorán.

divendres, 2 de setembre del 2016

El anochecer occidental

Parece ser que Pokemons se cazan hasta en el trabajo...

La epidemia “Pokemon Go” (entre otras) también ha allanado las certezas derrotistas sobre la decadencia de nuestro tiempo. Podría incluso ofrecer una involuntaria contribución al empirismo sociológico. ¿Qué se podría hacer para que algo lograse levantar la cara de vergüenza por la comodidad con los niveles de indecencia humana y de bajeza cultural.

Por un lado, existe la predisposición de algunos bombarderos para “asegurar la integridad de la identidad religiosa y tradicional”, a cambio de poner en juego su existencia. Por otro lado, el deseo de la tendencia de los invertebrados que se dejan cautivar por el coro de sirenas de conformismo, lo que distorsiona la esencia de la humanidad, y entregarla en el altar de la decadencia, cual voto de obediencia. 

El brazo largo del relativismo ha destripado el siglo XXI en dos ramas: las filas de las víctimas de la laxitud de la política y gubernamental, y la flota de lobotomized tecno-digital. La primera abarca el destino de los que viven en un sistema ferroviario todavía situado en una pista de quién decide vivir la vida a base de los causantes de todo el daño que se está llevando en Europa y en Medio Oriente. El segundo representa un fresco de una horda de zombis enfrascados en la comodidad, la tolerancia, la igualdad y las tonterías.

¿Qué se salva de este Occidente?

dijous, 1 de setembre del 2016

Oda a la experiencia




El humor de Dios es lo que me ha llevado a viajar a un convento de un país del norte de Europa durante la primera mitad del siglo XIX, entre el aire saludable y las delicias de los bosques de color azul y oro, sumergiéndome en la melancolía del otoño. He llegado sin enterarme a Siete cuentos góticos, Blixen.

Otros autores se explayarían con argumentos vanos entre teología y ficción… pero en este cuento la baronesa Blixen deja caer muy elegantemente entre el vahído y la media sonrisita razonamientos como estos:



Con voz lenta y reposada como una
sibila, la anciana dijo al sobrino:
—¿Tú sabes qué es lo que se
compra caro, se ofrece barato y todos lo
rehúsan? La experiencia de los
ancianos… Si los hijos de Adán y de
Eva hubieran hecho uso de la
experiencia que les legaron sus padres,
el mundo habría sido sensiblemente
distinto. Yo quiero darte mi experiencia
en una píldora endulzada con el azúcar
de la poesía, para que la puedas tragar y
asimilar mejor: «De todos los caminos
de la vida, solamente uno, el del deber,
conduce a la felicidad». No olvides
esto, hijo mío, que es importantísimo.


Y ante el rechistar de su sobrino Boris le sigue diciendo:

-Ah -dijo la priora con gran energía-, 
el doctor Sass, que fue sacerdote de 
Closter Seven en el siglo XVII, 
afirmaba que en el Paraíso, hasta la caída, 
el mundo entero era plano, 
el telón de fondo del Señor, 
y que es el diablo quien inventó 
una tercera dimensión.
Así, las palabras «recto», «cuadrado», 
«plano» son propias de los nobles, 
pero la manzana era un orbe, 
y el pecado de nuestros primeros padres, 
un intento de circundar a Dios. 
Yo misma prefiero mucho más 
el arte de la pintura que el de la escultura.

dimecres, 10 d’agost del 2016

Llunàtica

Ha arribat ara a les meues mans esta noticia.

M’acontentaré infinitament infinita que els nostres germans ortodoxos no accepten la data que es vol fixar per a Pasqua i que continuem com sempre: a la ventura de la lluna.

Segons nosatros, els catòlics, sembla que hi ha un consentiment, refusar a una tradició de tres milenis.
Sense adentrar-me en la teologia, me disgusta la mutació, per motius artístics i poètics.

Cóm pot ser lo mateix celebrar la Passió baix la inmensa lluna de Parasceve, la mateixa que va platejar les oliveres i els rius d’aigua i sanc del rostre del Nostre Senyor a Getsemaní, que en qualsevol atra nit?

Cóm pot ser lo mateix estar fusionats en l’armonia i en el compàs de la naturalea, quan se li oferia a Déu les resses al començament de la primavera d’estiu?

Cóm pot ser lo mateix dependre de “la primera lluna plena de primavera d’estiu, conforme els cossos celests: terra, sol i lluna” si això és virtuosa poesia?

Comprenc que la unió dels cristians és molt important i la disputa és notoria, pero ixa discòrdia no ve pel dia de Pasqua (sols cal esperar la Tercera Roma i tot millorarà).

“Fidascuentas”, que no m’agrada gens això de tindre que canviar una usança llitúrgica atàvica.

Segurament les delegacions de festejos d’ajuntaments, restaurants, etc. estarien ben contents i satisfets de que tot estiguera “ordenaet” i no dependre de llunes i llunàtics. Ademés podrien planificar divertiments sintètics, llògics, electrònics, analítics, etc.

Doctors té el catolicisme i apencarem en el crebant artístic i poètic si algun dia la idea es materialisa, perque una cosa no es mereix discussió ni dialèctica, ni llunes ni estreles: qui guia les nostres vides és Crist. 

Oriens, splendor lucis æternæ et sol iustitiæ

dijous, 28 de juliol del 2016

La crueltat del temps

«Déu ha mort», el nostre món és la gestació post-mortem de les seues cendres. D’elles germinen els infinits cucs que alimenten la nostra ànima orfena: albir camuflat d’una falsa llibertat, meditacions-yogues, consumisme, deport, veganisme, aromateràpies, «coaches», etc. No son més que cucs d’autoajuda, paròdies d’un amparament temporal a la carta per l’eficàcia d’un ego enredrat en un precipici de frivolitat.




dilluns, 25 de juliol del 2016

Millor sense "poetes" d'ara.

Lligc atònita, en rebatinya de nuguets als parpalls, un artícul (ací l’enllaç) de l’ABC que desgraciadament ha arribat a mi hui que tindrà cosa d’un any, que un llibre de poesia publicat fa cinc anys ha venut la energumènica suma de 21 mil eixemplars.

Encara en la tremolor desficiant-me el cos vaig a Google (lo que més a mà tinc en cassos d’omnisciència) per paladejar un poc de les mels de tal fenomen i, mentres en una mà teclege en l’atra me falgele i cilicie per la meua desmesurada negligència.

Aixina pues, anhelosa i colpejada, averigüe un nutrit florilegi de poemes i cites de l’estratosfèric llibire. Cóm sospesar, oh lector, el fracàs de tanta màquina, el mòs de tan magne afonamenet, l’arrastrar-se pels fondos de l’abisme de tanta alta ilusió enaltida? A penes vaig conseguir ixir dels escombros del primer encontre: 

Els muts no chillen? Els sorts no veuen la música? Blablablá? ¡Nyas! Pero si és Bécquer sense romanços i en present! El chic acaba de donar-li un revolcó al llenguage poètic espanyol rellegint a Bécquer en ulleres de la LOMCE, LOGSE o LOquesiga. Que es note, ademés, la sutil repetició inútil i viciosa, ixa tautologia en la que arranca el sext vers, a la que salva in extremis una habilidosa sinèstesia (creuament en les emocions de dos sentits diferents sense recolzament de estupefaents); i per acabar, és de gojar la maestria en l’idioma demostrada per qui no té por, intrèpit, al sempre aguaitat anacolut on, un atre poeta, més temerós de l’idioma, més pànfil ell, hauria escrit algo més bast: “con las cinco letras con que se escribe tarde” . Pero no hi ha que descartar la traïció del tipògraf, que li ha furtat una coma a la genialitat a la que probablement apuntava tan ullat autor: “con las cinco letras, que se escribe tarde”.

Malcorada, desarmada i cautiva, me va ser impossible continuar, segons entendrà el lector. Pero, com és cosa que a una estos abusos i malifets no li poden dixar freda, me vaig ficar a reflexionar, mà al cap qual una Jovellanos i desplaçada en el temps. 
La meua primera reflexió va a parar en els adolescents. No en va, a l’escitor se’l enaltix com líder de la nova poesia jove. Deduïa yo, en el meu rumiar, que qualsevol jove en condicions normals d’escolarisació i salut mental podria escriure este fragment o algun similar, sense molt deteriorament de meninges. Quan, m’he donat conter que estava equivocada: els adolescents d’ara contemplen estos “poemetes” justament perque NO poden arribar ni ahí.

La meua concloent cavilació (ya cansada) va ser cóm se’ls podria educar a estos 21 mil turulats lectors a considerar als grans (San Joan de la Creu, Góngora, Garcilaso, etc.) quan el seu concernent és este borinot. Que els mijos i les grans editorials (fichat per Planeta) li donen terreny dixa ben clara l’altura a la que es troba el país culturalment, i la que ve, lleis orgàniques mediant.

Nos nos despedim sunyosos. Dixem una atra perleta, tremolant en el somriure, cavalcant del descollonament:
“Con el tiempo he aprendido/ que no es lo mimso ayer que mañana”. ¡Sabut!

dimarts, 12 de juliol del 2016

Benedetta colei che'n te s'incinse

Benedetta colei che'n te s'incinse. Canto VIII
Com es sap, Dante, a l’Infern, s’apiada mentres camina de casi tots els condenats. Per pietat d’ells arriba a perdre el sentit. Segons alguns, açò és una argúcia lliteraria per a fer més verosímil l’obra: els condenats ho estarien per Déu, i no per l’escritor, que s’emmaixcara en la seua llàstima. Yo pense que el motiu és encara més sutil i molt més teològic. En l’Infern, Dante és l’únic cristià. El guia Virgili que, com es repetix sistemàticament, no va tindre la fortuna de conéixer a Crist. En el IV cant de l’Infern, on s’explica la seua situació, es diu que ixes ànimes nobles sense batisme, entre les que Virgili es troba, té un semblant que no es ni gai ni trist. La condolència que sent Dante, i que Virgili no comprén, és, en veritat, un reflecte de la misericòrdia de Crist, les tristees i alegries les quals arriben aixina inclús a les profunditats infernals.

Dante posa en especial conte, ya parlarem d’açò un atre dia, en diferenciar el reflecte de lo reflectat. Aixina com Beatriu és una image divina, pero a la vegada imperfecta, i que gràcies al mal temperament de la musa s’evita la idolatria. Pues bé, tampoc vol Dante presentar-se (ni pot fer-ho) com un representat de l’amor de Crist, potser per açò mostra tanta malvolença en Filippo al cant octau. El seu atac de mala llet mos sorprén i mos fa pensar que té que tindre algo personal i biogràfic que no s’explica. En canvi, Virgili, ixa malícia repentina li entusiasma, i abraçant-lo exclama “!Oh desdeñoso, bendita la que estuvo de ti encinta!” Està clar que Virgili parava molt aventat en les tendrees que Dante venia prodigant en els malcaiguts condenats.
Pero Dante, encara aixina, seguia prodigant-les, quedant ben explícit quan a un suicida li mostra un gest de carinyo en la paraula “caritat” i sols un poc més a continuació del XIV cant descriu els castics aixina “y vi de la justicia horrible arte”. Quin contrast, irremediable pense.

Que Virgili representa el món precristià està clar, ademés, per la insistència en la que crida l’atenció de Dante sobre personages ilustres de la Antiguetat. Hi han moments en els que Virgili pareix unflat de tant florentí, com pensant “Pff, quin tarroç localiste m’he tret a l’Avern”. 

--------------------------------------

Ací es l’únic moment on es nomena a sa mare. Qué estrany, no? Que ixca a colació una mare precisament per a festejar un desplant furibunt, i no en el paraís, naturalment. Dante va quedar orfe de mare molt pronte i potser este siga el cas. O... yo preferixc ficar els indicis dels poetes, i més en el florentí, en atre puesto. Aixina que per qué no pensar que en ixe oxímoron desdeny-mare mos està senyalant que és Virgili qui desconeix la tendrea maternal, ixa que el cristià Dante anava repartint, de fet, per l’Infern. L’amor de Dante per la Verge i per santa Llúcia, tan correspost, mos mostra que ell sí sabia molt de les delicadees maternals.

divendres, 8 de juliol del 2016

L'art contemporànea entre lo sagrat i la merda.


La decadència d'Occident i l'esquizofrènia de la modernitat son les màximes expressions en l'art contemporànea: per un costat, una retòrica grandiloqüent, destinada a millorar els valors de mercat, se li atribuïxen a l'obra "d'art" un caràcter sagrat i una funció que sempre va més allà de la verdadera intenció de "l'artiste". Per atre costat, "l'artiste", el nou sacerdot d'esta confessió, no té por d'utilisar la provocació més absurda i patètica per a obtindre el consentiment dels fidels.

Pues ara, Mike Bouchet (sobre el nom, l'enllaç), lluïx la seua magnífica obra: 80 mil Kg de merda humana.

SACRALISEM LO PROFÀ I ADOREM EL VEDELL D'OR, L'APOCALIPSIS S'APROXIMA.

Memento homo...

Pocas cosas hay mejores que leer algún fragmento escrito por Fernando Pessoa o algún fragmento que él haya escogido para ser traducido, donde de repente, hay algo que a uno le sorprende y lo eleva.

Continuando y releyendo algunos Rubaiyat me sorprende éste trasladándome a miércoles de ceniza (a un miércoles de ceniza de cuando era niña, pues ya hace tiempo que no se evoca ni una penitencia real y fiel para no “espantar” ni una renovación espiritual como debe ser): Memento, homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris.

dijous, 2 de juny del 2016

Nostre món.

Hui, este paissage autumnal de Joaquín Vayreda m’ha maravellat de bon matí. Representa en primer pla, en una humil ermita al fons, a una dona i a la seua filla arreplegant bolets, mentres a un costat s’allunya, errant, un home.

Presonera, peregrina, aïllada, crec que s’ha acunçat durant este any la meua percepció de bandeig, en l’evocació i l’esperança.

Venint en el coche cap a la faena escoltant la ràdio pense que és inevitable que, encara en les meues divergències llògiques a causa del meu medievalisme, haja llegit i elogie gran part d’un llibre que vaig trobar nomenat “Contra la nova educació” d’Albert Royo. Com ha passat desde la Revolució, l’ensenyança continua sent el camp de batalla on cada vegada una facció s’apodera molt més de l’atra, sent ridiculisada i quedant-se aniquilada aquella que lluita contra l’enginyeria social i política actual que pareix encabotada en exigir i requirir per a les noves generacions el futur laboral de les mines dickerines i els seus antres d’usurers.

M’he preocupat per reformular el meu instint, no molt inèdit i no menys encolerisada, de que el nostre sistema mundial i global s’instituix en la destrucció de dos dels ciments naturals de la societat: la família i el respecte.

Contemple sosegadament horrorisada la pèrdua de llegitimitat de tota autoritat. Queda descoberta una potestat espantosa i inhumana, baix un somrient verniç democràtic, que m’atrau a conservar la meua llealtat a una monarquia sense rei (tinc que la Dinastia, en qualsevol de les seues maneres espanyoles, més que buida s’ha volatilisat, o millor dit, s’ha evidenciat desertora i trànsfuga de la història. No es pot reinar candorosament) en un pais en clau plebiscitària d’un foc mimètic (venint-me al cap René Girard quan menciona en una de les seues obres que si el sacrifici està infectat per l’enfrentament mimètic, no pot fer atra cosa que fracasar). Ya sols em queda acudir a l’oblidança de la meua pàtria espiritual.

Ixa sensació d’un exili imminent ha compromés la meua reflexió sobre les raons no d’un logos llegendari, sino de la mitologia posmoderna que pretèn enterrar el logos judeucristià. A esta ferocitat apocalíptica, a la que l'església catòlica actual ataca en una fortalea i rebelia escatològica, terrenal i material, de tan horripilant actualitat, he destinat una lectura benedictina.

Aixina pues, queda marcat el meu destinat desterro del güelfisme. Este desterro guarda una sement d’esperança i goig saber que no té atra meta que nostre món. El d'ell i meu.

dissabte, 28 de maig del 2016

Descans


Tots soportem el pes del món, hi ha qui ho fa ert, igual que una cariàtide, i hi ha qui s'acorruca, com ho fa l'atlant. I hi ha qui fa tremolar els ciments del món, com els Titans, que, finalment, foren vençuts i empresonats en el Tàrtar. 
Yo anhele a cariàtide, pero m'és molt complicat i, arquejant-me molt, a atlant. 


Per això, esta foto que m'he trobat per internet, m'ha plenat de goig i descans.

dilluns, 18 d’abril del 2016

Passeig persa.

L'atre dia, fullejant les rubaiyat recentment editades de Fernando Pessoa, vaig considerar que, entre les que he llegit, esta és la meua preferida:

Dos veces al año, dice quien lo sabe,

en Nishapor, donde mi mundo cabe,

florecen las rosas. ¡Que sobre mi sepulcro 

ese doble milagro nunca acabe!



Coneixent-me, algú que atre pensarà que la trie perque el món de Pessoa cabia en Nishapor, com també el meu món cap, i més, en la meua habitació i els seus voltants. Me fascina per ixe anhel d'inmortalitat. I s'ampara a les roses florides dos vegades a l'any.
És més que suficient milacre: és doble. Que ve a ser una inmortalitat autèntica ho demostra ixa paraula elegida: milacre. Té el seu aroma.

dilluns, 29 de febrer del 2016

Llum de lluna plena.

O siga, que es miraven com ho fem en una nit de lluna nova, senses vore-nos bé, forçant la vista. Pero ¿no ixim d'ixos versos en un recort del fulgor, per contrast, de la lluna plena? Es dona per suposat que per la nit de lluna nova no es veu res, pero lo que diuen els versos (sense dir-ho), és la maravella que és vore's a la llum de la lluna.
Dante, aixina, sempre. I yo, que a començaments de semana sols he fet que maravellar-me veent-la, maravellant-me els pensaments.


Ya estábamos tan lejos de la selva
que no podría ver dónde me hallaba,
aunque hacia atrás yo me diera la vuelta,

cuando encontramos un tropel de almas
que andaban junto al dique, y todas ellas
nos miraban cual suele por la noche

mirarse el uno al otro en luna nueva;
y para vernos fruncían las cejas
como hace el sastre viejo con la aguja.

Canto XV, Inferno. Dante Alighieri

dimarts, 23 de febrer del 2016

Explosió, no... ganyit.


Remirant de nou este vídeo (https://www.youtube.com/watch?v=1wi_9yqyFjc&feature=youtu.be), pense que res pot fer-li ombra a Europa i, no obstant, hem començat a morir ya fa décades i no hi ha tornada. Morim, a “plazo fijo” si no es revertixen casi miraculosament nostres taxes de fertilitat. I la demografia és sols l’aspecte més evident, el joc de números, les faves contades en les que el més fava pot fer en els dits la crònica del nostre suïcidi. Som societats estèrils, societats cada vegada més velles.

Pero açò és l’últim síntoma. Europa mor perqué desija morir. Hi ha una atroç pulsió de mort en la seua cultura, en la nostra cultura. Tots els seus impulsos pareixen dirigits contra la vida, cap a l’extinció. No és merament estèril, sino que pareix poseída d’un entusiasme per promoure ixa esterilitat en tots els seus aspectes: la seua art es estèril, l’economia seua es estèril, com les seues polítiques i com lo que s’ensenya com a bo en les seues aules i en els seus llibres, películes i manifestacions. 

Soles cal acostumar-se a que comencen a fallar els servicis, a que la teua ciutadella es semble menys a tu, a que formar una família siga un privilegi, etc. 

Els signes estan per tots els puestos, i és tan depriment com senzill fer l’inventari, desde ixe nou entusiasme de convers per la combinatòria sexual estèril i l’enfrontament desficaciat dels sexes a una economía de trillers; desde ixe recel de les nostres èlits per anegar les nostres poblacions i substituir-les per atres, en ixa arrogancia de qui veu en les persones peces de Lego que es poden intercanviar, sense identitat ni cultura. 

Europa vol morir perque s’odia. En una época on tot el “colectiu”, per minoritari que siga o malaltuç que sone, resulta inatacable i quan el comentari més inocent pot interpretar-se com un crim d’odi, encara hi ha un grup virtuós al quin odiar: tot lo que tinga que vore en la nostra civilisació, en els que composaren Miserere, o construiren la Catedral de Colonia mateixa, o escrigueren Macbeth i el Quixot 

Cap teoria més fava que la del progrés, ixa que ilustra la història com una llínea triumfant sempre ascendent. La història, sabien els antics, és circular, i totes les grans civilisacions seguixen el seu inevitable cicle de creixement, auge i decadència. Hi haurà resistència, pero serà tan bonica com inútil. Hem començat a morir sense remei, i a lo que més podem aspirar és a fer un cadáver bonic.

dimarts, 26 de gener del 2016

L'espectàcul no para.




El primer acte de la nova llegislatura ha resultat ser el més entretingut de tots. Ara toca aguardar que no mos defraude lo que queda de funció, que està sent llarga (i continuarà). A mí m'ha agradat (és ironía, per si acàs.) sobretot el simbolisme, entre bíblic i virgilià, de la mare alletant al seu fill.

dijous, 14 de gener del 2016

Ser güelf en l'Europa de hui.

M'angustia la ceguera davant una societat que ha netejat, indolorament, l'herba de les seues antigues arrels cristianes. Me pareix vore reduïda a la indigència d'uns sentiments almoiners el testimoni d'una fe que, al crear-lo, va organisar l'espai físic -a través dels monasteris- i moral -mijançant la predicació mendicant- de l'univers social que va ser Europa.

No dic res nou si afirme que la fe cristiana s'ha comunicat a través d'unes categories cultural que no ha pres simplement d'un depòsit històric i social concret, sino que ha contribuït poderosament a forjar-les. No s'ha llimitat a fer-les seues, perque, previament, foren seues. De fet, li serviren per a autodefinir-se en el encreuament que ha marcat l'intinerari històric d'Occident, entre Jerusalem i Atenes. Hui en dia estes categories i els seus conceptes clau (persona, escatologia, comunitat o assamblea) no es que estiguen en crisis o que no s'hagen conseguit adaptar als temps sino que han sigut desde els inicis de la modernitat primer transformades, en acabant desconstruides i ara somesses a un creixement de procés de ininteligibilitat.

Si en el sigle XIII o XIV, en la península Itàlica, ser güelf significava recolzar el poder no sols espiritual sino també temporal del Papa front a les pretensions de l'emperador, ser güelf hui en una Europa somessa també a profundes transformacions econòmiques i polítiques equival a resistir les pretensions imperiales sobre l'esperit humà. Procurar mantindre el repte de les Humanitats és un intent, desesperat i digne, de resistir l'espillisme de que, si elles mateixa acepten disoldre's en l'entramat comercial d'un capitalisme consumiste i disciplinari, conseguiran penetrar-lo i fins fermentar-lo.

No es tracta de tancar-se en les cómodes certees d'un món que ya ha desparegut pero tampoc acceptar l'ilusió de que si els nostres monòlecs son encara rebuts no estem perduts del tot.
No es tracta d'estudiar cóm oferim i situem els nostres productes en el supermercat global del benestar material i espiritual; cal una radicalitat nova.

dijous, 7 de gener del 2016

Enginieria social.

L'última mostra de paternalisme políticament correcte és, en l'ajuntafem de Madrit, uns cartells que pretenen donar-mos leccions d'igualtat de sexe. Estos mostren una plancha i unes estenalles, cada un d'estos instruments acompanyats per la pregunta "¿de Ángel o de Marta?". El més descerebrat deduirà l'epílec, en el que se mos adoctrina que les dos ferramentes deuen ser d'Àngel i de Marta.

Se parla molt dels mals de corrupció, pero personalment preferiria que el responsable d'estes campanyes ficara tots ixos fondos en el seu conter corrent; els meus diners els tindrien igual, pero al menys no me sentiria insultada per este trompellot i indignant intent d'enginieria social.

El polític olvida que la familia és la mare del país, i no al revés; si tinguera un àpiç de sentit, la trataria en la reverència que es mereix i recordaria les leccions que va adependre en la seua pròpia en conte de sermonejar-la sobre com deu organisar-se.

No tinc el plaer de conéixer a Àngel i Marta, pero els desige que establixquen un llibèrrim i personalísim acort sobre l'us de la plancha i les estenalles. Que es decanten per la tradició, i Marta es quede en la plancha i Àngel en les estenalles; o per la revolució, i canvien el joc; o per la racionalitat, i determinen l'us d'una i atra ferramenta segons sa capacitat i inclinació. Que opten, si ho desigen, pel surrealisme i utilisen la plancha per a fer gambes a la plancha i les estenalles per a menjar espàrrecs. Pero que no permeten que un remot i ideologisat funcionari, en dines aliens que gastar, els diga cóm deuen viure les seues vides.