"El juego de Ender"

Esta setmana he tingut l’oportunitat de llegir el “Juego de Ender” gràcies a les vacances que ens donen després de Setmana Santa (que no entenc perquè les vacances no son en Setmana Santa, sinó després; però açò és un altre tema) i també gràcies a un jove que; ara pensant, no sé com ni perquè van començar; compartisc converses que m’agraden (converses que es centren casi totes en el cine i la literatura) i que espere que continuen.

Al “Juego de Ender” podem trobar dos tipus de llibres, un que parla de la història d'un grup de passions que es van organitzar per derrotar una amenaça per als éssers humans; i l’altre és el que relata les àmplies prerrogatives de la supervivència racial sobre els individus, i fins i tot sobre altres races. Tots dos es barregen i els lectors gaudeixen d'una densa història sobre la personalitat d'un dels més originals i productius herois-déus de la ciència-ficció: Ender Wiggin

El gruix del llibre es cenyeix a la part de la formació militar d'Ender. La història triada per a l'educació dels futurs guerrers no pot ser més encertada, i ací Card fa gala del seu agudesa psicològica. Escull l'ésser humà en l'etapa en què té més creativitat i és més capaç de reaccions sorprenents, que són les úniques armes que poden servir davant del superior armament i número dels insectors. Els nens són introduïts en un univers que no els resulta repulsiu perquè forma part del seu món, i alhora amaga una utilitat com a representació d'autèntiques batalles: els jocs. Protegits per la societat familiar de l'Escola de Batalla, els nens viuen simulacres de guerres sense la pressió de la realitat, el que permet a la gent gran utilitzar els seus àgils ments en el millor moment de les seves vides.

A l'Escola, els jocs i trastos no són distraccions sinó eines indispensables per a la supervivència.

El món dedica els seus recursos a una maquinària que fabrica assassins freds, calculadors, completament letals ... i menors d'edat. Líders de fèrria voluntat que dirigeixin les tropes humanes cap a la victòria en el futur -i assumit com a inevitable- enfrontament amb els insectors.

Però la major font d'originalitat, almenys per a mi, del joc d'Ender, resideix en la pèrdua de referències terrestres en el moviment sense gravetat. Heus aquí un dels exemples més brillants que la ciència-ficció de qualitat és capaç de donar substituts a les concepcions humanes, sobretot als prejudicis d'entorn / marc (dic així als que es donen per fets en la descripció de societats o escenes estranyes a la humana, per exemple, donar per fet que els extraterrestres van a tenir forma humana, també que a la gravetat se li pot donar la direcció que es crega convenient).

Ací, el veritablement reaccionari no és la figura de l'heroi com a ésser que supera els més terribles obstacles amb el seu esforç i perseverança, virtuós i entregat, sinó la figura de l'heroi a priori, genèticament dotat d'una superioritat sobre els seus semblants o d'un quocient intel·lectual incommensurable, com és el cas. I és reaccionari perquè reflecteix una visió estàtica de l'estructura social que nega als normals la seva oportunitat de superar ixa normalitat per mitjà del sacrifici pels semblants: els llocs d'heroi estan tots copats pels elegits per a la glòria; els altres personatges estan destinats només a admirar, adorar o donar publicitat a les gestes de l'ídol o, com a molt, a ajudar a desenvolupar les seves innates habilitats (cas de Mazer i dels instructors militars a la novel·la). Recalquem el de innates, és clar.

Ender pensa al brut, rebrega els axons de les seves neurones fins que escupen neuropèptids als quatre vents, tal volta el que menys m’haja agradat del llibre és que sempre pensa el mateix durant tot el llibre, no vull parèixer-me al meu germà Peter, que bé m’ixen els exercicis, que dolent és aquest company però no dec agredir-lo perquè aleshores hem semblaré a Peter...

El bo d'Ender es passa el llibre volent donar a entendre que és ben pacifista, que ell no li trauria un caramel a un recluta novell i tal, però les seves activitats contradiuen els seus carregants pensaments: es prepara per a la guerra, s'entrena amb simuladors ultraviolents i (atenció: SPOILER) acaba cometent més o menys un involuntari genocidi usant un frenètic videojoc com a eina.

Ender és un nen sensible que es transforma en el futur governador d’una nova societat.

Llibre que sorprén i que m'ha encantant.

Gràcies de nou.

Mati.