Millor sense "poetes" d'ara.

Lligc atònita, en rebatinya de nuguets als parpalls, un artícul (ací l’enllaç) de l’ABC que desgraciadament ha arribat a mi hui que tindrà cosa d’un any, que un llibre de poesia publicat fa cinc anys ha venut la energumènica suma de 21 mil eixemplars.

Encara en la tremolor desficiant-me el cos vaig a Google (lo que més a mà tinc en cassos d’omnisciència) per paladejar un poc de les mels de tal fenomen i, mentres en una mà teclege en l’atra me falgele i cilicie per la meua desmesurada negligència.

Aixina pues, anhelosa i colpejada, averigüe un nutrit florilegi de poemes i cites de l’estratosfèric llibire. Cóm sospesar, oh lector, el fracàs de tanta màquina, el mòs de tan magne afonamenet, l’arrastrar-se pels fondos de l’abisme de tanta alta ilusió enaltida? A penes vaig conseguir ixir dels escombros del primer encontre: 

Els muts no chillen? Els sorts no veuen la música? Blablablá? ¡Nyas! Pero si és Bécquer sense romanços i en present! El chic acaba de donar-li un revolcó al llenguage poètic espanyol rellegint a Bécquer en ulleres de la LOMCE, LOGSE o LOquesiga. Que es note, ademés, la sutil repetició inútil i viciosa, ixa tautologia en la que arranca el sext vers, a la que salva in extremis una habilidosa sinèstesia (creuament en les emocions de dos sentits diferents sense recolzament de estupefaents); i per acabar, és de gojar la maestria en l’idioma demostrada per qui no té por, intrèpit, al sempre aguaitat anacolut on, un atre poeta, més temerós de l’idioma, més pànfil ell, hauria escrit algo més bast: “con las cinco letras con que se escribe tarde” . Pero no hi ha que descartar la traïció del tipògraf, que li ha furtat una coma a la genialitat a la que probablement apuntava tan ullat autor: “con las cinco letras, que se escribe tarde”.

Malcorada, desarmada i cautiva, me va ser impossible continuar, segons entendrà el lector. Pero, com és cosa que a una estos abusos i malifets no li poden dixar freda, me vaig ficar a reflexionar, mà al cap qual una Jovellanos i desplaçada en el temps. 

La meua primera reflexió va a parar en els adolescents. No en va, a l’escitor se’l enaltix com líder de la nova poesia jove. Deduïa yo, en el meu rumiar, que qualsevol jove en condicions normals d’escolarisació i salut mental podria escriure este fragment o algun similar, sense molt deteriorament de meninges. Quan, m’he donat conter que estava equivocada: els adolescents d’ara contemplen estos “poemetes” justament perque NO poden arribar ni ahí.

La meua concloent cavilació (ya cansada) va ser cóm se’ls podria educar a estos 21 mil turulats lectors a considerar als grans (San Joan de la Creu, Góngora, Garcilaso, etc.) quan el seu concernent és este borinot. Que els mijos i les grans editorials (fichat per Planeta) li donen terreny dixa ben clara l’altura a la que es troba el país culturalment, i la que ve, lleis orgàniques mediant.

Nos nos despedim sunyosos. Dixem una atra perleta, tremolant en el somriure, cavalcant del descollonament:

“Con el tiempo he aprendido/ que no es lo mimso ayer que mañana”. ¡Sabut!