Benedetta colei che'n te s'incinse

Benedetta colei che'n te s'incinse. Canto VIII

Com es sap, Dante, a l’Infern, s’apiada mentres camina de casi tots els condenats. Per pietat d’ells arriba a perdre el sentit. Segons alguns, açò és una argúcia lliteraria per a fer més verosímil l’obra: els condenats ho estarien per Déu, i no per l’escritor, que s’emmaixcara en la seua llàstima. Yo pense que el motiu és encara més sutil i molt més teològic. En l’Infern, Dante és l’únic cristià. El guia Virgili que, com es repetix sistemàticament, no va tindre la fortuna de conéixer a Crist. En el IV cant de l’Infern, on s’explica la seua situació, es diu que ixes ànimes nobles sense batisme, entre les que Virgili es troba, té un semblant que no es ni gai ni trist. La condolència que sent Dante, i que Virgili no comprén, és, en veritat, un reflecte de la misericòrdia de Crist, les tristees i alegries les quals arriben aixina inclús a les profunditats infernals.

Dante posa en especial conte, ya parlarem d’açò un atre dia, en diferenciar el reflecte de lo reflectat. Aixina com Beatriu és una image divina, pero a la vegada imperfecta, i que gràcies al mal temperament de la musa s’evita la idolatria. Pues bé, tampoc vol Dante presentar-se (ni pot fer-ho) com un representat de l’amor de Crist, potser per açò mostra tanta malvolença en Filippo al cant octau. El seu atac de mala llet mos sorprén i mos fa pensar que té que tindre algo personal i biogràfic que no s’explica. En canvi, Virgili, ixa malícia repentina li entusiasma, i abraçant-lo exclama “!Oh desdeñoso, bendita la que estuvo de ti encinta!” Està clar que Virgili parava molt aventat en les tendrees que Dante venia prodigant en els malcaiguts condenats.

Pero Dante, encara aixina, seguia prodigant-les, quedant ben explícit quan a un suicida li mostra un gest de carinyo en la paraula “caritat” i sols un poc més a continuació del XIV cant descriu els castics aixina “y vi de la justicia horrible arte”. Quin contrast, irremediable pense.

Que Virgili representa el món precristià està clar, ademés, per la insistència en la que crida l’atenció de Dante sobre personages ilustres de la Antiguetat. Hi han moments en els que Virgili pareix unflat de tant florentí, com pensant “Pff, quin tarroç localiste m’he tret a l’Avern”. 

--------------------------------------

Ací es l’únic moment on es nomena a sa mare. Qué estrany, no? Que ixca a colació una mare precisament per a festejar un desplant furibunt, i no en el paraís, naturalment. Dante va quedar orfe de mare molt pronte i potser este siga el cas. O... yo preferixc ficar els indicis dels poetes, i més en el florentí, en atre puesto. Aixina que per qué no pensar que en ixe oxímoron desdeny-mare mos està senyalant que és Virgili qui desconeix la tendrea maternal, ixa que el cristià Dante anava repartint, de fet, per l’Infern. L’amor de Dante per la Verge i per santa Llúcia, tan correspost, mos mostra que ell sí sabia molt de les delicadees maternals.