Pareix ser que el temps m'escolta maleir-lo molt sovint... Quan li parle, el maltracte amb les paraules, li pegaria punyades, puntades... tot per a acabar en ell.
He rebut fa poc una carta d'ell que diu:
"Fa poques hores vaig rebre els teus crits, els vaig escoltar i els vaig tornar a escoltar detingudament tractant de no perdre o no entendre gens el que deies. En realitat et comprenc però crec que tu a part de no entendre, no saps el que és la vida en el seu esplendor i naturalesa.
Primer que tot voldria explicar el perquè de la meua existència i tot el que ella comporta. Sé que resulta superflu disculpar-me de tot el que em culpes, que m'enduc coses bones de la vida que ho arrossegue i no deixe que el percebi. Però vull que et preguntes: Com és una vida sense temps o com es diria perquè la vida sempre va entrellaçada a mi?
Sense mi no existiria el canvi, el dret a volar o sucumbir. El dolent és dolent i mai deixaria de ser dolent mentre el bo serà eternament bo; inconscientment ho anem a voler vore dolent pel simple fet que el bo ja no ho és. La vida seria una foto plasmada, enganxada que no canvia mai, que no ens deixa empitjorar o millorar. Estariem subjugats a una vida de perpètua desgràcia habitual.
Sense mi la paraula "etern" començaria a ser tangible i vostès es veurien ofegats entre el dolent i el dolent perquè l'eternitat i la perfecció és una cosa inintel·ligible per a l'home mes no per la seua grandesa sinó perquè mai han existit ni han estat creats per l'home.
Jo sóc el bé i el mal, l'oportunitat, l'ocasió, el dia i la nit, el moviment de la vida i la mort.
Mentre t'escrivia aquesta carta observava el vent avassallat que colpejava els boscos i el desert. Veia com una abella agonitzava en veure el seu agulló perdut en l'oblidt, però amb la grandesa d'haver existit, d'haver estat fructífera al seu regne. En veure una gota de rosada que havia viatjat a través dels núvols per l'aire d'albada i hi era vençuda, morta damunt d'una flor petita, perfumada amb una olor a vida, al nou fruit que naixia i delimita el meu últim pensament.
Jo el temps, vaig ser creat perquè l'home i la vida mai deixen d'existir."
Autors:
Mati
El temps.
Hola Mati,
ResponEliminaHavia entés q després d la carta ql temps tenvia, tu li responies en una poesia; això s aixina? o ho entès mal? Com estavem tocant al mateix temps, ja no estic segur...
Bueno, comente la carta. Lo millor, el final xq dp d tot lo roïn q pareix el temps, al final es veu q t una utilitat inclús suprema podríem dir, la continuïtat de la vida. X tant, la reflexió sobre la necessitat dl tmps em pareix lo ms interessant; magrada molt la imatge de la foto; jo açò tm ho he pensat alguna vegada, no vull q la meua vida siga una foto, preferisc q siga un film (i açò ja a títol personal si pot ser una teen movie, dadolescentes vull dir; o una comèdia romàntica, millor jeje). X altra banda, a mi, com a tu x este escrit me pareix intuir, t dona por leternitat. Jo q sóc tan catòlic quan diuen lo de la vida eterna me relaja pr tm me fa pensar, xq jo vull una vida eterna i celestial pr no avorrida. X últim, magrada molt la inclusió duna foto, quan ms metafòrica millor, acompanyant la reflexió xq a mi magrada molt la combinació darts dins dun mateix artista o b juntantse dos artistes diferents. Encara mos kda prou x a conéixernos a nivell creatiu pr en el temps qui sap igual podem crear algo junts: tenim guitarra, pluma, càmara i alguna cosa ms q estem a dscobrir. Ànimo i seguís aixina de treball i dactitud.
MR
Gràcies per comentar, MR.
ResponEliminaPor l'eternitat? No, no em dona por... m'agradaria viure tota la vida! (valga la redundancia jaja)
És a dir; qui vol no ser inmortal? Però clar, fa que pensar, tal volta al pensar-ho no ho tenim tan clar.
Ja parlem.
Mati.
Viure eternament a esta vida stà b, clar, pr això no ho plantege xq es un impossible; seria boíssim xq aprendriem dels errors i al final viuríem tranquils i acertanto casi tot (està b si pararem als 40 50 xq viure eternament n 90 anys pues no sé jo) pr clar viure eternament al cel deu ser encara millor pr provoca prudència xq no saps com serà exactament. Som tant poca cosa q ni podem concebreu pr jo vull q el cel siga divertit, i riure, i passaro b.
ResponEliminaB7s
Aiii el cel... que bonic ens ho plantejen tot desde el catolicisme! i desde qualsevol altra religió, sense cap dupte!
ResponEliminaNo cal parar als 40/50 anys ni tampoc als 90! Si no que siga proporcional! Osiga, als 20 som joves i als 90 estem més arrugats que unes pases! Pues... com en les pelis estes de ciència-ficció, o de Harry potter! Segur que Albus Dunbeldor o Nicolas Flamel (el descobridor de la pedra filosofal) tenen una catarva d'anys i és proporcional al seu estat físic!
Vaja rallada!!
Conclusió: que ens he d'aconformar tal qual estan les coses i ja vorem que és el que ve.
;-)