Somni

Les peces dormien. Una posició suspesa en el temps, a l'espera que es desentrenyés el problema.

Dos parells d'ulls observaven el tauler. Un d'ells mirava, estava aprenent i un altre d'ells observava, estava ensenyant.

- Alguna vegada has vist a algú dormir?- Li va preguntar el mestre a l'aprenent que amb prou feines s'iniciava en el joc de reis.-

És com si d'una manera o altra, totes les barreres que hi pogués haver de manera conscient desaparegueren. Et converteixes en algú vulnerable, que respiració després respiració, va deixant escapar l'aire tots els seus dubtes, els seus problemes, els seus somnis...

- Jo només voria a algú que dorm.- va objectar l'aprenent.

- I no obstant això està tot aquí, el que passa és que no saps veure-ho. Una vegada em van explicar una vella història. Deia que en els escacs, les peces al principi tenien vida pròpia, que es podien desplaçar pel tauler com volgueren, lluitant unes contra altres, desenvolupant llargues batalles sense fi, que no s'aturaven fins que un dels exèrcits perdia, fins que un dels reis era acorralat i enderrocat.

Els ulls del mestre semblaven perduts en un temps llunyà. Semblaven buscar imatges ja existents, empremtes de la seua retina que mai tornarien, però que es resistien a desaparèixer.

- ¿I quina diferència hi ha amb els escacs actuals?

- La diferència estimat nen, resideix en les relacions. No et pots barallar una i altra vegada amb un altre sense arribar a conèixer molt bé al teu adversari. Després de moltes batalles sorgeix el respecte mutu, després del respecte va una certa camaraderia, i després de la companyia, una amistat que si bé mai es desenvoluparà del tot, sempre permet prendre alguna cosa després de la partida i comentar les millors jugades amb un somriure als llavis.

- ¿I que va ser el que va passar?

- El que sempre passa. Si bé les peces van començar a conèixer-se i a respectar-se, els jugadors cada vegada estaven més distanciats i enfrontats, ocupats com estaven en absurdes estratègies, estudiant tàctiques i posicions sense aturar-se a pensar que al principi els havia fet començar a jugar.

- ¿I què era això?

- ¿Què t'ha fet començar a jugar?- L'aprenent va reflexionar uns instants.

- El que m'agrada dels escacs és que em divertisc.

- Exactament, el mestre va assentir complagut. La tragèdia és que mai van arribar a recordar-ho.

- ¿I les peces?

- Cada vegada van ser absorbides més i més dels que les manejaven. A poc a poc les partides van ser més i més llargues, perquè tots analitzaven una i altra vegada tots els moviments, totes les possibles variants, tots els mats i obertures. Fins que al final totes les peces van deixar de moure, havien perdut tota l'espontaneïtat que els caracteritzava.

I ja sabem el que passa quan sempre estàs en una posició inamovible, que cada vegada et costa més acceptar altres punts de vista.

Les peces van deixar de relacionar-se. Perquè la competició continués elles s'havien detingut. Ara estan com adormides, suspeses en el temps, esperant que algú les tregui de la seua letargia. Veus ara?

- Sí, ara veig.

- Llavors juga.

Una llàgrima va caure, lenta i pausada a través de tota la superfície de la peça, fins a formar un petit bassal al terra blanc-i-negre sobre el qual descansava.

Mati.