La condició humana segueix esvarant pel desguàs, sense pressa però amb un constant flux que es va amuntonant en una profunda claveguera que sembla no tenir fi.
És difícil resistir-se a este descens. És tan suau i tan confortable que fa dubtar de la seua veritable destinació. És un viatge edulcorat i tan ben programat que de vegades me pregunte com és possible que moltes persones s'intenten aferrar a les parets del embornal tractant d'escapar, tractant de portar una altra dinàmica de vida molt més difícil, molt més conscient.
Ens agrada esvarar-nos, les recompenses són tan immediates que és complicat resistir-se. Tenim pastilles de la felicitat de tots els colors (literals i metafòriques) i amb les més diverses formes i embolcalls que ens faciliten un descens casi sense rascades ni contratemps.
A simple vista, sembla un viatge barat, el descens apenes costa el que ens puga quedar de dignitat, el que encara conservem de condició humana.
A canvi de desconnectar de la resta del món i de nosaltres mateixos podem disfrutar de l'experiència. Al nostre abast, milers de productes innecessaris però tremendament atractius, centenars de relacions insubstancials i mancats d'emotivitat però amb un gran potencial per aconseguir passar el rato sense necessitat de posar en risc ni una miqueta de la nostra energia sentimental ni la nostra intimitat emocional. Cantitat d'oportunitats per viure dotzenes de vides sense moure'ns de la nostra cadira convertint l'experiència virtual en la veritable realitat, relegant aixina al món del somni que cada dia esdevé al nostre voltant, com si tan sols fos un espectacle del que som mers espectadors .
Ens agrada esvarar, és comprensible, és tan senzill que ho preferim. El preferim perquè el contrari costa, cansa, fa mal, te converteix en un estrany per a la resta, te fa dubtar de vegades de tu mateix i de la necessitat d'aferrar-nos per no caure. Estos dubtes ens fan cometre errors, donar ensopegades, sentir la temptació d'abandonar i ser un més dins d'una massa que llisca.
No vull perdre el fil, abans parlava del baix preu a pagar. Estava convençuda que estava fent servir la ironia ja que el preu esmentat és altíssim, inassumible diria jo. No obstant això, cada vegada me sorprèn més i més la facilitat que tenim per romandre aliens. Me sorprèn perquè romandre aliens significa convertir-nos en còmplices de les majors atrocitats que mai podem imaginar, significa consentir i amb això donar ales a la nostra pròpia autodestrucció.
Cada vegada que ens esvarem desguàs avall donem la raó als que justifiquen l'ordre establert que sotmet, degrada i mata milions d'éssers humans, als que consideren que qualsevol cosa està justificada en nom del que anomenen progrés i que no és altra cosa que una fugida cap endavant dels que acaparen la riquesa material sabent que això ens encamina a la destrucció de la vida (almenys de la humana).
Aferrar-se a les parets del embornal és un acte de valentia, hem de ser valents. A partir d'ací, és quan podem i necessitem plantejar-nos com començar a ascendir per aquestes parets per ixir del forat i començar a entreveure aquest altre món que tant anhelem. Inicia aquest ascens contra corrent és el veritable acte revolucionari que està a les nostres mans. Si de veritat creiem en la possibilitat de veure este (altre) món i de participar en la seua creació, és obligatori iniciar este terrible ascens per les parets del desguàs, per molt que ens esquite (que ho farà) la massa que seguirà esvarant sense remei.
M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada