L'imbècil social.

Diuen alguns benpensants que en estos temps de dissolució de casi tot; l’art, la filosofia, la política i la ciència s’han convertit en simples prolongacions exhaustes dels grans relats primordials, que ens aproximem al pensament únic, a la gran comunió claudicant de les utopies, al destí d’obligatori compliment en torn a la “democràcia”, el “desenvolupament” i el “capitalisme en rostre humà”.

És l’epifania del desenvolupament neoliberal. És l’ordre del relativisme interessat i de la guerrera preventiva, que col·lecciona definicions portàtils sobre democràcia, drets humans i llibertat, sols aplicables als “enemics” del model.

Este ordre de les coses ha engendrat un singular personatge, cínic per excel·lència, encara que en realitat aliè –degut a les limitacions mentals o miopia adquirida- a les potències que produix i reproduix socialment. És la personificació vivent de la conseqüència lògica del pensament únic: “el pensament cero”. No pensa, sols consumix. O pensa d’una manera obliqua, reclamant de tant en tant neutralitat. Sols pensa en ell mateix. Veu en Homer (Homero) Simpson un heroi (no un antiheroi crític) i se mofa dels esforços per fer intel·ligible el món i de voler-lo transfomar. Com per a ell tot val i finalment morirem, troba obvi que entre la novena simfonia de Beethoven i “nadie es eterno en el mundo”, sols hi ha una diferència formal i de “mirada”. Entén que el millor és passar el rato (l’estona? Uuuh!) sense estremiments interns, sense pesats compromisos.

Transita jocosament per la vida, sense sentir-se al·ludit, creient estar més allà de la baluerna que sols proveeix artificis al pseudointel·lectual vanitós, o de les desventures de l’home rústic, que és poble per opció. Assistim aleshores al adveniment d’este nou (en realitat no tan nou) subjecte, que manifesta una simptomatologia eminentment contemporània i ben identificada: el símptoma de l’imbècil social.

M.