Libro del desasosiego

Este cap de setmana que acaba de passar i després del somni postergat per casi un mes, vaig acabar l'última pàgina del "Libro del desasosiego" de Fernando Pessoa.

Va ser a mitja vesprada de diumenge quan vaig esgotar l'última lletra, la línia final i el rengle fatal que dóna fi a aquell llibre de fragments on tot el que no és somni, és angoixa. Me va arribar el desassossec en ser conscient que m'havia de desfer d'ell en breus i de no comptar amb més fragmentes per a llegir.

“Xabacanament” parlant, me sent alliberada, ja que el llibre estava teixint sobre mi cadenes doloroses que acaparaven tota la meua atenció i no me permetien llegir res més, havent tant allà que necessite amb urgència. Vaig tindre jo que oblidar-me de la meua vida, vaig tindre també que menysprear tota la meua acció i intentar despullar-me de tot el que no fos son; arribí fins i tot a conciliar amb la idea que viure és degradant, vaig perdre per moments la confiança en la realitat (i això que ja en tenia / tinc poca).

Des del començament fins al final va ser una constant agonia, un mes patint els càstigs de semblant tristesa; cal anar mullant-se a poc a poc d'aquestes memòries seues, s'ha de ser ell i ningú més.

L'enyorança, el plor, l'abatiment, la desolació, l'amargor, la foscor, la nostàlgia, la genialitat, la soledat, el desconcert ... i encara pitjors penes, es troben en el "Libro del desasosiego", tot baix el mantell d’una reiterativa pluja sobre el sòl de Lisboa. L'absència de la calma, la grandesa del deliri.

El llibre passa a formar part de l'enrenou, tot es comença a concebre en forma de tempesta, amb ulls desassossegats. Un ha d'acompanyar amb la pròpia solitud a la solitud de l'escriptor, sinó res serveix i te sents hipòcrita perquè Pessoa te fa sentir aixina.

Crec que aquest llibre nua la seua veritable i inclement passió, la seua condició d'amant de la mort. I és en aquesta condició on s'entreteixeixen l'humor com indiferència, la distància irònica, la serenitat poètica i el coratge estoic amb la qual cosa Pessoa assisteix a la vida sense abdicar d'ella ... És l'amant de la mort que renúncia a la passió per l’autoafirmació, alliberant-se aixina del pes i la pressió que exerceixen la fortuna, els ideals i la moral de l'acció. Estimar la mort suposa també, per Pessoa, dipositar la càrrega i acollir poèticament la vida en aquest entre la serenitat i la fragilitat, en aquesta especial condició de serè desassossec irònica que es concreta com a escriptura salvadora i impotent a la vegada.

L'home és desassossec, és dolor per la vacuïtat de la pròpia ànima que sent el buit de tot; és agonisme entre la finitud i l'anhel d'infinitud. El llibre voreja el que d’irrepresentable hi ha en l'home: aquella altra cosa que brilla al fons de l'ànsia com un diamant possible en una caverna a la qual no es pot baixar. Dir una i altra vegada aquest tedi, aquest desassossec que és l'home, és una experiència que s'inscriu en la serenitat, per això, en aquest límit de l'existència que és el desassossec, es conrea i creix igualment la possibilitat d'arribar a dir des de la serenitat.

Cada dia comptat per Soares, és un dia per a mi, però al final el vaig acabar, potser amb la satisfacció que la pròxima serà una relectura, potser amb alegria de la nostàlgia falsa que em va inculcar el portuguès. Vaig acabar i sóc una persona lliure que sent, no pena sinó tristesa per la tristesa i pena que algun dia va sofrir Pessoa. Retrat d'una persona malalta de si mateixa i de la seua pròpia lucidesa; esclau del fet cert que siga escassa la companyia capaç d'acompanyar els que volen estar sols, si els solitaris seguixen sent-ho és perquè ningú sap acompanyar en soledat.

Per la meua banda, jo festeje que entre tanta incomprensió i sofriment, algunes de les víctimes perpetuen llibres com aquest.

Gràcies per la recomanació.

M.