Estupidesa

Sempre m’ha fascinat l’Estupidesa i no comprenc perquè, havent estudis milionaris en universitats sobre com caminen les formigues, no hi ha cap estudi sobre “Estupidologia”. 

I és que qualsevol estudi acurat de la història, o dels esdeveniments actuals, porta a la invariable conclusió que la font més gran dels terribles errors és la pura estupidesa. Quan es combina amb altres factors (com passa sovint) els resultats poden ser devastadors.

Últimament no paren de coincidir-me fets, i pensant jo sobre la nostra estupidesa, comparant opinions en amics i companys... Just anit cau a les meues mans un article sobre algunes novel·les de Carlos María Cipolla i vaig recordar que ell va desenvolupar la seua pròpia teoria de l’estupidesa humana, teoria en la qual regnaven cinc lleis:

1ª. Sempre subestimem el nombre de gent estúpida. 

2ª. La probabilitat que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3ª. (la d'Or). Una persona estúpida és algú que ocasiona mal a una altra persona, o un grup de gent, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa --o fins i tot resultant danyada.--

4ª. La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Constantment se'ls oblida que en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància, el associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error costós. 

5ª. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir.

Cada vegada me n’adone més de la gran quantitat d’estupideses en les que ens desdejunem tots els dies, i a algunes d’elles encara tenim la poca vergonya de taxar-les de “populars” o de “tradicions culturals”; i senyors, una cosa és ser tradicional i conservar la cultura, i una altra es exagerar-la fins al punt més estúpid possible. És un cas estúpid que m’ha passat ara pel cap, però hi ha molts i de molt diferents.

No podríem explicar la naturalesa del que anomenem la societat del coneixement si no fórem capaços d'entendre per què es produeixen també en ella fracassos col·lectius de major envergadura fins i tot que les comeses per societats en les que el saber no ocupava un lloc tan central. ¿Per què col·lapsen les societats? ¿Quines raons expliquen el fet que, estant en una societat que pot ser més intel·ligent que els seus membres, també puguem ser més estúpids del que ho som individualment considerats? Enmig d'una crisi econòmica sense precedents i que és el resultat, no tant d'errors individuals (que també), com de malapteses col·lectives, respondre a aquesta qüestió és més necessari i una mica previ a tot allò que es recomana en els discursos per "sortir de la crisi ".

El nostre món és de segona mà, intervingut, i no podria ser d'una altra manera: sabríem molt poc si només sapierem el que sabem personalment. Ens servim d'una gran quantitat de pròtesis epistemològiques. El nostre suplement cognoscitiu està edificat sobre la confiança i la delegació. No tenim més remei que confiar en altres i confiar en la informació que altres ens proporcionen. Aquesta circumstància és la causa de les grans conquestes de la humanitat, però també dels pitjors errors. La confiança pot demostrar excessiva o insuficient, els rumors es propaguen sense objectivitats que els puguen frenar, el pànic resulta més contagiós en un món d'apreciacions difícilment refutables... La facilitat amb la qual es trenca aquesta confiança posa de manifest fins a quin punt són fràgils les nostres societats.

La societat contemporània, malgrat la seva complexitat, no és un regne de poders incontrolables sinó alguna cosa fet pels éssers humans; estem confrontats a processos que se sostreuen del nostre control absolut però que poden ser parcialment regulats. Tampoc en l'època de les conseqüències secundàries estem condemnats a l'alternativa entre la responsabilitat total i la total irresponsabilitat. La tasca que tenim per davant és més aviat determinar nosaltres mateixos, mitjançant procediments de legitimació democràtica, com volem construir políticament la nostra responsabilitat, que és l'expressió pràctica de la intel·ligència.