Vaig pecar d'il·lusa i vaig acceptar llegir-ho pensant que era autoconclusiu. Error meu, per descomptat. El llibre diu continuarà al final, en cursiva i sota la risotada de l'editor que ha d'estar explicant els bitllets. La novel·la està escrita amb un estil agradable, sense girs rebuscats ni ambicions literàries profundes, utilitzant una tècnica de dos narradors superposats que li atorga ritme de diàleg i d'històries paral·leles. I malgrat la meva impaciència i intolerància amb les sagues fantàstiques en format de maó, és un llibre que encanta des del principi i que val la pena llegir.
La història comença pel final i que comenci pel final és rellevant. És el més rellevant del món, perquè ens diu a crits que passi el que passi en la seva història, el personatge principal, Kvothe, seguirà vivint aventures fins al moment mateix en què comença aquesta història. És una garantia que dóna seguretat en llegir, però que al mateix temps m'omple d'ansietat. Al llarg del llibre repeteix el truc, aquesta vegada avançant parts de la història sense explicar-les realment, i enganxa al lector en aquest joc per saber com ocorrerà allò que va ser enunciat amb prou feines. Una espècie de cliffhanger descafeïnat, molt apropiat per a l'estil narratiu.
El mètode dels dos narradors funciona perfecte aquí. Un narrador heterodiegètic deficient , que explica els fets entorn de la cantina i els personatges que en ella interactuen; i un narrador homodiegètic protagonista, Kvothe, que explica la seva història des de la seva infància i llança aquests detalls d'esdeveniments que no coneixem i que lliguen al lector a continuar llegint. Tots dos narradors s'intercalen i queda clar en cada escena quina narrador és el que mana.
La història narrada per Kvothe clarament està encadenada als fets dramàtics que ocorren al seu voltant en temps real. Dues històries paral·leles, dos narradors amb característiques diferents. Una història composta per estructures predictibles però que al final sorprèn. Ben escrita, ben assolida. Agradable de llegir. Des del principi se sent empatia amb aquest noi feliç que cau en la més aterridora agonia. Dóna esgarrifances.
Fou una bona lectura i per a goig de l’editor compraré el segon llibre; sols exigeixo que siga tan bo com el primer.
Ja sé què demanar als reis mags; el segon llibre de la saga i un separador bonic. ;)
Mati.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada