Estava l'altre dia llegint una d'aquestes modernes novel·les sobre Egipte,
on una profecia relatava la finalitat de la seva civilització. Quan les
feristeles, les feres del bosc, entreven a la ciutat, llavors el gran imperi
que va ser Egipte començaria a esfondrar-se.
Fa sols uns dies a l’ixir de casa per correr per la ciutat, vaig ficar el
peu en un d'aquests regalets que ens deixen els gossos a la calçada. I,
certament, em vaig dir que les feres ja rondaven per les nostres ciutats, i no
em refereixo als gossos, ja que jo sóc amant dels animals. No, més aviat vaig
mirar al meu voltant i ho vaig veure clar. Sí, un diumenge, dissabte o
divendres a les set i mitja del matí, qualsevol s'atreveix a posar un peu en
els carrers. Tots els fluids haguts i per haver que conté el cos humà jeien per
tot arreu, les parets tacades i les empremtes d'una horda de bàrbars regnaven a
la meva ciutat.
Sí, i d'aquí que no calés ja buscar feristeles i feres en els boscos o a
l'antic Egipte, ja que les hordes de bàrbars ja han arribat al nostre món.
Els bàrbars que van destruir Roma, i els que van destruir moltes altres
civilitzacions, jo no crec que van ser tal o tal grup humà, sinó que van ser
més aviat una degeneració i corrupció dels costums i pilars morals d'una
societat que ho té tot, i que, en un moment donat, es cansa i s'avorreix de si
mateixa perquè es creu que ha arribat al cim de l'evolució.
Llavors és quan es barbaritza i es destrueix a si mateixa. Res més fàcil,
doncs, per a aquells pobles exteriors que estan buscant una oportunitat, perquè
entrin assedegats de civilització i conquereixin allò que tant desitjaven.
Per això, ara mateix les feristeles que ens ataquen no són altres que la
mol·lície, el caos, la pèrdua de la pròpia identitat i dels valors que una
vegada ens van donar l'ésser ... Així, cal de nou una il·lusió de conquesta de
nosaltres mateixos, una volta de nou a aquelles coses que hem oblidat pel camí,
allò que ens falta, aquest natural preguntar-nos si ja està tot descobert i
escrit, i que si no és així, doncs allà hi serem nosaltres per intentar fer-ho.
Falta una nova passió per l'aventura de viure de nou coses que realment ens
omplin la vida i no només el procurar-nos els plaers autodestructius que poden
portar al fracàs inconscient de tots aquells somnis que potser un dia alberguem
i avui apartem del nostre costat. Totes aquestes mancances de l'ésser humà són
les que omplen els nostres diaris avui dia. O més clar encara, ¿és que aquestes
persones que pinten nostres carrers i les destrossen, o aquells que passen les
nits de festa de borratxera en borratxera destruint els seus fetges i les seves
neurones, no podrien passar aquest temps en alguna altra cosa que veritablement
els beneficiï a si mateixos i al seu entorn, una cosa que els faci sentir-se realment
plens i realitzats com a persones útils, emprenedors, creadors de gestes
d'aquelles que antigament l'home concebia i s'embarcava a realitzar arribant a
límits gairebé impossibles d'heroïcitat humana? ¿O és que ha arribat a tal grau
la castració psicològica que el concebre'ns a nosaltres mateixos com una cosa
més que una famolenca màquina biològica de plaers “estupidtzants”, és una cosa
de tontos, ingenus i beneits?
Crec que el realment estúpid és pensar que si l'home ha estat capaç de fer
qualsevol gran somni, o magna obra que algun dia es va proposar per molt en
contra que tingués als elements, no puga tornar a fer-ho si aprèn a somiar de
nou. Crec que tan sols ens falta l'intentar-ho ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada