Tolerància.

En el món occidental, en els albors del segle XXI, la virtut suprema sembla ser la tolerància. Tots la lloen, ningú vol que el consideren intolerant, epítet que ha passat a ser el més utilitzat per apostrofar a altres.

Quan l'home modern s'ompli la boca de lloances a la tolerància, es refereix realment a la tolerància respecte a certes coses, però no a altres. Cal tolerar el que podríem anomenar els "pecats progressistes": la promiscuïtat sexual, l'avortament... Hui comença a afegir-se a esta llista la mentida. 

Però l'home modern mai lloarà la tolerància respecte a altres accions, que encara ens semblen censurables a casi tots: el genocidi, la tortura o la injustícia, per exemple. Pocs partidaris del relativisme moral justificaran estes coses, desmentint així el seu suposat relativisme, doncs en quan s'accepte el valor absolut d'un sol principi, perden tot el seu pes els arguments a favor de la validesa d'una llei moral adaptable a cada individu o col·lectivitat. També es ve a baix la suposada pèrdua del sentit del pecat a la nostra època, doncs ¿què són estes coses, sinó pecats oprobiosos per a la humanitat d'avui? I quina altra cosa, sinó sentit del pecat, és la permanent sensació de culpabilitat d'Occident respecte al tercer món, per exemple?

És curiós que les mateixes persones que es declaren relativistes a ultrança quan es tracta de moral sexual o d'avortament, s'alcen enfront dels arguments relativistes d'alguns països asiàtics o africans contra la validesa universal dels drets humans. És curiós, però també trist, perquè estes persones ni tan sols s'adonen que es contradiuen. Caure en contradicció és el destí inevitable de tots els relativismes. En canvi, l'afirmació de que existixen valors absoluts no comporta cap contradicció: és perfectament coherent.

En una altra ostentació d'incoherència, estes mateixes persones solen rebutjar la llibertat per expressar idees contràries a l'ortodòxia progressista, és a dir, s'utilitza la tolerància com a argument per justificar la seua pròpia intolerància. Sempre que algú expressa públicament la seua opinió contrària a l'avortament o la promiscuïtat sexual, no triguen a ixir veus que rebutgen, no les seues paraules, sinó el fet d'haver-les pronunciat, acusant-los d'intolerància o d'ingerència en assumptes que no els pertoquen. En el súmmum de l'absurd, es nega a estes persones (les que expressen l’opinió contraria a l’avortament, etc.) la facultat de donar la seua opinió en qüestions morals.

Com totes les virtuts aristotèliques, la tolerància és una virtut de “terme mig”. Es pot pecar contra ella per excés o per defecte. En paraules d'E. Burke (1729-1797), polític i escriptor anglès: "Hi ha un límit en el qual la tolerància deixa de ser virtut". La tolerància total i conscient no és només un mal: és impossible, autocontradictòria. La persona per a qui la tolerància és el bé suprem no pot acceptar la intolerància en d'altres, per tant ha de ser intolerant contra els intolerants. Portada a l'extrem, la tolerància es converteix en la seua oposada, es destrueix a si mateixa. Com va dir Leopardi: "Cap calitat humana és més intolerable en la vida ordinària, ni de fet menys tolerada, que la intolerància".

L'actitud moderna, que fa de la tolerància una virtut absoluta (contradient el relativisme dominant) i anatematitza a qui no estiga d'acord (fent aixina, alhora, una ostentació d'intolerància), és una postura essencialment hipòcrita. És curiós que siga este un dels epítets preferits pels suposats tolerants (realment intolerants) per a oposar-se a les idees contràries a les seues. Es diu hipòcrita a qui s'oposa a l'avortament lliure (com si els defensors de la vida realitzaran avortaments clandestins), o la promiscuïtat sexual (com si els seus oponents foren tots promiscus en secret). En este cas, el veritable hipòcrita és el que crida hipòcrites als altres.

Hui, quan la tolerància reina com a virtut suprema, és convenient recordar estes coses.