En un llibre vell d’epifonemes i reflexions de Rafael Barrett, he trobat subratllades estes línies: “Sols, irremeiablement sols; he ací la veritat. Vam pujar fins al present des de les remotes profunditats de l'oceà del temps, semblants a ixes algues enormes que barregen les seues eflorescències sobre la superfície líquida i s'enllacen únicament, junt el fons misteriós, per les tiges que s'enfonsen en l'ombra de les aigües. És el passat, el tronc dels instints primitius, el que ens uneix als nostres germans. La flor de la nostra vida individual roman interior i oculta. Cada un de nosaltres habita una illa deserta”
Una Espanya s’enterra amb estrèpit. Alguns s'obstinen a mirar a una altra banda i fer com si no passés res; altres es dediquen a apuntalar les ruïnes. De poc els va a servir. Millor dixar que tot s'enterre i preparar els plans per a construir de nou.
I procurar que les restes no ens caiguen damunt...
Cap a una altra Espanya? Seguramente encara no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada