Primer es van esborrar les empremtes de l'home i dels animals; després van començar a esborrar els camins. Perquè estem perdent les senderes que embasten sembrats, fruiters, fonts i salts d'aigua, i també coves, llenyers, pletes, zones d'abric... Són les xicotetes sendes que envolten els pobles, traçades durant segles pel pas dels habitants i del bestiar. Valguen estes línies per, almenys, prendre consciència d'esta pèrdua. Una entre tantes.
Portaven l'home -al foraster i al habitant- fins les fites del contorn, també fins a l'aigua i el menjar, la calor i l'ombra, segons l'estació. Estos camins tenien una funció quotidiana, la del treball, i també lúdica: eren l'oportunitat per a les excursions de filet arrebossat i truita de creïlles, per romeries i per a jocs infantils.
No parle de les rutes de trekking, catalogades en les guies i plenes de malles de licra i impermeables color fluor els caps de setmana. Parle dels senders quotidians. Amb l'abandonament dels pobles i la mort dels seus últims habitants, no només s'està perdent el patrimoni material d'estos llocs (les seues cases i les seues esglésies, vençudes per l'heura i la intempèrie) sinó que la natura també s'està empassant estes senderes que ja ningú trepitja.
Les connexions sentimentals i físiques que les senderes van establir, les perspectives de la naturalesa, del cel, de les valls i els arbres, que des d'elles va establir l'escala humana, també estan perill d'extinció. Funcionaven casi com les connexions neuronals d'una manera diferent de ser humà, d'estar al món, d'una manera de vida i una manera de pensar que estan expirant, escombrats pel creixent i imparable èxode a la ciutat.
Cada vegada són menys els vilatans que poden explicar com anar d'un lloc a un altre a les rodalies d’estos xicotets assentaments humans. Es perd aixina el patrimoni immaterial del recorregut mateix, de les sensacions de llum, so i aroma que proporcionava cada determinada caminada.
Es perd també la memòria del que estes senderes van vore: el pas de viatgers entre comarques, la fugida dels fugitius, els bandolers, el maquis, els cauts passos dels enamorats a la recerca d'un racó on reconèixer-se...
Els tresors naturals, paisatgístics i humans que estes senderes connectaven estan tornant així a recobrar el seu caràcter secret. Tornen allà on eren abans de ser descobertes i apropiades per l'home, tornen al fosc misteri dels boscos. Primer es van esborrar les petjades; després, els camins. Un eloqüent oblit de l'oblit.
Albacete
Castelló
Castelló
Castelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada