La competitivitat com a ideologia.

Un dels dogmes fonamentals del neoliberalisme fa de la competència el pilar fonamental de l'organització social. Amb el Mercat com a institució axial, la lògica de la competitivitat s'expandeix en tots els camps d'activitat. És, com el capitalisme, un poc més que un sistema econòmic: un ethos, una forma de vida que irromp en cadascuna de les nostres decisions. Estem adiestrats o, millor dit, amaestrats per a la competició. Representa els valors hegemònics de l'èxit, lideratge o la fórmula recurrent del capitalisme arcaic que és el culte a l'emprenedor. Però, és obvi que no tots poden tenir èxit, ser líder o esdevenir emprenedor. Totes estes nocions porten implícita la desigualtat d'arribada que s'afegix a la de partida. Dit d'una altra manera, perquè hi haja èxit competitiu cal que només uns pocs puguen aconseguir-ho.

A les universitats per exemple, els estudiants han de sotmetre’s a les lògiques obsessives i kafkianes dels rànquings, les categories de jerarquització estan vedades. Lluitaran uns contra altres perquè han entrat a la partida i han de calcular les seues jugades. No podem canviar les regles del joc com si de Carroll es tractés en la seua Alícia. I no sembla haver cap altra alternativa.

També en l'àmbit laboral reina amb despotisme la competició, on es violenta a uns contra altres per aconseguir les gratificacions promeses només a uns pocs. Engendra violències el resultat les quals són alguns membres morts, sobrants per al sistema competitiu darwinista; i altres membres supervivents. La ideologia de la competitivitat sembla haver introjectat que la seua lògica no és una construcció social i, com a tal, contingent: és indeleble i infranquejable aixina que, millor adaptar-se que morir.

En tots els casos esmentats, des de xiquets es concep als altres com a rivals en una cursa contínua promoguda per l'enveja i el narcisisme. És el joc neoliberal que ens enfronta a uns contra altres i en què l'anomenada meritocràcia premia no als més excel·lents, sinó als que millor saben conduir-se d'acord amb les tàctiques de guerrilla competitiva.

Ara m’abellix viatjar a 1973 on trobem la crisi del petroli i recordar “Els vuit pecats mortals de la humanitat civilitzada” - http://portales.puj.edu.co/dhermith/Sesi%C3%B3nMartesAgosto3Semana2/Lorenz,%20Konrad%20-%20Los%20ocho%20pecados%20mortales%20humanidad%20civilizada.pdf - del senyor Lorenz, des de la seua perspectiva naturalista. La competència de l'home contra l'home acaba per castrar les forces actives i creadores:

“Tot el que és bo i útil per a l'home, el mateix com a espècie que com a individu, ha quedat oblidat ja baix la pressió d'esta competència entre els homes. L'aclaparadora majoria dels homes d'avui percep com a valor únicament el que resulta exitós i apropiat en la despietada competència per superar el seu proïsme. Qualsevol mitjà que servisca a este propòsit apareix enganyosament com un valor”.

D'una banda l'afany de lucre, el de guanyar diners que mesura l'èxit és un dels vectors de la competitivitat. Es tracta d'una de les senyes d'identitat del país capitalista per antonomàsia: Estats Units. I per altra, que adverteix Lorenz de la mateixa manera, la pressa, la velocitat. El món s'accelera cada vegada més impulsat per este tipo de dromocratie -govern de la velocitat-, en termes de Paul Virilio. El desgovern absolut. La premissa sembla arribar abans que els altres. Com una scoop periodística. Estem obligats a atresorar més episodis de vida en cada vegada menys unitats de temps. La competència devastadora rebutja els temps lents, desterra la vida tranquil·la; aboleix els ritmes pausats i sedimentaris de l'artesà. La por a ser superat ens introduix de ple en esta carrera vertiginosa que cadascú emprèn des del seu vehicle sense frens. És l'impuls que al costat de la cobdícia neix de la paüra i la vergonya de no ser reconegut perquè en un sistema competitiu, la visibilitat només l'obtenen els primers a arribar a les metes ocasionals. Amb la pressa i la rapidesa, se'ns priva d'esta base innata de l'aprenentatge que és la reflexió. I també de la curiositat que sempre ha d’impulsar el coneixement total del nostre món. S'està tan ocupat, preocupat i distret per la competició que no ens oblidem fins i tot de pensar en nosaltres mateixos en no suportar la soledat:

"Entre les seqüeles més pernicioses de la pressa, o potser directament de la

pressa engendrada per la por, figura la incapacitat patent de l'home modern

per estar tot sol amb el seu propi Jo, ni que siga durant un breu lapse de

temps."

Ací de nou “Els vuit pecats mortals de la humanitat civilitzada”.

Les lògiques de la cooperació, els temps lents i les filosofies que se situen més enllà de l'utilitarisme extrem en forma d'actes gratuïts contraposen resistències i microutopies a un món desbocat que ni tan sols pren consciència de si mateix.

Pintura: Georges Rouault, Le pendu.