Les tentacions d'un Sant.

La tentación de San Antonio. S. Dalí

Una anècdota d’ahir me fa pensar en Ortega, a qui tenia un poc oblidat. Fullege de nou el palpejat tom de “El espectador” al que dec tants bons moments.

“Cada cosa, per a ser ben vista, nos imposa una distància determinada”. Cada cosa i cada persona. Tot l’art de portar-se be en la gent està en calcular les distàncies i en no traspassar-les mai; ¿mai? De vegada en quan té sa gràcia trencar el protocol.

“Viure es sempre viure per alguna cosa o per a alguna cosa: és un verp transitiu”. Si no vius per a algú, no vius, sobrevius. ¿I per a qui vixc yo? Crec tindre-ho clar, però preferixc no contestar ara a esta pregunta.

“Adeprengam a preferir la tremolada mudança de l’existència a l’esquemàtica i lívida eternitat. Sigam del nostre dia: mossos al temps degut, i en acabant espectres o ombres en fuga”. A Cernuda li irritava la retòrica d’Ortega; yo la disfrute, pero pensant a vegades que és com un pastiç massa dolç, del que no cal abusar. No sé si he sigut mossa més temps del degut i ya me toca adependre a convertir-me en espectre o ombra en fuga, o encara me queda, o ya no ho soc, o mai ho he sigut.

¿Com no sentir-se seduïda per Ortega? ¿Qui s’atreveria, a data da hui, a retratar aixina a Espanya?

“Està la voluptuositat de Llevant, festiva, ornamentativa; està la voluptuositat cantàbrica del menjar abundant i la llar confortable; està la voluptuositat andalusa de la postura, el perfum i l’aire tou, està la voluptuositat gallega i lusitana, que és un gojar del dolor, una embriaguea en les llàgrimes, una complaença querellant en la propia tristea al sò de fado, un delectós morir-se dissolt en la melancolia atlàntica. En mig d’esta variada delícia, Castella, reclosa en el seu desert, pren l’aire d’un eixut Sant Antoni sitiat per una perifèria de tentacions”.