La competitivitat com a ideologia.

Un dels dogmes fonamentals del neoliberalisme fa de la competència el pilar fonamental de l'organització social. Amb el Mercat com a institució axial, la lògica de la competitivitat s'expandeix en tots els camps d'activitat. És, com el capitalisme, un poc més que un sistema econòmic: un ethos, una forma de vida que irromp en cadascuna de les nostres decisions. Estem adiestrats o, millor dit, amaestrats per a la competició. Representa els valors hegemònics de l'èxit, lideratge o la fórmula recurrent del capitalisme arcaic que és el culte a l'emprenedor. Però, és obvi que no tots poden tenir èxit, ser líder o esdevenir emprenedor. Totes estes nocions porten implícita la desigualtat d'arribada que s'afegix a la de partida. Dit d'una altra manera, perquè hi haja èxit competitiu cal que només uns pocs puguen aconseguir-ho.

A les universitats per exemple, els estudiants han de sotmetre’s a les lògiques obsessives i kafkianes dels rànquings, les categories de jerarquització estan vedades. Lluitaran uns contra altres perquè han entrat a la partida i han de calcular les seues jugades. No podem canviar les regles del joc com si de Carroll es tractés en la seua Alícia. I no sembla haver cap altra alternativa.

També en l'àmbit laboral reina amb despotisme la competició, on es violenta a uns contra altres per aconseguir les gratificacions promeses només a uns pocs. Engendra violències el resultat les quals són alguns membres morts, sobrants per al sistema competitiu darwinista; i altres membres supervivents. La ideologia de la competitivitat sembla haver introjectat que la seua lògica no és una construcció social i, com a tal, contingent: és indeleble i infranquejable aixina que, millor adaptar-se que morir.

En tots els casos esmentats, des de xiquets es concep als altres com a rivals en una cursa contínua promoguda per l'enveja i el narcisisme. És el joc neoliberal que ens enfronta a uns contra altres i en què l'anomenada meritocràcia premia no als més excel·lents, sinó als que millor saben conduir-se d'acord amb les tàctiques de guerrilla competitiva.

Ara m’abellix viatjar a 1973 on trobem la crisi del petroli i recordar “Els vuit pecats mortals de la humanitat civilitzada” - http://portales.puj.edu.co/dhermith/Sesi%C3%B3nMartesAgosto3Semana2/Lorenz,%20Konrad%20-%20Los%20ocho%20pecados%20mortales%20humanidad%20civilizada.pdf - del senyor Lorenz, des de la seua perspectiva naturalista. La competència de l'home contra l'home acaba per castrar les forces actives i creadores:

“Tot el que és bo i útil per a l'home, el mateix com a espècie que com a individu, ha quedat oblidat ja baix la pressió d'esta competència entre els homes. L'aclaparadora majoria dels homes d'avui percep com a valor únicament el que resulta exitós i apropiat en la despietada competència per superar el seu proïsme. Qualsevol mitjà que servisca a este propòsit apareix enganyosament com un valor”.

D'una banda l'afany de lucre, el de guanyar diners que mesura l'èxit és un dels vectors de la competitivitat. Es tracta d'una de les senyes d'identitat del país capitalista per antonomàsia: Estats Units. I per altra, que adverteix Lorenz de la mateixa manera, la pressa, la velocitat. El món s'accelera cada vegada més impulsat per este tipo de dromocratie -govern de la velocitat-, en termes de Paul Virilio. El desgovern absolut. La premissa sembla arribar abans que els altres. Com una scoop periodística. Estem obligats a atresorar més episodis de vida en cada vegada menys unitats de temps. La competència devastadora rebutja els temps lents, desterra la vida tranquil·la; aboleix els ritmes pausats i sedimentaris de l'artesà. La por a ser superat ens introduix de ple en esta carrera vertiginosa que cadascú emprèn des del seu vehicle sense frens. És l'impuls que al costat de la cobdícia neix de la paüra i la vergonya de no ser reconegut perquè en un sistema competitiu, la visibilitat només l'obtenen els primers a arribar a les metes ocasionals. Amb la pressa i la rapidesa, se'ns priva d'esta base innata de l'aprenentatge que és la reflexió. I també de la curiositat que sempre ha d’impulsar el coneixement total del nostre món. S'està tan ocupat, preocupat i distret per la competició que no ens oblidem fins i tot de pensar en nosaltres mateixos en no suportar la soledat:

"Entre les seqüeles més pernicioses de la pressa, o potser directament de la

pressa engendrada per la por, figura la incapacitat patent de l'home modern

per estar tot sol amb el seu propi Jo, ni que siga durant un breu lapse de

temps."

Ací de nou “Els vuit pecats mortals de la humanitat civilitzada”.

Les lògiques de la cooperació, els temps lents i les filosofies que se situen més enllà de l'utilitarisme extrem en forma d'actes gratuïts contraposen resistències i microutopies a un món desbocat que ni tan sols pren consciència de si mateix.

Pintura: Georges Rouault, Le pendu.

Camins oblidats.

Primer es van esborrar les empremtes de l'home i dels animals; després van començar a esborrar els camins. Perquè estem perdent les senderes que embasten sembrats, fruiters, fonts i salts d'aigua, i també coves, llenyers, pletes, zones d'abric... Són les xicotetes sendes que envolten els pobles, traçades durant segles pel pas dels habitants i del bestiar. Valguen estes línies per, almenys, prendre consciència d'esta pèrdua. Una entre tantes.

Portaven l'home -al foraster i al habitant- fins les fites del contorn, també fins a l'aigua i el menjar, la calor i l'ombra, segons l'estació. Estos camins tenien una funció quotidiana, la del treball, i també lúdica: eren l'oportunitat per a les excursions de filet arrebossat i truita de creïlles, per romeries i per a jocs infantils.

No parle de les rutes de trekking, catalogades en les guies i plenes de malles de licra i impermeables color fluor els caps de setmana. Parle dels senders quotidians. Amb l'abandonament dels pobles i la mort dels seus últims habitants, no només s'està perdent el patrimoni material d'estos llocs (les seues cases i les seues esglésies, vençudes per l'heura i la intempèrie) sinó que la natura també s'està empassant estes senderes que ja ningú trepitja.

Les connexions sentimentals i físiques que les senderes van establir, les perspectives de la naturalesa, del cel, de les valls i els arbres, que des d'elles va establir l'escala humana, també estan perill d'extinció. Funcionaven casi com les connexions neuronals d'una manera diferent de ser humà, d'estar al món, d'una manera de vida i una manera de pensar que estan expirant, escombrats pel creixent i imparable èxode a la ciutat.

Cada vegada són menys els vilatans que poden explicar com anar d'un lloc a un altre a les rodalies d’estos xicotets assentaments humans. Es perd aixina el patrimoni immaterial del recorregut mateix, de les sensacions de llum, so i aroma que proporcionava cada determinada caminada.

Es perd també la memòria del que estes senderes van vore: el pas de viatgers entre comarques, la fugida dels fugitius, els bandolers, el maquis, els cauts passos dels enamorats a la recerca d'un racó on reconèixer-se...

Els tresors naturals, paisatgístics i humans que estes senderes connectaven estan tornant així a recobrar el seu caràcter secret. Tornen allà on eren abans de ser descobertes i apropiades per l'home, tornen al fosc misteri dels boscos. Primer es van esborrar les petjades; després, els camins. Un eloqüent oblit de l'oblit.

Albacete

Castelló

Castelló

Castelló

Somiar, somiar, somiar...

El sistema somia per nosaltres. Ens han robat el més humà, lo nostre per antonomàsia, el que ens fa singulars en el regne animal. Somiar. Deixar volar la nostra imaginació per escapar de la crua realitat alhora que intentem trobar solucions noves, audaces i originals als problemes quotidians que ens aclaparen durant la vigília.

La utopia ha perdut crèdit perquè somiar s'ha tornat incomprensible. La publicitat ens oferix els somnis elaborats, llestos per consumir i llençar més tard en l'oblit del tedi costumista i de la massa productiva global. Al costat de la impossibilitat de somiar cavalca la llibertat maniquea de l'alternativa digital, un ser o no ser de dues opcions excloents: blanc-negre, ara-mai, si-no i dilemes similars.

El desordre caòtic ha ocupat l'espai del somni individual i col·lectiu. Tot es resumeix en els prestatges plens d'abundància sorollosa i casquivana, de la confusió estructural. Les ciutats es converteixen en taques i aglomeracions que s'agreguen a l’existent sense sentit intern ni direcció externa. El dia no acaba a la nit ni comença a l'alba. El món està obert 24 hores. No hi ha ahir que recordar ni present que viure: el futur permanent ens habita per tot arreu.

Espai buit i temps anodí ens han transformat en subjectes sense propòsit. No hi ha metes on arribar ni estacions intermèdies. El "seu" és existir en la vacuïtat, viatjar, moure entre fites iguals els uns als altres, ser moda, anar anant cap mai més, ser “peterpans” sense ixides madures ni objectius concrets.

La ciència ens ha pres per bobos: sempre ens han dit que l'homo sapiens era la criatura que fabricava eines, el nascut per treballar, dos trets que definien l'essència de la nostra naturalesa transgressora i única. Fabricar, treballar, fer... Només ens deixaven el somriure buit com a element entremaliat i compensador entre tanta fatiga existencial.

Mentida colossal! Si ens arrabassen el somiar, mai haguérem descobert el llenguatge ni haguérem creat el ric món de matisos que ens ha servit de llar fins hui mateix. Socialitzar pors i esperances. Intercanviar experiències. Aplanar models de conducta. Fer cultura. Reivindicar-nos a nosaltres mateixos en la convivència social. No hagués estat realment possible sense l'anticipació onírica de la utopia.

Somiar és la major festa que ens furten diàriament els que partixen el món en un tic tac digital espuri i els que pinten de desordre i caos els carrers de la vida per ruixar-nos d'abundància insistent i superficial.

No busqueu els somnis "propis" en cap aparador comercial ni a cap psicologia contemporània d’estes ni tampoc en polítiques postmodernes de trenca i esquinça espontànies parides del no-res ple de foteses diverses. Els autèntics somnis ni es venen ni es compren ni s'aprenen ni es manufacturen en un instant de calentó creatiu. Somiar de veritat és gratis per això resulta tan car a la societat actual.

Manipulació

Els que manen als EUA i tenen el poder real, també el de tot el planeta, són un ramat d'un centenar de bojos que creuen que van a sobreviure a l'hivern atòmic en els refugis construïts per a este fi, per la qual cosa busquen a com done lloc la guerra contra Rússia, per a després desposseir-la de les seues riqueses. Com han obtingut tal domini en tots els àmbits de l'activitat humana? Doncs perquè són els amos de Wall Street; de la gran banca mundial, en particular de la FED; de les grans multinacionals, principalment nord-americanes; del Complex Militar Industrial, que està omnipresent en tota l'extensió dels EUA i per al qual labora el 20% de la seua classe treballadora. Són també els amos de la gran premsa mundial, de manera que ningú en este món està lliure de ser manipulat al gust d’estos maníacs, ja que s'informa només del que este cabdell sinistre considera què hem de conèixer i s'encarrega de convèncer-nos les bondats i virtuts del sistema capitalista. El periodista que desitja triomfar a la gran premsa s'ha d'atenir a complir les seues regles de joc i col·laborar en la creació del món de la irrealitat i de la fantasia surrealista en què es viu, sota pena de perdre les prebendes que obté per col·laborar mansament. Amb este mètode, la monstruosa maquinària de propaganda que entabana a la humanitat convenç al món que el roig és blanc.

Si a Equador es multa a un periodista per difamació o a Veneçuela falta sabó o a Cuba no dóna facilitats a l'oposició o a l'Argentina se suïcida un jutge o al Brasil es detecta corrupció en algun organisme públic... el món sencer va a conèixer al detall la versió interessada que sobre estos fets propala la gran premsa, però silencien en canvi que els pobres d'estos països han millorat el seu nivell de vida, sobre els seus progressos en educació, salut o habitatge i s'oculten les barbaritats que els EUA i els seus aliats cometen al voltant del món. Els cops d'Estat que patrocinen, especialment este últim de Veneçuela, es neguen amb bajanades del tipo: "Estes acusacions, com totes les anteriors, són ridícules. És una política de fa temps, els Estats Units no dóna suport a les transicions polítiques per mitjans no constitucionals. Les transicions polítiques han de ser democràtiques, constitucionals, pacífiques i legals ". A un altre gos amb este os, senyora Jen Psaki, les seues paraules només poden causar la hilaritat del que tinga més de dos dits de front, ja que l'historial de vostès en este camp és massa conegut. Si un periodista denuncia el genocidi d'un milió d'iraquians, se l'acusa de ser un apòleg de Saddam Hussein, de manera que la majoria prefereix callar. Es distorsiona els successos d'Ucraïna, es acusa Rússia d'haver envaït aquest país sense presentar la mínima prova i s'oculta que el govern de Kíev és el producte d'un cop d'Estat afavorit pels EUA amb el suport de la UE. Es presenta el conflicte del Donbas manipulant-lo com ells volen. Sobre els crims de guerra que els nazis de Kíev cometen al Donbas no es sap res perquè s'empra la mentida del silenci i no s'envia periodistes a cobrir aquest conflicte i se sosté que el que diu la premsa rebel o la russa és pura propaganda encara que estiga documentada i testimoniada per milers de víctimes.

Condueixen a cegues al món cap a la Tercera Guerra Mundial perquè s'han empassat les seues pròpies mentides i no diferencien la propaganda de l'anàlisi seriosa ni coneixen els límits del seu poder real, de manera que creuen poder abastar-ho tot. Malgrat que els paral·lelismes històrics no sempre són vàlids.

No som tan rics, ni altres son tan pobres...

Este matí en classe ha sorgit com i d’on rebem tantes matèries primes per a l’elaboració dels nostres productes a l'hora de llegir un article recomanat pel professor, això ha inspirat fer esta entrada al blog.

Diuen que l'Àfrica és pobre. Ho diuen les estadístiques. Ho diu la tele, les ONG... Ho veiem nosaltres mateixos quan veiem imatges o arribem al continent i veiem carrers sense asfaltar i carreteres plenes de sots, quan veiem els xiquets coberts de terra de dalt a baix i amb els mocs penjant i quan anem a un poble i ens ofereixen arròs amb arròs i en definitiva observem que la seua dieta no és molt variada.

També quan ens diuen que no tenen els mitjans suficients per no morir per malària, per aturar l'Èbola com fem nosaltres (a les nostres terres clar ...). A l'Àfrica són pobres perquè molta gent viu amb menys d'un dòlar al dia, perquè molts xiquets no poden anar a l'escola perquè els pares els necessiten per ajudar amb les tasques de casa o el xicotet comerç, perquè no tenen aigua a casa i tenen d'anar a recollir-la a una font comuna amb una mula, perquè les oficines són només una taula, unes quantes cadires i uns quants calaixos, el pressupost no dóna per a molt més.

Mmm... si, Níger, el país més pobre del món és, però, el tercer, quart o cinquè productor mundial d'urani, segons la font que es consulte. Aquest mineral radioactiu és explotat a Níger per França a través de la multinacional Areva. França obté la major part de la seua electricitat a través de les seues centrals nuclears alimentades per l'urani. Un altre apunt: Níger és excolònia francesa.

Àfrica és el continent on les persones viuen amb menys d’1.25 dòlars al dia (segons un informe de les Nacions Unides), on la proporció de persones amb nutrició insuficient és gran, Àfrica també té la major taxa de mortalitat, etc.

El que no ens diuen és que Àfrica no és pobre. La xifra que sorprèn és que el 65% de les terres cultivables del planeta es troba en el continent africà. I, d'altra banda, cada zona i país és rica en una matèria prima. En terres africanes es troben or, diamants, fustes, cobalt, ferro, coure, coltà, cotó, cacau, cafè, urani, petroli, etc. Cadascuna d'aquestes paraules és important, és clau per a Europa, és a dir, per a nosaltres.

Burkina Faso no tenia res. O això pensaven. Aixina que en este país es va implantar el monocultiu del cotó per a la indústria tèxtil i, a més, es va utilitzar a la seua mà d'obra per al cultiu del cacau en Costa de Marfil. En els anys 80, va començar el boom miner i Burkina ja és el quart productor d'or a l'Àfrica. No obstant això, des que l'or es comencés a explotar per les multinacionals, les poblacions que viuen a prop de les mines són cada vegada més pobres.

Diuen que Europa està desenvolupada. Ho diuen les estadístiques i els diaris, ho veiem nosaltres mateixos quan després de veure una notícia de gent en guerra o morint de fam ens alegrem d'haver nascut on hem nascut. Quan veiem que el cotxe que llueix net i nou i no fa sorolls estranys i llisca suaument a l'autovia, quan tenim llum a totes les hores del dia a casa i als carrers del nostre barri, aigua calenta, renovem armari cada temporada, i les oficines tenen una estètica precisa que ens recorda a la marca de l'empresa o institució que venim a visitar, té una bella sala d'espera i podem gastar els diners en cuidar el nostre patrimoni cultural.

El que no ens diuen és que Europa no existiria tal com és hui si no fos gràcies a Àfrica.

Europa és el continent que ha aconseguit tot aquest anomenat "desenvolupament" gràcies a les matèries primes provinents del sud i entre estos suds està Àfrica. El problema és que la nostra societat es pensa que la llet ve del cartró i no de la vaca. No fem per dur a terme un consum responsable o com a mínim reflexionem d'on procedeix cadascun d'estos productes que consumim, més o menys elaborats, la cadena va més enllà del que posa en l'etiqueta 'made in'. De què està feta aquesta televisió, aquest telèfon, d'on procedix l'energia elèctrica, i el petroli, etc. Què suposa tot això? Que la guerra de la regió est de la República Democràtica del Congo no acabe, que els presidents es mantinguen en el poder durant anys sense cuidar les necessitats dels seus ciutadans, recolzats per esta Europa que després parla de Drets humans, de llibertat, de justícia i igualtat, que la guerra a Àfrica Central siga indiferent als mitjans de comunicació i, en conseqüència, a la resta, que les empreses transnacionals exploten els recursos d'estos països sense que els tremolen les mans, empobrint aixina les seues poblacions. I estos són només uns quants exemples de res ...

Europa és el continent que va començar esta revolució industrial que necessitava matèries primes provinents de terres llunyanes on deshumanitzava a les persones, justificant aixina el robatori dels seus recursos. I aixina seguim fins ara. I, per què ens vam anar a la recerca d'estos productes a terres llunyanes? Mai ens ho han dit però és que Europa no és tan rica i Àfrica no és pobre.

El TTIP i la relació amb l'infern.

És tan obvi que fins i tot sembla ofensiu dir-ho, però el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) que negocien en secret Estats Units i la Unió Europea és poc més que un altre munt de papers amb l'únic objectiu de segellar, més encara, el sistema en el que estem immersos. Este en què les multinacionals manegen els fils. Este en què uns ho tenen tot i altres res.

Cada vegada que els negociadors del Tractat es posen d'acord en alguna nova normativa venen la seua ànima a un diable que es manifesta en forma de capitalisme. Des de la cooperació regulatòria, que pretén atorgar barra lliure als poders econòmics, fins al ISDS, que permet a les multinacionals denunciar els estats quan les regulacions els perjudiquen. De vegades és el poder, altres són els diners que reportarà este negoci als interessos privats; els per als més afortunats, que voran com el seu mercat es cedirà traspassant una vegada més les línies roges del ètic i moral. La pregunta és fins quan.

El retrocés en els drets, que especialment viuran els europeus si es signa el TTIP, no és intranscendent. Un Tractat més, que seguix el camí d'acabar amb molts dels avenços aconseguits després d'anys d'enfrontaments militars en forma de Guerres Mundials, però amb menys estrèpit. Ara ja ningú fa soroll, o així ho demostren les 560 trobades a porta tancada que la Comissió de Comerç va tenir amb 298 stakeholders (http://es.wikipedia.org/wiki/Stakeholder) que representen els interessos dels lobbies industrials.

Ara la guerres pel poder mundial es decidixen en els despatxos de Washington i Brussel·les, no en les trinxeres. Els soldats no servixen a una pàtria, sinó a l'interès d'una multinacional. O al conjunt d'elles. Els combatents ja no se camuflen entre els boscos, ara se servixen de l'opacitat de les institucions per operar sense embuts. Ja no existixen les emboscades, sinó les reunions a porta tancada, els esmorzars "informatius" o les portes giratòries.

Però si hi ha alguna cosa que no canvia és la propaganda, tal com Joseph Goebbels la va inventar. O com anys després la va redefinir Bernays: "Una manipulació conscient de les opinions de les masses". La desinformació sobre les conseqüències en l'interès públic del Tractat, així com el silenci mediàtic amb els sectors més crítics a este es contraposen amb la difusió de pamflets propagandístics per part dels lobbies i la Comissió.

Clar, que les comparacions són odioses i la no-concreció perillosa. El TTIP no acaba amb vides, sinó que crea ocupació. Això diuen les farmacèutiques que cabildejen perquè l'extensió de les seues patents impedisca l'accés a alternatives genèriques a les milers de persones que moren esperant un medicament. O com quan parlen de protegir els serveis públics, i els governs entenen que qui millor per gestionar que aquells que mai han escoltat parlar de coses com la salut i la cobertura universal. Això que ara és un poc d'interès general podria passar a ser una mercaderia com qualsevol altra.

Tampoc parlem d'un genocidi conscient, racista i indiscriminat. Però entendran que especular amb els aliments és una constant en això del lliure comerç, i que si el preu del quilo de blat de moro puja, milers de persones que ni tenen televisió, ni forma de ixir-hi, passaran a engrossir la immunitzada xifra dels 805 milions de famolencs. Danys col·laterals, pensaran els que ho pensen. "Els bancs són indispensables perquè el capitalisme funcione, els famolencs no".

El nou Tractat de Lliure Comerç serà un nou èxit per consolidar el sistema establert. Un èxit de les multinacionals, que lluny de conformar-se amb els milionaris beneficis que cada any dupliquen els d'anys anteriors busquen que el seu poder no tinga marxa enrere, que la signatura d'acords internacionals els protegisca per sempre de viure en les seues pells cosa semblant a la igualtat: el seu major enemic.

"Una mentida repetida mil vegades es converteix en realitat", devien pensar en la Comissió Europea els amants de Goebbles quan repetien el mantra de protegir els serveis públics moments abans de reunir-se amb els lobbistes industrials en secret. O quan salten des del seu despatx al capdamunt de Brussel·les al de les multinacionals. Ací, a la famosa Rue de la Loi, el carrer en la qual es troba l'edifici de decisió més important d'Europa, juntament el qual els grups de pressió han aixecat els seus campaments, que no trinxeres.

I és que al contrari que en les guerres, ja no parlem d'enemics, sinó d'amics, que en el millor dels casos compartixen cerveses, o pugen a les seues xarxes socials els esmorzars que tenen amb els grups d'interès industrials abans de marxar cap a la taula de negociacions del TTIP. Amb un cafè i un croissant acompanyen un dels innombrables informes que expliquen els beneficis de l'idíl·lic escenari que presenten les multinacionals.

Però cal anar més enllà dels centenars de diables que freqüenten les parets blau cel de la Comissió per veure la llum. Darrere dels centenars de federacions i organitzacions paraigua que representen els interessos de milers d'empreses privades i multinacionals s'entreveu un únic objectiu: ampliar el poder dels ja totpoderosos.

El TTIP no és un sol un tractat, és el triomf d'un sistema en què els interès del 99% es dilueixen entre este 1% que acapara la seua riquesa. És un document que no només signa per este ben sonat escenari d'abolir les barreres comercials, sinó que busca consolidar encara més les cordes del “tinglado” industrial en què les multinacionals han viscut durant lustres i assegurar que aixina seguisca sent eternament.

És possible una llibertat real?

Després dels molts bombardejos israelians del passat estiu, que van deixar centenars de xiquets morts i desenes de milers d'habitatges destruïts, la franja de Gaza torna a la normalitat. Torna a la normalitat? Israel sol fer oblidar un crim amb un crim més gran, de manera que l'alleujament de la fi de la guerra, i la dolorosa alegria de la resistència, induixen la il·lusió d'una comunitat apaivagada i fins d'un món millor. Si no hi ha guerra, hi ha pau. Si no hi ha bombes, hi ha flors. Si no hi ha avions, hi ha bicicletes. Israel bombardeja en realitat perquè, en deixar de bombardejar, Gaza s'ompli de pau, de flors i de bicicletes. Gràcies a Israel, Gaza torna ara a la "normalitat".

Gaza ha tornat a la normalitat, sí, i això és precisament el terrible. Perquè a Gaza la normalitat no és la vida sinó la mort lenta; no és la llibertat sinó la cel·la; no és el pa i la llum sinó l'escassetat i la foscor; no és la pau sinó una altra guerra. La normalitat a Gaza és el bloqueig israelià i les seues conseqüències per a la salut, l'educació i l'alimentació dels palestins. Cada vegada que Israel bombardeja Gaza els governs occidentals i els mitjans de comunicació deshumanitzen i justifiquen els morts; cada vegada que Israel deixa de bombardejar, els governs occidentals i els mitjans de comunicació obliden als vius. Després d'una agressió israeliana no arriba la "normalitat"; segueix l'agressió israeliana. I l'única cosa que és desgraciadament normal és la indiferència de tots.

Per què cal acabar amb un bloqueig que dura ja anys? Sens dubte pels terribles efectes que causa, agreujats ara pels bombardejos de l'estiu passat i per la posició de la dictadura egípcia, que ha tancat el pas fronterer de Rafah. Israel té presoners a casi dos milions de palestins és a dir, éssers humans- i els rellisca entre els barrots el just perquè patisquen sense morir-se del tot. Gaza, la zona amb una densitat demogràfica molt alta, necessita milers d'habitatges més i centenars d'escoles noves, però Israel no deixa entrar materials de construcció. Molts dels ¿gazatíes? no pot treballar, casi la totalitat guanya un dòlar al dia i moltíssims depenen d'ajuda alimentària per no morir de fam mentre Israel prohibeix la pesca, l'agricultura i l'exportació. Podria posar per exemples també la llum, l'aigua, les depuradores que destrueix, la medicina... Això és el bloqueig: un poble sencer a la gola d'un gat que estreny les dents, sense mastegar, per prolongar l'agonia de la qual extreu el seu poder .

Perquè el bloqueig és més que un dosificador cruel de set, gana, dolor i pobresa. És sobretot una infame declaració de poder absolut que la major part dels governs del món tolera sense protestar. El que està en joc és, sí, el seu dret a la normalitat. A una normalitat normal de gent amb nom que riu i plora sense que ningú la empenta; una normalitat que no pot ser una treva entre dos bombardejos; una normalitat que no ha de ser el regal del gat assassí. El bloqueig empobreix, encadena i mata, però sobretot ofèn. És una ofensa a la humanitat dels palestins i a la de tots els éssers humans de la terra. I és la dignitat la que ha de rebel·lar-se contra ell.

Caricaturesca llibertat d'expressió.

Les caricatures que il·lustren esta entrada són del dibuixant brasiler Carlos Latuff, que al novembre de 2012 va ser catalogat pel Centre Simon Wiesenthal dels Estats Units com el tercer "antisemita" del món, per les seves denúncies gràfiques dels crims de l'Estat d'Israel a Gaza.

En estos dies arran dels luctuosos esdeveniments de París, han aparegut tota mena de aclamacions a la pretesa llibertat de pensament, opinió i expressió que existiria a França. Com va passar l'11 de setembre de 2001, quan es va començar a dir sense casi imaginació "tots som americans", ara es repetix com cacatues que "tots som francesos" o més banalment "Je suis Charlie". Recordem que després dels atacs al Trade World Center, George Bush, aparentant una ingenuïtat i una innocència angelical preguntava per què atacaven als Estats Units, al que ell mateix responia dient que agredia la llibertat, la democràcia i la justícia que caracteritzarien aquest país imperialista i a noms de valors tan abstractes, darrere dels quals es trobava el petroli i el reordenament geopolític de l'orbe, li va declarar la guerra al món pobre i perifèric, com a epicentre de la croada contra el "terrorisme internacional".

Una cosa similar passa en estosmoments, quan des de Paris, de François Hollande a endavant, s'afirma que s'ha atacat la llibertat d'expressió, que tindria el seu bressol a França i este país seria, sens dubte, el seu millor defensor.

Estes afirmacions ditiràmbiques no resisteixen el menor contacte amb la dura realitat de França. I no me referisc a que la llibertat d'expressió siga el privilegi d'una minoria, que té capital econòmic i cultural per expressar-se, o que la premsa i les editorials siguen propietat de poderosos conglomerats econòmics. No, estic parlant d'algo més prosaic: la persecució vetllada i oberta contra certs escriptors i intel·lectuals que escapen a la pleta del poderós lobby jueu que hi ha a França o la censura que exercixen els nous mandarins de la premsa i l'edició contra els autors que no són "políticament correctes".

Creieu que les següents imatges farien gràcia a l'aclamat bressol i estatge de la llibertat d'expressió, França? Es censura, perseguix, i fins i tot s'empresona als que s'atreveixen a criticar el lobby israelià o les seues postures no estan en sintonia amb el pensament que s'ha de dur.

Jo tampoc soc Charlie Hebdo.

Xarrant en un amic i llegint alguns dels seus articles i comentant-los en ell, m’he animant a escriure açò.

Els greus successos esdevinguts recentment a París en el resultat de mort d’una dotzena de persones que treballaven a la revista satírica Charlie Hebdo, ha provocat tota una immensa onada de rebuig de la comunitat internacional i en particular de la francesa. És interessant fer una gestió analítica d’este fenomen social, en relació als fets i revisar les seues implicacions des de diversos llocs o mirades, com ser, polítiques, socials, racials, econòmiques estratègic-militars o religioses, per tal d'extreure llums que ens permeten prevenir, assumir, aprendre a agenciar i ponderar més enllà d'esta "produïda" gegantina oscil·lació emocional.

S'han portat - a més de les víctimes - altres víctimes, com ara la seguretat (aixina, en general), la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, el fanatisme religiós, la xenofòbia, la islamofòbia, entre altres.

És un consens general que no hi ha - almenys per a la nostra cultura, l'occidental - raons vàlides per encegar una o diverses vides, aclarisc que este "no n'hi ha" està aplicat de manera unipolar, ja que per moltes "serioses i vàlides" raons, occident ha matat ja a casi dos milions de persones no occidentals - llegiu pobles àrabs - raons que, com tots sabem TOTES, han resultat falses, o inventades o manipulades, i havent-se descobert aquestes falsedats, no importen, total... els morts són àrabs i els països destruïts són els d'ells. Per a estos països i les seues cent de milers de víctimes no van haver marxes a París, ni consignes solidàries com "jo sóc àrab"; a ningú li interessa ja que van caure perquè la democràcia, la llibertat i els seus derivats així ho exigien, (la "llibertat i la democràcia" nostra, clar).

¿Els convenia als àrabs que hagen sigut, realitzar este luctuós acte?

No. Una anàlisi mínima dirà que el més bàsic sentit comú indicava que el almenys prudent -des del lloc que es mire- era realitzar este acte, menys comprometent vides. Llavors, per què es va fer? ¿Qui ho va fer? Teories ja hi ha diverses.

Ràpidament, en qüestió de només algunes hores, la policia francesa dóna amb els dos presumptes "culpables" i els dóna mort al mateix lloc. No hi ha investigació, ni judici, ni cap possibilitat de saber si ho van ser o no... Medite el lector això. Poc després, ixen de ningú sap on, reivindicacions i apropiacions dels nefands fets. Per a Thierry Meyssan, en comptes de considerar una venjança contra la revista Charlie Hebdo, afirma es tracta d'un primer pas o etapa de construcció d'un estat de caos que porte a la població de França a una polarització extrema. ¿Per què?

¿L'atemptat contra la revista Charlie Hebdo, un monument a la intolerància, al racisme i a l'arrogància colonial, era contra la "llibertat d'expressió"?

No, tots sabem que no, només va ser una reacció de menyspreu i venjança cap a tanta ofensa i humiliació de les conviccions de molts pobles. Des de la nostra cultura, matar per això, és inacceptable, no crec que de la d'ells ho siga, però, és el meu pensar que l'esmentada i falsa "llibertat d'expressió" francesa o occidental signifique no respectar al proïsme, ja que la meua "llibertat "conclou just on comença la de l'altre. Aquesta frase ja tan comú i grapejada de J.P. Sartre, ens diu amb meridiana claredat que este "límit" es diu RESPECTE cap a l'altre, i cap llibertat o cap "dret", pot arrogar-se passar per damunt del respecte cap l’aliè, ja que això significa negar-ho, i això sí que és molt greu, ja que nega la base mateixa que constitueix i institueix el social, és la barbàrie mateixa.

N'hi ha que porten frases com "llibertat de consciència", com si els profunds conceptes que la componen els tingueren clar... Què és la llibertat? o Què és la consciència? Respostes hi hauran tantes com opinants hagen, però, la porfidiosa experiència ha demostrat que elles no seran més de quatre o sis frases fetes, portades esbiaixadament d'algun pensador que mai va ser concloent. No, tampoc tenim clar ni consensuat una resposta per a açò, però hui milions les criden i les reclamen, inconscients de veure com responen com ramat sensiblera i irreflexivament als amos de les comunicacions mundials. I aixina, tenim a milions dient "Jo sóc Charlie" fins i tot, sense haver sabut ni ahir ni avui de l'existència d'esta publicació, que en més, només es va dedicar a complir totalment una missió: ofendre, soscavar, humiliar de manera pertinaç i feridor, els valors i conviccions de molts pobles. Això és llibertat d'expressió? No, no crec que ho siga -com ho sembla- "llibertinatge d'expressió", ja que és el meu pensar que esta publicació només respon a un mandat ideològic de tall nacionalista, profundament esbiaixat, xovinista i nepòtic.

Es comenta profusament que açò va ser un atemptat a la llibertat d'expressió i de consciència de la humanitat... semblant declaració, a més de miop i sensacionalista, és extremadament desubicada. Simplement ells van trobar el que buscaven sembrant odiositats, collir tempestes -i que no es diga que no ho sabien o no estaven avisats- fins i tot és possible pensar que este sagnant fet va ser permès- sabem que la intel·ligència francesa ja estava avisada. 

Encertadament algú va comentar: "No es tracta d'innocents caricatures fetes per lliure pensadors, sinó que es tracta de missatges, produïts des dels mitjans de comunicació de masses (si, encara que pose d’alternatiu Charlie Hebdo pertany als mitjans de masses), carregats d’estereotips i odis, que reforcen un discurs que entén als àrabs com bàrbars als quals cal contenir, desarrelar, controlar, reprimir, oprimir i exterminar. Missatges el propòsit implícit és justificar les invasions a països de l'Orient Mitjà i també les múltiples intervencions i bombardejos que des d'Occident es orquestren en la defensa del nou repartiment imperial. "

"No m'oblide de la caràtula del N ° 1099 de Charlie Hebdo, en la qual es trivialitzava la massacre de més de mil egipcis per una brutal dictadura militar, que té el beneplàcit de França i dels EUA, mitjançant una portada que diu alguna cosa així com "Matança a Egipte. El Coran és una merda: no para les bales ". La caricatura era la d'un home musulmà crivellat, mentre intentava protegir-se amb El Coran. Hi haurà a qui li semble això graciós. "

"Què passaria si jo fes ara una revista i la portada tingués el següent lema: " Matança a París. Charlie Hebdo és una merda: no atura les bales" i fes una caricatura del mort Jean Cabut cosit amb una còpia de la revista a les seves mans? És clar que seria un escàndol: la vida d'un francès és sagrada. La d'un egipci (o la d'un palestí, iraquià, sirià, etc.) és material "humorístic". Doncs per a mi la vida de cada un d'aquests egipcis crivellats és tan sagrada com la de qualsevol d'aquests caricaturistes ara assassinats. "

Paul Craig Roberts, anterior subsecretari del tresor dels EUA va afirmar al seu lloc web que l'atac contra Charlie Hebdo va constituir un operatiu de bandera falsa, amb la finalitat d'assegurar la condició feudatària de França davant EUA; afegint que el seu país ha estat directament involucrat en la creació d'aquests esdeveniments amb la finalitat de mantenir i augmentar la islamofòbia a França, portant a mode d'exemple, el que es trobés la identificació d'un dels atacants com ho va ser també el trobar un passaport d'un dels terroristes de l'11-S, concloent que aquest acte va ser un "treball intern".

Queda drap per tallar i molta llana per teixir... però mentre, veurem com còmplice i oprobiós silenci, la persecució indiscriminada de milers d'innocents, invocant un fantasma, una il·lusió social anomenada llibertat. Conculcats els seus drets; perseguits, discriminats i ofesos en nom d'una entelèquia anomenada democràcia. Espere que els ciutadans europeus i del món, estos que diuen ser "Charlie", que en el seu moment no van fer res pels centenars de nens massacrats a Gaza; que estos milers de colonialistes lladres i explotadors que sumen en la misèria a pobles africans, aixequen la veu en defensa d'aquells que no tindran els espais comunicacionals per defensar...

M.

Gràcies A. M.

Dixant-nos portar

La condició humana segueix esvarant pel desguàs, sense pressa però amb un constant flux que es va amuntonant en una profunda claveguera que sembla no tenir fi.

És difícil resistir-se a este descens. És tan suau i tan confortable que fa dubtar de la seua veritable destinació. És un viatge edulcorat i tan ben programat que de vegades me pregunte com és possible que moltes persones s'intenten aferrar a les parets del embornal tractant d'escapar, tractant de portar una altra dinàmica de vida molt més difícil, molt més conscient.

Ens agrada esvarar-nos, les recompenses són tan immediates que és complicat resistir-se. Tenim pastilles de la felicitat de tots els colors (literals i metafòriques) i amb les més diverses formes i embolcalls que ens faciliten un descens casi sense rascades ni contratemps.

A simple vista, sembla un viatge barat, el descens apenes costa el que ens puga quedar de dignitat, el que encara conservem de condició humana.

A canvi de desconnectar de la resta del món i de nosaltres mateixos podem disfrutar de l'experiència. Al nostre abast, milers de productes innecessaris però tremendament atractius, centenars de relacions insubstancials i mancats d'emotivitat però amb un gran potencial per aconseguir passar el rato sense necessitat de posar en risc ni una miqueta de la nostra energia sentimental ni la nostra intimitat emocional. Cantitat d'oportunitats per viure dotzenes de vides sense moure'ns de la nostra cadira convertint l'experiència virtual en la veritable realitat, relegant aixina al món del somni que cada dia esdevé al nostre voltant, com si tan sols fos un espectacle del que som mers espectadors .

Ens agrada esvarar, és comprensible, és tan senzill que ho preferim. El preferim perquè el contrari costa, cansa, fa mal, te converteix en un estrany per a la resta, te fa dubtar de vegades de tu mateix i de la necessitat d'aferrar-nos per no caure. Estos dubtes ens fan cometre errors, donar ensopegades, sentir la temptació d'abandonar i ser un més dins d'una massa que llisca.

No vull perdre el fil, abans parlava del baix preu a pagar. Estava convençuda que estava fent servir la ironia ja que el preu esmentat és altíssim, inassumible diria jo. No obstant això, cada vegada me sorprèn més i més la facilitat que tenim per romandre aliens. Me sorprèn perquè romandre aliens significa convertir-nos en còmplices de les majors atrocitats que mai podem imaginar, significa consentir i amb això donar ales a la nostra pròpia autodestrucció.

Cada vegada que ens esvarem desguàs avall donem la raó als que justifiquen l'ordre establert que sotmet, degrada i mata milions d'éssers humans, als que consideren que qualsevol cosa està justificada en nom del que anomenen progrés i que no és altra cosa que una fugida cap endavant dels que acaparen la riquesa material sabent que això ens encamina a la destrucció de la vida (almenys de la humana).

Aferrar-se a les parets del embornal és un acte de valentia, hem de ser valents. A partir d'ací, és quan podem i necessitem plantejar-nos com començar a ascendir per aquestes parets per ixir del forat i començar a entreveure aquest altre món que tant anhelem. Inicia aquest ascens contra corrent és el veritable acte revolucionari que està a les nostres mans. Si de veritat creiem en la possibilitat de veure este (altre) món i de participar en la seua creació, és obligatori iniciar este terrible ascens per les parets del desguàs, per molt que ens esquite (que ho farà) la massa que seguirà esvarant sense remei.

M.