Ciència i Religió

Pretenia escriure sobre un altre tema paregut però diferent (el fet que la societat influisca en la ciència); però després d'estar conversant en els companys de classe (estudiem eng. industrial) m'han entrat més ganes d'escriure sobre açò; espere no vos avorriu.

La majoria de nosaltres (estudiants de les universitats) ignoren les diferències entre les veritats científiques i les religioses, i virtualment desconeixen la manera com aquestes són obtingudes. Aquests pensaments... vaguen pel meu cap.

En el món d'avui, la humanitat està, en molts aspectes, millor del que ha pogut estar alguna vegades, i el coneixement educatiu està més àmpliament disponible que en qualsevol temps en el passat. Malgrat això, la ignorància sobre les diferències entre les "veritats" científiques i naturals continua causant tremends patiments i angoixes al món.

Paul Kurtz ens diu: "L'analfabetisme científic es troba àmpliament estès, encara en les classes educades, i especialment entre els polítics i els líders industrials." I està observació s'aplica més fortament al coneixement de les diferències fonamentals entre la religió, la ciència i la perjudicial (i anticientífica) pseudociència.

M'he adonat que molts desconeixen els fonaments que permeten conèixer la veritat científica i de com aquests difereixen dels de la religió. Les persones que segueixen una carrera no científica, abandonen la universitat sense tenir en clar les diferències i els conflictes en la història del pensament religiós i el filosòfic, alguns només tenen un coneixement superficial dels resultats (encara que no de la metodologia) de la ciència; ¡En els meus anys d'estudiant, m'he trobat que molts companys de qualsevol grup, ni tan sols poden oferir una explicació clara de la diferència entre ciència i tecnologia! (Sense perfilar; Ciència, és el coneixement de les lleis de la naturalesa; la tecnologia és l'aplicació d'aquest coneixement a la fabricació de productes materials i dispositius.)

La següent figura il·lustra el fet que la ciència i la religió són aspectes mútuament excloents i complementaris de l'epistemologia humana. La ciència tracta del món natural, i la religió amb el món espiritual; ¡Per tal que aquest es queden dins de les seues pròpies esferes d'influència, és obvi que cap conflicte pot existir! Un pot ser alhora científic i diguem un budista o un musulmà (en principi, totes les doctrines religioses són mútuament excloents, en la pràctica, la intolerància i l'odi de les seues creences són el resultat de la manipulació sociopolítica de la religió, i no per la religió en si.

Quan algú intenta barrejar els principis científics i religiosos, s'aventura en la "terra de ningú" de la pseudociència, en la què el conflicte i els danys sobrevenen. Exemples d'això n'hi ha per munt: Les "proves" amb què acusaven les bruixes, el "anàlisi" erudit de les escriptures que "demostren" que un grup de creences és superior a un altre i que només els que s'adhereixen a aquest poden ser salvats, la "evidència" que astronautes antics van visitar Terra, o que "l'origen de les espècies" menteix sobre una creació divina, que un grup ètnic és superior a un altre, que una cocció d'herbes o una joia de vidre pot curar el càncer. Igualment són fatus els "científics" que intenten demostrar l'existència de Déu, la continuïtat de l'existència espiritual després de la mort, i així successivament.

El que tots aquests fets tenen en comú és una mala definició i una barreja de fe amb un selectiu (i usualment enganyós) raonament, els defensors d'aquestes mescles, amb molta retòrica es passen de la ciència a la religió segons l'argument que estiguen confrontant.

Ací concloc,

Mati.

Lleis de mercat

Novel·la cuidada en les seues formes, àgil i que manté sempre un ritme de lectura constant i sense alts i baixos, prova de l'habilitat d'aquest capaç escriptor. "Lleis de mercat" és una novel·la que té cura dels personatges, complexos, ben definits, molt humans, detallats i plens de matisos. La història és l'habitual de l'heroi que progressa en una societat malalta, ple de contradiccions i arrossegant els seus propis fantasmes. La novel·la explica l'evolució del personatge, de com a mesura que progressa modifica la seua conducta i les seues bases ètiques per sobreviure.

No obstant això, un defecte curiós és, que tenint personatges ben treballats, tots són molt semblants entre si, amb les seues pròpies misèries i virtuts, però amb forces raonament similars.

Tot i així la novel·la funciona molt bé. El seu inici fa suposar una cosa banal i molt juvenil, però desemboca en la crítica ferotge dels efectes del mercat salvatge, del capitalisme sense lligams, només en algun moment molt ben situat s'explica quin és l'origen d'aquest món tan pervers, però no per això menys realista i plausible.

"Lleis de mercat" és una novel·la que parla de persones i de la supervivència per sobre de qualsevol altra llei. Morgan mostra salvatges carreres de cotxes, a manera de combats de neo-gladiadors, per expressar que no hi ha cap ètica quan els diners imposen la seua llei. Un món on l'aparell polític és pur cartró-pedra i les empreses acaparen tant poder que funcionen com a estats, on no existeixen els ciutadans, només els consumidors.

Els drets de la novel·la s'han comprat per fer una pel·lícula, que molt em tem, es quedarà només en els combats de cotxes, el més superficial i pueril de tota la novel·la.

Richard Morgan m'ha donat peu a llegir més novel·les seues, bona ciència-ficció, la que ens parla del futur a la volta de la cantonada, la més complexa d'escriure però també la més creïble. La d'un món en decadència i en autodestrucció constant, on les diferències de les classes són infinites. Una autèntica selva no de ciment en aquest cas, sinó d'asfalt i corbes peraltades.

Mati.

Memòries d'una geisha

Si no es llegix el llibre amb cura des del principi, es podria creure que explica la veritable història de Sayuri, la jove vilatana llançada dins de l'exòtica vida d'una de les icones cultural del Japó.

Doncs bé, anem des del començament, aquest llibre és una obra de ficció escrita per un americà que va investigar el tema amb profunditat i va crear un món prenent com a base les entrevistes a una de les més famoses geishes. Encara que pot no ser estrictament una representació cultural pura del Japó dels començaments del segle XX, es tracta d'un llibre magníficament escrit que arriba a ser, si vostè ho permet, enterament creïble.

Les crítiques que se li van fer a la novel·la (que també arriben a la recent adaptació fílmica) es refereixen a la nacionalitat de Golden. El seu estatus de outsider ha provocat que l'acusen d'orientalitzar el Japó i la tradició de la geisha, amb un sentit d'ignorància occidental sobre un tema culturalment específic. Però un ha de prendre la novel·la pel que és, una història imaginària encara que molt ben escrita, de lluites i de destinació.

És un bon recurs de l'autor veure el món a través de Sayuri, com adolescent i en la seua adultesa. La descripció ambiental i el llenguatge usat és emotiu i apassionat, amb un sentit realista del món solitari i sovint trist de la jove geisha.

Aquest no és un llibre d'història, ni ha estat el seu propòsit de ser una faceta precisa de la cultura japonesa. Més aviat, si al lector li interessés aquest aspecte, podria recórrer a un text acadèmic.

Memòries d'una geisha és una novel·la d'un alt nivell de lectura, que manté l'interès de principi a fi. L'execel·lent descripció dels personatges dóna al lector la sensació d'aprofundir en la ment dels protagonistes i el porta a compartir la jornada amb Sayuri, de vegades trist, de vegades de gran emoció.

Mati.

El perquè del temps

Pareix ser que el temps m'escolta maleir-lo molt sovint... Quan li parle, el maltracte amb les paraules, li pegaria punyades, puntades... tot per a acabar en ell.

He rebut fa poc una carta d'ell que diu:

"Fa poques hores vaig rebre els teus crits, els vaig escoltar i els vaig tornar a escoltar detingudament tractant de no perdre o no entendre gens el que deies. En realitat et comprenc però crec que tu a part de no entendre, no saps el que és la vida en el seu esplendor i naturalesa.

Primer que tot voldria explicar el perquè de la meua existència i tot el que ella comporta. Sé que resulta superflu disculpar-me de tot el que em culpes, que m'enduc coses bones de la vida que ho arrossegue i no deixe que el percebi. Però vull que et preguntes: Com és una vida sense temps o com es diria perquè la vida sempre va entrellaçada a mi?

Sense mi no existiria el canvi, el dret a volar o sucumbir. El dolent és dolent i mai deixaria de ser dolent mentre el bo serà eternament bo; inconscientment ho anem a voler vore dolent pel simple fet que el bo ja no ho és. La vida seria una foto plasmada, enganxada que no canvia mai, que no ens deixa empitjorar o millorar. Estariem subjugats a una vida de perpètua desgràcia habitual.

Sense mi la paraula "etern" començaria a ser tangible i vostès es veurien ofegats entre el dolent i el dolent perquè l'eternitat i la perfecció és una cosa inintel·ligible per a l'home mes no per la seua grandesa sinó perquè mai han existit ni han estat creats per l'home.

Jo sóc el bé i el mal, l'oportunitat, l'ocasió, el dia i la nit, el moviment de la vida i la mort.

Mentre t'escrivia aquesta carta observava el vent avassallat que colpejava els boscos i el desert. Veia com una abella agonitzava en veure el seu agulló perdut en l'oblidt, però amb la grandesa d'haver existit, d'haver estat fructífera al seu regne. En veure una gota de rosada que havia viatjat a través dels núvols per l'aire d'albada i hi era vençuda, morta damunt d'una flor petita, perfumada amb una olor a vida, al nou fruit que naixia i delimita el meu últim pensament.

Jo el temps, vaig ser creat perquè l'home i la vida mai deixen d'existir."

Autors:

Mati

El temps.

Un món feliç

En primer o segon de Batxillerat el meu professor de filosofia, Pepe Abad, ens va fer llegir aquest llibre, aleshores ja em va parèixer molt interessant i he trobat necessari re-llegir-lo de nou.

"Un món feliç", escrit per Aldous Huxley, va aparèixer el 1932, una època difícil en el planeta Terra: ja havia passat una guerra mundial, i fa un parell d'anys la Gran Depressió havia causat estralls en els mercats importants.

Però el que va inspirar principalment a Huxley per a la novel·la antiutòpica és l'avanç de la ciència, que estava sent utilitzada pel poder per als seus interessos (recordem que la bomba atòmica llançada el 1944 és el resultat paradigmàtic de ciència al servei del poder sanguinari). Per tant, Huxley no compartia la visió esperançadora de la ciència com salvadora que tenia anys enrere H.G. Wells.

D'aquesta manera, l'autor dibuixa una novel·la que pretén criticar l'avanç de la ciència (i del model industrial fordista sobretot).

En la història se'ns presenta a una Londres del Futur, avançada científicament, on milers d'éssers humans són reproduïts en sèrie, mitjançant un sistema d'embrions múltiples. La societat està separada en diverses castes, sent els Alfes els que ocupen els llocs més importants, i els Epsilons i els Gammes els mes baixos.

En aquesta societat altament industrialitzada (com ironia, Huxley fa que tots els personatges alaven a Ford en lloc de a Déu), no hi ha ni religió, ni literatura, ni grans sobresalts: és a dir, s'impedeix tota mena de coses que representin una alteració en les emocions de les persones, que desarrelin tota felicitat... perquè aquest món "civilitzat" és un món "feliç"; la gent es delecta amb gran orgies, cinema sensible, música sintètica... i si, per aquestes coses de la vida es presenta alguna cosa que alteri les emocions, sempre es pot recórrer al "soma", la droga de la felicitat, distribuïda pel govern, que ofega tota pena que atempti contra l'estabilitat social.

És en aquest món "civilitzat", on és introduït John Savage, un "salvatge", un home no civilitzat, potser un dels pocs homes nascuts del ventre matern en molt de temps (no oblidem que tots els altres neixen d'una proveta). Òbviament, John (el més semblant a l'home comú d'aquella època) entra en conflicte amb aquesta societat: no entén com la gent pot viure sense sobresalts, tan adormits, tan desallotjats de la seua pròpia llibertat, considerant que moltes decisions preses tenen a vore més amb un condicionament hipnòtic que amb llibertats individuals.

Per això, el conflicte més gran en l'obra té a vore amb l'adaptació (o no) de John en aquesta societat industrialitzada fins a la medul·la.

El llibre està escrit d'una manera sòbria i suportable, al descriure els processos de clonació i d'hipnosi és on Huxley es llueix, però alguns personatges (com Bernard Marx) estan construïts amb certa malaptesa. De tota manera, trobem una història sòlida i summament interessant.

És una molt bona crítica a la societat de l'època, i en certs punts hi ha contacte amb la societat actual. Per posar dos exemples, em referiré primer a l'ús del "soma", que es podria comparar amb l'ús creixent d'antidepressius i ansiolítics en els últims anys.

I segon, es pot comparar els llaços afectius sense compromís presents a l'obra amb els llaços que s'estableixen a la societat globalitzada actual: no hi ha compromisos amorosos i la gent s'inclina més a tenir relacions més promíscues que emocionals (el que el sociòleg polonès Zygmunt Bauman dóna per dir "amor líquid").

També podria incloure a la clonació, però darrerament aquesta ja ha perdut l'interès principal en la ciència, encara que per moments capti l'ull del món amb alguna notícia rellevant.

Una bona novel·la, ben narrada i amb diverses coses interessants a tenir en compte.

Això si; està carregada d'una desesperança tant punyent que probablement no arribe a agradar a tots.

Mati.

La destinació de Tòquio blues.

Recorde unes línies d'Antonio José Rivas que diuen: "El destí no és altra cosa que el que es troba condensat en la infància". I el que em fa recordar és la recent lectura d'una gran novel·la del japonés Haruki Murakami (Kyoto, 1949) que tracta, entre altres coses, d'aquest pas que es dóna de l'adolescència a la joventut, el moment en la vida que els éssers humans dediquem per primera vegada a la recerca del sentit de la nostra existència en el món.

Podem indentificar perfectament tres obsessions de Murakami en aquesta novel·la: la mort, el sexe i l'amor. La mort apareix sempre sobrevolant els caps dels personatges, com una amenaça latent. Fa la impressió que en qualsevol moment la mort acabarà amb el personatge a qui li seguim la pista.

Per què -podríem pensar- tants suïcidis en una sola novel·la? Pot ser perquè la novel·la tracta precisament dels problemes de la joventut, que és quan els conflictes emocionals estan a l'ordre del dia, o potser perquè està ambientada en els seixanta, una època en la qual Japó amb prou feines es recuperava dels estralls de la guerra i els conflictes socials afectaven d'alguna manera en la consciència de l'individu. Però deixem-ho aquí, que no sóc antropòloga ni sociòloga... Pot ser al Japó el suïcidi no és una costum tan extraordinària com a Occident.

Amb el sexe passa el mateix que amb la mort a Tòquio blues. Hi ha una bona dosi de sexe a les seves pàgines, i de molt variada índole, a part del tradicional: sexe lèsbic, sexe oral i sexe entre persones d'edats distants. Però molt poques vegades en una novel·la trobem aquest tema tractat d'una manera tan neta, tan natural i tan sense prejudicis. En cap moment es percep que l'autor hagi intentat ficar fos com fos, amb un interès extra-literari, totes aquestes escenes en el seu llibre.

Podria adaptar les línies de Rivas i dir ara que el destí no és altra cosa que el que es troba condensat en l'adolescència. Perquè aquesta novel·la tracta d'això, del que es viu en l'adolescència i del que cal deixar ancorat en l'adolescència per seguir vivint.

Podria també dir -com Rodrigo Fresán- que la lectura d'aquesta novel·la és additiva i que l'estil de Murakami té alguna cosa d'hipnòtic, com la música dels Beatles, i podria, finalment, assegurar com ho vaig fer al principi, que Tòquio blues és una gran novel·la, però està clar que això és només una opinió particular; no obstant, no és dels tipus de novel·les que m'agraden llegir.

Frases favorites:

"La mort no s'oposa a la vida, la mort està inclosa en la nostra vida."

Mati.

El nom del vent.

Vaig pecar d'il·lusa i vaig acceptar llegir-ho pensant que era autoconclusiu. Error meu, per descomptat. El llibre diu continuarà al final, en cursiva i sota la risotada de l'editor que ha d'estar explicant els bitllets. La novel·la està escrita amb un estil agradable, sense girs rebuscats ni ambicions literàries profundes, utilitzant una tècnica de dos narradors superposats que li atorga ritme de diàleg i d'històries paral·leles. I malgrat la meva impaciència i intolerància amb les sagues fantàstiques en format de maó, és un llibre que encanta des del principi i que val la pena llegir.

La història comença pel final i que comenci pel final és rellevant. És el més rellevant del món, perquè ens diu a crits que passi el que passi en la seva història, el personatge principal, Kvothe, seguirà vivint aventures fins al moment mateix en què comença aquesta història. És una garantia que dóna seguretat en llegir, però que al mateix temps m'omple d'ansietat. Al llarg del llibre repeteix el truc, aquesta vegada avançant parts de la història sense explicar-les realment, i enganxa al lector en aquest joc per saber com ocorrerà allò que va ser enunciat amb prou feines. Una espècie de cliffhanger descafeïnat, molt apropiat per a l'estil narratiu.

El mètode dels dos narradors funciona perfecte aquí. Un narrador heterodiegètic deficient , que explica els fets entorn de la cantina i els personatges que en ella interactuen; i un narrador homodiegètic protagonista, Kvothe, que explica la seva història des de la seva infància i llança aquests detalls d'esdeveniments que no coneixem i que lliguen al lector a continuar llegint. Tots dos narradors s'intercalen i queda clar en cada escena quina narrador és el que mana.

La història narrada per Kvothe clarament està encadenada als fets dramàtics que ocorren al seu voltant en temps real. Dues històries paral·leles, dos narradors amb característiques diferents. Una història composta per estructures predictibles però que al final sorprèn. Ben escrita, ben assolida. Agradable de llegir. Des del principi se sent empatia amb aquest noi feliç que cau en la més aterridora agonia. Dóna esgarrifances.

Fou una bona lectura i per a goig de l’editor compraré el segon llibre; sols exigeixo que siga tan bo com el primer.

Ja sé què demanar als reis mags; el segon llibre de la saga i un separador bonic. ;)

Mati.

UN GRAN KING

O la prova irrefutable que Stephen King és un gran escriptor.

Part d'una gran idea (hight concept, en diuen) que es ramifica, senspre cap a dins, en altres idees més poderoses i menys evidents que conformen una potent reflexió sobre tot allò que importa en aquesta vida: l'amistat, l'amor, la por, l'odi, la vergonya, l'honor, la vida, la mort...

Mantenir una trama de cos tan limitat sense acudir a traïcions ni redundàncies és mèrit de King, un escriptor que treballa amb material morbós per acabar descobrint veritats (com punys!) sobre la naturalesa de l'ésser humà.

Àcida, nihilista, perspicaç, però també compassiva i extremadament atent als detalls, la seua ploma construeix personatges que acaben transcendint la seua carn d'arquetip per revelar-se en tota la seua desconcertant humanitat, amb les seues llums i amb les leues ombres, amb els seus èxits i amb les seues misèries.

La progressió dramàtica és perfecta i l'entramat psicològic dels personatges està traçat amb veracitat i intel·ligència. No hi ha concessions de cara a la galeria, no hi ha humor "hooligan" ni gratuïts colps d'efecte.

Un llibre profund i terrorífic, dels que et remouen per dins.

El millor que he llegit del seu autor.

Mati.

La Taronja mecànica

Dia a dia, experts psicòlegs treballen braç a braç amb escriptors, cineastes, actors, il·lustradors, dissenyadors gràfics i artistes en general, amb l'única intenció de manipular el nostre subconscient i esgavellar els nostres impulsos límbics fins a l'extrem de fer-nos creure coses d'allò més absurdes (com per exemple que Nixán neteja més blanc, o que els refrescs de cola saben bé i tenen un color bonic).

Ho criden màrqueting, però també podria cridar-se brainwashing, i, simplificant una mica el seu elaborat mètode, es tracta d'inundar les nostres oïdes i retines (a través dels mitjans de comunicació i dels cartells en els espais públics) amb imatges i sons que combinen estímuls atractius (música molona, imatges sensuals, frases inspirades...) amb productes inútils (refrescs, contractes de telefonia, hamburgueses...), fins que, sense adonar-nos, es produeixen connexions neuronals que no haurien de produir-se i quedem condicionats i comencem a bavejar enfront dels aparadors, tal qual el gosset de Pavlov quan sentia campanetes.

Majorment el seu objectiu final no és un altre que emplenar les butxaques de les grans corporacions fent-nos consumir sense criteri fins que es vagi a prendre per cul el planeta.

Però què passaria si s'intentés usar aquest tipus de tecnologies amb finalitats més nobles?

Què passaria si els psicòlegs deixessin de fer el Mal i intentessin manipular les nostres ments per convertir-nos en millors persones en lloc d'en autòmats consumistes?

Podria manipular-se el subconscient d'un psicòpata fins al punt de fer-li abominar l'ús de la violència?

Què és el pitjor que pot passar si seguim maltractant alguna cosa tan delicat com és el cervell humà?

La Taronja de Rellotgeria (també coneguda com la Taronja de l'Infern a Sèrbia o Taronja Mecànica a Espanya) és una interessant novel·la d'Anthony Burguess que explora aquests temes mig en broma mig en serio, i que Stanley Kubrick va adaptar al cinema gairebé literalment.

I es va embolicar la de Déu és Crist, no per les profundes connotacions morals de l'assumpte, sinó perquè (pausa per a badall) en la peli hi havia imatges de sexe i violència, i, sobretot en UK, van sorgir com a bolets grupuscles de proto-skinheads que imitaven als “zumbats” protagonistes del relat i atonyinaven als indigents pel carrer.

Un gran llibre i una gran peli, però quin fàstic de món.

Nota: excel·lent.

1984

Enorme crítica social als règims totalitaris per part d'un autor que té aquesta mateixa característica en altres de les seves novel•les. Aquesta vegada l'ambientació és futurista i la novel•la entra dins de ciència-ficció, encara que també és tremendament realista.

El llibre va ser escrit en 1948 i Orwell ho va voler ambientar en un futur proper i per això solament li va permutar les dues últimes xifres de la data i potser es va quedar una miqueta curt, però no caminava equivocat quant al fons de l'assumpte, doncs en aquella època uns quants règims totalitaris estaven en plena expansió i perfectament podien haver acabat com ell va predir. La seva crítica estava concretament enfilada cap el poder totalitari estalinista.

En la societat de la novel•la el mandatari és l'anomenat “Gran Hermano”, que controla tots els moviments de cada habitant mitjançant grans pantalles instal•lades als seus domicilis i dirigeix les seves vides i les seves accions, castigant a tot aquell que se surt dels establert. El govern posseeix una sèrie de ministeris que s'encarreguen de dirigir la societat: el Ministeri de la Veritat, usant la mentida, el Ministeri de la Pau, fent la guerra i el Ministeri de l'Amor causant terror, però el protagonista, treballador del Ministeri de la Veritat decideix rebel•lar-se.

A algú li haurà cridat l'atenció l'aparició de l'expressió “Gran Hermano”, tan de moda en la televisió en aquests temps. Doncs aquest programa, o almenys el nom està inspirat en aquest llibre. La idea del programa és la mateixa que la de la novel•la, el “Gran Hermano” sap en tot moment el que estàs fent. Salvant les distàncies és alguna cosa similar.

Molt recomanable per a aquells que els agradin les trucades "distòpies", és a dir antiutopies contemporànies, la ciència-ficció, la novel•la crítica, en fi, per a gairebé tothom.

S'han realitzat almenys dues adaptacions al cinema una en 1956 i una altra en un any molt simbòlic, 1984.

Recorda, EL GRAN GERMÀ ET VIGILA.