Caricaturesca llibertat d'expressió.

Les caricatures que il·lustren esta entrada són del dibuixant brasiler Carlos Latuff, que al novembre de 2012 va ser catalogat pel Centre Simon Wiesenthal dels Estats Units com el tercer "antisemita" del món, per les seves denúncies gràfiques dels crims de l'Estat d'Israel a Gaza.

En estos dies arran dels luctuosos esdeveniments de París, han aparegut tota mena de aclamacions a la pretesa llibertat de pensament, opinió i expressió que existiria a França. Com va passar l'11 de setembre de 2001, quan es va començar a dir sense casi imaginació "tots som americans", ara es repetix com cacatues que "tots som francesos" o més banalment "Je suis Charlie". Recordem que després dels atacs al Trade World Center, George Bush, aparentant una ingenuïtat i una innocència angelical preguntava per què atacaven als Estats Units, al que ell mateix responia dient que agredia la llibertat, la democràcia i la justícia que caracteritzarien aquest país imperialista i a noms de valors tan abstractes, darrere dels quals es trobava el petroli i el reordenament geopolític de l'orbe, li va declarar la guerra al món pobre i perifèric, com a epicentre de la croada contra el "terrorisme internacional".

Una cosa similar passa en estosmoments, quan des de Paris, de François Hollande a endavant, s'afirma que s'ha atacat la llibertat d'expressió, que tindria el seu bressol a França i este país seria, sens dubte, el seu millor defensor.

Estes afirmacions ditiràmbiques no resisteixen el menor contacte amb la dura realitat de França. I no me referisc a que la llibertat d'expressió siga el privilegi d'una minoria, que té capital econòmic i cultural per expressar-se, o que la premsa i les editorials siguen propietat de poderosos conglomerats econòmics. No, estic parlant d'algo més prosaic: la persecució vetllada i oberta contra certs escriptors i intel·lectuals que escapen a la pleta del poderós lobby jueu que hi ha a França o la censura que exercixen els nous mandarins de la premsa i l'edició contra els autors que no són "políticament correctes".

Creieu que les següents imatges farien gràcia a l'aclamat bressol i estatge de la llibertat d'expressió, França? Es censura, perseguix, i fins i tot s'empresona als que s'atreveixen a criticar el lobby israelià o les seues postures no estan en sintonia amb el pensament que s'ha de dur.

Jo tampoc soc Charlie Hebdo.

Xarrant en un amic i llegint alguns dels seus articles i comentant-los en ell, m’he animant a escriure açò.

Els greus successos esdevinguts recentment a París en el resultat de mort d’una dotzena de persones que treballaven a la revista satírica Charlie Hebdo, ha provocat tota una immensa onada de rebuig de la comunitat internacional i en particular de la francesa. És interessant fer una gestió analítica d’este fenomen social, en relació als fets i revisar les seues implicacions des de diversos llocs o mirades, com ser, polítiques, socials, racials, econòmiques estratègic-militars o religioses, per tal d'extreure llums que ens permeten prevenir, assumir, aprendre a agenciar i ponderar més enllà d'esta "produïda" gegantina oscil·lació emocional.

S'han portat - a més de les víctimes - altres víctimes, com ara la seguretat (aixina, en general), la llibertat d'expressió, la llibertat de consciència, el fanatisme religiós, la xenofòbia, la islamofòbia, entre altres.

És un consens general que no hi ha - almenys per a la nostra cultura, l'occidental - raons vàlides per encegar una o diverses vides, aclarisc que este "no n'hi ha" està aplicat de manera unipolar, ja que per moltes "serioses i vàlides" raons, occident ha matat ja a casi dos milions de persones no occidentals - llegiu pobles àrabs - raons que, com tots sabem TOTES, han resultat falses, o inventades o manipulades, i havent-se descobert aquestes falsedats, no importen, total... els morts són àrabs i els països destruïts són els d'ells. Per a estos països i les seues cent de milers de víctimes no van haver marxes a París, ni consignes solidàries com "jo sóc àrab"; a ningú li interessa ja que van caure perquè la democràcia, la llibertat i els seus derivats així ho exigien, (la "llibertat i la democràcia" nostra, clar).

¿Els convenia als àrabs que hagen sigut, realitzar este luctuós acte?

No. Una anàlisi mínima dirà que el més bàsic sentit comú indicava que el almenys prudent -des del lloc que es mire- era realitzar este acte, menys comprometent vides. Llavors, per què es va fer? ¿Qui ho va fer? Teories ja hi ha diverses.

Ràpidament, en qüestió de només algunes hores, la policia francesa dóna amb els dos presumptes "culpables" i els dóna mort al mateix lloc. No hi ha investigació, ni judici, ni cap possibilitat de saber si ho van ser o no... Medite el lector això. Poc després, ixen de ningú sap on, reivindicacions i apropiacions dels nefands fets. Per a Thierry Meyssan, en comptes de considerar una venjança contra la revista Charlie Hebdo, afirma es tracta d'un primer pas o etapa de construcció d'un estat de caos que porte a la població de França a una polarització extrema. ¿Per què?

¿L'atemptat contra la revista Charlie Hebdo, un monument a la intolerància, al racisme i a l'arrogància colonial, era contra la "llibertat d'expressió"?

No, tots sabem que no, només va ser una reacció de menyspreu i venjança cap a tanta ofensa i humiliació de les conviccions de molts pobles. Des de la nostra cultura, matar per això, és inacceptable, no crec que de la d'ells ho siga, però, és el meu pensar que l'esmentada i falsa "llibertat d'expressió" francesa o occidental signifique no respectar al proïsme, ja que la meua "llibertat "conclou just on comença la de l'altre. Aquesta frase ja tan comú i grapejada de J.P. Sartre, ens diu amb meridiana claredat que este "límit" es diu RESPECTE cap a l'altre, i cap llibertat o cap "dret", pot arrogar-se passar per damunt del respecte cap l’aliè, ja que això significa negar-ho, i això sí que és molt greu, ja que nega la base mateixa que constitueix i institueix el social, és la barbàrie mateixa.

N'hi ha que porten frases com "llibertat de consciència", com si els profunds conceptes que la componen els tingueren clar... Què és la llibertat? o Què és la consciència? Respostes hi hauran tantes com opinants hagen, però, la porfidiosa experiència ha demostrat que elles no seran més de quatre o sis frases fetes, portades esbiaixadament d'algun pensador que mai va ser concloent. No, tampoc tenim clar ni consensuat una resposta per a açò, però hui milions les criden i les reclamen, inconscients de veure com responen com ramat sensiblera i irreflexivament als amos de les comunicacions mundials. I aixina, tenim a milions dient "Jo sóc Charlie" fins i tot, sense haver sabut ni ahir ni avui de l'existència d'esta publicació, que en més, només es va dedicar a complir totalment una missió: ofendre, soscavar, humiliar de manera pertinaç i feridor, els valors i conviccions de molts pobles. Això és llibertat d'expressió? No, no crec que ho siga -com ho sembla- "llibertinatge d'expressió", ja que és el meu pensar que esta publicació només respon a un mandat ideològic de tall nacionalista, profundament esbiaixat, xovinista i nepòtic.

Es comenta profusament que açò va ser un atemptat a la llibertat d'expressió i de consciència de la humanitat... semblant declaració, a més de miop i sensacionalista, és extremadament desubicada. Simplement ells van trobar el que buscaven sembrant odiositats, collir tempestes -i que no es diga que no ho sabien o no estaven avisats- fins i tot és possible pensar que este sagnant fet va ser permès- sabem que la intel·ligència francesa ja estava avisada. 

Encertadament algú va comentar: "No es tracta d'innocents caricatures fetes per lliure pensadors, sinó que es tracta de missatges, produïts des dels mitjans de comunicació de masses (si, encara que pose d’alternatiu Charlie Hebdo pertany als mitjans de masses), carregats d’estereotips i odis, que reforcen un discurs que entén als àrabs com bàrbars als quals cal contenir, desarrelar, controlar, reprimir, oprimir i exterminar. Missatges el propòsit implícit és justificar les invasions a països de l'Orient Mitjà i també les múltiples intervencions i bombardejos que des d'Occident es orquestren en la defensa del nou repartiment imperial. "

"No m'oblide de la caràtula del N ° 1099 de Charlie Hebdo, en la qual es trivialitzava la massacre de més de mil egipcis per una brutal dictadura militar, que té el beneplàcit de França i dels EUA, mitjançant una portada que diu alguna cosa així com "Matança a Egipte. El Coran és una merda: no para les bales ". La caricatura era la d'un home musulmà crivellat, mentre intentava protegir-se amb El Coran. Hi haurà a qui li semble això graciós. "

"Què passaria si jo fes ara una revista i la portada tingués el següent lema: " Matança a París. Charlie Hebdo és una merda: no atura les bales" i fes una caricatura del mort Jean Cabut cosit amb una còpia de la revista a les seves mans? És clar que seria un escàndol: la vida d'un francès és sagrada. La d'un egipci (o la d'un palestí, iraquià, sirià, etc.) és material "humorístic". Doncs per a mi la vida de cada un d'aquests egipcis crivellats és tan sagrada com la de qualsevol d'aquests caricaturistes ara assassinats. "

Paul Craig Roberts, anterior subsecretari del tresor dels EUA va afirmar al seu lloc web que l'atac contra Charlie Hebdo va constituir un operatiu de bandera falsa, amb la finalitat d'assegurar la condició feudatària de França davant EUA; afegint que el seu país ha estat directament involucrat en la creació d'aquests esdeveniments amb la finalitat de mantenir i augmentar la islamofòbia a França, portant a mode d'exemple, el que es trobés la identificació d'un dels atacants com ho va ser també el trobar un passaport d'un dels terroristes de l'11-S, concloent que aquest acte va ser un "treball intern".

Queda drap per tallar i molta llana per teixir... però mentre, veurem com còmplice i oprobiós silenci, la persecució indiscriminada de milers d'innocents, invocant un fantasma, una il·lusió social anomenada llibertat. Conculcats els seus drets; perseguits, discriminats i ofesos en nom d'una entelèquia anomenada democràcia. Espere que els ciutadans europeus i del món, estos que diuen ser "Charlie", que en el seu moment no van fer res pels centenars de nens massacrats a Gaza; que estos milers de colonialistes lladres i explotadors que sumen en la misèria a pobles africans, aixequen la veu en defensa d'aquells que no tindran els espais comunicacionals per defensar...

M.

Gràcies A. M.

Dixant-nos portar

La condició humana segueix esvarant pel desguàs, sense pressa però amb un constant flux que es va amuntonant en una profunda claveguera que sembla no tenir fi.

És difícil resistir-se a este descens. És tan suau i tan confortable que fa dubtar de la seua veritable destinació. És un viatge edulcorat i tan ben programat que de vegades me pregunte com és possible que moltes persones s'intenten aferrar a les parets del embornal tractant d'escapar, tractant de portar una altra dinàmica de vida molt més difícil, molt més conscient.

Ens agrada esvarar-nos, les recompenses són tan immediates que és complicat resistir-se. Tenim pastilles de la felicitat de tots els colors (literals i metafòriques) i amb les més diverses formes i embolcalls que ens faciliten un descens casi sense rascades ni contratemps.

A simple vista, sembla un viatge barat, el descens apenes costa el que ens puga quedar de dignitat, el que encara conservem de condició humana.

A canvi de desconnectar de la resta del món i de nosaltres mateixos podem disfrutar de l'experiència. Al nostre abast, milers de productes innecessaris però tremendament atractius, centenars de relacions insubstancials i mancats d'emotivitat però amb un gran potencial per aconseguir passar el rato sense necessitat de posar en risc ni una miqueta de la nostra energia sentimental ni la nostra intimitat emocional. Cantitat d'oportunitats per viure dotzenes de vides sense moure'ns de la nostra cadira convertint l'experiència virtual en la veritable realitat, relegant aixina al món del somni que cada dia esdevé al nostre voltant, com si tan sols fos un espectacle del que som mers espectadors .

Ens agrada esvarar, és comprensible, és tan senzill que ho preferim. El preferim perquè el contrari costa, cansa, fa mal, te converteix en un estrany per a la resta, te fa dubtar de vegades de tu mateix i de la necessitat d'aferrar-nos per no caure. Estos dubtes ens fan cometre errors, donar ensopegades, sentir la temptació d'abandonar i ser un més dins d'una massa que llisca.

No vull perdre el fil, abans parlava del baix preu a pagar. Estava convençuda que estava fent servir la ironia ja que el preu esmentat és altíssim, inassumible diria jo. No obstant això, cada vegada me sorprèn més i més la facilitat que tenim per romandre aliens. Me sorprèn perquè romandre aliens significa convertir-nos en còmplices de les majors atrocitats que mai podem imaginar, significa consentir i amb això donar ales a la nostra pròpia autodestrucció.

Cada vegada que ens esvarem desguàs avall donem la raó als que justifiquen l'ordre establert que sotmet, degrada i mata milions d'éssers humans, als que consideren que qualsevol cosa està justificada en nom del que anomenen progrés i que no és altra cosa que una fugida cap endavant dels que acaparen la riquesa material sabent que això ens encamina a la destrucció de la vida (almenys de la humana).

Aferrar-se a les parets del embornal és un acte de valentia, hem de ser valents. A partir d'ací, és quan podem i necessitem plantejar-nos com començar a ascendir per aquestes parets per ixir del forat i començar a entreveure aquest altre món que tant anhelem. Inicia aquest ascens contra corrent és el veritable acte revolucionari que està a les nostres mans. Si de veritat creiem en la possibilitat de veure este (altre) món i de participar en la seua creació, és obligatori iniciar este terrible ascens per les parets del desguàs, per molt que ens esquite (que ho farà) la massa que seguirà esvarant sense remei.

M.

L'espectacle ha de continuar

Ja ho diu la cançó, “The show must go on”. I és que esta vida és pur fum, pur espectacle. No pot ser d'una altra manera, és imprescindible que siga aixina per poder mantenir la desoladora manera de vida de la societat actual.

Des de fa temps, la suposada abundància i l'elecció sense fi que el sistema capitalista fingix proporcionar, suposen el teló de fons global per a aquesta mascarada. Caminem tan ocupats desitjant el que no necessitem i consumint el que no tenim que no arribem a adonar-nos de res més enllà de la immediata satisfacció d'uns apetits artificials creats i encoratjats per reforçar el nostre paper en la trama.

La societat de consum ens ha consumit, ha aconseguit transformar-nos en xicotetes màquines dissenyades per complir amb la nostra feina i mantenir l'eterna funció de l'espectacle capitalista. Al costat dels mitjans de desinformació massiva i al sistema educatiu, ens han conduït per una senda on l'humà, l'essència d'allò que ens convertix en éssers capaços de crear i construir la seua història, ha quedat relegat en favor d'un trist materialisme que ens obliga a malviure i deixar al nostre pas un rastre de destrucció pràcticament irreparable.

Per descomptat, és només el que podríem anomenar el decorat principal de la funció. No obstant això, en funció de les peculiaritat de cada zona geogràfica, de cada model cultural... tenim molts altres petits decorats que s'encarreguen d'animar i renovar espectacle global. Això és necessari perquè, evidentment, sempre hi ha gent que no acaba d'integrar del tot en el model i té certes inquietuds i necessitats sobre com hauríem de viure. És innegable que molta gent es qüestiona aspectes concrets del model i sent la necessitat de canviar el funcionament de moltes coses.

Però el sistema, també ho té tot pensat per a ells, i els ofereix els seus propis models (o rols) alternatius: culpables, salvadors, independents, models d'evasió al cap i a la fi... té tots els papers de l'obra repartits i disposats a actuar perquè tot continue segons el pla preestablert.

Aixina observant en el meu entorn immediat, en els últims temps he vist la irrupció de diferents trames dins de la pantomima capitalista. Per descomptat, que totes estes qüestions tenen la seua importància i cal saber valorar en la seua justa mesura per combatre/recolzar però també per no desgastar les energies amb elles més enllà del que cadascú considere necessari.

Fent un xicotet repàs per les trames que ens oferixen podem observar la diversitat d'opcions: renovació de la monarquia, independència de Catalunya, corrupció generalitzada, Èbola, targetes opaques, irrupció de nous partits o plataformes polítiques, aparició i desaparició de lleis, justícia a la carta i un llarg etcètera de situacions que els mitjans s'encarreguen convenientment de mantenir en primer pla o no en funció dels seus interessos. I aixina passem el rato participant o simplement contemplant este espectacle del que vulguem o no formem part en major o menor mesura perquè si hi ha alguna cosa en el que destaquen els guionistes d’esta farsa és en aconseguir no mantenir indiferent a ningú. Això i en fixar l'atenció de tots lluny de les qüestions que, en part o en la seua totalitat, subjaixen en tot este embolic.

Al cap i a la fi, tot això servix per diluir els esforços de la gent que intenta construir noves experiències i aprendre, servix per mantenir la nostra atenció lluny dels milions de vides que cada any el capitalisme sacrifica a l'altar del benefici econòmic, per negar l'evidència del final d'aquest model de producció basat en l'explotació natural, perquè no aconseguim a vore que cada gest que creiem fer lliurement està condicionat i modelat pel sistema i que en moltes ocasions té conseqüències terribles sobre nosaltres mateixos i la resta del planeta, per no comprendre que vivim baix l'esclavitud encoberta del salari que ens fa estar subjectes a les seues normes d'una manera increïble. En definitiva, l'espectacle està ací perquè no ens vegem obligats a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, a acceptar el frau en què s'ha convertit la vida baix estes condicions, a no vore'ns forçats a acceptar la llunyania d'aquesta llibertat que diem posseir.

Ningú és aliè a això, cadascú ha de fer les seves reflexions i treure les seues conclusions. Però cal no deixar-se enlluernar ni guiar pels focus. El potencial de canvi està ací. Recordeu que els llums sempre formen part de l'espectacle i, com ja sabem, l'espectacle ha de continuar.


M.

L'imbècil social.

Diuen alguns benpensants que en estos temps de dissolució de casi tot; l’art, la filosofia, la política i la ciència s’han convertit en simples prolongacions exhaustes dels grans relats primordials, que ens aproximem al pensament únic, a la gran comunió claudicant de les utopies, al destí d’obligatori compliment en torn a la “democràcia”, el “desenvolupament” i el “capitalisme en rostre humà”.

És l’epifania del desenvolupament neoliberal. És l’ordre del relativisme interessat i de la guerrera preventiva, que col·lecciona definicions portàtils sobre democràcia, drets humans i llibertat, sols aplicables als “enemics” del model.

Este ordre de les coses ha engendrat un singular personatge, cínic per excel·lència, encara que en realitat aliè –degut a les limitacions mentals o miopia adquirida- a les potències que produix i reproduix socialment. És la personificació vivent de la conseqüència lògica del pensament únic: “el pensament cero”. No pensa, sols consumix. O pensa d’una manera obliqua, reclamant de tant en tant neutralitat. Sols pensa en ell mateix. Veu en Homer (Homero) Simpson un heroi (no un antiheroi crític) i se mofa dels esforços per fer intel·ligible el món i de voler-lo transfomar. Com per a ell tot val i finalment morirem, troba obvi que entre la novena simfonia de Beethoven i “nadie es eterno en el mundo”, sols hi ha una diferència formal i de “mirada”. Entén que el millor és passar el rato (l’estona? Uuuh!) sense estremiments interns, sense pesats compromisos.

Transita jocosament per la vida, sense sentir-se al·ludit, creient estar més allà de la baluerna que sols proveeix artificis al pseudointel·lectual vanitós, o de les desventures de l’home rústic, que és poble per opció. Assistim aleshores al adveniment d’este nou (en realitat no tan nou) subjecte, que manifesta una simptomatologia eminentment contemporània i ben identificada: el símptoma de l’imbècil social.

M.

Per què no a PODEMOS?

Que PODEMOS copiés en el seu dia el programa electoral d’EU no el converteix en esquerra. La identitat d'esquerra ve de la seua afirmació en la lluita de classes, del seu horitzó de societat socialista, de la centralitat de la classe treballadora com a subjecte històric de transformació i de la defensa dels interessos d'aquesta classe. PODEMOS, no és un partit, en aquest moment, d'esquerres. PODEMOS és, una altra cosa.

Molta gent fa la següent pregunta: Per què no t'agrada PODEMOS?

La resposta, malauradament, no és senzilla; i cal estar molt al dia de tot el que passa. L'actualitat que cada vegada es mou més de pressa.

En poques paraules, puc donar una resposta sincera, però no puc donar i documentar una resposta, ja que és complexa. De la mateixa manera, m'adone, que la televisió té un poder enorme; desmuntar el missatge d'algú, que surt de manera contínua a la televisió, és una tasca titànica, molt difícil.

La meua resposta és, que PODEMOS, com a partit, és un frau. Un partit amb una ideologia canviant segons li convé per les enquestes (que va partir des de l'esquerra radical, i que camina cap al centre). Destinat i finançat per canviar les cares dels que ens governen, però no anar al fons dels problemes. En altres paraules, canviar tot, per a que tot seguisca igual. Potser guanyen les eleccions, que facen una neteja de corruptes, però no resoldran els problemes, ja que els qui els han posat ací (en televisió), són part gran del problema.

Considere que la política va més enllà de guanyar unes eleccions. A la pràctica, sinó convences als ciutadans, per molt que guanyes unes eleccions, no podràs posar les mesures en pràctica si aquests no te donen suport.

Què vull dir en això? Que si ocultes la teua ideologia, sinó expliques perquè cal, diguem, nacionalitzar la banca, vas a fracassar. Si el poble no està convençut, este protestarà i sobretot, no defensarà aquestes mesures en els carrers.

PODEMOS se centra en guanyar vots en lloc de guanyar ments.

A dia de hui, ningú sap exactament quina és la ideologia d'aquesta partit. Aquest és el seu gran exponent electoral. Donar el missatge que caben tots. En conseqüència, els seus afiliats, poden imaginar i assumir que els postulats del seu partit són els seus, gràcies a una calculada ambigüitat ideològica.

Ells llancen el missatge de "ni de Esquerres ni de Dretes", per intentar captar la major quantitat de vots possibles.

Pablo Iglesias ja parlava que UPyD fa això d'una manera molt intel·ligent, ho cridava "feixisme cool".

Eseta indefinició ideològica també permet, arribat el moment, fer el que els done la gana amb els seus programes, ja que en cap moment s'han definit clarament.

En qüestions territorials, en les que fa un temps a Pablo Iglesias no li importava opinar, el seu discurs també ha canviat. Ara tiren d'argumentari, evitant perdre vots a Catalunya, Euskadi i Navarra, amb el tema del nacionalisme: "Federalistes, independentistes, unionistes ... som demòcrates" Federalistes, independentistes, unionistes ... som demòcrates "

Parlant de l’imperialisme... En ocasions s'ha defensat que el feixisme, és simplement, el nacionalisme dels vençuts. Si tenim en compte, que la Crisi ha deixat el país, i a la majoria de la classe obrera, empobrida, es pot interpretar que la guerra l'ha perdut esta. ¿Va a posar-se PODEMOS a envair països? No, però l'imperialisme no és només una qüestió territorial. Intentaran imperar en tots els ressorts del poder possibles. Des dels parlaments, fins al sindicalisme, els mitjans de comunicació, passant segurament, per les nostres ments. No és d'estranyar que no vullguen cap tipus d'aliança preelectoral. Això suposa compartir el poder; i intentaran que en “los Ganemos” dels municipis, no s'integren els cercles.

No hem d'oblidar que PODEMOS està fabricant el seu propi sindicat. Es diu SOMOS. El model que proposa és semblant al sindicat vertical franquista (que arreglava algunes coses particulars, però que no deixava de ser un instrument en mans del règim).

Un sindicalisme desideologitzat i transversal, que inclou tant el treballador per compte d'altre, com als empresaris. Quin ús té això? Treure poder als sindicats actuals, sobretot als que tenen ideologia.

La seua incapacitat de fer política des de la base, de ser el centre d'atenció per tot...

PODEMOS, en no tindre una militància sòlida, homogènia i amb una sol ideologia, no pot valer dels seus quadres per fer política al carrer. Només pot fer política des de la televisió. Per això, a més de ficar la pota a posta de tant en tant, intenten ser notícia de qualsevol manera.

Volem ixir a Sálvame (4 hores diàries a Telecinco)?, pues arreglem un posat robat per Carmen Lomana.

Una entrevista no ix com hauria? Ens adjudiquem el mèrit del "passa-ho", encara que hi ha periodistes que demostren que no van ser ells. http://vozpopuli.com/actualidad/54176-cinco-lideres-de-podemos-recibieron-el-primer-sms-del-pasalo-en-el-13-m

No sé qui està finançant PODEMOS, però està clar, que qui paga mana.

De la mateixa manera podem preguntar-nos. Quant costaria l'aparició contínua en televisió, des d'abans de maig, dels dirigents de PODEMOS de manera contínua? Casi sempre en el programa de "Las Mañanas de Cuatro", al matinal "La Sexta Columna" i sobretot a "La Sexta Noche". Algú creu que les televisions privades, estan donant aquest espai, només per audiència? No. Les estan finançant i aupant políticament, amb claríssims interessos polítics. Per cert, quan va la gent del PNV o BILDU a "La Sexta Noche"? No és gent interessant? El poder està triant a PODEMOS com a nous dirigents, no nosaltres. No és una qüestió d'audiència.

Ara s'ocupa d'anar cap a la centralitat del tauler. Això no és altra cosa que anar al centre polític, on en teoria, hi ha més vots, encara que en la pràctica menys solucions als problemes que tenim actualment (al meu parèixer). S'avança cap a un programa socialdemòcrata, amb l'autoria de Vicent Navarro. Un senyor que fins fa poc no li queia molt bé al vell Pablo Iglesias.

Per entendre millor les estratègies de PODEMOS, cal llegir dos autors famosos. Pablo Iglesias i companyia no han inventat res, seguixen diversos "manuals":

- "La raó populista" de l'neoperonista Ernesto Laclau. http://es.wikipedia.org/wiki/Ernesto_Laclau

- Carl Schmitt, filòsof jurídic alemany dels anys 30 (Nazi i ex-nazi). http://es.wikipedia.org/wiki/Carl_Schmitt

M.

Libro del desasosiego

Este cap de setmana que acaba de passar i després del somni postergat per casi un mes, vaig acabar l'última pàgina del "Libro del desasosiego" de Fernando Pessoa.

Va ser a mitja vesprada de diumenge quan vaig esgotar l'última lletra, la línia final i el rengle fatal que dóna fi a aquell llibre de fragments on tot el que no és somni, és angoixa. Me va arribar el desassossec en ser conscient que m'havia de desfer d'ell en breus i de no comptar amb més fragmentes per a llegir.

“Xabacanament” parlant, me sent alliberada, ja que el llibre estava teixint sobre mi cadenes doloroses que acaparaven tota la meua atenció i no me permetien llegir res més, havent tant allà que necessite amb urgència. Vaig tindre jo que oblidar-me de la meua vida, vaig tindre també que menysprear tota la meua acció i intentar despullar-me de tot el que no fos son; arribí fins i tot a conciliar amb la idea que viure és degradant, vaig perdre per moments la confiança en la realitat (i això que ja en tenia / tinc poca).

Des del començament fins al final va ser una constant agonia, un mes patint els càstigs de semblant tristesa; cal anar mullant-se a poc a poc d'aquestes memòries seues, s'ha de ser ell i ningú més.

L'enyorança, el plor, l'abatiment, la desolació, l'amargor, la foscor, la nostàlgia, la genialitat, la soledat, el desconcert ... i encara pitjors penes, es troben en el "Libro del desasosiego", tot baix el mantell d’una reiterativa pluja sobre el sòl de Lisboa. L'absència de la calma, la grandesa del deliri.

El llibre passa a formar part de l'enrenou, tot es comença a concebre en forma de tempesta, amb ulls desassossegats. Un ha d'acompanyar amb la pròpia solitud a la solitud de l'escriptor, sinó res serveix i te sents hipòcrita perquè Pessoa te fa sentir aixina.

Crec que aquest llibre nua la seua veritable i inclement passió, la seua condició d'amant de la mort. I és en aquesta condició on s'entreteixeixen l'humor com indiferència, la distància irònica, la serenitat poètica i el coratge estoic amb la qual cosa Pessoa assisteix a la vida sense abdicar d'ella ... És l'amant de la mort que renúncia a la passió per l’autoafirmació, alliberant-se aixina del pes i la pressió que exerceixen la fortuna, els ideals i la moral de l'acció. Estimar la mort suposa també, per Pessoa, dipositar la càrrega i acollir poèticament la vida en aquest entre la serenitat i la fragilitat, en aquesta especial condició de serè desassossec irònica que es concreta com a escriptura salvadora i impotent a la vegada.

L'home és desassossec, és dolor per la vacuïtat de la pròpia ànima que sent el buit de tot; és agonisme entre la finitud i l'anhel d'infinitud. El llibre voreja el que d’irrepresentable hi ha en l'home: aquella altra cosa que brilla al fons de l'ànsia com un diamant possible en una caverna a la qual no es pot baixar. Dir una i altra vegada aquest tedi, aquest desassossec que és l'home, és una experiència que s'inscriu en la serenitat, per això, en aquest límit de l'existència que és el desassossec, es conrea i creix igualment la possibilitat d'arribar a dir des de la serenitat.

Cada dia comptat per Soares, és un dia per a mi, però al final el vaig acabar, potser amb la satisfacció que la pròxima serà una relectura, potser amb alegria de la nostàlgia falsa que em va inculcar el portuguès. Vaig acabar i sóc una persona lliure que sent, no pena sinó tristesa per la tristesa i pena que algun dia va sofrir Pessoa. Retrat d'una persona malalta de si mateixa i de la seua pròpia lucidesa; esclau del fet cert que siga escassa la companyia capaç d'acompanyar els que volen estar sols, si els solitaris seguixen sent-ho és perquè ningú sap acompanyar en soledat.

Per la meua banda, jo festeje que entre tanta incomprensió i sofriment, algunes de les víctimes perpetuen llibres com aquest.

Gràcies per la recomanació.

M.

Mi cuerpo.

Se veu que no puc penjar cap .pdf

Copiaré i pegaré el que acabe d'escriure, per a no donar-li al traductor de google ni per a ficar-me a traduir-ho a mà.

¿Tengo un cuerpo? ¿Soy un cuerpo? ¿Soy con/sin mi cuerpo?

Es una burla de la vida, nuestra existencia trata de aparentar i de olvidar ser. Creo que nuestro cuerpo es, al fin y al cabo, lo que menos impacto tiene en nuestra vida y aun así consume mucha energía. Nos obsesionamos con nuestra imagen ya que creemos que ella dice lo que somos, pero en verdad solo dice lo que aparentamos. Así pues, mi cuerpo no dice lo que soy, solo muestra un resultado en el que se muestran las decisiones tomadas durante mi historia, por corta que sea; pero de ninguna manera significa lo que soy.

Mi cuerpo podría ser un templo gozoso de mi alma, pero yo lo veo más como su cárcel; quizás en otro contexto histórico lo consideraría como templo, o como pagoda, o como –ponga aquí similitudes según el origen y la procedencia, porque también ello tiene que ver-.
Mi cuerpo es una cárcel hoy, en el aquí y el ahora, por la importancia y el significado que se le da ya que su definición ocupa un lugar ambiguo en la posmodernidad. La revolución sexual del 1960, o del 1970 parecía haber sustituido el neoplatonismo que la religión tiñó de moral estricta; sin embargo, en la actualidad, la trivialidad, esta descomunal chabacanería y saturación de lo corporal, invitan a reconsiderar nuevas ideas.

Lo que se lleva, las religiones, el deporte, la ambición de algo mejor, el erotismo, las vergüenzas, el tiempo, la salud… Todos los aspectos de nuestro mundo (y todos los mundos de nuestro aspecto) se enredan sobre el tablero de ajedrez de la carnalidad, luchan en un campo de batalla que no parece que tenga ninguna finalidad ni ningún final; este tablero carnal se convierte también en símbolo ideológico.

Seamos como seamos, físicamente, claro –flacos, altos, etc-; no estamos nunca satisfechos. Veo aquí mi primer batacazo en el resbaladizo camino de la libertad, el cuidado del cuerpo se ha hecho una obligación implícita, un combate contra la muerte y la decadencia que a veces deriva en una superficial vaciedad.

Yo estoy instalada en mi cuerpo, presa en él, me parece no del todo cierto decir que solo “tengo cuerpo”, sería como una verdad a medias o incluso menos que a medias; el estar encarnada en él va mucho más allá de la mera posesión de mi cuerpo porque yo no puedo lograr ser sin mi cuerpo. Pero es que tampoco puedo decir que “yo soy mi cuerpo” ya que también va contra la certeza de que yo me encuentro con mi cuerpo, el cual no he elegido, el cual no le avasallo totalmente; cuerpo que me crea problemas, que es parte de mi historia y de mi circunstancia, al cual, de cierto modo, me aminoro, me mermo y que, sobre todo, en el momento de fallecer se escapa por completo al poder de mi libertad.

Mi cuerpo, y los vuestros, van acompañados de límites indiscutible. El cuerpo es frágil y limitado en su adaptabilidad; desfallece, fracasa, se distrae, se desanima, yerra, enferma, padece hambre, sed, se cansa; está ligado al tiempo y al espacio y las pasiones le arrastran a hacer lo que no quiere (o si). Pero sobre todo, esta inevitablemente expuesto a la necesidad de morir.

La única utilidad que le puedo dar es la de instrumento, la de obrar y la de hacer cosas; no la de instrumento que después es abandonado y arrinconado, obviamente para cuando llega la muerte si, pero hablo antes de que llegue ese final; me refiero a darle al cuerpo el principio de la instrumentalidad para ver si así los instrumentos se convierten en virtud de mi cuerpo dispuesto a utilizarlos.

No obstante, creo que mi cárcel en su sencillez más pura, espera cumplir sus pasiones por irracionales que sean, espera alimentarse y desea descansar; quizás entre esas pasiones está la de obrar, pero esperaría obrar para una sociedad con carácter, para una sociedad definida en valores propios.

Seré joven, tendré energía; pero mi cuerpo está triste y cansado de ver como gobierna la sinrazón, de ver como la globalización se adueña absolutamente de todo haciendo así perder la poca esencia de individualidad que les quedaba a nuestros cuerpos. No me culpéis si deseo ponerme el pijama y dormir durante un largo tiempo, sin que nadie me hable, tumbada no andaré sobre la frialdad de este camino insustancial que se está construyendo y que ya casi ha finalizado; me tumbaré y cerraré todas las puertas y todas las ventanas para no dejar escapar así mi soledad.

Mati.

Estupidesa

Sempre m’ha fascinat l’Estupidesa i no comprenc perquè, havent estudis milionaris en universitats sobre com caminen les formigues, no hi ha cap estudi sobre “Estupidologia”. 

I és que qualsevol estudi acurat de la història, o dels esdeveniments actuals, porta a la invariable conclusió que la font més gran dels terribles errors és la pura estupidesa. Quan es combina amb altres factors (com passa sovint) els resultats poden ser devastadors.

Últimament no paren de coincidir-me fets, i pensant jo sobre la nostra estupidesa, comparant opinions en amics i companys... Just anit cau a les meues mans un article sobre algunes novel·les de Carlos María Cipolla i vaig recordar que ell va desenvolupar la seua pròpia teoria de l’estupidesa humana, teoria en la qual regnaven cinc lleis:

1ª. Sempre subestimem el nombre de gent estúpida. 

2ª. La probabilitat que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

3ª. (la d'Or). Una persona estúpida és algú que ocasiona mal a una altra persona, o un grup de gent, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa --o fins i tot resultant danyada.--

4ª. La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Constantment se'ls oblida que en qualsevol moment, i sota qualsevol circumstància, el associar-se amb gent estúpida invariablement constitueix un error costós. 

5ª. Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir.

Cada vegada me n’adone més de la gran quantitat d’estupideses en les que ens desdejunem tots els dies, i a algunes d’elles encara tenim la poca vergonya de taxar-les de “populars” o de “tradicions culturals”; i senyors, una cosa és ser tradicional i conservar la cultura, i una altra es exagerar-la fins al punt més estúpid possible. És un cas estúpid que m’ha passat ara pel cap, però hi ha molts i de molt diferents.

No podríem explicar la naturalesa del que anomenem la societat del coneixement si no fórem capaços d'entendre per què es produeixen també en ella fracassos col·lectius de major envergadura fins i tot que les comeses per societats en les que el saber no ocupava un lloc tan central. ¿Per què col·lapsen les societats? ¿Quines raons expliquen el fet que, estant en una societat que pot ser més intel·ligent que els seus membres, també puguem ser més estúpids del que ho som individualment considerats? Enmig d'una crisi econòmica sense precedents i que és el resultat, no tant d'errors individuals (que també), com de malapteses col·lectives, respondre a aquesta qüestió és més necessari i una mica previ a tot allò que es recomana en els discursos per "sortir de la crisi ".

El nostre món és de segona mà, intervingut, i no podria ser d'una altra manera: sabríem molt poc si només sapierem el que sabem personalment. Ens servim d'una gran quantitat de pròtesis epistemològiques. El nostre suplement cognoscitiu està edificat sobre la confiança i la delegació. No tenim més remei que confiar en altres i confiar en la informació que altres ens proporcionen. Aquesta circumstància és la causa de les grans conquestes de la humanitat, però també dels pitjors errors. La confiança pot demostrar excessiva o insuficient, els rumors es propaguen sense objectivitats que els puguen frenar, el pànic resulta més contagiós en un món d'apreciacions difícilment refutables... La facilitat amb la qual es trenca aquesta confiança posa de manifest fins a quin punt són fràgils les nostres societats.

La societat contemporània, malgrat la seva complexitat, no és un regne de poders incontrolables sinó alguna cosa fet pels éssers humans; estem confrontats a processos que se sostreuen del nostre control absolut però que poden ser parcialment regulats. Tampoc en l'època de les conseqüències secundàries estem condemnats a l'alternativa entre la responsabilitat total i la total irresponsabilitat. La tasca que tenim per davant és més aviat determinar nosaltres mateixos, mitjançant procediments de legitimació democràtica, com volem construir políticament la nostra responsabilitat, que és l'expressió pràctica de la intel·ligència.

El Péndulo de Foucault. Umberto Eco

Aquesta novel·la em va ser recomanada i vaig començar a llegir (innocent de mi), i en acabar finalment, no es pot sinó sentir una mena de insípida indigestió d'informació.

Positivament la novel·la està plena, o millor, "saturada" de dades interessants, nocions històriques, noms, paraules i obres que no deixen de despertar l'interès i curiositat sobre el món de l'esoterisme, les societats secretes, les conspiracions, els moviments espirituals ,etc. És com una sopa d'informació i una amalgama de dades curioses.

Des del principi del llibre i durant unes quantes pàgines l'autor ens enreda en un galimaties lingüístic del qual, que no sé si és intencionat o no, només pocs valents disposats a afrontar grans reptes literaris, surten indemnes. No és la primera vegada que em donen ganes de deixar un llibre començat però sí que puc assegurar que és la primera vegada que em trobe absolutament satisfeta de no haver deixat de llegir. Després d'unes pàgines, l'autor va tot directe al torrent sanguini.

Així doncs, crec que la composició és complexa; comprèn 120 capítols que es reparteixen en 10 parts que tenen els noms de les sefiroth de la Càbala en posició descendent. Cada capítol està precedit, per regla general, per una cita de llibres ocultistes; n'hi ha una que no té desperdici: "Té la bogeria un immens pavelló on gent de tot arreu dóna pensió, sobretot si tenen or i poder a discreció". Les últimes pàgines són les millors, lliures per fi de tanta escatologia i tant premeditat, de vegades, absurd.

Crec que en la novel·la fa referència a la nostra responsabilitat a l'hora d'obrar, d'actuar. Crec que mostra com no és una responsabilitat personal, sinó d'espècie. Valga aquesta cita del llibre per indicar: "La gent està assedegada de plans, si els ofereixes un es llança sobre ell com un ramat de llops. Tu inventes i ells creuen. No cal crear més imaginari del que hi ha ".

Umberto Eco és un bon escriptor profà, qui és molt bo envoltant el Temple, però mai arriba a penetrar en ell. El llibre encunya el terme dels "Diabòlics" per referir-se als iniciats en una societat secreta, a la naturalesa esotèrica i és una mica trist que al final acabe ficant tots en el mateix sac.

El secret del món i de la nostra existència en el seu origen i destí i en el seu procés mateix evolutiu segueix sent interrogant solut i privilegiat per literats i filòsofs. El pèndol de Foucault és una variant de misteri i acció que aborda de manera contemporània i amb l'estètica de l'obra d'art semblant perquisició fonamental que ens abraça a tots com homes, i de manera especial es converteix en un desafiament i un repte per a aquells que encara creiem de manera optimista.

Què més puc dir? Sí, és difícil i costa mantenir l'actitud necessària al principi però, llegiu aquest meravellós llibre i no us obsessioneu per memoritzar cada dada ni assimilar cadascuna de les seues línies. Senzillament tireu-vos a l'aigua i, manteniu a flotació; deixeu-vos portar per les onades del llenguatge i gaudiu de la lectura, val la pena.

Mati.