El anochecer occidental

Parece ser que Pokemons se cazan hasta en el trabajo...

La epidemia “Pokemon Go” (entre otras) también ha allanado las certezas derrotistas sobre la decadencia de nuestro tiempo. Podría incluso ofrecer una involuntaria contribución al empirismo sociológico. ¿Qué se podría hacer para que algo lograse levantar la cara de vergüenza por la comodidad con los niveles de indecencia humana y de bajeza cultural.

Por un lado, existe la predisposición de algunos bombarderos para “asegurar la integridad de la identidad religiosa y tradicional”, a cambio de poner en juego su existencia. Por otro lado, el deseo de la tendencia de los invertebrados que se dejan cautivar por el coro de sirenas de conformismo, lo que distorsiona la esencia de la humanidad, y entregarla en el altar de la decadencia, cual voto de obediencia. 

El brazo largo del relativismo ha destripado el siglo XXI en dos ramas: las filas de las víctimas de la laxitud de la política y gubernamental, y la flota de lobotomized tecno-digital. La primera abarca el destino de los que viven en un sistema ferroviario todavía situado en una pista de quién decide vivir la vida a base de los causantes de todo el daño que se está llevando en Europa y en Medio Oriente. El segundo representa un fresco de una horda de zombis enfrascados en la comodidad, la tolerancia, la igualdad y las tonterías.

¿Qué se salva de este Occidente?

Oda a la experiencia

El humor de Dios es lo que me ha llevado a viajar a un convento de un país del norte de Europa durante la primera mitad del siglo XIX, entre el aire saludable y las delicias de los bosques de color azul y oro, sumergiéndome en la melancolía del otoño. He llegado sin enterarme a Siete cuentos góticos, Blixen.

Otros autores se explayarían con argumentos vanos entre teología y ficción… pero en este cuento la baronesa Blixen deja caer muy elegantemente entre el vahído y la media sonrisita razonamientos como estos:

Con voz lenta y reposada como una

sibila, la anciana dijo al sobrino:

—¿Tú sabes qué es lo que se

compra caro, se ofrece barato y todos lo

rehúsan? La experiencia de los

ancianos… Si los hijos de Adán y de

Eva hubieran hecho uso de la

experiencia que les legaron sus padres,

el mundo habría sido sensiblemente

distinto. Yo quiero darte mi experiencia

en una píldora endulzada con el azúcar

de la poesía, para que la puedas tragar y

asimilar mejor: «De todos los caminos

de la vida, solamente uno, el del deber,

conduce a la felicidad». No olvides

esto, hijo mío, que es importantísimo.

Y ante el rechistar de su sobrino Boris le sigue diciendo:

-Ah -dijo la priora con gran energía-, 

el doctor Sass, que fue sacerdote de 

Closter Seven en el siglo XVII, 

afirmaba que en el Paraíso, hasta la caída, 

el mundo entero era plano, 

el telón de fondo del Señor, 

y que es el diablo quien inventó 

una tercera dimensión.

Así, las palabras «recto», «cuadrado», 

«plano» son propias de los nobles, 

pero la manzana era un orbe, 

y el pecado de nuestros primeros padres, 

un intento de circundar a Dios. 

Yo misma prefiero mucho más 

el arte de la pintura que el de la escultura.

Llunàtica

Ha arribat ara a les meues mans esta noticia.

M’acontentaré infinitament infinita que els nostres germans ortodoxos no accepten la data que es vol fixar per a Pasqua i que continuem com sempre: a la ventura de la lluna.

Segons nosatros, els catòlics, sembla que hi ha un consentiment, refusar a una tradició de tres milenis.

Sense adentrar-me en la teologia, me disgusta la mutació, per motius artístics i poètics.

Cóm pot ser lo mateix celebrar la Passió baix la inmensa lluna de Parasceve, la mateixa que va platejar les oliveres i els rius d’aigua i sanc del rostre del Nostre Senyor a Getsemaní, que en qualsevol atra nit?

Cóm pot ser lo mateix estar fusionats en l’armonia i en el compàs de la naturalea, quan se li oferia a Déu les resses al començament de la primavera d’estiu?

Cóm pot ser lo mateix dependre de “la primera lluna plena de primavera d’estiu, conforme els cossos celests: terra, sol i lluna” si això és virtuosa poesia?

Comprenc que la unió dels cristians és molt important i la disputa és notoria, pero ixa discòrdia no ve pel dia de Pasqua (sols cal esperar la Tercera Roma i tot millorarà).

“Fidascuentas”, que no m’agrada gens això de tindre que canviar una usança llitúrgica atàvica.

Segurament les delegacions de festejos d’ajuntaments, restaurants, etc. estarien ben contents i satisfets de que tot estiguera “ordenaet” i no dependre de llunes i llunàtics. Ademés podrien planificar divertiments sintètics, llògics, electrònics, analítics, etc.

Doctors té el catolicisme i apencarem en el crebant artístic i poètic si algun dia la idea es materialisa, perque una cosa no es mereix discussió ni dialèctica, ni llunes ni estreles: qui guia les nostres vides és Crist. 

Oriens, splendor lucis æternæ et sol iustitiæ

La crueltat del temps

«Déu ha mort», el nostre món és la gestació post-mortem de les seues cendres. D’elles germinen els infinits cucs que alimenten la nostra ànima orfena: albir camuflat d’una falsa llibertat, meditacions-yogues, consumisme, deport, veganisme, aromateràpies, «coaches», etc. No son més que cucs d’autoajuda, paròdies d’un amparament temporal a la carta per l’eficàcia d’un ego enredrat en un precipici de frivolitat.

Millor sense "poetes" d'ara.

Lligc atònita, en rebatinya de nuguets als parpalls, un artícul (ací l’enllaç) de l’ABC que desgraciadament ha arribat a mi hui que tindrà cosa d’un any, que un llibre de poesia publicat fa cinc anys ha venut la energumènica suma de 21 mil eixemplars.

Encara en la tremolor desficiant-me el cos vaig a Google (lo que més a mà tinc en cassos d’omnisciència) per paladejar un poc de les mels de tal fenomen i, mentres en una mà teclege en l’atra me falgele i cilicie per la meua desmesurada negligència.

Aixina pues, anhelosa i colpejada, averigüe un nutrit florilegi de poemes i cites de l’estratosfèric llibire. Cóm sospesar, oh lector, el fracàs de tanta màquina, el mòs de tan magne afonamenet, l’arrastrar-se pels fondos de l’abisme de tanta alta ilusió enaltida? A penes vaig conseguir ixir dels escombros del primer encontre: 

Els muts no chillen? Els sorts no veuen la música? Blablablá? ¡Nyas! Pero si és Bécquer sense romanços i en present! El chic acaba de donar-li un revolcó al llenguage poètic espanyol rellegint a Bécquer en ulleres de la LOMCE, LOGSE o LOquesiga. Que es note, ademés, la sutil repetició inútil i viciosa, ixa tautologia en la que arranca el sext vers, a la que salva in extremis una habilidosa sinèstesia (creuament en les emocions de dos sentits diferents sense recolzament de estupefaents); i per acabar, és de gojar la maestria en l’idioma demostrada per qui no té por, intrèpit, al sempre aguaitat anacolut on, un atre poeta, més temerós de l’idioma, més pànfil ell, hauria escrit algo més bast: “con las cinco letras con que se escribe tarde” . Pero no hi ha que descartar la traïció del tipògraf, que li ha furtat una coma a la genialitat a la que probablement apuntava tan ullat autor: “con las cinco letras, que se escribe tarde”.

Malcorada, desarmada i cautiva, me va ser impossible continuar, segons entendrà el lector. Pero, com és cosa que a una estos abusos i malifets no li poden dixar freda, me vaig ficar a reflexionar, mà al cap qual una Jovellanos i desplaçada en el temps. 

La meua primera reflexió va a parar en els adolescents. No en va, a l’escitor se’l enaltix com líder de la nova poesia jove. Deduïa yo, en el meu rumiar, que qualsevol jove en condicions normals d’escolarisació i salut mental podria escriure este fragment o algun similar, sense molt deteriorament de meninges. Quan, m’he donat conter que estava equivocada: els adolescents d’ara contemplen estos “poemetes” justament perque NO poden arribar ni ahí.

La meua concloent cavilació (ya cansada) va ser cóm se’ls podria educar a estos 21 mil turulats lectors a considerar als grans (San Joan de la Creu, Góngora, Garcilaso, etc.) quan el seu concernent és este borinot. Que els mijos i les grans editorials (fichat per Planeta) li donen terreny dixa ben clara l’altura a la que es troba el país culturalment, i la que ve, lleis orgàniques mediant.

Nos nos despedim sunyosos. Dixem una atra perleta, tremolant en el somriure, cavalcant del descollonament:

“Con el tiempo he aprendido/ que no es lo mimso ayer que mañana”. ¡Sabut!

Benedetta colei che'n te s'incinse

Benedetta colei che'n te s'incinse. Canto VIII

Com es sap, Dante, a l’Infern, s’apiada mentres camina de casi tots els condenats. Per pietat d’ells arriba a perdre el sentit. Segons alguns, açò és una argúcia lliteraria per a fer més verosímil l’obra: els condenats ho estarien per Déu, i no per l’escritor, que s’emmaixcara en la seua llàstima. Yo pense que el motiu és encara més sutil i molt més teològic. En l’Infern, Dante és l’únic cristià. El guia Virgili que, com es repetix sistemàticament, no va tindre la fortuna de conéixer a Crist. En el IV cant de l’Infern, on s’explica la seua situació, es diu que ixes ànimes nobles sense batisme, entre les que Virgili es troba, té un semblant que no es ni gai ni trist. La condolència que sent Dante, i que Virgili no comprén, és, en veritat, un reflecte de la misericòrdia de Crist, les tristees i alegries les quals arriben aixina inclús a les profunditats infernals.

Dante posa en especial conte, ya parlarem d’açò un atre dia, en diferenciar el reflecte de lo reflectat. Aixina com Beatriu és una image divina, pero a la vegada imperfecta, i que gràcies al mal temperament de la musa s’evita la idolatria. Pues bé, tampoc vol Dante presentar-se (ni pot fer-ho) com un representat de l’amor de Crist, potser per açò mostra tanta malvolença en Filippo al cant octau. El seu atac de mala llet mos sorprén i mos fa pensar que té que tindre algo personal i biogràfic que no s’explica. En canvi, Virgili, ixa malícia repentina li entusiasma, i abraçant-lo exclama “!Oh desdeñoso, bendita la que estuvo de ti encinta!” Està clar que Virgili parava molt aventat en les tendrees que Dante venia prodigant en els malcaiguts condenats.

Pero Dante, encara aixina, seguia prodigant-les, quedant ben explícit quan a un suicida li mostra un gest de carinyo en la paraula “caritat” i sols un poc més a continuació del XIV cant descriu els castics aixina “y vi de la justicia horrible arte”. Quin contrast, irremediable pense.

Que Virgili representa el món precristià està clar, ademés, per la insistència en la que crida l’atenció de Dante sobre personages ilustres de la Antiguetat. Hi han moments en els que Virgili pareix unflat de tant florentí, com pensant “Pff, quin tarroç localiste m’he tret a l’Avern”. 

--------------------------------------

Ací es l’únic moment on es nomena a sa mare. Qué estrany, no? Que ixca a colació una mare precisament per a festejar un desplant furibunt, i no en el paraís, naturalment. Dante va quedar orfe de mare molt pronte i potser este siga el cas. O... yo preferixc ficar els indicis dels poetes, i més en el florentí, en atre puesto. Aixina que per qué no pensar que en ixe oxímoron desdeny-mare mos està senyalant que és Virgili qui desconeix la tendrea maternal, ixa que el cristià Dante anava repartint, de fet, per l’Infern. L’amor de Dante per la Verge i per santa Llúcia, tan correspost, mos mostra que ell sí sabia molt de les delicadees maternals.

L'art contemporànea entre lo sagrat i la merda.

La decadència d'Occident i l'esquizofrènia de la modernitat son les màximes expressions en l'art contemporànea: per un costat, una retòrica grandiloqüent, destinada a millorar els valors de mercat, se li atribuïxen a l'obra "d'art" un caràcter sagrat i una funció que sempre va més allà de la verdadera intenció de "l'artiste". Per atre costat, "l'artiste", el nou sacerdot d'esta confessió, no té por d'utilisar la provocació més absurda i patètica per a obtindre el consentiment dels fidels.

Pues ara, Mike Bouchet (sobre el nom, l'enllaç), lluïx la seua magnífica obra: 80 mil Kg de merda humana.

SACRALISEM LO PROFÀ I ADOREM EL VEDELL D'OR, L'APOCALIPSIS S'APROXIMA.

Memento homo...

Pocas cosas hay mejores que leer algún fragmento escrito por Fernando Pessoa o algún fragmento que él haya escogido para ser traducido, donde de repente, hay algo que a uno le sorprende y lo eleva.

Continuando y releyendo algunos Rubaiyat me sorprende éste trasladándome a miércoles de ceniza (a un miércoles de ceniza de cuando era niña, pues ya hace tiempo que no se evoca ni una penitencia real y fiel para no “espantar” ni una renovación espiritual como debe ser): Memento, homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris.

Nostre món.

Hui, este paissage autumnal de Joaquín Vayreda m’ha maravellat de bon matí. Representa en primer pla, en una humil ermita al fons, a una dona i a la seua filla arreplegant bolets, mentres a un costat s’allunya, errant, un home.

Presonera, peregrina, aïllada, crec que s’ha acunçat durant este any la meua percepció de bandeig, en l’evocació i l’esperança.

Venint en el coche cap a la faena escoltant la ràdio pense que és inevitable que, encara en les meues divergències llògiques a causa del meu medievalisme, haja llegit i elogie gran part d’un llibre que vaig trobar nomenat “Contra la nova educació” d’Albert Royo. Com ha passat desde la Revolució, l’ensenyança continua sent el camp de batalla on cada vegada una facció s’apodera molt més de l’atra, sent ridiculisada i quedant-se aniquilada aquella que lluita contra l’enginyeria social i política actual que pareix encabotada en exigir i requirir per a les noves generacions el futur laboral de les mines dickerines i els seus antres d’usurers.

M’he preocupat per reformular el meu instint, no molt inèdit i no menys encolerisada, de que el nostre sistema mundial i global s’instituix en la destrucció de dos dels ciments naturals de la societat: la família i el respecte.

Contemple sosegadament horrorisada la pèrdua de llegitimitat de tota autoritat. Queda descoberta una potestat espantosa i inhumana, baix un somrient verniç democràtic, que m’atrau a conservar la meua llealtat a una monarquia sense rei (tinc que la Dinastia, en qualsevol de les seues maneres espanyoles, més que buida s’ha volatilisat, o millor dit, s’ha evidenciat desertora i trànsfuga de la història. No es pot reinar candorosament) en un pais en clau plebiscitària d’un foc mimètic (venint-me al cap René Girard quan menciona en una de les seues obres que si el sacrifici està infectat per l’enfrentament mimètic, no pot fer atra cosa que fracasar). Ya sols em queda acudir a l’oblidança de la meua pàtria espiritual.

Ixa sensació d’un exili imminent ha compromés la meua reflexió sobre les raons no d’un logos llegendari, sino de la mitologia posmoderna que pretèn enterrar el logos judeucristià. A esta ferocitat apocalíptica, a la que l'església catòlica actual ataca en una fortalea i rebelia escatològica, terrenal i material, de tan horripilant actualitat, he destinat una lectura benedictina.

Aixina pues, queda marcat el meu destinat desterro del güelfisme. Este desterro guarda una sement d’esperança i goig saber que no té atra meta que nostre món. El d'ell i meu.

Descans

Tots soportem el pes del món, hi ha qui ho fa ert, igual que una cariàtide, i hi ha qui s'acorruca, com ho fa l'atlant. I hi ha qui fa tremolar els ciments del món, com els Titans, que, finalment, foren vençuts i empresonats en el Tàrtar. 

Yo anhele a cariàtide, pero m'és molt complicat i, arquejant-me molt, a atlant. 

Per això, esta foto que m'he trobat per internet, m'ha plenat de goig i descans.