L'arbre del futur.

Fa tot just unes setmanes que ha arribat la primavera i, joves o no, aquesta data tanca per a tots un sentiment de renovació i esperança. Així, almenys durant un dia, imaginem que les coses han de florir, que les coses han de resultar millors, que les coses tendeixen cap a un futur que intentem albirar feliç.

Però aquest sentiment no passa d'aquest dia, ni tampoc els nostres esforços per fer una primavera de tot l'any.

Qual homes amnèsics que hagueren perdut la memòria de llegir, encara que havent llegit molt alguna vegada, mirem sense vore, i entenem sense entendre els ritmes de la natura. Una amagada veueta interior ens diu que la primavera no és només una de les estacions de l'any, un moment de tants, sinó que el reverdir de la naturalesa és un missatge, un llenguatge que ens vol transmetre alguna cosa, encara que no sabem què. Imitant, com només poden fer els desmemoriats, ens vestim de clars colors, comencem a sentir la calor "psicològicament", i exterioritzem unes ànsies de renovació que moltes vegades no van més enllà d'una bona neteja general a la nostra habitació.

I allà és on no acabem d'entendre el llenguatge de la naturalesa. És cert que ella es vesteix amb noves robes a la primavera. Però ella es vesteix totes les primaveres, any rere any, inexorablement, amb una paciència infinita, gairebé sobrehumana. I en la naturalesa, després de la primavera ve l'estiu, és a dir, que després de la renovació de les formes, vénen els fruits d'aquesta renovació, la plasmació de les ànsies d'eclosió que en principi foren tot just llavors...

No obstant això, els homes ens quedem curts... Arribem a percebre una renovació, però no la fem constant; no fem de l'evolució nostra línia de conducta, i any rere any, lluny de treure les velles pells consciensudament, necessitem de l'empenta i dels embats de la vida, de vegades per plaer, de vegades per dolor, de vegades pel contemplar el calendari quan per fi és primavera. Ni tampoc tenim la perseverança que implica portar fins a un estiu el que va començar a néixer a la primavera. Ens satisfem amb impulsos que moren tot just quan neixen; ens conformem amb indicis de llum en lloc de trencar les tenebres definitivament; ens sembla que és suficient la llavor sense sospitar sense més que ella tanca ja la futura planta; i, com a molt, volem que la planta aparega de la llavor sense fer res per a això, sense regar, sense cuidar-la, sense posar-la a que recibisca els benèfics raigs del sol.

Recordem que en la llavor ja està contingut el seu fruit, i no tenir cura de la llavor és un crim que atempta contra el fruit més que contra ella mateixa. Matar una llavor, negar-li el nostre esforç, és com matar el futur en el present. I somiar amb l'arbre del futur sense començar per tenir cura d'una llavor, és limitar-se al pla de les fantasies sense practicitat alguna.

Avui, a la primavera, és el moment. Avui podem triar la llavor de l'arbre del nostre futur. Avui podem decidir com seran les branques i les fulles que ens donaran ombra al matí. I pels que volem construir ciutats altes amb ànimes elevades, avui és el moment de conrear la llavor que jeu latent en cada un de nosaltres esperant l'aigua beneïda del coneixement i la fe.

M.

Saber transmetre

Se sol recórrer a la imatge de la Societat del Coneixement per definir la tendència dels països desenvolupats. Més enllà de les escenes que ens ofereixen diàriament els mitjans de comunicació i de la possible distorsió de la realitat que puguen proporcionar, és cert que la sofisticada especialització que han assolit les diferents branques del saber produeix una ingent quantitat de troballes.

Troballes que, si foren convenientment divulgats, millorarien sens dubte les condicions de vida de milions de persones i en alguns casos ajudarien a explicar fenòmens que semblarien subjectes a l'àmbit de l’enigmàtic. No obstant això, aquests resultats amb prou feines rebassen els límits de les publicacions especialitzades i només arriben a les comunitats d'interessos dels científics i, en el millor dels casos, dels que financen les investigacions. I enfront d'aquest aïllament, augmenten cada vegada més les supersticions i prosperen endevins, tiradors de cartes i coses d’estes de pacotilla, que tant desprestigien la recerca del coneixement després de les aparences i les preguntes audaces.

Es fa necessari cobrir aquest abisme que sembla infranquejable entre el saber i els seus destinataris, que són els éssers humans, mitjançant una tasca pacient i meticulosa de divulgació i de transmissió. És indispensable aquest esforç, si no volem que la ignorància acabe per embrutar-nos, si volem que l'Edat Mitjana que tant es detecta en símptomes socials, no torne a sumir-nos en la foscor de les pors i l'analfabetisme.

No hi ha dubte que Internet està complint aquest deure divulgador, donant facilitats als investigadors.

Que la filosofia com a amor al coneixement arribe a tots , que tots puguem arribar a ser filòsofs.


M.

Als núvols.

Després de diversos dies fora del país, i gairebé sense oportunitat de rebre notícies actualitzades, retorne per fi en un avió, enmig de gruixuts núvols, amb una immensa franja lluminosa per sobre d'elles .

Estic als núvols... Potser com s'interpreta aquesta expressió, me trobe una mica fora de la realitat quotidiana, o al lloc on m'agradaria amagar-me de tant en tant per allunyar-me de l'opressió que es torna rutina sense adonar-se'n.

En els núvols me sent surar en la bellesa del paisatge atípic en el qual emergeixen des de baix i de tant en tant , alguns pics de muntanya, o la brillantor de l'ampli mar. Me deixe portar per les meves músiques predilectes a través d'uns auriculars que m’ aïllen encara més. I per fi cedisc davant la lectura d'un diari...

Al principi llegisc sense entendre, com si em trobés davant d'un llenguatge completament desconegut i il·lògic. Me costa concentrar-me i acceptar que el que tinc davant és el reflex - o pretén ser-ho- de la realitat. Al principi, m'esforce per seguir en els núvols. Però a la poca estona, gairebé amb dolor, em submergisc en la lectura del que sé meu i part de la meua vida.

Fins i tot abans d'aterrar l'avió he deixat d'estar als núvols. He sentit la realitat abans de tocar terra. He reprès el fil de les mil lluites embogides que afecten la meua terra i tots els racons de la terra, dels mil diàlegs de sords en què el menys important és entendre’s els uns als altres, de les mil ambicions que sacsegen la gent, de paraules buides i de paraules fetes, d'ansietat per estar a l'avantguarda encara que siga per un curt temps.

Torne a mirar per l'estreta finestra de l'avió per recuperar la meua lleugeresa anterior, per estar als núvols, però ja no puc. Estic en la "realitat". Una dura realitat amb les seues exigències .

¿Creure? A tots i ningú.

A tots perquè cadascú té alguna cosa a dir i potser li assisteixen seves raons.
A ningú perquè tots semblen utilitzar la mentida descarada, la tergiversació, la manipulació de fets i idees, i això és alarmant.

¿Estimar? A tots i ningú.

A ningú perquè ens ensenyen, conscient o inconscientment, a desconfiar de tots.
A tots perquè ningú està al marge d'aquesta Humanitat que conformem en conjunt, tot i tants odis, tanta separativitat i tants crims absurds.

¿Fer? Tot i res.

Res, per moments, quan ens sentim impotents davant la magnitud del que ens espera i ens incumbeix, quan ens assalta el desig de fugir, però on?
Tot, perquè malgrat el desig d'evasió, sabem que cada gra de sorra que puguem aportar és important quan cal construir un gran edifici.

Ara que he acceptat la realitat, me submergisc de nou en els núvols, en el pur, subtil i lluminós, com un respir per als pulmons esgotats de la pol·lució diària. Jugue amb les figures etèries dels núvol , jugue a posar ulls i mans i a somriure amb elles.

D'aquí a un parell d'hores seguiré el rumb de tot el que es mou en la superfície de la terra: tempestes, dolor, fam, por i també algun somriure. És la mateixa, plena d'esperança, que et llance a tu, que em llegeixes ara que ja no estic en els núvols...

M.

El principito

El petit príncep (títol original en francès: Le Petit Prince ) és la més famosa novel·la escrita per l'aviador i escriptor Antoine de Saint - Exupéry. Va ser publicada per primera vegada el 6 d'abril de 1943, quan vivia exiliat als Estats Units després de la caiguda de França durant la segona Guerra Mundial. És un conte infantil que des de la seua aparença senzilla ha arribat a considerar-se una obra universal, sent traduïda a 160 llengües i dialectes, arribant a convertir-se en un dels majors èxits de vendes de tots els temps, és el llibre francès més venut del món.

La història del príncep tracta temes universals com l'amor, l'amistat, el sentit de la vida i la naturalesa humana. Realitza una crítica a l'home i a la civilització moderna que condueixen a la pèrdua dels valors més essencials de l'ésser humà. Defensa la saviesa dels nens com una cosa que serveix per guiar-se en la vida adulta, però que irremeiablement es perd amb l'edat. Els adults són seriosos, no saben gaudir perquè no saben què és el veritablement important, l'essencial s'escapa de la vista perquè és invisible. És una obra que es pot emmarcar dins del corrent filosòfic de l'existencialisme.

El Petit Príncep és una crítica a la societat moderna i als ideals de l'home civilitzat que porta l'ésser humà a perdre els valors més elementals, impedint que siga capaç de discernir la rellevància de la seva pròpia existència. Els adults són els homes seriosos, persones que viuen sense plantejar-se el que fan cada dia amb la seva vida. Es queden en el superficial, en les aparences. Els falta completament imaginació i han perdut la saviesa que van tenir quan eren nens. L'autor mostra com la societat i els valors imposats per ella condueixen irremeiablement a diferents formes d'obsessió com són: el poder sobre els altres, la recerca de l'admiració i els diners, la competitivitat en el treball o l'abast de les metes professionals i intel·lectuals. Els personatges que el petit príncep coneix en els asteroides encarnen aquests aspectes de l'ésser humà. Per a ells la vida és sofriment, abnegació i dolor. Els asteroides són la representació de l'aïllament que pateixen' , un aïllament que els impedeix relacionar-se amb ningú més i per tant sortir del cercle viciós en el qual es troben es fa totalment impossible.

El petit príncep és el personatge que es pregunta per què les coses són així, serà per tant qui posi de rellevància els aspectes negatius dels adults. Des de la seua ment no contaminada per la societat moderna, perquè és pura i infantil, és capaç de discernir el que és correcte i el que no. El petit príncep també es troba sol en el seu planeta fins que la rosa apareix. A partir de la relació que s'estableix entre ells sorgeixen els conflictes que fan que el petit príncep prenga consciència de la seva falta de maduresa. Afirma no entendre la rosa perquè és massa jove per saber estimar-la. Necessita experimentar per aprendre què significa aquesta relació d'amistat i amor. Però per arribar a entendre deu ixir del seu propi món.

L'arribada del príncep a la Terra el porta a establir noves relacions que li permeten accedir a les experiències de l'amistat i l'amor. La diferència fonamental entre la Terra i els anteriors asteroides és que és prou gran com per poder albergar molts individus que ja no tenen perquè estar físicament aïllats els uns dels altres. La relació que sorgeix entre el príncep i la guineu és una de les més importants de tota l'obra. Suposa la trobada de les respostes que el petit príncep buscava quan va fugir del seu planeta. La guineu vol que el petit príncep el domestique, però ell no vol. No obstant això la guineu li explica que domesticar no és crear una relació de superioritat de l'home sobre l'animal, sinó que consisteix en crear vincles d'amistat inamovibles, domesticar significa crear llaços, li diu la guineu, per a mi no ets encara més que en noiet semblant a 100.000 noiets. I no te necessite, i tu tampoc em necessites, no sóc per a tu més que una guineu semblant a 100.000 guineus, però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l' altre, seràs per a mi únic al món, seré per a tu únic en el món. És a partir d'aquests llaços que l'autor ens fa sentir la forma més pura de la concepció de l'amistat. L'amistat li dóna sentit a l'existència, fa que siga plena. A més crea llaços de necessitat entre les dues parts. Gràcies als ensenyaments de la guineu, el petit príncep s'adona que la rosa el va domesticar a ell, i que la rosa és especial entre milions de roses precisament per aquest llaç que els uneix. Això és decisiu perquè el petit príncep prenga consciència de la necessitat que té de tornar al seu planeta amb ella .

La lectura d'aquest llibre m’ha  ajudat a conèixer millor el veritable sentit de la filosofia, sembla increïble de quina manera en un llibre tan xicotet es poden dir tantes coses diferents i amb tan gran sentit, aquest llibre té una característica especial i és que és un llibre de contes per a nens i un llibre de filosofia pura per als adults.

M.

Esperança

Avui vaig veure la esperança ... Estrany do sortit fa milers d'anys de la mítica caixa de Pandora, encara segueix sent fonamental per als homes. I és probable que la vegem, elevant cap a ella els ulls, cada vegada que el desconcert i l'angoixa fan presa de nosaltres.

Diuen les velles tradicions del nostre ancestre hel·lènic, que fa molt de temps, quan els homes havien desaprofitat les seves oportunitats de creixement i redempció, els déus els van castigar enviant a la terra una dona - robot d'extraordinària bellesa. Plena de perfídia, aquesta dona - Pandora -va ser fàcilment acceptada pels homes i fins i tot pels herois, confiança que va aprofitar per a obrir la caixa del seu ocult tresor, que sempre l'acompanyava, deixant caure tots els mals coneguts sobre aquest món... Però , en el fons de la caixa va quedar l'esperança...

I en el fons de tots els homes viu una resta d'esperança quan tots els camins han estat encegats, quan totes les il·lusions han estat aixafades, quan cap llum s'albira a l'horitzó.

Per això, hui vaig veure l’esperança, i la seua visió em va ajudar a comprendre quantes i quantes coses hem perdut els humans perquè aquesta imatge haja de presentar-se davant nostre.

Certament, moltes coses s'han perdut; molts valors s'han trencat en aquest estrany moment de transició històrica. En veritat, falta llum, manca claredat de conceptes; la ment i els sentiments estan com embotits davant el compliment de les seves funcions naturals. Tot sembla submergir-se en una perillosa inèrcia, la força d'arrossegament es tradueix en destrucció i violència en tots els ordres. És llavors, quan aparentment ja res queda al fons de la caixa de la vida, quan l'esperança es deixa veure .

Esperança és esperar... és tenir aquesta dosi de paciència i de fe que ens permet superar el mal moment present per llançar les energies cap a un futur millor. Però, compte... Esperança no pot ser esperar contínuament .

Aquest misteriós do dels déus és tan fràgil i subtil com les ombres màgiques que es dibuixen en els capvespres. Cal saber atrapar la imatge amb rapidesa abans que ella es dissolga entre les ombres majors de la nit. Cal saber actuar amb promptitud una vegada que el compàs d'espera ens ha permès recuperar l'alè.

L'esperança no és un do per als homes inactius: ni tan sols ho és per a aquells que s'han deixat caure definitivament davant les dificultats. L'esperança és una promesa, però cal lluitar intrèpidament per plasmar aquesta promesa... Ella promet, nosaltres realitzem.

La visió de l'esperança m'ha omplert de goig. No podem - no hem - de renunciar a l'esforç constant que suposa l'existència. No és noble afluixar l'impuls quan les dificultats són grans. Precisament quan tot sembla impossible i insalvable, és quan l'esperança treu el cap des del fons de la seva caixa màgica, i promet altres temps per als que saben veure-la.

 

M.

Maig

Tradicionalment, és maig el mes de les flors, el mes de la primavera per excel·lència. I no recorrem a aquestes expressions com a simples imatges literàries mil vegades repetides, sinó que pretenem buscar el sentit simple i real de la primavera i la flor. Qual filòsofs a la manera antiga, tan vella que ja és una altra vegada nova, volem la resposta directa de la Naturalesa a la set de coneixement que dorm en nosaltres .

És cert que la primavera és el despertar després del somni que suposa el fred hivern . També és cert que en l'home hi ha cíclics despertars que succeeixen períodes foscos o de letargia.  Despertar és sempre bell, perquè suposa llum, activitat, renovació, moviment ...

Però , un cop desperts , com enfocar i continuar amb l'acció? Una vegada nascuda la primavera a nosaltres, com fer-la durar?

Potser el major mal dels homes consisteix en voler començar moltes coses, però no poder continuar amb elles. Perquè el començament suposa poc esforç i a més tanca l'atractiu de la novetat, mentre que la continuació de la tasca és sinònim de paciència i experiència, de sacrifici i responsabilitat... I és llavors quan s'evadeix la dificultat de la continuïtat a la recerca del nou, pel que simplement te de nou.

És ací on el llenguatge de la flor neix amb la primavera, ella és fruit d'un despertar. Però allà no acaba la seva funció, sinó que pacientment, dia rere dia, entaula lluita amb els elements adversos per elevar-se verticalment cap a la seva destinació de sol i expansió. La flor ve de la terra; la flor comença sent petita llavor, però no es conforma amb seguir sent llavor sinó que s'obre en pètals de perfum i color. La flor fa servir-se de totes les seves forces per aixecar-se cap al cel, tot i les arrels que la lliguen fortament... I també la flor mor quan esgota el seu cicle... Com moren els homes, com acaben tard o prompte els mals de la vida, com ve la piadosa nit després els càlids raigs solars.

No obstant això, res és mort en la Naturalesa. Tots són cicles. La flor que opaca la brillantor dels seus pètals torna a la terra primigènia, guardant en el seu si llavors d'igual estirp a la flor inicial. Així, l'home que creix verticalment, com les flors, no coneix la mort, i els seus canvis són formes d'evolució que, cicle rere cicle, repeteixen la mateixa flor, cada vegada més brillant, més pura, més perfumada.

Mati.