dilluns, 29 de febrer del 2016

Llum de lluna plena.

O siga, que es miraven com ho fem en una nit de lluna nova, senses vore-nos bé, forçant la vista. Pero ¿no ixim d'ixos versos en un recort del fulgor, per contrast, de la lluna plena? Es dona per suposat que per la nit de lluna nova no es veu res, pero lo que diuen els versos (sense dir-ho), és la maravella que és vore's a la llum de la lluna.
Dante, aixina, sempre. I yo, que a començaments de semana sols he fet que maravellar-me veent-la, maravellant-me els pensaments.


Ya estábamos tan lejos de la selva
que no podría ver dónde me hallaba,
aunque hacia atrás yo me diera la vuelta,

cuando encontramos un tropel de almas
que andaban junto al dique, y todas ellas
nos miraban cual suele por la noche

mirarse el uno al otro en luna nueva;
y para vernos fruncían las cejas
como hace el sastre viejo con la aguja.

Canto XV, Inferno. Dante Alighieri

dimarts, 23 de febrer del 2016

Explosió, no... ganyit.


Remirant de nou este vídeo (https://www.youtube.com/watch?v=1wi_9yqyFjc&feature=youtu.be), pense que res pot fer-li ombra a Europa i, no obstant, hem començat a morir ya fa décades i no hi ha tornada. Morim, a “plazo fijo” si no es revertixen casi miraculosament nostres taxes de fertilitat. I la demografia és sols l’aspecte més evident, el joc de números, les faves contades en les que el més fava pot fer en els dits la crònica del nostre suïcidi. Som societats estèrils, societats cada vegada més velles.

Pero açò és l’últim síntoma. Europa mor perqué desija morir. Hi ha una atroç pulsió de mort en la seua cultura, en la nostra cultura. Tots els seus impulsos pareixen dirigits contra la vida, cap a l’extinció. No és merament estèril, sino que pareix poseída d’un entusiasme per promoure ixa esterilitat en tots els seus aspectes: la seua art es estèril, l’economia seua es estèril, com les seues polítiques i com lo que s’ensenya com a bo en les seues aules i en els seus llibres, películes i manifestacions. 

Soles cal acostumar-se a que comencen a fallar els servicis, a que la teua ciutadella es semble menys a tu, a que formar una família siga un privilegi, etc. 

Els signes estan per tots els puestos, i és tan depriment com senzill fer l’inventari, desde ixe nou entusiasme de convers per la combinatòria sexual estèril i l’enfrontament desficaciat dels sexes a una economía de trillers; desde ixe recel de les nostres èlits per anegar les nostres poblacions i substituir-les per atres, en ixa arrogancia de qui veu en les persones peces de Lego que es poden intercanviar, sense identitat ni cultura. 

Europa vol morir perque s’odia. En una época on tot el “colectiu”, per minoritari que siga o malaltuç que sone, resulta inatacable i quan el comentari més inocent pot interpretar-se com un crim d’odi, encara hi ha un grup virtuós al quin odiar: tot lo que tinga que vore en la nostra civilisació, en els que composaren Miserere, o construiren la Catedral de Colonia mateixa, o escrigueren Macbeth i el Quixot 

Cap teoria més fava que la del progrés, ixa que ilustra la història com una llínea triumfant sempre ascendent. La història, sabien els antics, és circular, i totes les grans civilisacions seguixen el seu inevitable cicle de creixement, auge i decadència. Hi haurà resistència, pero serà tan bonica com inútil. Hem començat a morir sense remei, i a lo que més podem aspirar és a fer un cadáver bonic.

dimarts, 26 de gener del 2016

L'espectàcul no para.




El primer acte de la nova llegislatura ha resultat ser el més entretingut de tots. Ara toca aguardar que no mos defraude lo que queda de funció, que està sent llarga (i continuarà). A mí m'ha agradat (és ironía, per si acàs.) sobretot el simbolisme, entre bíblic i virgilià, de la mare alletant al seu fill.

dijous, 14 de gener del 2016

Ser güelf en l'Europa de hui.

M'angustia la ceguera davant una societat que ha netejat, indolorament, l'herba de les seues antigues arrels cristianes. Me pareix vore reduïda a la indigència d'uns sentiments almoiners el testimoni d'una fe que, al crear-lo, va organisar l'espai físic -a través dels monasteris- i moral -mijançant la predicació mendicant- de l'univers social que va ser Europa.

No dic res nou si afirme que la fe cristiana s'ha comunicat a través d'unes categories cultural que no ha pres simplement d'un depòsit històric i social concret, sino que ha contribuït poderosament a forjar-les. No s'ha llimitat a fer-les seues, perque, previament, foren seues. De fet, li serviren per a autodefinir-se en el encreuament que ha marcat l'intinerari històric d'Occident, entre Jerusalem i Atenes. Hui en dia estes categories i els seus conceptes clau (persona, escatologia, comunitat o assamblea) no es que estiguen en crisis o que no s'hagen conseguit adaptar als temps sino que han sigut desde els inicis de la modernitat primer transformades, en acabant desconstruides i ara somesses a un creixement de procés de ininteligibilitat.

Si en el sigle XIII o XIV, en la península Itàlica, ser güelf significava recolzar el poder no sols espiritual sino també temporal del Papa front a les pretensions de l'emperador, ser güelf hui en una Europa somessa també a profundes transformacions econòmiques i polítiques equival a resistir les pretensions imperiales sobre l'esperit humà. Procurar mantindre el repte de les Humanitats és un intent, desesperat i digne, de resistir l'espillisme de que, si elles mateixa acepten disoldre's en l'entramat comercial d'un capitalisme consumiste i disciplinari, conseguiran penetrar-lo i fins fermentar-lo.

No es tracta de tancar-se en les cómodes certees d'un món que ya ha desparegut pero tampoc acceptar l'ilusió de que si els nostres monòlecs son encara rebuts no estem perduts del tot.
No es tracta d'estudiar cóm oferim i situem els nostres productes en el supermercat global del benestar material i espiritual; cal una radicalitat nova.

dijous, 7 de gener del 2016

Enginieria social.

L'última mostra de paternalisme políticament correcte és, en l'ajuntafem de Madrit, uns cartells que pretenen donar-mos leccions d'igualtat de sexe. Estos mostren una plancha i unes estenalles, cada un d'estos instruments acompanyats per la pregunta "¿de Ángel o de Marta?". El més descerebrat deduirà l'epílec, en el que se mos adoctrina que les dos ferramentes deuen ser d'Àngel i de Marta.

Se parla molt dels mals de corrupció, pero personalment preferiria que el responsable d'estes campanyes ficara tots ixos fondos en el seu conter corrent; els meus diners els tindrien igual, pero al menys no me sentiria insultada per este trompellot i indignant intent d'enginieria social.

El polític olvida que la familia és la mare del país, i no al revés; si tinguera un àpiç de sentit, la trataria en la reverència que es mereix i recordaria les leccions que va adependre en la seua pròpia en conte de sermonejar-la sobre com deu organisar-se.

No tinc el plaer de conéixer a Àngel i Marta, pero els desige que establixquen un llibèrrim i personalísim acort sobre l'us de la plancha i les estenalles. Que es decanten per la tradició, i Marta es quede en la plancha i Àngel en les estenalles; o per la revolució, i canvien el joc; o per la racionalitat, i determinen l'us d'una i atra ferramenta segons sa capacitat i inclinació. Que opten, si ho desigen, pel surrealisme i utilisen la plancha per a fer gambes a la plancha i les estenalles per a menjar espàrrecs. Pero que no permeten que un remot i ideologisat funcionari, en dines aliens que gastar, els diga cóm deuen viure les seues vides.

dimecres, 25 de novembre del 2015

LAS RUINAS DE EUROPA

A continuación copio y pego un texto que se me ha publicado en REIGAMBRE. El enlace donde encontrarlo es este:
http://movimientoraigambre.blogspot.com.es/2015/11/las-ruinas-de-europa.html

La consumación del imperio. Destrucción. Thomas Cole. 1836.


Matilde N. P.


Europa todavía parece estar un tanto aturdida ante la masacre perpetrada en París por los terroristas del Estado Islámico. La reacción inmediata de muchos países occidentales es, en cierto modo, algo natural y esperable: la restricción de entrada de los refugiados, las operaciones policiales cinematográficas en sus propios territorios, el aumento (o mejor dicho, el inicio) de los bombardeos a posiciones del Estado Islámico en la región de Levante, entre otras.

Los debates en torno a los ataques giran básicamente en torno a dos ejes: el primero, mayoritario, diciendo temer el estallido de violencia contra los musulmanes, el crecimiento de grupos ultranacionalistas y el resurgimiento del discurso xenófobo; el segundo, minoritario, que muestra cierta preocupación para determinar en qué medida los grupos terroristas se han aprovechado de la generosidad de los países occidentales a establecerse en sus territorios, reclutar nuevos miembros y ampliar sus operaciones. Casi ninguna preocupación se ha mostrado en una de las principales causas que han llevado a la masacre de París: una degradación cultural de Europa provocada por la descristianización.

Todos los “expertos” que han hablado en los medios de comunicación para dar explicaciones - absurdas, la mayoría de las veces - sobre qué ha permitido que el Estado Islámico provocara un ataque de proporciones tan graves en Francia restringió el análisis a los aspectos accesorios del problema real. Mucho se ha hablado de los peligros de la xenofobia y la forma en que podría degradar el espíritu esencial de la tolerancia que los nuevos tiempos exigen. También se habló sobre las desastrosas políticas exteriores de los países occidentales, especialmente Estados Unidos, que, por lo visto, parece muy eficiente para armar, entrenar y financiar generosamente sus futuros enemigos. Se mencionó también la importancia de que otros países europeos participen en la acción militar contra el Estado islámico, incluyendo el uso de tropas terrestres. Se plantearon algunas preguntas: ¿cómo identificar a los terroristas a través de la multitud de refugiados? ¿Es preciso cerrar completamente las fronteras, aumentar el control y dejar el panorama tal como está?

La degradación de la cultura occidental, que comenzó en el momento en que el cristianismo dejó de ser el fundamento principal de la vida cotidiana de las personas, no se ha mencionado en el análisis post-ataque de París; de hecho, ni siquiera fue considerado como una posibilidad, aunque muy remota. Sobre ello, un silencio sepulcral. Sin embargo, este es precisamente el tema central de la civilización occidental de nuestro tiempo. Y hay algunos ejemplos muy elocuentes que lo dejan ver bien claro.

Lo más probable es que nunca hayan oído hablar de Abel Azcona. Nacido en Pamplona, Navarra, en 1988, el español Azcona es un "artista de performance". Su perfil en “Vimeo” dice más sobre el artista y su obra:

His artistic exploration considered highly biographic looks into his own childhood, scarred experiences of abuse, abandonment, and child maltreatment, being his biological mother a key reference of his experience and therefore of his artistic craft. The feeling of abandonment experimented for the first time because of his mother, who practiced prostitution, and his pass through multiple child shelters, mental institutions and different foster homes, are determinant to the way Azcona expresses himself. His life experience, marked by drugs, prostitution, or several suicide attempts during his adolescence, are linked to his creation and so he doesn't hesitate to share with the viewers through his work. In his works on this intimacy, Azcona is known for experiencing pain and physical stamina, exposing himself to beatings, intoxications, aggressions and various tortures both physical and psychological, and doesn't cower to confront himself. Azcona tells us that when inner pain is so intense, outer pain can disappear; uses pain to empathize with his own feelings and own experiences during childhood and teen ages. Also, he assures that when he practices self-harm, it's his own choice to alter the shape of his body, as opposing to an abused child or woman, without a chance to decide. A resilient Azcona, creator of a cathartic work as a mean of self knowledge and personal construction.

El joven Azcona alcanza todo el mundo. Sus obras han sido expuestas en las principales capitales de Europa y Estados Unidos, y su nombre transita con facilidad en famosos museos y galerías de arte. Su última “actuación artística” se presenta en su ciudad natal de Pamplona. Se trata de, utilizando 242 hostias consagradas, escribir la palabra “pederastia”. Ante la incredulidad de la gente en el material utilizado por Azcona, él dijo que acudió a 242 celebraciones eucarísticas en las iglesias de Navarra y Madrid, y publicó fotos hechas con una cámara oculta durante su participación en algunas de estas celebraciones - incluso en el momento de la recepción de la Eucaristía.

Una cultura que es capaz de adaptarse a todas las manifestaciones de total desprecio por lo trascendente es una cultura que crea un camino sólido hacia la propia destrucción. Los elogios a todo el trabajo de Azcona son una apología a la autodisolución. Una civilización que alcanza un nivel de degradación cultural, no sólo es incapaz de resistir la influencia y la acción de los enemigos externos, sino que ella misma se convierte en su propio enemigo. En esta etapa, no importa qué medidas tomar contra el Estado islámico o cualquier otro grupo terrorista - aumento de las bombas sobre sus bases, el cierre de fronteras, la intensificación de las leyes - nada, absolutamente nada será capaz de eliminar el peligro de exterminio.

Sólo una actitud será capaz de detener la marcha de Europa hacia la ruina. Sólo una actitud será capaz de detener este camino a la autodestrucción, y esta actitud es el regreso de Europa a la espiritualidad. No hablo de un retorno exterior, aparente, sino algo que los antiguos griegos llamaban metanoia: el reconocimiento del problema central, sincero arrepentimiento y la conversión completa - conversión no sólo en el sentido religioso, sino moral, ético e intelectual. No depende sólo de los gobiernos, ni sólo de los ejércitos, y mucho menos de la ONU, sino de las personas.

Hace un tiempo era Europa quien enviaba misiones al mundo para llevar el Evangelio a los pueblos, en consonancia con el mandato dado por Cristo a los Apóstoles. Hoy en día es Europa quien necesita ser recristianizada.

dilluns, 23 de novembre del 2015

Olors de l'hivern

Este matí mon pare i yo hem fet un remolc ple de llenya de taronger, l’hem descarregat a la cochera i mos hem dedicat a pujar-lo fins al terrat utilisant una estrategia familiar. Yo carregava els cabaços i pujava tres replanells, mon pare, ací, agarrava el que yo portava i pujava un replanell més fins aplegar dalt (sobre ser un home fort, la salut es la que es), ma mare els organisava tots al terrat i ma uela agranava el carrer per les corfes que haviem dixat al descarregar. I el dinar ha sabut a gloria.

El taronger dona molt de joc a ma casa i mes per estos dies, casi cada dia saborejem el seu frut en format de suc pricipalment, i mos calfa quan fa fret. M’encanta l’olor de l’hivern i del fret. Es un goig passejar en bona companyia, be endespues de fer-me un capuccino, be en Kira, o be en la familia. El fum que ix de les llars cobrix els carrers i la seua olor impregna tot lo que alcança, ixa olor dolça de llenya d’olivera, de garrofer, o de la que mes m’agrada, de taronger.


Ha arribat el temps del fum i el del fret; tambe el dels moniatos i les carabasses torrats.

dijous, 19 de novembre del 2015

Les tentacions d'un Sant.

La tentación de San Antonio. S. Dalí
Una anècdota d’ahir me fa pensar en Ortega, a qui tenia un poc oblidat. Fullege de nou el palpejat tom de “El espectador” al que dec tants bons moments.

“Cada cosa, per a ser ben vista, nos imposa una distància determinada”. Cada cosa i cada persona. Tot l’art de portar-se be en la gent està en calcular les distàncies i en no traspassar-les mai; ¿mai? De vegada en quan té sa gràcia trencar el protocol.

“Viure es sempre viure per alguna cosa o per a alguna cosa: és un verp transitiu”. Si no vius per a algú, no vius, sobrevius. ¿I per a qui vixc yo? Crec tindre-ho clar, però preferixc no contestar ara a esta pregunta.

“Adeprengam a preferir la tremolada mudança de l’existència a l’esquemàtica i lívida eternitat. Sigam del nostre dia: mossos al temps degut, i en acabant espectres o ombres en fuga”. A Cernuda li irritava la retòrica d’Ortega; yo la disfrute, pero pensant a vegades que és com un pastiç massa dolç, del que no cal abusar. No sé si he sigut mossa més temps del degut i ya me toca adependre a convertir-me en espectre o ombra en fuga, o encara me queda, o ya no ho soc, o mai ho he sigut.


¿Com no sentir-se seduïda per Ortega? ¿Qui s’atreveria, a data da hui, a retratar aixina a Espanya?

“Està la voluptuositat de Llevant, festiva, ornamentativa; està la voluptuositat cantàbrica del menjar abundant i la llar confortable; està la voluptuositat andalusa de la postura, el perfum i l’aire tou, està la voluptuositat gallega i lusitana, que és un gojar del dolor, una embriaguea en les llàgrimes, una complaença querellant en la propia tristea al sò de fado, un delectós morir-se dissolt en la melancolia atlàntica. En mig d’esta variada delícia, Castella, reclosa en el seu desert, pren l’aire d’un eixut Sant Antoni sitiat per una perifèria de tentacions”.

dilluns, 16 de novembre del 2015

13N París.

En vez de redactar palabras propias sobre lo del 13N de París, recurro a este escrito de Leo PB. Estoy de acuerdo hasta el último punto.

Después del "Je suis Charlie" y del "Refugees Welcome", ahora los buenos samaritanos occitontos nos invaden con el "Je suis Paris", el "Pray for Paris", los lacitos negros y toda clase de chorradas lacrimógenas. Estaría bonito que más de uno se enterase de que esto no son unos atentaditos, es una GUERRA, y que la mano de obra barata de esa guerra sale de las mezquitas levantadas en suelo europeo con petrodólares saudíes, con la complicidad de nuestras élites y de nuestra borregada (perdón, quería decir la "ciudadanía") multiculturalista. Esos mismos petrodólares saudíes son los que pagan el reclutamiento de "rebeldes" falsamente moderados (Frente Al-Nusra, Ejército Libre Sirio...), o del Daesh (Estado Islámico), que después llegan a Europa en forma de "refugees" (90% hombres en edad de combatir), o que directamente, han sido reclutados en mezquitas y centros islamistas de cualquier país europeo, viajan a Siria a cortar cabezas de cristianos o de musulmanes chiítas, y vuelven a Francia o a España con total impunidad. Todo ello para servir a los intereses geoestratégicos de la cloaca anglosionista, que no son otros que derrocar a gobernantes laicos como Saddam, Assad, o Gaddafi, para reconfigurar el mapa de Oriente Medio y el Magreb y poder ejercer a su antojo sus intereses neocoloniales. Porque por más que le joda a más de uno, no nos cansaremos de repetirlo: los regímenes árabes laicos como el de Assad en Siria son los únicos que garantizan la estabilidad y la convivencia entre cristianos, mulsulmanes chiítas y musulmanes sunitas. El cuento chino de armar a rebeldes falsamente moderados, el cuento chino de acoger refugiados como solución a los problemas, son el mejor caldo de cultivo para que la guerra y el caos se extiendan a Europa. Una Europa que conviene que esté asustadita y postradita a los intereses anglosionistas, no vaya a ser que Alemania caiga en la tentación de establecer un eje Berlín-Moscú y se nos ocurra tener a todos un poquito de soberanía nacional.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Un costum antic

“Morir es una costumbre
 que sabe tener la gente”.

va escriure Borges en una de les milongues. I a vegades pense que no és un mal costum, sempre que es practique en el moment oportú.

Si jo pogués escollir el meu, quin temps seria este? Quan deixera d'interessar-me pel que passa al món, quan pensara que tots els polítics són iguals, que ja no es publica res que valga la pena, que els joves parlen cada vegada pitjor, que ja no es respecta l'ortografia, que al on anirem a parar... Quan escoltara qualsevol tòpica tonteria (la diga qui la diga, fins i tot un bon amic), i no me deixera portar per les maleducades ganes de rebatre immediatament.

Abans pensava que quan deixara de ser capaç d'enamorar-me... Sense estar enamorada d'una altra persona, vull dir.