Un bon recurs...

Anit, rendida a l’evidència, vaig sospirar:

- La meua inspiració ha mort...

Pero me vaig sorprendre a mi mateixa en un ignot reflex monàrquic, vitorejant ipso facto.

- Vixca la meua inspiració!

Com ací hi ha confiança, confessaré que me vaig fer gràcia a mi mateixa, que falta me fea. És un bon método, ademés, contra tot desànim. Primer se fica una no sols en lo pijor, sinó en lo irremeiable. Fiquem per eixemple:

- El meu –algo- ha mort...

I de rebot, el remei instantani:

- Vixca el meu –algo-!

I sense parar:

- El periodisme ha mort...
- Vixca el periodisme!

O:

- Espanya ha mort...
- Vixca Espanya!

Etc.

Efecte bumerang

Des de la invasió militar, estrangera i mercenària, planejada, organitzada i finançada pels Estats Units per enderrocar Muammar Gaddafi, tot el món sabia que el següent pas de Washington seria enderrocar Bashar al-Assad, president del govern de Síria. I dit i fet.

Però Al-Assad, a diferència de Gaddafi (i a diferència de Saddam Hussein abans) no va renunciar, no va fugir i no es va amagar. I no va esperar a ser enderrocat, violat, linxat i assassinat per la torba, com el libi, o penjat al patíbul, per ordres de la Casa Blanca, com Hussein. Assad es va dedicar a preparar la defensa de la seua pàtria i, fins al moment, es manté al capdavant del seu país.

Tot el món també sabia, qual numerosos observadors ho havien assenyalat, que la planejada invasió militar, estrangera i mercenària, podria tenir "conseqüències imprevisibles", fórmula retòrica per dir que la regió i el planeta podrien entrar en una etapa de caos social, econòmic , cultural, sanitari i polític.

Aixina va esdevenir amb les guerres desfermades per Estats Units a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia: milions de víctimes entre morts, ferits, invàlids i desplaçats. Només que en estos casos les conseqüències "imprevisibles" res més van afectar als pobles víctimes de la cobdícia ianqui, sense afectar granment a altres zones del planeta.

El cas de Síria ha estat molt diferent pel que fa a estos efectes "imprevisibles". El caos social, cultural, econòmic, polític i sanitari produït per l'agressió nord-americana, en contuberni amb alguns governs europeus, s'ha produït l'èxode habitual de les víctimes i dels supervivents. Només que a diferència d'altres casos, este èxode, este desplaçament forçat de centenars de milers de persones ha triat com a destinació a Europa occidental.

De manera que, com en un efecte bumerang, el caos i els sofriments generats pels països imperialistes a Síria ha arribat fins als seus mateixos promotors europeus.

Un d’estos, Anglaterra, la ben anomenada "pèrfida Albió", que fins al moment i per ser una illa, no ha ressentit l'arribada de refugiats al seu territori, ha advertit de permetre l'ingrés dels que fugen de la guerra, del sectarisme religiós dels invasors mercenaris i de la ruïna econòmica provocarà que hi haja més demandants d'asil en territori europeu. I no cal molta ciència per adonar-se que entre estos demandants no només hi haurà, com fins ara, sirians, sinó que més d'hora que tard apareixeran més refugiats provinents d'altres països i regions víctimes de la política criminal i tòxica d'Estats Units i dels seus còmplices i vassalls europeus.

Una altra conseqüència imprevisible de la guerra desencadenada a Síria per Washington està sent l'enfortiment polític i militar del president Assad. Perquè si els Estats Units i els altres països imperialistes volen que pare l'èxode de demandants d'asil en territori europeu tenen necessàriament de parar l'agressió. No es pot continuar la guerra i esperar que es frenen l’èxode i demanda d'asil.

I una altra conseqüència "imprevisible" de l'agressió contra Síria ha estat l'aparició de clares senyals del divorci entre els pobles d'Europa i els seus criminals governs. I este fet també juga a favor d'Assad i de la integritat territorial de Síria.

No és igual que Alemanya, Anglaterra i França desfermen una altra guerra imperialista comptant amb la passivitat d’estos pobles tenint d'enfrontar la censura i l'oposició dels seus ciutadans. Ah, sorpreses que dóna la història!

Faena feta i missió sentenciada, per als informatius.

Ara els toca moure fitxa a altres; però a Síria hauran de confrontar dos “ossos molt durs de rosegar”: la determinació de resistència del poble sirià i el suport de Rússia.

S'han fartat de mostrar-nos a les víctimes del conflicte i ara van posar la seua càrrega mediàtica treballant a tot vapor, aprofitant la trista imatge del xiquet de la platja; però no ho fan per a conscienciar-nos des d'un punt de vista humà, ens preparen perquè "comprenguem" i acceptem una intervenció militar de la banda terrorista OTAN perquè els seus sicaris sobre el terreny no poden fer molt més, a més de tallar caps i posar cotxes bomba a Damasc.

Les fotos mostren, segons aquest pamflet imperialista, les atrocitats comeses per l'Exèrcit sirià, i "denuncien" de manera molt més suau, a l'Estat Islàmic perquè saben que va ser forjat al Despatx Oval de la Casa Blanca. Fotos tals com que l’exèrcit de Síria destruix ciutats sanceres i les tropes de l’EI desfilen tranquil·lament en els seus superjeeps i les seues banderes. No vaig a ficar cap imatge ací, podria traure algunes molt horripilants i no ho vull per a este bloc.

Batallons de l'Estat Islàmic campen per la ciutat de Raqqa, un dels punts essencials controlats pels yihadistes. La imatge és de juny d’este any. Els integristes imposen la seua llei per on van, obligant als civils a complir les seues ordres. (Què mal dissimulen... ni un decapitació, ni un criminal devorant cors).

Kobani era la ciutat del xicotet Aylan i la seua família, un enclavament a la frontera de Turquia i Síria amb àmplia presència de kurds -com ells-, en què els combats entre els residents i l'Estat Islàmic han estat molt intensos, sobretot en l'últim any i mig. La coalició aliada, liderada pels EUA, ha atacat la zona des de l'aire per intentar reduir el poder islamista. (Clar home, clar ... si no arriba a ser per la coalició, Kobani seguiria en mans de l'EI (i els seus sinònims , toca't el nas).

Seamos fieles.

El siguiente artículo se ha publicado en Didaskálion Hispano.
http://didaskalionhispano.blogspot.com.es/2015/08/seamos-fieles.html

EL MARTIRIO DEL RIDÍCULO

Matilde N. P

Cuando decimos que la religión más perseguida en el mundo es el cristianismo, es probable que muchos tuerzan la boca en una sonrisa medio cínica y tal vez incluso suelta una carcajada. ¿Cómo puedes decir que la mayor y más poderosa religión mundial es también la más perseguida? Cuando proporcionamos ejemplos concretos - coptos egipcios martirizados por el Estado Islámico, los disparos a los cristianos en la universidad de Kenia, iglesias atacadas por Boko Haram en Nigeria - hay una cierta prisa por decir que se trataba de "casos aislados".

El cristianismo y los fieles son atacados todos los días de muchas maneras diferentes posibles. El derramamiento de sangre, por lo general realizado en espectáculos de terror extremos y grotescos, no es, sin embargo, la forma principal de esta persecución. Hay una más sutil y más común para perseguir la fe cristiana, una forma que el Papa emérito Benedicto XVI llamó el martirio del ridículo: la burla, el sarcasmo y la ofensiva disfrazados de humor, y protegidos por el principio de la libertad de expresión.

Lo que creemos que este es un fenómeno reciente, es algo que ocurre desde el principio del cristianismo. Y es cerca de la colina del Palatino, una de las siete colinas de Roma, donde hay evidencia de cómo el martirio del ridículo es algo tan antiguo como la propia fe cristiana.

En 1857, durante las excavaciones en la colina del Palatino, se descubrió un edificio que se conoció como "Gelotiana domus". Este edificio fue adquirido por el emperador Calígula y, después de su muerte, se transformó en Paedagogium. En una de las paredes del edificio, se encuentra un grafiti en que aparece, crucificado, una figura humana con cabeza equina (un caballo o un burro, no se sabe), y, a sus pies, un hombre en un estado aparente de la adoración. El diseño es acompañado por una inscripción en griego que dice: "Alexamenos adora a [su] dios". Se estima que el grafito se ha hecho en AD 200, más o menos.

El tono del grafito es ofensivo evidente. Como era de esperar los cristianos fueron perseguidos brutalmente en el mundo romano - las persecuciones de Nerón y Diocleciano son bastante ilustrativas. Y es difícil pensar que este derramamiento de sangre se produjera en un ambiente cálido y acogedor para esta fe. El grafito Alexamenos - o grafito blasfemo, como también se le conoce - es sólo un recordatorio de cómo la fe cristiana desde sus inicios, es burlada y acosada, sea por palabra o por muerte.

Sin embargo, siempre ha habido cristianos que desafiaron estas formas de martirio. El ejemplo de coraje y serenidad de los que fueron devorados por los leones o quemados vivos en el Circo de Nerón, para el entretenimiento del emperador y la turba, con el tiempo atrayendo a muchas personas a la fe cristiana. Este valor y la serenidad también fueron demostrados en el caso del grafito. En una habitación contigua a la de diseño, se encontraron con una descripción simple y directa: “Alexamenos es fiel".

Ante la burla de una imagen satírica, la respuesta fue una simple frase compuesta de sólo dos palabras. Esa es la actitud para hacer frente, sin ceder al miedo, al martirio del ridículo que un mundo cada vez más secularizado y cínico, nuestro mundo, nos impone. Otro cantar es ya otro tipo de martirio.

BIBLIOGRAFÍA

“Historia de la Fe Cristiana, de la Iglesia y la Biblia”. Luís A. Portillo

Ha mort Déu?

Ací dixe l'enllaç a una entrada que m'ha publicat a un altre blog.

http://tendenciaobservatorio.blogspot.com.es/2015/07/ha-muerto-dios.html

Mort i esperança.

Un amic m'ha passat el tràiler d'una pel·lícula per proposar-me d'anar a vore-la al cinema. Quan ha començat a reproduir-se m’he dit "i jo que vaig a sucumbir, ¿he de tirar dos hores del que de vida me queda?" Vaig concebre el Paradís immediatament; com casi sempre, solc acabar recordant la Divina Comèdia. Sort que tinc hissada la il·lusió, doncs què de mi seria, tan abordada de pensaments luctuosos, si no sabés que quan açò acaba i comença el nou camí queda un goig sense fi. Potser, com a mecanisme de defensa, sense fe i sense esperança, el meu subconscient tindria la caritat de defugir estes premonicions. La qual cosa seria una llàstima, ja que poques coses com la mort ens animen a disfrutar de la vida.

La pel·lícula proposta és "Te'n recordes de mi?". I és que l'he relacionat amb aquell vers que tant m'emociona de la Divina Comèdia amb el que l'ànima de Pia de Tolomei li prega a Dante al Purgatori " Ricorditi di me, che son la Pia". El lector sent que ella li demana una gran misericòrdia. I ja llançant als records sobre els records, he recuperat les paraules del bon lladre al Calvari, que no van ser altres, ni més ni menys, que estes: "Recorda’t de mi quan estigues al teu Regne".

Qui te recorda te beneeix, acabe de recordar-ho. 

He de deixar les meues amenes divagacions, ja que el dia ha de continuar com s’espera.

Passaeternitat.

Me comenta que, a pesar del meu afany, no l'he persuadit perquè disfrute de la lectura de la “Divina Comèdia”. Emprendrà esta lectura per al Cel. M'hipnotitza la idea, i no només perquè està en conjunció un poc en una meua, algo tètrica, en la línia més bé de Dante Gabriel Rossetti. Me suggerixc, a raïl de les reflexions fúnebres que me provoca últimament la meua falta de lectures, fer-me una llista dels llibres que vull llegir antes de morir-me, i els que no ho aconseguixca, que els sepulten en mi en una xicoteta prestatgeria de capçalera, al costat del taüt. El pla de la meua amiga és molt millor, i més brillant i animat. A més, en el Paradís, la Comèdia se podria llegir com una distracció (una passaeternitat?) de "Troba les set diferències". Segur que la de l'amor que mou el sol i les estrelles no és una desigualtat, per descomptat.

Cap a una altra Espanya

En un llibre vell d’epifonemes i reflexions de Rafael Barrett, he trobat subratllades estes línies: “Sols, irremeiablement sols; he ací la veritat. Vam pujar fins al present des de les remotes profunditats de l'oceà del temps, semblants a ixes algues enormes que barregen les seues eflorescències sobre la superfície líquida i s'enllacen únicament, junt el fons misteriós, per les tiges que s'enfonsen en l'ombra de les aigües. És el passat, el tronc dels instints primitius, el que ens uneix als nostres germans. La flor de la nostra vida individual roman interior i oculta. Cada un de nosaltres habita una illa deserta”

Una Espanya s’enterra amb estrèpit. Alguns s'obstinen a mirar a una altra banda i fer com si no passés res; altres es dediquen a apuntalar les ruïnes. De poc els va a servir. Millor dixar que tot s'enterre i preparar els plans per a construir de nou.

                   I procurar que les restes no ens caiguen damunt...

Cap a una altra Espanya? Seguramente encara no.

Topant-me amb Huxley antes de dormir...

Conta Aldous Huxley que, més d'una vegada, se li va arrimar un jove que volia ser novel·lista a demanar-li consell i que ell sempre responia el mateix: "Per comprendre bé als homes, el millor que pot fer és observar una parella de gats" .

Però no una parella de gats qualsevol. A ser possible, havien de ser siamesos, els més humans i també els més sorprenents i fantàstics. Blancs en néixer, el seu cos s'enfosqueix a poc a poc. Pareixen portar guants i les potes enfundades en mitges de seda negra. Les seues cues són punxegudes i fins i tot quan estan en repòs es troben dotades d'una inquieta vida pròpia. "I què extraordinàries són les seues maneres de parlar", continua Huxley: "A vegades es queixen com xiquets de pit; de vegades balen com corderets; altres tenen un udol d'ànimes en pena. Comparats amb estes fantàstiques criatures, els altres gats, per molt bonics que siguen, pareixen sempre una poc sosos". Continua després descrivint les aventures i malanances eròtiques d'una parella de gats, com Lope en la Gatomaquia.

No sé jo lo profitosa que li resultaria al jove aprenent de novel·lista esta observació; del que estic segura és que es divertiria prou i potser fins s'oblidava d'escriure novel·les.

Tolerància.

En el món occidental, en els albors del segle XXI, la virtut suprema sembla ser la tolerància. Tots la lloen, ningú vol que el consideren intolerant, epítet que ha passat a ser el més utilitzat per apostrofar a altres.

Quan l'home modern s'ompli la boca de lloances a la tolerància, es refereix realment a la tolerància respecte a certes coses, però no a altres. Cal tolerar el que podríem anomenar els "pecats progressistes": la promiscuïtat sexual, l'avortament... Hui comença a afegir-se a esta llista la mentida. 

Però l'home modern mai lloarà la tolerància respecte a altres accions, que encara ens semblen censurables a casi tots: el genocidi, la tortura o la injustícia, per exemple. Pocs partidaris del relativisme moral justificaran estes coses, desmentint així el seu suposat relativisme, doncs en quan s'accepte el valor absolut d'un sol principi, perden tot el seu pes els arguments a favor de la validesa d'una llei moral adaptable a cada individu o col·lectivitat. També es ve a baix la suposada pèrdua del sentit del pecat a la nostra època, doncs ¿què són estes coses, sinó pecats oprobiosos per a la humanitat d'avui? I quina altra cosa, sinó sentit del pecat, és la permanent sensació de culpabilitat d'Occident respecte al tercer món, per exemple?

És curiós que les mateixes persones que es declaren relativistes a ultrança quan es tracta de moral sexual o d'avortament, s'alcen enfront dels arguments relativistes d'alguns països asiàtics o africans contra la validesa universal dels drets humans. És curiós, però també trist, perquè estes persones ni tan sols s'adonen que es contradiuen. Caure en contradicció és el destí inevitable de tots els relativismes. En canvi, l'afirmació de que existixen valors absoluts no comporta cap contradicció: és perfectament coherent.

En una altra ostentació d'incoherència, estes mateixes persones solen rebutjar la llibertat per expressar idees contràries a l'ortodòxia progressista, és a dir, s'utilitza la tolerància com a argument per justificar la seua pròpia intolerància. Sempre que algú expressa públicament la seua opinió contrària a l'avortament o la promiscuïtat sexual, no triguen a ixir veus que rebutgen, no les seues paraules, sinó el fet d'haver-les pronunciat, acusant-los d'intolerància o d'ingerència en assumptes que no els pertoquen. En el súmmum de l'absurd, es nega a estes persones (les que expressen l’opinió contraria a l’avortament, etc.) la facultat de donar la seua opinió en qüestions morals.

Com totes les virtuts aristotèliques, la tolerància és una virtut de “terme mig”. Es pot pecar contra ella per excés o per defecte. En paraules d'E. Burke (1729-1797), polític i escriptor anglès: "Hi ha un límit en el qual la tolerància deixa de ser virtut". La tolerància total i conscient no és només un mal: és impossible, autocontradictòria. La persona per a qui la tolerància és el bé suprem no pot acceptar la intolerància en d'altres, per tant ha de ser intolerant contra els intolerants. Portada a l'extrem, la tolerància es converteix en la seua oposada, es destrueix a si mateixa. Com va dir Leopardi: "Cap calitat humana és més intolerable en la vida ordinària, ni de fet menys tolerada, que la intolerància".

L'actitud moderna, que fa de la tolerància una virtut absoluta (contradient el relativisme dominant) i anatematitza a qui no estiga d'acord (fent aixina, alhora, una ostentació d'intolerància), és una postura essencialment hipòcrita. És curiós que siga este un dels epítets preferits pels suposats tolerants (realment intolerants) per a oposar-se a les idees contràries a les seues. Es diu hipòcrita a qui s'oposa a l'avortament lliure (com si els defensors de la vida realitzaran avortaments clandestins), o la promiscuïtat sexual (com si els seus oponents foren tots promiscus en secret). En este cas, el veritable hipòcrita és el que crida hipòcrites als altres.

Hui, quan la tolerància reina com a virtut suprema, és convenient recordar estes coses.