La crueltat del temps

«Déu ha mort», el nostre món és la gestació post-mortem de les seues cendres. D’elles germinen els infinits cucs que alimenten la nostra ànima orfena: albir camuflat d’una falsa llibertat, meditacions-yogues, consumisme, deport, veganisme, aromateràpies, «coaches», etc. No son més que cucs d’autoajuda, paròdies d’un amparament temporal a la carta per l’eficàcia d’un ego enredrat en un precipici de frivolitat.

Millor sense "poetes" d'ara.

Lligc atònita, en rebatinya de nuguets als parpalls, un artícul (ací l’enllaç) de l’ABC que desgraciadament ha arribat a mi hui que tindrà cosa d’un any, que un llibre de poesia publicat fa cinc anys ha venut la energumènica suma de 21 mil eixemplars.

Encara en la tremolor desficiant-me el cos vaig a Google (lo que més a mà tinc en cassos d’omnisciència) per paladejar un poc de les mels de tal fenomen i, mentres en una mà teclege en l’atra me falgele i cilicie per la meua desmesurada negligència.

Aixina pues, anhelosa i colpejada, averigüe un nutrit florilegi de poemes i cites de l’estratosfèric llibire. Cóm sospesar, oh lector, el fracàs de tanta màquina, el mòs de tan magne afonamenet, l’arrastrar-se pels fondos de l’abisme de tanta alta ilusió enaltida? A penes vaig conseguir ixir dels escombros del primer encontre: 

Els muts no chillen? Els sorts no veuen la música? Blablablá? ¡Nyas! Pero si és Bécquer sense romanços i en present! El chic acaba de donar-li un revolcó al llenguage poètic espanyol rellegint a Bécquer en ulleres de la LOMCE, LOGSE o LOquesiga. Que es note, ademés, la sutil repetició inútil i viciosa, ixa tautologia en la que arranca el sext vers, a la que salva in extremis una habilidosa sinèstesia (creuament en les emocions de dos sentits diferents sense recolzament de estupefaents); i per acabar, és de gojar la maestria en l’idioma demostrada per qui no té por, intrèpit, al sempre aguaitat anacolut on, un atre poeta, més temerós de l’idioma, més pànfil ell, hauria escrit algo més bast: “con las cinco letras con que se escribe tarde” . Pero no hi ha que descartar la traïció del tipògraf, que li ha furtat una coma a la genialitat a la que probablement apuntava tan ullat autor: “con las cinco letras, que se escribe tarde”.

Malcorada, desarmada i cautiva, me va ser impossible continuar, segons entendrà el lector. Pero, com és cosa que a una estos abusos i malifets no li poden dixar freda, me vaig ficar a reflexionar, mà al cap qual una Jovellanos i desplaçada en el temps. 

La meua primera reflexió va a parar en els adolescents. No en va, a l’escitor se’l enaltix com líder de la nova poesia jove. Deduïa yo, en el meu rumiar, que qualsevol jove en condicions normals d’escolarisació i salut mental podria escriure este fragment o algun similar, sense molt deteriorament de meninges. Quan, m’he donat conter que estava equivocada: els adolescents d’ara contemplen estos “poemetes” justament perque NO poden arribar ni ahí.

La meua concloent cavilació (ya cansada) va ser cóm se’ls podria educar a estos 21 mil turulats lectors a considerar als grans (San Joan de la Creu, Góngora, Garcilaso, etc.) quan el seu concernent és este borinot. Que els mijos i les grans editorials (fichat per Planeta) li donen terreny dixa ben clara l’altura a la que es troba el país culturalment, i la que ve, lleis orgàniques mediant.

Nos nos despedim sunyosos. Dixem una atra perleta, tremolant en el somriure, cavalcant del descollonament:

“Con el tiempo he aprendido/ que no es lo mimso ayer que mañana”. ¡Sabut!

Benedetta colei che'n te s'incinse

Benedetta colei che'n te s'incinse. Canto VIII

Com es sap, Dante, a l’Infern, s’apiada mentres camina de casi tots els condenats. Per pietat d’ells arriba a perdre el sentit. Segons alguns, açò és una argúcia lliteraria per a fer més verosímil l’obra: els condenats ho estarien per Déu, i no per l’escritor, que s’emmaixcara en la seua llàstima. Yo pense que el motiu és encara més sutil i molt més teològic. En l’Infern, Dante és l’únic cristià. El guia Virgili que, com es repetix sistemàticament, no va tindre la fortuna de conéixer a Crist. En el IV cant de l’Infern, on s’explica la seua situació, es diu que ixes ànimes nobles sense batisme, entre les que Virgili es troba, té un semblant que no es ni gai ni trist. La condolència que sent Dante, i que Virgili no comprén, és, en veritat, un reflecte de la misericòrdia de Crist, les tristees i alegries les quals arriben aixina inclús a les profunditats infernals.

Dante posa en especial conte, ya parlarem d’açò un atre dia, en diferenciar el reflecte de lo reflectat. Aixina com Beatriu és una image divina, pero a la vegada imperfecta, i que gràcies al mal temperament de la musa s’evita la idolatria. Pues bé, tampoc vol Dante presentar-se (ni pot fer-ho) com un representat de l’amor de Crist, potser per açò mostra tanta malvolença en Filippo al cant octau. El seu atac de mala llet mos sorprén i mos fa pensar que té que tindre algo personal i biogràfic que no s’explica. En canvi, Virgili, ixa malícia repentina li entusiasma, i abraçant-lo exclama “!Oh desdeñoso, bendita la que estuvo de ti encinta!” Està clar que Virgili parava molt aventat en les tendrees que Dante venia prodigant en els malcaiguts condenats.

Pero Dante, encara aixina, seguia prodigant-les, quedant ben explícit quan a un suicida li mostra un gest de carinyo en la paraula “caritat” i sols un poc més a continuació del XIV cant descriu els castics aixina “y vi de la justicia horrible arte”. Quin contrast, irremediable pense.

Que Virgili representa el món precristià està clar, ademés, per la insistència en la que crida l’atenció de Dante sobre personages ilustres de la Antiguetat. Hi han moments en els que Virgili pareix unflat de tant florentí, com pensant “Pff, quin tarroç localiste m’he tret a l’Avern”. 

--------------------------------------

Ací es l’únic moment on es nomena a sa mare. Qué estrany, no? Que ixca a colació una mare precisament per a festejar un desplant furibunt, i no en el paraís, naturalment. Dante va quedar orfe de mare molt pronte i potser este siga el cas. O... yo preferixc ficar els indicis dels poetes, i més en el florentí, en atre puesto. Aixina que per qué no pensar que en ixe oxímoron desdeny-mare mos està senyalant que és Virgili qui desconeix la tendrea maternal, ixa que el cristià Dante anava repartint, de fet, per l’Infern. L’amor de Dante per la Verge i per santa Llúcia, tan correspost, mos mostra que ell sí sabia molt de les delicadees maternals.

L'art contemporànea entre lo sagrat i la merda.

La decadència d'Occident i l'esquizofrènia de la modernitat son les màximes expressions en l'art contemporànea: per un costat, una retòrica grandiloqüent, destinada a millorar els valors de mercat, se li atribuïxen a l'obra "d'art" un caràcter sagrat i una funció que sempre va més allà de la verdadera intenció de "l'artiste". Per atre costat, "l'artiste", el nou sacerdot d'esta confessió, no té por d'utilisar la provocació més absurda i patètica per a obtindre el consentiment dels fidels.

Pues ara, Mike Bouchet (sobre el nom, l'enllaç), lluïx la seua magnífica obra: 80 mil Kg de merda humana.

SACRALISEM LO PROFÀ I ADOREM EL VEDELL D'OR, L'APOCALIPSIS S'APROXIMA.

Memento homo...

Pocas cosas hay mejores que leer algún fragmento escrito por Fernando Pessoa o algún fragmento que él haya escogido para ser traducido, donde de repente, hay algo que a uno le sorprende y lo eleva.

Continuando y releyendo algunos Rubaiyat me sorprende éste trasladándome a miércoles de ceniza (a un miércoles de ceniza de cuando era niña, pues ya hace tiempo que no se evoca ni una penitencia real y fiel para no “espantar” ni una renovación espiritual como debe ser): Memento, homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris.

Nostre món.

Hui, este paissage autumnal de Joaquín Vayreda m’ha maravellat de bon matí. Representa en primer pla, en una humil ermita al fons, a una dona i a la seua filla arreplegant bolets, mentres a un costat s’allunya, errant, un home.

Presonera, peregrina, aïllada, crec que s’ha acunçat durant este any la meua percepció de bandeig, en l’evocació i l’esperança.

Venint en el coche cap a la faena escoltant la ràdio pense que és inevitable que, encara en les meues divergències llògiques a causa del meu medievalisme, haja llegit i elogie gran part d’un llibre que vaig trobar nomenat “Contra la nova educació” d’Albert Royo. Com ha passat desde la Revolució, l’ensenyança continua sent el camp de batalla on cada vegada una facció s’apodera molt més de l’atra, sent ridiculisada i quedant-se aniquilada aquella que lluita contra l’enginyeria social i política actual que pareix encabotada en exigir i requirir per a les noves generacions el futur laboral de les mines dickerines i els seus antres d’usurers.

M’he preocupat per reformular el meu instint, no molt inèdit i no menys encolerisada, de que el nostre sistema mundial i global s’instituix en la destrucció de dos dels ciments naturals de la societat: la família i el respecte.

Contemple sosegadament horrorisada la pèrdua de llegitimitat de tota autoritat. Queda descoberta una potestat espantosa i inhumana, baix un somrient verniç democràtic, que m’atrau a conservar la meua llealtat a una monarquia sense rei (tinc que la Dinastia, en qualsevol de les seues maneres espanyoles, més que buida s’ha volatilisat, o millor dit, s’ha evidenciat desertora i trànsfuga de la història. No es pot reinar candorosament) en un pais en clau plebiscitària d’un foc mimètic (venint-me al cap René Girard quan menciona en una de les seues obres que si el sacrifici està infectat per l’enfrentament mimètic, no pot fer atra cosa que fracasar). Ya sols em queda acudir a l’oblidança de la meua pàtria espiritual.

Ixa sensació d’un exili imminent ha compromés la meua reflexió sobre les raons no d’un logos llegendari, sino de la mitologia posmoderna que pretèn enterrar el logos judeucristià. A esta ferocitat apocalíptica, a la que l'església catòlica actual ataca en una fortalea i rebelia escatològica, terrenal i material, de tan horripilant actualitat, he destinat una lectura benedictina.

Aixina pues, queda marcat el meu destinat desterro del güelfisme. Este desterro guarda una sement d’esperança i goig saber que no té atra meta que nostre món. El d'ell i meu.

Descans

Tots soportem el pes del món, hi ha qui ho fa ert, igual que una cariàtide, i hi ha qui s'acorruca, com ho fa l'atlant. I hi ha qui fa tremolar els ciments del món, com els Titans, que, finalment, foren vençuts i empresonats en el Tàrtar. 

Yo anhele a cariàtide, pero m'és molt complicat i, arquejant-me molt, a atlant. 

Per això, esta foto que m'he trobat per internet, m'ha plenat de goig i descans.

Passeig persa.

L'atre dia, fullejant les rubaiyat recentment editades de Fernando Pessoa, vaig considerar que, entre les que he llegit, esta és la meua preferida:

Dos veces al año, dice quien lo sabe,

en Nishapor, donde mi mundo cabe,

florecen las rosas. ¡Que sobre mi sepulcro 

ese doble milagro nunca acabe!

https://hectorcastilla.wordpress.com/tag/fernando-pessoa/

Coneixent-me, algú que atre pensarà que la trie perque el món de Pessoa cabia en Nishapor, com també el meu món cap, i més, en la meua habitació i els seus voltants. Me fascina per ixe anhel d'inmortalitat. I s'ampara a les roses florides dos vegades a l'any.

És més que suficient milacre: és doble. Que ve a ser una inmortalitat autèntica ho demostra ixa paraula elegida: milacre. Té el seu aroma.

Llum de lluna plena.

O siga, que es miraven com ho fem en una nit de lluna nova, senses vore-nos bé, forçant la vista. Pero ¿no ixim d'ixos versos en un recort del fulgor, per contrast, de la lluna plena? Es dona per suposat que per la nit de lluna nova no es veu res, pero lo que diuen els versos (sense dir-ho), és la maravella que és vore's a la llum de la lluna.

Dante, aixina, sempre. I yo, que a començaments de semana sols he fet que maravellar-me veent-la, maravellant-me els pensaments.

Ya estábamos tan lejos de la selva

que no podría ver dónde me hallaba,

aunque hacia atrás yo me diera la vuelta,

cuando encontramos un tropel de almas
que andaban junto al dique, y todas ellas
nos miraban cual suele por la noche

mirarse el uno al otro en luna nueva;
y para vernos fruncían las cejas
como hace el sastre viejo con la aguja.

Canto XV, Inferno. Dante Alighieri

Explosió, no... ganyit.

Remirant de nou este vídeo (https://www.youtube.com/watch?v=1wi_9yqyFjc&feature=youtu.be), pense que res pot fer-li ombra a Europa i, no obstant, hem començat a morir ya fa décades i no hi ha tornada. Morim, a “plazo fijo” si no es revertixen casi miraculosament nostres taxes de fertilitat. I la demografia és sols l’aspecte més evident, el joc de números, les faves contades en les que el més fava pot fer en els dits la crònica del nostre suïcidi. Som societats estèrils, societats cada vegada més velles.

Pero açò és l’últim síntoma. Europa mor perqué desija morir. Hi ha una atroç pulsió de mort en la seua cultura, en la nostra cultura. Tots els seus impulsos pareixen dirigits contra la vida, cap a l’extinció. No és merament estèril, sino que pareix poseída d’un entusiasme per promoure ixa esterilitat en tots els seus aspectes: la seua art es estèril, l’economia seua es estèril, com les seues polítiques i com lo que s’ensenya com a bo en les seues aules i en els seus llibres, películes i manifestacions. 

Soles cal acostumar-se a que comencen a fallar els servicis, a que la teua ciutadella es semble menys a tu, a que formar una família siga un privilegi, etc. 

Els signes estan per tots els puestos, i és tan depriment com senzill fer l’inventari, desde ixe nou entusiasme de convers per la combinatòria sexual estèril i l’enfrontament desficaciat dels sexes a una economía de trillers; desde ixe recel de les nostres èlits per anegar les nostres poblacions i substituir-les per atres, en ixa arrogancia de qui veu en les persones peces de Lego que es poden intercanviar, sense identitat ni cultura. 

Europa vol morir perque s’odia. En una época on tot el “colectiu”, per minoritari que siga o malaltuç que sone, resulta inatacable i quan el comentari més inocent pot interpretar-se com un crim d’odi, encara hi ha un grup virtuós al quin odiar: tot lo que tinga que vore en la nostra civilisació, en els que composaren Miserere, o construiren la Catedral de Colonia mateixa, o escrigueren Macbeth i el Quixot 

Cap teoria més fava que la del progrés, ixa que ilustra la història com una llínea triumfant sempre ascendent. La història, sabien els antics, és circular, i totes les grans civilisacions seguixen el seu inevitable cicle de creixement, auge i decadència. Hi haurà resistència, pero serà tan bonica com inútil. Hem començat a morir sense remei, i a lo que més podem aspirar és a fer un cadáver bonic.