Del gran H.G. Wells i publicat en 1895.
M'he forçat a llegir un poc algún llibre en anglès per la immediata iniciació d'un curs en la Universitat Politècnica de Saragossa; i com me costa agafar els llibres teòrics, d'exercicis, etc. en anglès... faré el que m'agrada, llegir novel·les.
Ací va.
Sorprèn en llegir LA MÀQUINA DEL TEMPS la seva voluntat d'escapar als patrons de la narració aventurera sense més, transmesos des de la publicació d'aquest relat en tants i tants relats i pel·lícules que tenen com a raó de ser els viatges en el temps. Més interessant en l'especulació filosòfica, Wells tot just fa ús dels estilemes que dominaran les aventures dels crononautes posteriors.
Si bé és cert que el viatger de la seva novel·la afronta perills, en enfrontar als Morlocks, no ho és menys que el seu caràcter heroic no es supedita al del típic salvador de la humanitat, que aconsegueix tot el que es proposa i, de passada, sedueix la noia, romanent al seu costat d'una o altra forma i imposant la seva visió de tarannà imperialista com correspondria a un súbdit dels temps de la reina Victòria. És sabut el tarannà socialista de Wells, però ni tan sols el final obert de la novel·la ens pot portar a signar que el viatger ha tornar per fer obrir els ulls a la societat dels Eloi.
Malgrat això, Wells no deixa d'exposar els avantatges i els desavantatges de l'existència d'una societat com la dels Eloi, tan freda i deshumanitzada, tan desproveïda de passions que ni tan sols l'instint sexual és viscut en tota la seva esplendorosa dimensió. Si a primera vista la societat del futur és un paradís a la Terra, aquest paradís, aquesta societat gairebé aparentment perfecta, només entelada per l'existència dels Morlocks, és una Utopia indesitjable, avorrida i negadora de les passions que ens converteixen en veritables éssers humans. Com en la Utopia de Thomas More, la perfecció és només una percepció de l'observador arribat per primera vegada a unes terres idíl·liques, i que, per poc es grate en la superficie, revela la seva enganyosa condició d'ideal al qual dirigir els esforços de la societat. Doncs, en efecte, amb tots els seus conflictes de tota mena, és molt més desitjable una societat que veu constantment posades a proves nocions d'humanitat, que és capaç de protegir aquesta humanitat dels atacs que ella mateixa es autoinflingeix, i que, sobretot, valora els productes sorgits de l'intel·lecte de la pròpia espècie, que una societat com la dels Eloi, on la vida dels seus semblants no val res i és incapaç de despertar ni el més mínim indici de pietat i solidaritat, i on la lluita contra l'agent destructor extern consisteix en una passiva aglomeració en els temples enderrocats en caure la foscor.
La cultura, tot allò sorgit de l'anima de l'home, és menyspreada, abandonat per podrir sota els efectes del temps, oblidat per uns éssers que només viuen per satisfer les seves necessitats més primàries. L'evolució de l'espècie s'ha transformat en una involució tristíssima, que ens recorda quin és el preu de la desídia i de l'autocontentament.
L'altre aspecte sorprenent de la novel·la és que Wells eludeix l'element que més sovint s'ha repetit en les narracions de viatges en el temps, i que és part del seu permanent atractiu per als creadors i lectors/espectadors de totes les èpoques: la paradoxa.
La novel·la fundadora del gènere eludeix completament la inclusió d'una paradoxa temporal, potser perquè probablement hagués conduït l'atenció del lector a un aspecte purament mecànic que hagués ocultat el missatge filosòfic que va ser la major preocupació de Wells en escriure un relat que es convertiria en el clàssic que és avui.
Sé que és molt "de tota la vida" llegir i veure novel·les o pel·lis sobre màquines del temps, però aquesta novel·la se n'ix de les típiques, crec que és la que més recomanaria sobre el tema.
Ànim.
