A continuación copio y pego un texto que se me ha publicado en REIGAMBRE. El enlace donde encontrarlo es este:
http://movimientoraigambre.blogspot.com.es/2015/11/las-ruinas-de-europa.html
dimecres, 25 de novembre del 2015
dilluns, 23 de novembre del 2015
Olors de l'hivern
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj44ZbXdWHhItqKNA_i8IP5EbRcEP5fSxFz6EabXlWQm4NjG9os-41G07pTKu8L5IlRqIsWwbs-k6w4ibOzDRh6yYQg9dxLk_zBRMLzUIFoJKcpx7CBcPFdT7s3rvpe69tP4Q87qyt_B0U/s400/IMG_20151123_130047212.jpg)
El taronger dona molt de joc a ma casa i mes per estos dies, casi cada dia saborejem el seu frut en format de suc pricipalment, i mos calfa quan fa fret. M’encanta l’olor de l’hivern i del fret. Es un goig passejar en bona companyia, be endespues de fer-me un capuccino, be en Kira, o be en la familia. El fum que ix de les llars cobrix els carrers i la seua olor impregna tot lo que alcança, ixa olor dolça de llenya d’olivera, de garrofer, o de la que mes m’agrada, de taronger.
Ha arribat el temps del fum i el del fret; tambe el dels moniatos i les carabasses torrats.
dijous, 19 de novembre del 2015
Les tentacions d'un Sant.
![]() |
La tentación de San Antonio. S. Dalí |
Una anècdota d’ahir me fa pensar en Ortega, a qui tenia un poc oblidat. Fullege de nou el palpejat tom de “El espectador” al que dec tants bons moments.
“Cada cosa, per a ser ben vista, nos imposa una distància determinada”. Cada cosa i cada persona. Tot l’art de portar-se be en la gent està en calcular les distàncies i en no traspassar-les mai; ¿mai? De vegada en quan té sa gràcia trencar el protocol.
“Viure es sempre viure per alguna cosa o per a alguna cosa: és un verp transitiu”. Si no vius per a algú, no vius, sobrevius. ¿I per a qui vixc yo? Crec tindre-ho clar, però preferixc no contestar ara a esta pregunta.
“Adeprengam a preferir la tremolada mudança de l’existència a l’esquemàtica i lívida eternitat. Sigam del nostre dia: mossos al temps degut, i en acabant espectres o ombres en fuga”. A Cernuda li irritava la retòrica d’Ortega; yo la disfrute, pero pensant a vegades que és com un pastiç massa dolç, del que no cal abusar. No sé si he sigut mossa més temps del degut i ya me toca adependre a convertir-me en espectre o ombra en fuga, o encara me queda, o ya no ho soc, o mai ho he sigut.
¿Com no sentir-se seduïda per Ortega? ¿Qui s’atreveria, a data da hui, a retratar aixina a Espanya?
“Està la voluptuositat de Llevant, festiva, ornamentativa; està la voluptuositat cantàbrica del menjar abundant i la llar confortable; està la voluptuositat andalusa de la postura, el perfum i l’aire tou, està la voluptuositat gallega i lusitana, que és un gojar del dolor, una embriaguea en les llàgrimes, una complaença querellant en la propia tristea al sò de fado, un delectós morir-se dissolt en la melancolia atlàntica. En mig d’esta variada delícia, Castella, reclosa en el seu desert, pren l’aire d’un eixut Sant Antoni sitiat per una perifèria de tentacions”.
dilluns, 16 de novembre del 2015
13N París.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcvvb1Sa9M82bHogN6R2vdVRgIeA5xVvHgITmFWrPezCHleqOmAhdZKQlGg_tmkxh7Dk5x0XMjui9uxIdc2ajjzYqwkxLC-MG8dSKGj4CVIj5G40B9ciB15vf30PCrlMa07nNE3zxb9QY/s320/12249703_1069877836366180_1104880635568046558_n.jpg)
Después del "Je suis Charlie" y del "Refugees Welcome", ahora los buenos samaritanos occitontos nos invaden con el "Je suis Paris", el "Pray for Paris", los lacitos negros y toda clase de chorradas lacrimógenas. Estaría bonito que más de uno se enterase de que esto no son unos atentaditos, es una GUERRA, y que la mano de obra barata de esa guerra sale de las mezquitas levantadas en suelo europeo con petrodólares saudíes, con la complicidad de nuestras élites y de nuestra borregada (perdón, quería decir la "ciudadanía") multiculturalista. Esos mismos petrodólares saudíes son los que pagan el reclutamiento de "rebeldes" falsamente moderados (Frente Al-Nusra, Ejército Libre Sirio...), o del Daesh (Estado Islámico), que después llegan a Europa en forma de "refugees" (90% hombres en edad de combatir), o que directamente, han sido reclutados en mezquitas y centros islamistas de cualquier país europeo, viajan a Siria a cortar cabezas de cristianos o de musulmanes chiítas, y vuelven a Francia o a España con total impunidad. Todo ello para servir a los intereses geoestratégicos de la cloaca anglosionista, que no son otros que derrocar a gobernantes laicos como Saddam, Assad, o Gaddafi, para reconfigurar el mapa de Oriente Medio y el Magreb y poder ejercer a su antojo sus intereses neocoloniales. Porque por más que le joda a más de uno, no nos cansaremos de repetirlo: los regímenes árabes laicos como el de Assad en Siria son los únicos que garantizan la estabilidad y la convivencia entre cristianos, mulsulmanes chiítas y musulmanes sunitas. El cuento chino de armar a rebeldes falsamente moderados, el cuento chino de acoger refugiados como solución a los problemas, son el mejor caldo de cultivo para que la guerra y el caos se extiendan a Europa. Una Europa que conviene que esté asustadita y postradita a los intereses anglosionistas, no vaya a ser que Alemania caiga en la tentación de establecer un eje Berlín-Moscú y se nos ocurra tener a todos un poquito de soberanía nacional.
dilluns, 9 de novembre del 2015
Un costum antic
que sabe tener la gente”.
va escriure Borges en una de les milongues. I a vegades pense que no és un mal costum, sempre que es practique en el moment oportú.
Si jo pogués escollir el meu, quin temps seria este? Quan deixera d'interessar-me pel que passa al món, quan pensara que tots els polítics són iguals, que ja no es publica res que valga la pena, que els joves parlen cada vegada pitjor, que ja no es respecta l'ortografia, que al on anirem a parar... Quan escoltara qualsevol tòpica tonteria (la diga qui la diga, fins i tot un bon amic), i no me deixera portar per les maleducades ganes de rebatre immediatament.
Abans pensava que quan deixara de ser capaç d'enamorar-me... Sense estar enamorada d'una altra persona, vull dir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)